Aquests són alguns dels paràgrafs que la seva autora Cristina Chapela ha publicat en la revista “Plantas y bienestar” amb el títol “Ritual mágico a base de plantas para la noche de San Juan” i que jo em permeto exposar a continuació.

“En el seu origen la nit del 23 de Juny era una festivitat pagana que celebrava el solstici d’estiu, encara que en realitat aquest es produeix un parell de dies abans.

Molts són els llocs que, en aquesta nit màgica, donen cabuda a la celebració d’unes tradicions ancestrals que han sobreviscut al pas dels temps i que es basen en infinitat de creences referents a la nit, la bruixeria i la salut del cos i de l’ànima. La fantasia i la realitat es donen la mà i es fonen en el foc de les fogueres per espantar bruixes, follets, mals d’ull i qualsevol mal auguri.

Són nombroses les tradicions que es basen en el poder curatiu de les plantes medicinals, i és que les seves propietats terapèutiques i netejadores les converteixen en una de les eines bàsiques  per els “ritus” que en aquesta nit es celebren a tot el llarg i ample del territori.

El costum més famós i que es repeteix en varis països europeus, especialmente en la vertent atlàntica, és el de preparar un gibrell  amb les nomenades “herbes de sant Joan”. Segons la tradició han de ser les dones les que recullin les herbes i les posin en remull dins l’aigua que hagin dut de set fonts. LLegiu-ne més »

Avui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira?

No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins i tot observo que la mirada ha canviat. L’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melangia i que enyora altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

Ara cal decidir la roba que em posaré. No he d’anar a cap lloc especial. Ningú m’espera. Els pantalons fa anys que ocupen l’espai més ampli de l’armari. Els vestits i faldilles ocupen aquell racó anomenat “per si de cas”. Em decideixo per uns de color negre –són més fàcils de combinar i els que em fan sentir més “prima”–. La part de dalt planteja més dificultats. Segons el dia trobo que m’escau millor un color o un altre. Avui finalment, m’he decidit per la brusa estampada, on predomina el color verd. Les sabates negres amb conjunt amb la bossa. Ja estic llesta. Falta alguna cosa?

Martina del Clot

 La teva figura magestàtica em va cridar força l’atenció  dies enrera quan  visitava una sala on era exposat el teu retrat. Una obra de la extraordinaria pintora Lita Cabellut.

Em vaig proposar retenir-te i a la fi vaig poder aconseguir un petit póster de la teva imatge. És per això que ara ets emmig  d’altres de ben diferents, en una de les parets del meu petit estudi.

Avui, tot buscant una mica d’inspiració per a la  nova narració que vull escriure, he fugit del confús garbuix d’idees que em venien a la ment fixant els ulls fora de la pantalla de l’ordinador. En un primer moment els meus pensaments han vagarejat distrets entre els  diversos objectes que reposen damunt de la taula. Després en aixecar la  vista, he ensopegat sobtadament amb el teu rostre.

Alguna cosa hi ha en aquest retrat teu que no sé definir de manera clara, però el  cas és que cada cop que et miro experimento un munt de sentiments del tot contradictoris. Jo diria que una part de tu m’agrada i m’asserena i per altra banda  m’inquieta i em trasbalsa. De debò que moltes vegades he tingut la temptació de treure’t del meu davant i ficar-te en un calaix. No m’he decidit encara a donar aquest pas però sé que no trigaré a fer-ho.

Llueixes un front més aviat ample i els cabells amagats dins una ben disposada còfia blanca, un fet que contribueix a donar realç i bellesa al teu rostre ovalat; unes celles fines i lleugerament alçades i un nas força harmoniós.

LLegiu-ne més »

Corría el año…,  no lo recuerdo exactamente. Yo era mucho más joven, casi una cría. Un día al pasar delante del quiosco una imagen atrajo mi atención. Era la imagen de un hombre carbonizado. El periódico colgaba de un cordel y estaba  sujeto por un par de pinzas de madera, como las que usaban en casa para tender la ropa. Aquel periódico acostumbraba a publicar casos de asesinatos, crímenes, estafas y en general sucesos más bien escabrosos, se llamaba El Caso. Unos días mas tarde volví a ver la imagen en el mismo periódico, pero esta vez lo encontré sobre la mesa del comedor. Lo abrí y empecé a pasar las hojas rápidamente, ya que aquella imagen de la portada me producía escalofríos. Lo que no sabía era lo que encontraría en las páginas centrales. Leí toda la noticia, procurando pasar la vista de soslayo sobre las fotografías escabrosas que mostraban varios cuerpos de mujeres carbonizados. Los cuerpos aparecian tendidos en medio de la calle y cubiertos ligeramente por mantas y sabanas que los propios vecinos habian entregado.

Una fábrica textil situada en la calle Navas de Tolosa había sufrido un aparatoso incendio. Al parecer una pequeña chispa, provocada por un cortocircuito  prendió en uno de los carros con madejas de lana que estaban en una de las naves. Nadie se percato hasta que fue muy tarde. El humo negro de la combustión junto con las grandes llamaradas se extendió con rapidez. La única puerta de salida estaba bloqueada por las llamas ya que fue el lugar donde si inicio el voraz incendio. Era un edifico de varias plantas y la fabrica se hallaba en la cuarta. Al parecer el hombre que aparecía en la portada carbonizado, era el propietario de la fábrica. Según explicaron los testigos y los bomberos que acudieron a sofocar el incendio, este hombre había salvado a varias de las trabajadoras de la fábrica, rompiendo varias ventanas para que pudieran salir por ellas con la ayuda de las escaleras de los bomberos. Fueron varias las que se salvaron pero otras perecieron junto con el propietario de la fabrica que se negó a salir hasta que hubiera salido la última de las trabajadoras. El artículo seguía alabando la heroicidad de aquel hombre y el sacrificio que había realizado para salvar a las trabajadoras de su empresa. Con los años se me fue borrando aquel hecho tan escabroso, hasta prácticamente olvidarme de él. LLegiu-ne més »

“La Grieta”, una d’aquestes activitats, es desenvolupa en el barri del Clot, on els veïns del barri del Clot fabriquen mel artificial al llarg de diverses sessions de treball conduïdes per Alfonso Borragán, pare i creador de la idea, en què la comunitat, com si fos un rusc humà, connecta amb la història del barri, que pren el seu nom del Clot de la Mel, un topònim medieval. Part d’aquesta “mel” vessa periòdicament per l’escletxa d’un mur del barri (carrer del Concili de Trento,5), tot rememorant una llegenda de Cantàbria, d’on és originari Borragán. En el projecte hi han col·laborat el Taller Història del Clot-Camp de l’Arpa i l’Espai Antoni Miró Peris de La Farinera del Clot.

En aquest sentit, el diumenge 13 de maig, coincidint en el cap de setmana en què se celebra Sant Ponç, patró dels herbolaris i els apicultors, l’activitat de la Grieta s’ha desenvolupat a la plaça del Mercat del Clot, on la fabricació de mel (que es distribueix a la pastisseria La Palma del carrer del Clot, 72-74) ha anat acompanyada de la interpretació, a càrrec d’Aina Vallès, Josh Climent, Èlia Ribas i Adrián Bernal, del Madrigal de les abelles, la partitura del qual va ser inclosa en l’edició de 1623 del llibre La monarquía femenina, de Charles Butler (1571 – 29 de març de 1647), escriptor, filòleg i sacerdot britànic, un dels pares de l’apicultura moderna i un dels descobridors que els ruscs d’abelles estaven controlats per una abella reina i no un mascle. A continuació s’ha presentat l’auca La balada del Clot de la Mel, creada per l’escriptor Oriol Canosa (Llibreria Pebre Negre) i l’il·lustrador Jordi Sunyer; una mostra de refranys sobre les abelles i la mel, seleccionada pel paremiòleg Víctor Pàmies.

La darrera col·laboració al projecte és la publicació “Quan el Clot rajava mel”, d’Enric H. March, un relat protagonitzat per la Remei, una remeiera que, entre la llegenda i la crònica, ens porta per deu segles de vida clotenca i barcelonina al voltant de la mel i les herbes remeieres, des del barri d’Horta fins a Ciutat Vella passant especialment pel barri del Clot i recuperant, entre molts altres fets, les històries inèdites del Clot de la Mel, el Clotum Melis medieval que dóna nom al barri, i del Jardí Botànic de la Florida, situat prop dels límits entre Barcelona i Sant Martí de Provençals, a la vora del Rec Comtal, entre abelles i sangoneres.

Per saber més clica aquí

Demà dissabte 19 de maig, les abelles del Clot ballaran davant l’escletxa.

T ‘ esperem! a les 12.00 a Concili de Trento / Monturiol

Mañana Sábado 19 de Mayo, las abejas del Clot bailarán a la Grieta.

Acompañarnos! 12.00 en Concili de Trento/Monturiol