Les Blogueres marxem de vacances, pero tornem el setembre.

T’esperem!!!

Normalment no agafo seient al metro, prefereixo anar dreta i recolzar-me a la porta. Però l’altre dia havia d’anar fins al final de la línia i quan després de dues estacions es van buidar alguns seients, m’ho vaig repensar i vaig seure. No acostumo a llegir cap llibre quan em desplaço amb el transport públic, perquè els trajectes són curts i em fa molta rabia haver d’interrompre la lectura. Normalment porto un petit llibret de sudokus, però aquell dia havia canviat de bossa. Vaig dedicar a contemplar a les persones que compartien el mateix espai i trajecte. Com sempre em dóna un cert desencís comprovar que tothom va pendent del seu mòbil Davant meu hi havia una parella d’alemanys -molt rossos i amb la pell esblanqueïda- que estan mirant els seus mòbils i rient, una noia asiàtica i una noia sud-americana prenyada -molt prenyada- ocupen tota la bancada.

 El tren s’atura i es produeix un lleuger moviment de gent que baixa i de gent que puja. Miro un altre cop als seients de davant i comprovo que han canviat algunes de les fisonomies que ja m’eren “familiars”. La parella d’alemanys rossos i blanquets han desaparegut. Giro el cap per veure en quina estació està aturat el tren: Sagrada Família. Ara és més comprensible els canvis soferts en el personal.

LLegiu-ne més »

Aquests són alguns dels paràgrafs que la seva autora Cristina Chapela ha publicat en la revista “Plantas y bienestar” amb el títol “Ritual mágico a base de plantas para la noche de San Juan” i que jo em permeto exposar a continuació.

“En el seu origen la nit del 23 de Juny era una festivitat pagana que celebrava el solstici d’estiu, encara que en realitat aquest es produeix un parell de dies abans.

Molts són els llocs que, en aquesta nit màgica, donen cabuda a la celebració d’unes tradicions ancestrals que han sobreviscut al pas dels temps i que es basen en infinitat de creences referents a la nit, la bruixeria i la salut del cos i de l’ànima. La fantasia i la realitat es donen la mà i es fonen en el foc de les fogueres per espantar bruixes, follets, mals d’ull i qualsevol mal auguri.

Són nombroses les tradicions que es basen en el poder curatiu de les plantes medicinals, i és que les seves propietats terapèutiques i netejadores les converteixen en una de les eines bàsiques  per els “ritus” que en aquesta nit es celebren a tot el llarg i ample del territori.

El costum més famós i que es repeteix en varis països europeus, especialmente en la vertent atlàntica, és el de preparar un gibrell  amb les nomenades “herbes de sant Joan”. Segons la tradició han de ser les dones les que recullin les herbes i les posin en remull dins l’aigua que hagin dut de set fonts. LLegiu-ne més »

Avui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira?

No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins i tot observo que la mirada ha canviat. L’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melangia i que enyora altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

LLegiu-ne més »

 La teva figura magestàtica em va cridar força l’atenció  dies enrera quan  visitava una sala on era exposat el teu retrat. Una obra de la extraordinaria pintora Lita Cabellut.

Em vaig proposar retenir-te i a la fi vaig poder aconseguir un petit póster de la teva imatge. És per això que ara ets emmig  d’altres de ben diferents, en una de les parets del meu petit estudi.

Avui, tot buscant una mica d’inspiració per a la  nova narració que vull escriure, he fugit del confús garbuix d’idees que em venien a la ment fixant els ulls fora de la pantalla de l’ordinador. En un primer moment els meus pensaments han vagarejat distrets entre els  diversos objectes que reposen damunt de la taula. Després en aixecar la  vista, he ensopegat sobtadament amb el teu rostre.

Alguna cosa hi ha en aquest retrat teu que no sé definir de manera clara, però el  cas és que cada cop que et miro experimento un munt de sentiments del tot contradictoris. Jo diria que una part de tu m’agrada i m’asserena i per altra banda  m’inquieta i em trasbalsa. De debò que moltes vegades he tingut la temptació de treure’t del meu davant i ficar-te en un calaix. No m’he decidit encara a donar aquest pas però sé que no trigaré a fer-ho.

Llueixes un front més aviat ample i els cabells amagats dins una ben disposada còfia blanca, un fet que contribueix a donar realç i bellesa al teu rostre ovalat; unes celles fines i lleugerament alçades i un nas força harmoniós.

LLegiu-ne més »

Corría el año…,  no lo recuerdo exactamente. Yo era mucho más joven, casi una cría. Un día al pasar delante del quiosco una imagen atrajo mi atención. Era la imagen de un hombre carbonizado. El periódico colgaba de un cordel y estaba  sujeto por un par de pinzas de madera, como las que usaban en casa para tender la ropa. Aquel periódico acostumbraba a publicar casos de asesinatos, crímenes, estafas y en general sucesos más bien escabrosos, se llamaba El Caso. Unos días mas tarde volví a ver la imagen en el mismo periódico, pero esta vez lo encontré sobre la mesa del comedor. Lo abrí y empecé a pasar las hojas rápidamente, ya que aquella imagen de la portada me producía escalofríos. Lo que no sabía era lo que encontraría en las páginas centrales. Leí toda la noticia, procurando pasar la vista de soslayo sobre las fotografías escabrosas que mostraban varios cuerpos de mujeres carbonizados. Los cuerpos aparecian tendidos en medio de la calle y cubiertos ligeramente por mantas y sabanas que los propios vecinos habian entregado.

Una fábrica textil situada en la calle Navas de Tolosa había sufrido un aparatoso incendio. Al parecer una pequeña chispa, provocada por un cortocircuito  prendió en uno de los carros con madejas de lana que estaban en una de las naves. Nadie se percato hasta que fue muy tarde. El humo negro de la combustión junto con las grandes llamaradas se extendió con rapidez. La única puerta de salida estaba bloqueada por las llamas ya que fue el lugar donde si inicio el voraz incendio. Era un edifico de varias plantas y la fabrica se hallaba en la cuarta. Al parecer el hombre que aparecía en la portada carbonizado, era el propietario de la fábrica. Según explicaron los testigos y los bomberos que acudieron a sofocar el incendio, este hombre había salvado a varias de las trabajadoras de la fábrica, rompiendo varias ventanas para que pudieran salir por ellas con la ayuda de las escaleras de los bomberos. Fueron varias las que se salvaron pero otras perecieron junto con el propietario de la fabrica que se negó a salir hasta que hubiera salido la última de las trabajadoras. El artículo seguía alabando la heroicidad de aquel hombre y el sacrificio que había realizado para salvar a las trabajadoras de su empresa. Con los años se me fue borrando aquel hecho tan escabroso, hasta prácticamente olvidarme de él. LLegiu-ne més »