Escriu una narració, on un personatge intenta comunicar-se amb un ésser d’un altre planeta.

gent presumeix de tenir molts amics, aquests posen al mateix sac amics i coneguts,  per a ells tots són amics. Altres més selectius tenen els que es poden comptar amb els dits de la mà. Tenen pocs, però ben escollits. I després hi ha els que, senzillament no en tenen, són rebecs a connectar i posar confiança amb gent que no sigui del seu àmbit familiar.

Bé doncs jo sóc de les que en tenen pocs, bé poques, ja que són dones. Referent a homes són coneguts no amics. Aquesta situació, no sé per quina raó, em feia sentir incòmoda, tenia la necessitat de connectar amb algú més, algú diferent per integrar al meu petit grup d’amigues. Passaven els dies i les ganes seguien. Era absurd, ho sé, però tenia el pressentiment que algun dia passaria.

I va arribar, va començar en un somni. Era un ésser alt, home, dona?, no ho podria definir. Una nit i un altre, ens comunicàvem telepàticament, però al despertar no recordava les converses, això m’inquietava, fins a tal punt que vaig decidir no anar a dormir aquella nit… i un’ altre. No era normal aquesta actitud, ho havia d’oblidar, m’havia de treure aquestes cabòries del cap. I així ho vaig fer. Ja no hi volia pensar més, i vaig aconseguir-ho durant un temps. LLegiu-ne més »

Era un hivern molt dur. Feia tant de fred que els vidres es glaçaven i els metges no donaven l’abast amb tants refredats. El vent era fi, tallant , gelava els nassos i els arbres plens de neu i de glaçada no permetien collir castanyes per torrar-les al foc i escalfar-se una mica.

La Roser estava a la finestra i tot mirant el cel es demanava si els habitants d’altres planetes també patien tant fred, encara que raonava que podien tenir cossos molt diferents i llavors les seves necessitats també podien ser unes altres. Des de la finestra veia l’ombra de les muntanyes que tenia davant i malgrat estar cobertes de neu, tenien un perfil blanquinós molt bonic en contrast amb el cel , molt fosc i net on hi lluïen i parpellejaven molts estels, grans i petits.

De sobte, li va semblar que una brillant estrella es movia i s’anava desplaçant pel cel en direcció a on es trobava ella i va córrer a buscar el seu telescopi. Un cop instal·lat s’adonà que aquell brillant estel, anava baixant en la seva direcció i s’anava expandint de manera que a l’arribar al seu costat ho va fer com una pluja de petits estels. Es quedà sorpresa i meravellada quan s’adonà que a l’arribar a terra aquells petits estels s’anaven convertint en petits essers de llum. Els demanà qui eren i un d’ells se li acostà molt fins fer entrar a la Roser en el seu cercle lluminós. Llavors ella notà que li explicaven que venien d’un gran estel, un planeta diferent on els habitants s’havien convertit en sers lluminosos, energètics que tenien com objectiu vigilar els planetes on hi havia conflictes i ajudar-los a resoldre’ls. LLegiu-ne més »

Aquella pel·lícula em va impressionar tant, que vaig sortir del cinema convençuda que allò que se suposava que era ciència-ficció, tenia una part molt important i real en la seva història de ciència. No era possible, que éssers d’una altra galàxia, ens visitessin sense que nosaltres tinguéssim coneixement d’aquest fet? O sí teníem coneixement, per què les “autoritats competents” gastaven tans diners públics per fer quedar en ridícul a les persones que deien que havien tingut una trobada o havien estat abduïdes i retornades al cap d’un temps?

Des d’aquell dia em vaig obsessionar per llegir llibres especialitzats que parlessin sobre fenòmens amb OVNIS. Seguia un programa de TV que feia el professor Giménez del Oso i un altre per la ràdio que donaven els dissabtes a la nit, quasi de matinada. Creia que no hi hauria gaire gent que seguis aquell programa, però m’equivocava. Molta gent trucava per explicar el seu cas.

Finalment, vaig decidir apuntar-me a una associació on un grup d’experts en l’observació d’ovnis i fenòmens paranormals, organitzaven excursions nocturnes a diferents llocs de la nostra comunitat com Montserrat o el Montseny, però també a les illes on es deia que s’havien fet molts avistaments. Fins que un dia, el meu somni de poder contactar, es va realitzar. Vaig tenir una trobada en la tercera fase, és a dir, un contacte directe amb un ésser d’un altre galàxia. LLegiu-ne més »

Escriu explicant una història que t’hauria pogut passar, però que en el seu lloc vas escollir un altre camí.

La meva tieta Trini treballava darrera el taulell. No era la mestressa però tenia bona mà i millor tracte amb les clientes. Venia pollastres i conills, tant era que fossin vius o morts, sencers o tallats a quarts. En un altre taulell hi havia un bon munt d’ous distribuits per tamanys i colors, els blancs per un costat i els rossos per un altre. Jo era petita llavors i m’encantava veure com feia la seva feina, això de mostrar i pesar el gènere, calcular el preu i tornar els diners sobrers era una cosa que em fascinava.

Anys després va deixar la polleria i es va establir en una parada al voltant del “Mercat del Ninot”. Llavors el seu taulell va passar a ser més petit i la mercaderia diferent. Venia devantals, mocadors de coll, mocadorets, calces, mitges i mitjons.

En temps de vacances escolars van ser moltes les estones que vaig passar darrera aquell taulell mentre la meva mare era comprant dins el mercat. Tot era perfecte. La tieta podia esmorzar tranquil·la a la barra del bar i jo disfrutava d’allò més atenent a les clientes. Tenia clar que arribat el moment jo seria botiguera. LLegiu-ne més »

El curs escolar s’estava acabant, la feinada que comportava feia que acostumés a tornar a casa molt cansada, però malgrat tot, havia d’iniciar una altra tasca, la necessària per fer funcionar la nostra llar. Malgrat que compartíssim feines, les diferències d’horaris, ell no feia treball intensiu, feien que en aquella època els divendres a primera hora de la tarda, assumís la tasca d’anar a comprar els queviures, ja que al vespre m’agradava deixar cuinat tot allò que després podia congelar per anar traient durant la setmana.

Com que a l’escola es feia jornada intensiva, aquell divendres al migdia després d’un petit piscolabis, amb la companyia dels tres fills, vaig decidir anar al gran supermercat del centre comercial que habitualment utilitzàvem, malgrat estar lluny perquè nosaltres vivíem al peu del Tibidabo i el gran supermercat estava a la Meridiana, per comprar els queviures necessaris per a tota la setmana vinent.

L’itinerari era fàcil. Calia baixar per un carrer que arribava a la Meridiana, girar cap a l’esquerra i a pocs metres, després de girar a la dreta es trobava el pàrquing del Centre.
A l’anar a creuar la Meridiana, el semàfor se’ns va posar vermell i vaig haver de fer una bona frenada. Mentre esperàvem, el meu cansament es va anar fent més intens, tant que de cop, amb gran sorpresa dels meus fills els vaig dir: LLegiu-ne més »