—Hola, cómo te llamas?

La pregunta em sorpren en un moment on  el meu pensament viatjava distret cap a   un espai que encara no he trepitjat i on no trigaré a accedir embolicada com estic, amb un barnús dues talles més gran del que necessito.

Aixeco els ulls i descobreixo a la noia que seu ben repantingada al meu davant. El seu rostre de traç peculiar i ulls ametllats, el cos rodanxó, i les mans petites em duen a pensar que es tracta d’una persona que té  unes certes particularitats diferents. Observo la vivesa de la seva mirada i la complicitat d´un somriure que busca satisfer la seva curiositat. No és difícil deduir que   són els seus pares els qui es troben al seu costat.

—Me llamo Paula, li dic, i tú cómo te llamas?

—Yo soy la Laura i tengo 32 años. Cuantos tienes tú? – És éste tu marido?,-  cómo se llama? – De donde sois?

Davant la incomoditat que mostren els pares per la sobtada pluja de preguntes de la seva filla els dic que és magnífic que ella s’expressi sense cap recansa i que es mostri tan comunicativa.  Tot seguit passo a satisfer la curiositat de la Laura. LLegiu-ne més »

El pròxim dilluns 30 de setembre comencem de nou amb l’activitat En Veu Alta. Llegirem i comentarem sobre llibres o articles d’opinió. També compartirem els últims escrits d’alguna de Les Blogueres i sobretot, passarem una bona estona compartint lectures i opinions.

Si vols venir ens trobaràs al Casal de Barri Antoni Miro Peris (Pl Carme Monturiol, 10) a partir de les 10:30h.

Activitat oberta i gratuïta.

Faustina Alonso era muy conocida en la Escuela de Adultos de su barrio, no solo porque era la mayor de todas las personas que participaban en las actividades que se hacían en el Centro, sino por su carácter extrovertido y entusiasta que animaba a muchas personas a despertar un poquito y salir de la aburrida somnolencia que podía adueñarse del espíritu cuando crees que te has hecho vieja y ya no tienes nada que aportar al mundo.

Faustina no era perfecta, todos lo sabían, hablaba mucho y en ocasiones algún que otro compañero/a soplaba pensando: ya está la Faustina de marras al medio, ¡es que no da tiempo a que otra persona responda..! pero hoy, cuando Conso, la joven profesora que solo hacía un mes que trabajaba en el Centro, pidió que voluntariamente saliese  alguien a explicar verbalmente el trabajo que les había pedido…, en cuanto Faustina se levantó la mayoría de los cuerpos se relajaron y,muchos soplaron, sí, sí, pero de alivio. El sentido al ridículo, a que nos juzguen, a decir lo que pensamos sobre cualquier cosa, parece que nos oprime. No era el caso de Faustina como podemos observar. Y nuestra Faustina subió a la pequeña tarima que Conso había colocado en el centro delante de sus compañeros, y comenzó su disertación, ya que desde ese martes y hasta final de curso, y con un tiempo cronometrado por la profe, tendrían que participar con su opinión sobre un tema y ponerlo a debate, como hacen los políticos.

LLegiu-ne més »

BOIRA

Estic immers em un núvol

I un xic, potser desorientat

Dons endavant no veig res

Enrere, tot es gris  esglaiat

A l’esquerra com si plores

Cap la dreta, estic atabalat

Mirar amunt, com si sures

Avall els peus no he trobat

Haig de sortir d’aquest enrenou

Però tinc grans dubtes de com

Per endavant pot ser es l’avern

Enrere por de trobar penya-segats

Cap l’esquerra, por d’un cercle tancat

O cap la dreta, por al buit immens

A amunt si hi troba l’infinit

I avall no puc, tinc els peus barrats

LLegiu-ne més »

Les Blogueres marxem de vacances, pero tornem el setembre.

T’esperem!!!

Hem tornat a tirar els daus i aquests són els microrelats que han sorgit del imaginari de Les Blogueres de Sant Marti. Esperem que os agradin.

Són les sis del matí quan sona el DESPERTADOR. Em passo la MÀ per la cara per defugir la son que m’aclapara, surto del llit, poso un CASSETE dins el walkman i deixo que el meu esperit es reconforti amb el so de la música. Truco a la MARGARIDA i li dic que avui arribaré tard a la feina.

Pilar Zabala