El pròxim 25 de febrer ens tornem a reunir a les 10:30h  al Casal de Barri Espai Antoni Miro Peris (Pl. Carme Monturiol, 10) com cada últim dimarts de mes. Parlarem, llegirem i comentarem cadascuna de les participants sobre un llibre o text literari que ens hagi agradat i volguem compartir, també pots portar un escrit propi o un article d’opinió.

Literatura En Veu Alta és una activitat oberta i gratuita. on tú tambè pots participar.

Recorda: dia 25 a les 10:30 h.

Durant aquest mes de febrer Les Blogueres, hem treballat la relació entre literatura i cinema. La literatura ha inspirat tot un ventall de pel·lícules, moltes d’elles, guanyadores de diversos premis Oscar, i el cinema ha servit perquè moltes persones s’apropin al llibre per saber una mica més i es quedin enganxats. No entrarem en el debat de si un llibre és millor que la pel·lícula o al contrari. Són dos arts i són dos llenguatges diferents que es complementen. Creiem que les pel·lícules s’han de valorar entre pel·lícules i els llibres entre llibres. Les Blogueres hem finalitzat el treball,  amb l’entrega dels nostres premis Oscar particulars:

* Millor actriu: Meryl Streep

* Millor actor: Paul Newman

* Película en color: Avatar

* Película en blanc i negre: Rebeca

* Músical: Cantando bajo la lluvia / West Side Story

* Efectes especials: Avatar

* Millor director: Steven Spielberg

* Banda Sonora: Memorias de Africa.

Fa pocs dies,  es van celebrar els Premis Goya. Al començament per la coneguda catifa vermella van desfilar diferents personatges lluint vestits de dissenyadors de prestigi. Hi havia una gran quantitat de dones i era interessant recordar el perquè hi desfilaven. Unes anaven d’acompanyants de les seves parelles, altres eren actrius que tenien nominacions o no i unes poques, més desconegudes i vestides amb més normalitat, eren dones que havien participat d’una manera o una altra en la creació d’una pel•lícula.

Em vaig sentir molt bé quan van donar el premi de Millor Muntador per Dolor y Gloria a Teresa Font i el del Millor Curt de Ficció per Suc de Síndria a la seva directora Irene Moray, que ja havia guanyat altres premis i que va fer un gran discurs parlant dels drets de les dones abusades.

Em preguntava perquè a part de les actrius, hi havia tantes poques dones al món del cinema. La resposta em va venir ràpid. L’industria del cinema està en mans d’homes. Homes directors, homes productors, homes guionistes, etc. La segona pregunta que em vaig fer és si en el transcurs de la història del cinema hi ha hagut alguna dona destacada més enllà de les actrius, i sí, n`hi ha unes quantes. LLegiu-ne més »

Al saber que havia d’escriure sobre cinema, vaig  pensar que no en sabia… i sí que en sé.

Gaudeixo amb moltes pel·lícules  però actualment no recordo ni títols ni artistes, inclús ni els temes! També em passa amb els llibres que llegeixo…

Aquesta edat no perdona!

Avui us explicaré que quan era petita i vivíem a Falset, un poble del Priorat,  la meva avia ens portava els diumenges al cinema  a “l’ Acció Catòlica”, el local de la Santa Mare Església. També ens donava una pesseta per comprar-nos “ txufes “ o cacauets.

LLegiu-ne més »

No vaig trigar a comprovar que aquelles butaques de fusta eren força incòmodes i, a més, crui-xien desagradablement amb el més petit moviment. El meu pensament va ser canviar de lloc, però aviat ho vaig deixar córrer en adonar-me que el problema seguia estant en la majoria de seients.

Per a la meva mala sort, el soroll i la gatzara van anar pujant de to a mesura que s’omplia la sala. Era la primera vegada que jo anava a aquell cine  i desconeixia que la major part del seu públic habitual era mitjanament jove. No hi havia dubte que acudien motivats per les pel·lícules d’acció i aventures que allí acostumaven a projectar.  La que ara presentaven  havia estat mítica en el seu temps i  jo volia tenir el goig de tornar-la  a veure.

LLegiu-ne més »

Tenia set anys i acabava d’estrenar les meves primeres ulleres per la vista cansada. Sempre que em feien llegir en veu alta a l’escola, hi havia un moment que les lletres es tornaven borroses i no podia seguir la lectura. Els ulls sempre em ploraven. Aquell dia no vaig anar a l’escola per la tarda i el pare, que no treballava per les tardes, suposo que, no sabent que fer amb mi a casa, va decidir  que aniriem al cinema. Em va portar al cine Martinense, un cine de barri que estava al carrer Muntanya, al costat d’una comissaria de policia (dels grisos, anomenats així pel color de l’uniforme). Sempre feien dues pel·lícules i el NODO. La primera no acostumava a ser molt bona. Eren pel·lícules de tipus B –i quasi diria que de tipus C- i després feien “la bona”.

Aquell dia la peli bona era en blanc i negre. Això ja no em va agradar. Preferia les de color. Semblava policíaca. Una noia roba uns diners de l’oficina on treballa i escapa en el seu cotxe. Escapant de la policia, es refugia en un motel de carretera per passar la nit. L’hotel el porta un noi, que viu amb la seva mare en una casa que hi ha dalt d’un petit turo. I aquí és on comença el meu trauma infantil que em duraria fins ben entrada la vida adulta. LLegiu-ne més »

Quan jo encara no arribava a ser una joveneta, d’això ja fa una bona rècula d’anys, la gent no acostumava a sortir gaire de nit. Eren temps difícils i tocava treballar moltes hores per tal de tirar endavant la família i, en  arribar a casa, es desitjava descansar.

Un exemple: Els meus pares eren els porters d’una finca amb dues escales i molts veïns. La feina els tenia ocupats tots els dies de l’any, de les vuit del matí a les deu de la nit i sense dret a cap tipus de vacances. Als meus germans i a mi ens tocava ajudar en allò que podíem, com netejar els daurats de les portes, escombrar alguns dels patis interiors, pujar els diaris i la correspondència un parell de cops al dia i altres feines per l’estil. Vist a dia d’avui bé es podria dir que es tractava d’una mena d’esclavitud encoberta, però no és d’això del que ara us vull parlar. LLegiu-ne més »