De nou l’atzar ha jugat les seves cartes i a cadascuna de Les Blogueres, ens ha sorpres amb un nou repte individual.

Cada cop més dificil de superar i cada cop ens superem en cada repte.

T’animes?

La cerimònia dels 60ns Premis Sant Martí va tenir lloc divendres 11 de novembre, diada de Sant Martí. S’hi van entregar tres premis en les modalitats Individual, Col·lectiu i Promoció Econòmica; tres medalles temàtiques, Món de Treball, Justícia Social i Cultura; i quatre medalles commemoratives, tres de Bronze i una d’Or.

L’acte, que es va celebrar a l’Auditori de Sant Martí, va ser emès per streaming i seguit en directeper tota la ciutadania dels barris de Sant Martí, va ser conduït per la periodista Ruth Jiménez, amb la col·laboració de l’actriu d’improvisació Rocío Raval. Les intervencions artístiques van fer-les el cantautor Guillem Bautista i Aitor Penak. A més, el pianista Martí Castelló va posar fil musical a cada lliurament de guardó.

La presidenta del Consell de Districte, Marilén Barceló, va donar la benvinguda a l’acte anunciant els guanyadors i guanyadors d’aquesta seixantena edició. De la seva banda, el regidor del Districte, David Escudé, el va cloure ressaltant la feina de les entitats i veïns i veïnes: “Al llarg d’aquests 60 anys vosaltres heu sigut la raó de ser de la nostra feina. Amb la vostra crítica constructiva feu que avancem”.

La cerimònia va comptar amb servei d’interpretació de llenguatge de signes i subtitulat en directe, es pot visualitzar a posteriori a través del canal YouTube del Districte de Sant Martí (vegeu l’espai Més informació). LLegiu-ne més »

Feia hores que conduiem per una interminable autopista i estàvem força cansats. Els dotze dies de vacances destinats a visitar diversos llocs d’aquell país havien resultat ben invertits i molt aprofitats, però el viatge havia arribat a la seva fi i érem de tornada cap a casa. El cas és que havíem aprofitat l’estada fins a l’últim moment i ara eren molts els quilòmetres que encara ens quedaven per davant.

La nit avançava sense remei i amb ella la pesantor dels ulls se´ns feia cada cop més patent; era el senyal inequívoc que ens havíem d’aturar. Erem ben conscients d’això però en ple mes d’agost i sense haver tingut la precaució de reservar habitació amb antelació, teníem clar que se´ns presentava un bon problema.

A la llunyania unes poques llums parpallejants refulgien de tant en tant emmig de la foscor. Ja contàvem en dirigir-nos cap a la primera sortida quan ens va sorprendre la vistositat d’un llum de neó anunciant habitacions. No cal dir que, sense dubtar ni un segon, vam anar en la seva direcció. LLegiu-ne més »

En Joan, entre els seus amics, era el noi més popular . Sempre s’envoltava de bons companys/es que eren bastant manipulables, sense gaire personalitat, al inrevés d’ell que malgrat tenir uns gustos molt canviants, sempre els expressava amb moltes exigències i seguretat , per això es sentia com un líder capaç de canviar el món.

Eren una colla divertida, es reunien 10 o 12 persones, i els caps de setmana els passaven de festa en festa, això si, totes es feien a casa del Joan perquè ell així ho exigia i als seus amics ja els anava bé perquè a casa seva disposava d’una ampla sala amb diversos sofàs, un bon equip de música i una il·luminació genial, feta amb molts tubs de neó de diferents colors que donaven a la sala un ambient especial, sobretot perquè s’encenien i apagaven o la seva llum es podia tornar més forta o suau, depenent del botó que pitgés en Joan des de comandament a distància que portava a la butxaca.

Quan la festa es tornava avorrida, pujava la llum vermella i amb l’excitació que els produïa, tots augmentaven la necessitat de beure les begudes alcohòliques de que disposaven i de fer bestieses que augmentaven a mida que també ho feia la llum. En Joan ho trobava d’allò més divertit i quan es cansava de veure’ls, feia disminuir el color vermell i augmentava els blau que amb les seves propietats calmants, els incitava a una estona de relax. I així anava fent amb tots els colors, verd, groc, etc. Cada color els portava a pensar de manera diferent i alguns els portaven a creuar la línia del que estava bé o malament. En Joan reia pensant que fàcil era amb quatre tubs de neó i un comandament portar a tot el grup a fer el que ell volia i a sobre no se n’adonaven.
LLegiu-ne més »

Se recortaban en la barra del bar las siluetas de un par de chicas de piernas largas y sensuales en la sala apenas iluminada. Si no fuera por las luces de neón que se filtraban por los ventanales apenas cubiertos por un fino visillo, Marta no hubiera podido seguir los pasos de la mujer que la precedía. Acabó palpando las paredes para no tropezar con nada ni con nadie, siguiendo el sonido de los zapatos de tacón de su acompañante.

Llegaron al final del pasillo. La última puerta debía ser la suya. La mujer abrió con la tarjeta de plástico que llevaba colgada al cuello con un cordel fino. No encendió la luz.

Entra –le ordenó la mujer haciéndose a un lado.

• Gracias¡estoy muerta!.
• Tienes tiempo de tomar una ducha y dormir una hora, ¡No más! Luego empezarán a llegar los clientes.
• Celia… Hoy no puedo, de verdad. Necesito dormir varias horas seguidas…
• ¡Lo siento, Marta! Pero no. A las diez te quiero en la barra del bar, con las demás.

LLegiu-ne més »

Escribe un texto sobre un lugar iluminado solo por luces de neón

Suena el despertador. Max, tantea sobre la mesita de noche.

Su mano tropieza con las gafas que caen al suelo. A continuación se posa sobre el lomo del libro que estuvo leyendo la noche anterior, a fin de conseguir matar al señor insomnio. Las luces de neón de la calle donde tiene alquilado su pequeño apartamento centellean toda la noche. Se apagan y se encienden, se apagan y se encienden. Ahora rojo, ahora, azul, ahora verde. Parpadeo y vuelta a empezar y  así toda la noche.

Por fin, ha dado con èl, y de un manotazo, lo silencia.

Con sus pies tantea el suelo, en busca de las viejas zapatillas. Se dirige al cuarto de baño y enciende la luz del fluorescente, una luz blanca y cegadora que le obliga a cerrar los ojos. Lentamente abre los ojos para que se vayan acostumbrando al reflejo de los blancos azulejos.

Una tostada y un café es todo su desayuno.

Se viste rápidamente y baja por la estrecha escalera que lo separan de la calle. Cuando llega a la esquina, las luces de neón se apagan y las brumas nocturnas se disipan dejando paso a un nuevo día.

Le gusta ir andando hasta la oficina, le ayuda a despejarse. LLegiu-ne més »