Comencem l’any i comencem amb nous reptes d’escriptura creativa. El primer repte és la creació d’un conte on dos objectes amb vida pròpia són els protagonistes de la narració. T’animes a escriure el teu conte i a enviar-ho a Les Blogueres de Sant Martí perquè el publiquem al bloc?

Era de consistencia fuerte y robusta, con grandes nudos en su piel rugosa. Su color natural había dejado paso a un tono más oscuro debido a los años en que permaneció durante horas y días sometido a la dura temperatura del sol a la  lluvia y al viento y  no por ello, había perdido presencia y elegancia sino todo lo contrario. La empuñadura que le habían añadido era la cabeza de un galgo, cincelada en marfil y muy bien tallada. Era una cabeza pequeña de  hocico alargado y rasgos nobles.

Aunque sabía, que, sus congéneres de carne y hueso eran potentes y veloces  en la caza y las carreras, aquella cabeza no le producía el más mínimo sentimiento de admiración o compañerismo,  a pesar de haber permanecido unidos, la mayor parte de sus vidas.

Siempre estaban compitiendo,  por ver quién era el más fuerte de los dos. Cuando el anciano maestro salía a pasear todas las mañanas y todas las tardes a la misma hora por la alameda, se esforzaban en ver quién de los dos lo sujetaba más fuerte, cuando tropezaba con una pequeña piedra o perdía el equilibrio en un pequeño hoyo del camino. El bastón clavaba la punta de acero en la blanda tierra y la empuñadura alargaba el cuello, para que el anciano se encontrara más seguro al apoyar el bastón en el suelo. LLegiu-ne més »

Avui parlaré d’una gateta que mirada de lluny hauria pogut passar molt bé per un conill si no hagués estat per la seva llarga cua. El seu esplèndid pelatge gris era abundós i suau com el més apreciat vellut, mentre que un parell de taques blanques, una a mitja cua i l’altre just darrere el clatell li conferien una elegant distinció.

La qüestió és que aquesta gateta peluda es deia Gatona, així tal com sona, ja que per alguna raó que se m’escapa, no li havien trobat un nom millor. Fos com fos, el cas és que la gata Gatona vivia com una reina en una casa on una jove parella i els seus dos fills, un de quatre anys i l’altre de sis, que l’estimaven i aviciaven tant com podien.

Guiada pel seu instint aquella gata sabia intuir perfectament l’hora d’arribada dels nens i cada tarda els esperava pacient asseguda darrere la porta d’entrada. Les hores que es trobava sense companyia es distreia jugant una estona amb les cintes i cordills acolorits, els ninotets de goma tova, el parell de pilotetes o amb el ratolí d’escuma, que eren dins la seva caixa de joguines.

Els dies i els mesos anaren passant i amb ells arribaren les festes de Nadal. Un avet coronat amb una estrella i molts llums de colors lluïa esplèndid a un costat del menjador. Ben esvalotats els nens saltaven i cridaven contents mentre la gata s’ho mirava de lluny, a ella no l’hi estava permès d’apropar-se des que tot volent atrapar els llaços que hi penjaven, va estar a punt de fer una bona trencadissa. LLegiu-ne més »

En  casa ya no se comen las uvas de la suerte desde hace más de dos años. La pandemia ha transformado las costumbres. Cada unidad familiar en su casa y Dios en la de todos –eso decía mi abuela.

Algunos se acuestan mucho antes de que den las campanadas. Otros se quedan haciendo zapping entre los muchos canales o plataformas a los que están inscritos, esperando la hora señalada para olvidarse de los cuartos -como cada año-  y atragantarse con las uvas, abrir una botella de cava para brindar y felicitarse alegremente por haber cambiado de año. En este noche tan especial, se acostumbra a realizar promesas, que de antemano se sabe que no se van a cumplir. pero que nos hacen sentir mejor: dejar de fumar, apuntarse al gimnasio, aprender inglés, perder peso, acabar de  leer los libros que se tienen empezados…

Y finalmente las fiestas navideñas han finalizado, por este año. Volvemos a la rutina diaria. El pico sigue subiendo. Se recomienda llevar la FPR2  incluso por la calle. Al parecer la nueva variante es mucho más agresiva y contagiosa, pero menos maléfica, si te has vacunado. Ahora que el 70%  de la población ya estamos inoculados, algunos con la trifásica incluida, la sensación, es que aunque lo pillemos, lo pasaremos como un simple resfriado,  con un poco de fiebre y malestar general  para unos cuantos días. LLegiu-ne més »

L’any passat ens vas fallar, no vares estar entre nosaltres, ens havíem habituat a la teva presència i per aquest motiu engalanàvem els carrers, preparàvem la millor teca, dintre les possibilitats de cadascú… I no vares venir. Per por?, per protegir-nos? Nosaltres ho vàrem entendre i seguint el teu instint ens vàrem tancar a casa, com diu la dita: “per Nadal, cada ovella al seu corral”. Amb aquest comportament volíem pretendre que el maleït intrús que va aparèixer a traïció, sense avisar-nos, s’apoderés de les nostres vides.

De mica en mica hem anat traient el caparró i amb l’ajut de les armes destructives contra l’intrús, ens hem anat integrant a la societat, a conviure de nou entre nosaltres, amb les mesures corresponents… i has tornat amb dubtes, sí venir o no venir i finalment has decidit quedar-te entre nosaltres un cop més.

Has marxat una mica trist per què t’has adonat que no t’hem rebut com altres anys. No ens abandonis i torna l’any vinent.

Clara Bruguera

Desembre 2021

Dies abans de Nadal l’àvia i la mare buidaven l’armari del menjador on hi havia guardada la vaixella i les copes de cava per netejar i deixar-ho tot ben net i lluent pel gran dia. Jo tenia prohibit acostar-me a la taula del menjador on lluïen les peces que ja havien passat per l’aigüera, el fregall i la terra d’escudella, no fos cas que fes alguna trencadissa. Després tot tornava a l’armari esperant el dia assenyalat.

Coincidia aquests dies d’enrenou amb el muntatge del pessebre, tasca de la qual se’m deixava participa més activament. Al rebedor, el pare muntava sobre uns cavallets de fusta el tauló, que servia per tapar el safareig de la cuina. Amb una cortina envoltava tot el perímetre per tapar els cavallets i damunt de la taula, estenia un mantell de molsa fresca i aromàtica. A la paret col·locava un paper de color blau cel i un gran estel en un extrem. Després arriba el torn del suro que recolzat a la paret, era la viva representació de les muntanyes d’aquell imaginari poblet de Betlem i finalment la cova col·locada on la paret formava un angle i on era més visible des de qualsevol punt del rebedor. Per acabar de donar més realisme, agafava un grapat de farina que anava espolsant damunt del suro, les casetes i la molsa, deixant tot un paisatge nevat.

I finalment era el moment en què se m’atorgava tot el protagonisme, ja que era responsabilitat meva la col·locació de les figures, les casetes de suro, els petits animalons escampats per tot arreu: galls, gallines i pollets, porquets, ànecs, bens i xais…, el pou, el riu i el pont. Primer les casetes damunt del suro, després el riu i el pont que el creua. Damunt el pont un capella de sotana negra i una ombrel·la vermella. A la vora del riu, el pescador i la bugadera i una mica més avall els aneguets seguint a la mare. A la cova les figueres ja tenen el seu lloc establert: el bou i la mula prop del bressol amb el nadó per escalfar-l’hi amb el seu alè, la mare a un costat i el pare a l’altra banda, damunt de la cova un angelet rialler i darrere el caganer fent les seves necessitats per adobar la terra. LLegiu-ne més »

TRES COLORS

Verda la tendresa dels prats

Vermelles les humils roselles

Grises les boires matineres

Verds els brots primerencs

Vermelles les saboroses cireres

Grises les muntanyes llunyanes

Verdes les fulles dels arbres

Vermelles les maduixes boscanes

grises les teulades mullades

Verd el color de l’esperança

Vermelles les postes de sol

Grises les flonges nuvolades

Verdes les tiges dels girasols

Vermelles les guspires del foc

Grisos els ulls del meu estimat

                                         Pilar Zabala