des 10

NADAL

Escrit per Clara Bruguera Arxivat a: Literatura i Ficció 1 Comentari »

 

 Nadal 1

 

Uns esperen amb alegria

altres amb melangia

les festes de Nadal.

 

Ens agraden les tradicions

crec que aixó en ajuda a viure

i oblidar-nos per un instant

de les penúries de la vida.

 

A mesura que ens fem grans

crec que menys les disfrutem

però, si tenim canalla, fills o nets

per ells ho seguirme celebrant.

 

No oblidem tampoc

la misèria que hi ha al mon

i concretamente en el nostre

que el tenim molt més aprop.

 

Tan debó poguessim fer

un gir a les seves vides,

però sí, està al nostre abast

no tancar els ulls i oblidar-les.

 

 

 

Clara Bruguera

 

Desembre 2019

 

 

 

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
des 05

pessebre 2019 Montse bisAhir vaig anar a la Plaça Sant Jaume a veure el pessebre de la Paula Bosch. Segons diu un dels cartells: “..i vaig obrir l’armari de les golfes i d`allà en van sortir un munt de caixes amb objectes oblidats i llavors vaig adonar-me que eren els meus records adormits de Nadal. L’olor de canelons, les figuretes embolicades, les garlandes, els retrobaments…I vaig saber que tu també tenies a casa teva, a la teva ciutat, els teus propis objectes oblidats”.

M’ha semblat genial com ha sabut representar els seus records i emocions , amb objectes i més objectes. Mentre ho observava repetidament m’he adonat que per a mi allò no és un pessebre. És una representació personal de records nadalencs, però no és un pessebre, a no ser que distorsionem aquest nom, i crec que l’hi escauria més el títol de Records dels meus nadals que no pas Pessebre. Des de el meu punt de vista quan l’ajuntament organitza un pessebre és per la ciutat, dedicat a tota la població i l’han d’entendre tant els adults com els infants, perquè a part del consumisme, que caldria parlar-ne algun dia, són unes festes molt encarades als nens i així com un pessebre tradicional qualsevol nen l’interpreta, aquí els calen moltes explicacions i tot i així l’infant que tenia al costat davant de les explicacions del pare deia: sí, però on és el pessebre ?

Està molt be exposar els propis sentiments o records, però quan t’encarreguen una obra per la ciutat considero que s’ha de pensar una mica més a qui va dirigida, que sigui entenedora per tothom i partint d’un clàssic pessebre si poden anar afegint tants trets de diferents cultures com es vulgui i modernitzar-lo però sent sempre entenedor per la gent que l’observa , sobretot la quitxalla.

L’he seguit mirant una bona estona i llavors de cop m’he sentit molt feliç. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
des 04

Solitud

Escrit per Teresa Vidal Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

soledad 1Estava davant del mirall, mirant aquella imatge, que sabia era la seva, però que en res li recordava aquella altra de quan era jove.

Tot havia canviat massa. Les arrugues. La manca d’un somriure, la tristor de els seus  ulls, ho acceptava de bon grat més o menys.

El que no podia suportar, era veure la casa buida. Era sentir que era el silenci el que li feia més mal a les orelles. ¿On havien anat a parar les rialles, els jocs dels infants? O darrerament les xerrades amb la parella. Ell, ja havia marxat feia anys. ¡Quin buit més gran! Mai ho hagués imaginat. Darrerament discutien per les coses més ximples. Ara ho trobava a faltar, enyorava sentir la seva veu, encara que fos per discrepar.

Tenia por a trobar-se malament. Tenia por a la solitud, en aquells moments d’angoixa. Els fills vivien fora de la ciutat. Es clar que vindrien, de seguida que ella els truqués.  Li feia por sentir les seves passes per aquell passadís tan llarg, li semblava que no arribaria al menjador. Des que faltava el seu marit, només la envoltava un silenci espès i negre.

Moltes vegades, com ara, li preguntava al mirall, per què, a ella? I el mirall es limitava a tornar-li aquell rostre envellit, aquella cara que ja feia anys havia perdut la joventut. Era com una mofa..

Amb pas feixuc va anar fins el menjador, ja n’estava tipa de veure la imatge que li retornava el mirall.

Es va asseure al sofà  esperant que algun fill, la truqués i sobre tot li digués que aniria a veure-la en quant tingues un moment. I ella li diria que no patís, que estava be. LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
des 03

La soledat

Escrit per Montse Sales Arxivat a: Articles d'Opinió 1 Comentari »

soledad2Per parlar de la soledat, primer en hauríem de qüestionar què és. La soledat és sentir-se sol? O més bé és estar sol? També es poden combinar les dues coses?

En el primer cas, sentir-se sol li pot passar a qualsevol, sigui infant, adolescent o adult. És propi de les persones que tenen una ment una mica rígida i en determinades ocasions, creuen que l’entorn no respon a les seves necessitats. Els passa als nens que viuen en una família mancada d’empatia que no saben caminar al costat del creixement de l’infant, als adolescents que davant les noves perspectives que li veuen a la vida, estan insegurs i no es senten recolzats, a vegades ni tant sols pels amics perquè l’evolució de tots ells no va al mateix ritme i es senten molt sols. I també els passa als adults. Uns es senten sols perquè recau a sobre d’ells la responsabilitat de ser el motor de la família, d’haver d’omplir les expectatives econòmiques o de organització dintre de la llar, altres perquè no troben el que busquen i desitgen de la vida.

Estar sol és una altra situació. Una persona pot estar sola perquè li agrada la seva pròpia soledat que comporta una llibertat infinita per fer el que vol, qual vol o ho necessita i no ha de donar comptes a ningú. També es dona el cas de qui no té família i pel motiu que sigui, tampoc té amics.

LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
des 02

Diferents solituds

Escrit per Clara Bruguera Arxivat a: Articles d'Opinió 1 Comentari »

 solitudDiuen que no hi ha pitjor soledat que la soledat en companyia, Però també n’hi ha d’altres. Estar sol, sentir-se sol, voler estar sol, temor a estar sol.

 Hi ha gent que està sola, viu sola i és feliç, no necessita de ningú. En certa manera admiro a aquestes persones que no tenen la necessitat d’omplir aquest buit amb la gent del seu voltant.

 Qui no s’ha trobat en algun moment de la seva vida en una d’aquestes situacions?  De fet crec que tots volem, en algun moment de la nostra vida, estar sols amb nosaltres mateixos, escoltar-nos, reflexionar o badà. Axó és bo però a curts terminis.

Les persones solitàries (per convicció) crec que son felices, a la seva manera,

És una altre filosofia de vida que devem respectà.

 Lluitem per que mai tinguem la sensació de soledat, la vida està feta per viure en comunitat.

Clara Bruguera

2019

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
nov 26

EVAA continuació podreu coneixer els llibres o articles d’opinió que avui hem llegit i comentat a Les Blogueres de Sant Martí, com cada últim dimarts de mes:

 

Ara que estem junts” de Roc Casagran.

Ara que estem junts explica la separació de dos germans bessons per la Guerra Civil. Una mirada diferent sobre l’exili i la vida al camp de refugiats d’Argelers. Ara que estem junts és també una història
d’amor

“El beso azul” de Jordi Sierra Fabra

Rogelio, al que todos creían muerto en 1936, regresa en junio de 1977 al pueblo donde nació y fue fusilado junto a su padre y su hermano. Son los días de las primeras elecciones democráticas. Cuando la noticia se conoce, los sentimientos de los supervivientes se cruzan y reaparecen tras más de 40 años. Todos dan por hecho que vuelve para vengarse, pero el regreso lo hace con su esposa, veinte años más joven que él, y su hija de 19 años. Rogelio no sabe quién le delató entonces, por qué está vivo, por qué las balas de los que le fusilaron no le alcanzaron. Tras caer a la fosa logró zafarse de ella en la oscuridad antes de que les cubrieran con tierra. Su hermana sabe que está vivo desde hace 20 años, pero lo ha silenciado por miedo. Ahora que Franco ha muerto es la hora del reencuentro. ¿Qué busca Rogelio? ¿Solo visitar la fosa donde están su padre y su hermano junto a otros vecinos y reencontrarse con sus orígenes? ¿Cómo reaccionará su primera novia, el amor de su vida, o su mejor amigo, que se cambió de bando para sobrevivir y ahora es su marido? ¿Y el topo que ha vivido 38 años encerrado esperando a que el dictador muriera? ¿Qué hará el hijo del alcalde que lideró la revuelta en julio del 36 y que ahora gobierna la villa? ¿Y el sargento de la guardia civil

LLegiu-ne més »

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
nov 23

Dones

 

Cada any, amb motiu del 25 de novembre, Dia internacional contra la Violència de Gènere, la Generalitat de Catalunya, les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, l’Ajuntament de Barcelona, la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis consensuen un manifest per commemorar i visibilitzar aquesta data i tot el que representa.

Enguany es posen en relleu les violències sexuals advertint que una agressió sexual a una dona “no és un fet puntual, sinó una expressió més de l’estructura patriarcal, una agressió contra totes nosaltres, contra totes les dones. Aquesta violència funciona de forma alliçonadora, ens socialitza en la por i ens llança un missatge ben clar, sobretot dirigit a les dones més joves: volen controlar i sotmetre la vida de les dones”.

Per la qual cosa, el document fa una crida a seguir treballant conjuntament i coordinadament amb la implicació de totes les administracions i agents socials per erradicar totes les violències masclistes i reparar les supervivents; destaca la lluita constant i incansable dels moviments feministes, i reconeix la força, el coratge i la valentia de les dones que es troben en una situació de violència masclista, les que l’han superada o les que han estat assassinades.

Una data per reivindicar i per recordar

El 25 de novembre va ser declarat Dia Internacional contra la Violència de Gènere durant el primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe celebrat a Bogotà (Colòmbia) l’any 1981.

En aquesta trobada, les dones van denunciar la violència de gènere en l’àmbit domèstic i la violació i l’assetjament sexual en l’àmbit dels governs, incloent-hi la tortura i els abusos que patien moltes presoneres polítiques.

Es va escollir aquest dia per commemorar el violent assassinat de les germanes i activistes polítiques Minerva, Patria i Maria Teresa Mirabal, assassinades per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana mentre anaven a Puerto Plata a visitar els seus marits empresonats el 25 de novembre de 1960. Els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d’un barranc.

Adela (‘Dedé’) Mirabal va ser l’única germana que va sobreviure i va morir el 2014 a Bèlgica als 88 anys. Per al moviment popular i feminista de la República Dominicana, històricament, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència. El 1999, l’ONU va donar caràcter oficial a aquesta data.

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email
Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress