La literatura del segle XIX Es pot dividir en tres grans etapes: el Romanticisme, el Realisme i la literatura finisecular (que pertany a la fi d’un segle i principi del següent), i que entronca amb la literatura del segle XX. També és l’època en què s’urgeix la novel·la gòtica, el gènere negre. El feminisme i la revindicació dels drets de les dones encara quedaven molt lluny. Tres dones britaniques: Jane Austen, Emili Brönte i Mary Shelley, autores respectivament de: Orgullo y prejuicio, Cumbres borrascosas i Frankenstein destaquen notablement. Les tres escriuen amb una narrativa que te una característica bàsica, que són novel·les entretingudes. Res de soliloquis ni monòlegs interiors. Acció, critica i emoció. Es tractava d’explicar històries i no d’avorrir al lector. Dracula de Bram Stoker, Alícia en el País de las Maravillas de Lewis Carroll, Fortunata i Jacinta de Benito Perez Galdos, La Regenta de Clarín són un exemple d’aquest moviment.

I no podem oblidar que és també el naixement de les novel·les de gènere com les policíaques amb el personatge de Sherlock Holmes creat per Conan Doyle i la novel·la d’aventures com Tom Sawyer de Mark Twain, Robert Louis Stevenson amb La isla del tesoro, Julio Verne amb La vuelta al mundo en 80 dias i Dickens o Victor Hugo, dos autors que van captar les desigualtats socials de l’època amb obres com Historia de dos ciudades i Los miserables.

A continuació trobareu un apartat amb autors/es del segle XIX-XX, escollits per treballar i exposar aquells que més ens han marcat amb la lectura de la seva obra.

Mary Shelley (1797- 1851)

Mary Wollstonecraft Godwin fue una narradora, ​ dramaturga, ensayista, filósofa y biógrafa británica, ​ reconocida sobre todo por ser la autora de la novela gótica Frankenstein o el moderno Prometeo ​ considerada la primera obra de ciencia ficción de la historia.

 Mary Shelley nació en Londres en el seno de una familia liberal y culta.  Hija de Mary Wollstonecraft, importante pensadora, escritora y feminista, y de William Godwin, filósofo, periodista y activista político. A los pocos días de su nacimiento su madre, murió de unas fiebres dejando a su marido al cuidado de Mary y de su hermana de tres años y medio Fanny Imlay. Casado Godwin posteriormente con una viuda que ya tenía dos hijas con la que el filósofo alumbraría un nuevo vástago.

 Siendo una niña se evadía en el cementerio de Saint Pancras, donde fue enterrada su progenitora. Sobre su tumba aprendió a leer. Su padre solía acompañarla junto a su hermanastra Fanny y practicaban lectura sobre las lápidas.

 A los 16 años de edad, abandonó su hogar y su país con el poeta Percy Shelley, con el que había iniciado una relación a pesar de estar casado, viajando a Francia y a Suiza. Godwin, no puso ningún reparo en que corriera tras él. No fue ese el caso de la esposa del poeta quien, humillada, ofendida y embaraza siguió a la pareja hasta La Spezia, localidad de la costa italiana en que se establecieron. A los desarreglos deducibles de semejante situación no tardó en sumarse el mismísimo Byron, siempre afecto a toda clase de desórdenes.

 Contrajeron matrimonio en 1816, después de que la primera esposa de Shelley se quitara la vida ahogándose. Fruto de esta convivencia fueron varios embarazos y un único hijo, un varón, solo el pequeño Percy Florence sobrevivió a la infancia. Percy Shelley  murió antes de cumplir los 30 años en una tormenta mientras navegaba. Su cuerpo fue incinerado pero antes se le extrajo el corazón. Mary lo envolvió en la página de una poesía y trasladó la reliquia, durante un cuarto de siglo, hasta la fecha de su muerte. LLegiu-ne més »

Manifest 

En el manifest d’enguany diem que “el temps s’ha esgotat per als agressors masclistes” i que “el rebuig social contra les violències masclistes és cada cop més fort”. Es reconeix que “mai abans hi havia hagut una implicació tan extensa i conscient respecte les violències masclistes. I és que, els darrers mesos han estat absolutament durs per a les dones i criatures que viuen en situacions de violència com, segurament, ho seran els mesos que vindran, mentre duri la pandèmia”. I ens dirigim als homes “que esteu en contra d’aquestes violències i sabeu que un dels vostres amics, familiars, coneguts les exerceixen: és hora que us en feu responsables i hi intervingueu”. El document acaba adreçant-se als agressors, “als agressors, un recordatori: no hi haurà espai per a la impunitat”.Us demanem que llegiu el Manifest i en feu la difusió que considereu.

El mateix dia 25 de novembre convoquem a tota la ciutadania a fer a les 12.00 h del migdia un minut de silenci en els espais que la situació de pandèmia permeti. Esperem que la ciutadania, els serveis i empreses del vostre municipi s’hi sumin.

JUGANT AMB LES PARAULES, és un dels apartats que aquest any hem afegit a la nostra programació. Utilitzant paraules reals i existents en el diccionari -tot i que no ens sonaran de res- utilitzarem la imaginació com a disparador d’idees per construir una narració a partir de la paraula. La paraula escollida és: Botriomicosis. T’animes?

Botriomicosis és el nom de la ciutat on viuen els micòcits, uns essers transparents que no es poden veure si no surten per les dues grans arcades de la ciutat. Pro són tan tímids que quasi mai gosen treure el nas. La seva època preferida de l’any es l’hivern, que és quan millor se’ls pot observar amb un cop d’ull i sense necessitat d’utilitzar el microscopi.

Botriomicosis és va formar a partir de l’esternut d’un gegant amb sinusitis. Aquell hivern va deixar caure un moc, -també gegant-  damunt del roc on actualment s’aixeca Botriomicosis. Allò va anar agafant cos i endurint-se ràpidament en contacte amb l’aire, el sol i la pluja.

Tot plegat, al poc temps  una parella de micòcits que pul·lulaven per els voltants, és va instal·lar en aquella massa on s’havien format diferents cavernes i van començar a procrear. Els primers, tan sols eren un  regalim aquos i transparent, una goteta petita e insignificant. Però a mida que avançava el temps, van començar adquirir una consistència més densa, amb tonalitats canviants del groc llimona al verd poma. LLegiu-ne més »

 “Les ciències avancen que és una barbaritat”. Jo per molt que corri i per molt esforç que faci sempre arribo tard a pujar, ni que sigui a l’ultim vagó, del  tren de les noves tecnologies,  sobretot  perquè cada dia passen a més velocitat.

Això que diré ara no te gairebé res a veure amb l’anterior comentari, però sí una mica amb la manera que, en general tenen els joves, i els no tan joves, d’escriure els missatges de what´s ups, prescindint de les més vocals possibles i substituint algunes consonants per altres.  Per exemple posant una K quan volen dir  QUE.

Diuen que el temps ès or, i estic d’acord, però em pregunto si  també a l’hora d’escriure cal estalviar-lo tant. Confesso que de bon començament em va costar una mica acceptar aquesta manera d’economitzar temps. Tingueu en compte que jo pertanyo a la vella escola, però això no vol dir que no aprovi que sigui el jovent qui marqui les regles del joc.

Un fet em porta a un altre de ben diferent,  coses del meu cap, que ja va per on vol… El cas és que l’altre dia vaig acompanyar la meva tieta a la LLegiu-ne més »

Era un dia que no s’acabava mai, estava cansada, avorrida, no em trobava bé. De sobte vaig tenir una idea i vaig agafar al diccionari. Mai m’havia parat a pensar la quantitat de paraules que podem fer servir, però en realitat les fem servir totes? Doncs es veu que si, d’una manera o altra. Obro a l’atzar una plana, agafo un llapis, tanco els ulls i faig un gargot a una paraula i… patapam!!! Ni fet a propòsit, endevines quina pot ser: Botriomicosis. No em vaig parar a mirar el que significava, i me’l vaig inventar. És una mena de mico estrafolari, tan lleig i esquerp que no el volen a cap parc zoològic, encara sort que no és cert i tot ha sigut una dèria de les meves, però de ser cert seria injust que per ser lleig i estrafolari no pogués tenir dret a què la gent conegués de la seva existència.

Clara Bruguera

Novembre 2020