Se levantó hundida, con ganas de llorar, como cada vez que llegaba a ese punto.

 Fue a la cocina a prepararse un café que la calmara, descalza como siempre. Le encantaba sentir el frescor del parquet. Se puso la primera bata que agarró, en esta ocasión la de Andrés, que le venía larga y ancha, pero le daba una calidez que la reconfortaba en esas horas frías.

 – ¿Por qué?, se preguntó al borde de las lágrimas.

 Salió con su taza preferida al porche, esparciendo el olor a café a su alrededor. Todo estaba en una semi penumbra que le encantaba. Se sentó en el último peldaño con los pies hundidos en la hierba, mirando fijamente su precioso jardín. Le daba paz y sosiego a su alterado ánimo.

 Dedicaba horas cuidando cada planta, cada árbol, cada rincón. Y se maravillaba al ver cómo la vida brotaba. Año tras año, al llegar la primavera todo se llenaba de un verde brillante, de colores, de armonía. Todos sus esfuerzos habían valido la pena. Envidiaba la vida de su jardín. Esa Naturaleza que sin esfuerzo nacía, se reproducía y moría una y mil veces.

 Se entretuvo observando una hormiga que se empeñaba en subir por el dedo meñique y acabó haciéndole cosquillas entre los dedos. Era muy pequeña, debía ser un bebé hormiga. Sonrió para sí misma al percatarse de sus absurdos pensamientos. LLegiu-ne més »

Són dos quarts passats de les vuit del matí i, com gairebé passa tots els dilluns, l’autobús triga més de l’habitual. Aquest ès un fenomen que s’acostuma a donar tot l’any en aquest dia. Ja se sap, els caps de setmana trenquem les regles, dinem i dormim a deshora i els dilluns esgotem el repòs fins l’últim minut abans de sortir disparats per anar a la feina.

Quan he arribar a la parada no hi havia ningú, això vol dir que el bus acaba de passar. Dos minuts després ja en som quatre les persones neguitoses que desitgem veure aparèixer l’autobús girant la cantonada.

És evident que les obres que es fan al carrer entorpeixen els temps previstos entre algunes parades, tot i així no puc evitar que el meu disgust creixi amb la llarga espera, fins el punt de dirigir els meus foscos pensaments a tota la infraestructura i coordinació d’aquest medi de transport. Bé he de donar la culpa a algú que no sigui jo mateixa pel fet d’haver-me adormit, però és el cas que afegit ara al retard del autobus es ben segur que arribaré tard a la feina i em caurà una sanció.

Avui no hi és aquell xicot amb el que acostumo a coincidir a la parada. El cert és que no em cau gens mal ens observem discretament però, encara i així no podem evitar que les nostres mirades es creuin tot sovint. Ara ja ho tinc clar, quan el torni a trobar el saludaré amb un “bon dia”. Qui sap si aquesta salutació pot contribuïr a l’inici d’una gran amistat, o alguna cosa més. LLegiu-ne més »

¡Has vuelto! Después de tantos años has vuelto. ¡Cómo te he echado de menos!

 Pero mi niña, ¿qué te pasa? Si has vuelto es porque debes olvidar o aliviar el dolor de un nuevo drama en tu vida.

 Ya sabes que mis páginas blancas están abiertas para ti. Para escuchar tu pesar y para secar tus lágrimas.

 He escuchado tu llanto desde la estantería de tu habitación, y quería chillarte que yo podía ayudar,  pero estabas tan inmersa en tus pensamientos que nada ni nadie podía acercarse. LLegiu-ne més »

Sant Jordi 2021

Joana Nevado 

S Jordi 2021

És gairebé segur que tots coneixeu la història d’un gat que corria més que una llebre i parlava com els humans. Un gat que duia un gec, botes i un barret amb ploma al cap. Aquell gat que se les va empescar per acabar amb les males arts d’un ogre despietat posseïdor de moltes terres i diners.Tota una fortuna que llavors va passar a mans de l’humil Andreu.

El mateix gat també que un cop resolt el tema, va aconseguir que l’Andreu fos presentat al rei i a la seva filla, la princesa Carolina i que, com era d’esperar, els dos es van enamorar i un cop ja casats van repartir grapats d’anissos i van viure per sempre molt feliços.

No penseu que no hi ha res més a explicar. Començaré dient que la part que no sabeu dels fets que tot seguit us contaré és que aquell espavilat de les botes no era pas un gat, sinó una gata maula més llesta que la fam, per això se les sabia totes.

Fos com fos, el cas és que la gata es va adonar que això d’ajudar als altres era molt reconfortant, així que va decidir tornar a rodar pel món a veure en quina altra aventura podia ficar el nas. LLegiu-ne més »

Dins de l’apartat “Biografies”, hem volgut obrir un espai per publicar les trajectories vitals,  de personatges que ens han marcat d’una manera positiva, o han despertat el nostre interes per la seva trajectoria a nivell personal, artistic o cultural. Com podreu observar, predominen els personatges de dones, però són dones que han trencat -cadascuna dins de l’epoca que’ls ha tocast viure- amb els esquemes i els motlles on se les ha volgut encerronar.