A continuació podreu gaudir d’una serie de narracions creades a partir d’un joc de cartes anomenat DIXIT. Cada Bloguera ha escollit quatre cartes. Un cop feta la selecció, cadascuna ha redactat un escrit relacionat amb les imatges de les cartes escollides. Vols probar?

El Nemesi era un home fosc, de caràcter i de fets. Anava vestit de negre amb un gran barret i un bastó. L’anomenaven el bruixot maligne del llac perquè sempre sortien udols de la misteriosa casa que hi havia al bell mig de l’aigua. Ell hi arribava volant misteriosament fins que trobava els esglaons que pujava lentament, fent replicar el seu bastó per totes les escales. A dalt de l’escalinata hi havia una porta que sempre estava oberta, malgrat que de dins mai en sortia cap llum, només foscor i sensació de desànim.

L’Albert un noi molt eixerit, tenia molta curiositat del que es podia trobar dins d’aquella casa, així que un dia, va agafar la seva fona i es decidí a demanar amb tota la força de la seva ment, a la fada Mireia que vivia a prop del llac i era la seva amiga, que l’ajudés per poder-i arribar. La fada que era una noia eixerida i bona, va posar al seu servei una barca invisible i li va dir que si necessitava qualsevol cosa que li enviés un missatge disparant algun objecte amb la seva fona, que ella l’ajudaria. LLegiu-ne més »

Relat inspirat en quatre imatges d’un joc de cartes

De debò que era un país desconcertant, allí gairebé tot passava de manera diferent a com es feia en altres llocs, i el més curiós és que la gent ho vivia com la cosa més natural del món.

Mireu si n’era d’estrany que quan plovia, ja fos poc o molt, també feia sol i quan només feia sol era tant el que escalfava que tothom es protegia sota l’ombra del paraigües. Tant era així que en les hores puntes era impossible distingir a ningú, tot era un garbuix de paraigües multicolors que es desplaçaven amunt i avall en les dues direccions del seu únic carrer. Per això el paraigües era un complement tan necessari que ja formava part de la vestimenta habitual, com podia ser la bossa, la cartera o el barret.

L’alimentació d’aquell país es basava sobretot en el cultiu dels girasols. D’ells n’obtenien les pipes que un cop torrades o fetes farina servien per a fer pa, macarrons, encimentar parets, enganxar segells i cromos i tota classe de botons. També n’extreien l’oli per amanir les verdures, enllustrar sabates i cabells i brunyir llaunes, cassoles i gibrells. LLegiu-ne més »

Escriure una història a partir del seu final no és gens fàcil:

“Desprès de quaranta anys la Maria i en Joan en van casar…”

“L’inspector va trobar l’arma del crim i va saber qui havia matat al jardiner…”

“Mai més, va tornar a l’antiga casona de la familia…”

Qui s’anima?

Capítol I

El mossèn Xavier Maspons, va entrar a la vicaria per canviar-se la sotana amb la qual havia celebrat la seva primera missa. De la porta del vell armari regalimava un líquid espès i fosc. Va obrir la porta, i un cos ensangonat, va caure-l’hi a sobre, fent que perdés l’equilibri i caient els dos cossos, un sense cap i l’altre amb prou feines, a terra. Per fi apareixia el cos d’en Tomàs el de Can Calbot.

Feia setmanes que se’l buscava per tota la comarca de La Garrotxa. La seva dona, la Tomaseta de Can Xiulet, havia denunciat la seva desaparició a la caserna de la Guàrdia Civil. Feia tres nits que no apareixia per casa. Algun cop s’havia quedat a dormir a la borda quan pujava a donar una ullada al bestiar, però sempre baixava de bon matí. Segur que haurà patit algun accident –deia la Tomaseta, al sergent de la benemèrita. Van enviar una patrulla dalt de la muntanya, fins a la borda del Tomàs, però encara que es veia que havia dormit algú en el vell llit de fusta i barrots, el Tomàs no va aparèixer. I tampoc el van trobar amb el bestiar.

La gent del poble i la dels masos de la comarca, van organitzar batudes durant dies i fins i tot la Guàrdia Civil, va demanar un helicòpter per fer batudes, per buscar entre els penya-segats de difícil accés a peu pla. Res. Semblava que el Tomàs, se l’havia engolit la terra. LLegiu-ne més »

Eva había vivido la peor experiencia de su joven vida. La sensación de la llegada de un final inminente la había atemorizado primero y, sin embargo, en las últimas horas, la habían llenado de paz y sosiego. Quizá por la medicación. Quizá porque cuando piensas que ya todo está escrito te dejas llevar. Lloró en la soledad de su camilla, por no estar cerca de los suyos, por pensar que ya nunca más los vería, por la incertidumbre de saber qué había sido de su hermano. Tanto sufrimiento a su alrededor aun la hundía más. Percibía la impotencia de las enfermeras que se esmeraban por atender a los pacientes sin apenas medios. Sentía su cariño e incluso su sonrisa velada por las mascarillas. No supo cuánto tiempo pasó rodeada de tubos, oxígenos, miradas, palabras de comprensión de personas extrañas y que ahora llenaban su escaso espacio.

Hoy finalmente todo ha pasado. Apenas pudo dormir y tan pronto las primeras luces del día comenzaron a filtrarse por la persiana bajada, recogió con rapidez sus pocas pertenencias, preparada en la silla de ruedas que la llevaría a la salida tal como era el protocolo. ¡Cuánto ansiaba volver a ser arropada por los suyos, abrazada por Ibro y tener cerca el calor y amor de su madre!. Finalmente todos los recuerdos de su propia historia se fueron ordenando poco a poco mientras la enfermera la conducía a la salida a través de los pasillos ennegrecidos por años sin cuidados. Recordó aquel día que estaba pletórica.

Amaba a Ibro desde que coincidió con él en la parada del mercado que sus padres regentaban y en la que ella ayudaba todas las tardes una vez finalizadas las tareas de la casa. El había traído unas frutas al mercado y acabaron rodando por el suelo, al romperse la caja de cartón humedecido que las sostenían. Ella lo ayudó entre risas, al ver lo nervioso que se había puesto. Desde el primer momento que sus ojos conectaron, sus corazones también. Apenas dos años después de ese primer encuentro, ya le había confesado que quería pasar el resto de su vida con ella y habían formalizado su relación. Curiosamente sus padres, ni los de él ni los de ella, pusieron ningún reparo. Era una relación bendecida por ambas familias. LLegiu-ne més »

En el segon repte ens hem proposat parlar de menjar. Potser recordant olors dels menjars que cuinava l’àvia o la mare. Potser recordant sabors (bon o dolents) de menjars que hem gaudit o patit. Potser explicant la nostra experiència en aquell primer menjar que varem cuinar, explicar una recepta, un menjar exquisit que es va esgarrar, un dinar de compromís…, Les possibilitats són infinites. Animeu-vos i envieu el vostre escrit a blogueresdesantmarti@gmail.com, si voleu que el publiquem en el nostre bloc!!!