oct 17
L’autor d’aquest llibre és Eduardo Mendoza, nascut a Barcelona l’any 1943. És autor teatral, escriptor, advocat i traductor. Ha rebut diversos premis; l’últim ha estat el Premi Cervantes concedit el 20l6. Entre els anys 1973 i 1982 visqué a Nova York, on va treballar d’intèrpret a les Naciones Unides.
“Sense notícies de Gurb” es un relat que va veure la llum el 1991. Consta de quinze capítols al llarg de 144 pàgines i parteix d’una crònica novel·lada de la realitat, tractada amb una gran dosi d’humor satíric i força còmic.
Mendoza aprofita la visió d’un extraterrestre que ha aterrat a Barcelona per criticar tant la ciutat com als seus habitants i les institucions. També posa de relleu altres problemes com la contaminació, els sorolls, el tràfic, les desigualtats econòmiques, la delinquència… però sense deixar de transmetre en tot moment la seva estimació i fascinació per Barcelona.
Gurb no és pas el protagonista, ho és el seu company, el comandant de la nau espacial, que és qui cada dia escriu un diari fent referència al lloc on es troba, el que succeeix i fins i tot el que pensa. Gurb no ha tornat a la nau des de que va adoptar l’apariència de la Marta Sánchez i el comandant veu difícil que pugui retornar a l’espai sense ell.
LLegiu-ne més »
Etiquetes: Llibres
oct 16
Escrit per Blogueres Arxivat a: Dones
El Dia de les Escriptores és una celebració, de caràcter anual, es convoca el dilluns següent a la data del 15 d’octubre, en commemoració de la data de la mort de l’escriptora Santa Teresa de Jesús. Aquesta commemoració va sorgir per iniciativa de la Biblioteca Nacional d’Espanya, l’Associació Clàssiques i Modernes i la Federació Espanyola de Dones Directives (FEDEPE) per recuperar el llegat de les dones escriptores, fer visible el seu treball en la literatura i combatre la discriminació que han sofert al llarg de la història.
Al segle XIX, gran part de les dones escriptores havien de publicar amb un pseudònim d’home per ser preses seriosament. Émily Brontë i les seves germanes en van ser una mostra manifesta. La novel·la Cims borrascosos va ser publicada sota el pseudònim d’Ellis Bell ja que cap editor s’atrevia a publicar, perquè consideraven que les dones només escrivien novel·les romàntiques.
El segle XX, s’inicia amb un canvi de tendència amb la pionera Virginia Woolf que comença el 1905 a escriure per al suplement literari del The Times i el 1915 publica la seva primera novel·la, o Marguerite Yourcenar, qui va publicar la seva primera novel·la el 1929. Tanmateix aquests fets produeixen pocs avanços significatius, tal com assenyala Laura Freixas, presidenta de Clàssiques i Modernes, explicant el motiu de la commemoració.
«Encara que les escriptores tinguin bones crítiques en els llançaments de les novel·les, en els rànquings amb els millors llibres que es fan a final de cada any, les dones no hi són. Tot i que hi ha moltes escriptores amb èxit a Espanya el Premi Nacional de Narrativa el va guanyar una dona, Carme Riera per última vegada el 1995. Portem vint-i-un anys en què cada any se l’emporta un home».
El premi més important de literatura en llengua castellana, el Premi Cervantes, només s’ha concedit en quatre dècades, des de la seva institució el 1976 a 2016, a quatre dones: María Zambrano (1988), Dulze María Loynaz (1992) Ana María Matute (2010) i Elena Poniatowska (2013) davant de trenta-set homes, i el Premi Nobel de Literatura des de la seva creació el 1901 fins al 2016, ha premiat setze dones davant de noranta-nou homes.
Etiquetes: Cultura • Societat
oct 10
Tancades dins d’un moble sabater, comprimides i sense prou aire per poder respirar, hem passat molts mesos a les fosques. La noia que se’ns va endur de la sabateria amb tant d’entusiasme ha acabat utilitzant-nos tan sols unes poques vegades, cosa que evidencia de manera molt clara que ha perdut tot l’interès que sentia per nosaltres.
Encara que una mica tard, faré les presentacions. La meva companya i jo formem un parell de sabates de pell fina molt elegants, de color vermell i amb un taló de sis centímetres d’alçada. A ella li correspon un peu del costat dret i a mi un de l’esquerre.
Són moltes les vegades que ens hem preguntat per què altres companys de menys qualitat tenen la sort de ser acceptats i nosaltres no? El cert és que no ho acabem d’entendre…
Calla, espera un moment! La noia ha obert el calaix i sembla que aquest cop ens mira amb atenció. Sí, per fi s’ha decidit i ens treu d’aquesta presó, però… què fa ara? Per què ens fica dins d’una bossa? Vaja, ja tornem a ser a les fosques.
Oh, ara ens treu de la bossa, ens deixa al carrer i s’en va. Això no m’ho esperava.
—No, no te´n vagis, per què ens abandones? potser no som del teu gust? t’hem fet cap mal? Torna, ens adaptarem als teus peus, t’ho prometo.
LLegiu-ne més »
Etiquetes: Narració
oct 03
A vegades voldria ser infant
tornar al món infantil
el pensament en innocència
i veure la vida del meu passat
veure a l’infant presumit
trencant les barreres dels somnis
i escoltar els trons del silenci.
a
Records macos els d’ahir
que avui són bellesa
bellesa grandiosa en l’ànima
puresa en el pensament
que guardats com un tresor
tornen a ser presents
tan sols anomenar-los.
a
LLegiu-ne més »
Etiquetes: Poemes
set 27
Encetem aquí un recull d’articles o mini diaris personals que hem elaborat a partir de les experiències viscudes durant aquest estiu.
Creiem que és una bona forma de retrobar-nos i tornar a “escalfar motors”.
Esperem que us agradi
set 26
Vengo de una tierra reseca y agrietada donde solo crecen matojos y espinos, donde el agua navega a quinientos metros bajo tierra y su consumo se realiza con un cuentagotas. Llegue a esta ciudad, hace muchos años, para poder ganarme la vida y dejar de sentirme como una esclava en una fábrica de conservas. También aquí tuve que luchar para abrirme camino, pero logre con los años tener mi propio negocio, formar una familia i ver crecer a mi nieta.
Este año he cumplido 60 años y mi hija quiso celebrarlo regalándome un viaje. Era una sorpresa. Yo no podía saber el lugar donde íbamos. Así que un buen día se presenta ella su marido y mi nieta y me dicen que prepare la maleta que nos vamos. El viaje lo hicimos en su coche –creo que se llama “un todoterreno”- amplio y cómodo. Yo iba detrás con mi nieta que viajaba en su silleta adaptada. Fue una delicia de viaje- Cantando, explicando cuentos, dando alguna cabezada. Y finalmente llegamos.
No me dijeron nada, ni el sitio donde estábamos ni a donde íbamos a ir andando porque no podíamos llegar con el coche. Delante solo se veía una gran extensión de terreno cubierta de un manto frondoso de verde hierba con el cielo al fondo, como un gran decorado. Mi yerno se quedo con la pequeña y mi hija cogiéndome del brazo me llevo hasta el borde del precipicio. A medida que nos acercábamos fui descubriendo el mar que lamia los acantilados y acariciaba la playa que se hallaba a nuestros pies. Nunca había visto el mar y nunca había pisado una playa. Sin poder contenerme, llore de emoción ante tanta grandeza.
LLegiu-ne més »
Etiquetes: Narració
![[Valid RSS]](http://www.blogueresdesantmarti.net/blg/wp-content/uploads/valid-rss-rogers.png "Valida el RSS")