EXPOSICIÓ

Data: del 9 al 30 de març
Lloc: Casal de Barri EAMP (Plaça de Carme Montoriol, 10)

HORARI D’ATENCIÓ AL PÚBLIC
De dilluns a divendres de 16.30 a 20.30 h
Dimecres de 10.30 a 13.30 h

Telèfon: 934 50 70 13

Amb motiu del 12è Aniversari i per commemorar el Dia de la Dona, sLes Blogueres de Sant Martí, hem  organitzat una exposició dedicada a  les DONES CIENTIFIQUES. Es tracta d’un recull de dones que amb les seves investigacions i aportacions  han contribuït al progrés de la ciència i de la societat, sense que hagin tingut el reconeixement que es mereixen.

JUGANT AMB LES PARAULES, és un dels apartats que aquest any hem afegit a la nostra programació. Utilitzant paraules reals i existents en el diccionari -tot i que no ens sonaran de res- utilitzarem la imaginació com a disparador d’idees per construir una narració a partir de la paraula. La paraula escollida és: Cachirulo. T’animes?

En mi pueblo, como en otros muchos pueblos de nuestra geografía, es muy común, designar a cada familia del lugar por un mote o apodo, que acostumbra a estar asociado a alguna característica personal o hecho acontecido dentro de la familia. En mi familia se nos conoce como Los Pernales. Al parecer un tatarabuelo o bisabuelo era muy alto, tenía unas piernas muy largas y de ahí el mote.

Luego están los del Trueno, porque parece ser que desde muy antiguo eran los encargados de comprar la pólvora y confeccionar los cohetes que se lanzaban cuando eran las fiestas del pueblo. El Cachirulo al parecer era un pastor de ovejas, que llevaba siempre encima una pequeña porra para atizar a las ovejas si se desmadraban o también cuando las iba a sacrificar. Decía que dejándolas atontadas con el golpe, sufrían menos cuando las tenía que degollar para vender su carne. LLegiu-ne més »

En aquest apartat s’havia d’escriure una narració on la protagonista és una dona. La història, podia ser real o de ficció. Les blogueres que han aportat la seva narració, han optat per fer un escrit basat en fets reals, és a dir autobiogràfic. Esperem que gaudiu de la seva lectura.

Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.

Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.

Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar  juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.

Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual. LLegiu-ne més »

La mare tenia sis anys quan va esclatar la guerra. Vivia amb els pares i els seus tres germans, al barri del Clot. El més gran va ser mobilitzat ràpidament, tenia divuit anys.

Des de novembre del 37 Barcelona va ser objectiu militar. El mes de març la ciutat ja havia viscut el seu primer bombardeig. L’aviació italiana practicava noves tècniques, el bombardeig de saturació que consistia a tirar bombes de forma continuada en caiguda lliure, combinant-les amb bombes incendiàries, amb l’objectiu de devastar el territori i aterrar a la població.

Un dels barris escollit pels bombarders, entre altres, va ser el del Poblenou, també conegut com el Manchester Català, per la gran quantitat de fàbriques i indústries que hi havia en el seu territori. Per la seva proximitat amb el barri del Clot, aquest també va ser un dels barris més castigats per les bombes; de dia i de nit.

Quan queien les bombes l’àvia Rosa agafava a la canalla i embolicats amb mantes els baixava fins l’entresol, on vivia la seva amiga Rosita amb les seves dues filles. Creient que així estaven més segures, amagavent a la canalla sota els llits i sota la taula. Però aquest no era l’únic problema que tenien. A part d’escapar de les bombes hi havia un altre problema del qual no podien escapar amagant-se sota el llit: la fam.

Un bon dia l’àvia Rosa li va dir al Joan -el seu marit- LLegiu-ne més »