“La Grieta”, una d’aquestes activitats, es desenvolupa en el barri del Clot, on els veïns del barri del Clot fabriquen mel artificial al llarg de diverses sessions de treball conduïdes per Alfonso Borragán, pare i creador de la idea, en què la comunitat, com si fos un rusc humà, connecta amb la història del barri, que pren el seu nom del Clot de la Mel, un topònim medieval. Part d’aquesta “mel” vessa periòdicament per l’escletxa d’un mur del barri (carrer del Concili de Trento,5), tot rememorant una llegenda de Cantàbria, d’on és originari Borragán. En el projecte hi han col·laborat el Taller Història del Clot-Camp de l’Arpa i l’Espai Antoni Miró Peris de La Farinera del Clot.

En aquest sentit, el diumenge 13 de maig, coincidint en el cap de setmana en què se celebra Sant Ponç, patró dels herbolaris i els apicultors, l’activitat de la Grieta s’ha desenvolupat a la plaça del Mercat del Clot, on la fabricació de mel (que es distribueix a la pastisseria La Palma del carrer del Clot, 72-74) ha anat acompanyada de la interpretació, a càrrec d’Aina Vallès, Josh Climent, Èlia Ribas i Adrián Bernal, del Madrigal de les abelles, la partitura del qual va ser inclosa en l’edició de 1623 del llibre La monarquía femenina, de Charles Butler (1571 – 29 de març de 1647), escriptor, filòleg i sacerdot britànic, un dels pares de l’apicultura moderna i un dels descobridors que els ruscs d’abelles estaven controlats per una abella reina i no un mascle. A continuació s’ha presentat l’auca La balada del Clot de la Mel, creada per l’escriptor Oriol Canosa (Llibreria Pebre Negre) i l’il·lustrador Jordi Sunyer; una mostra de refranys sobre les abelles i la mel, seleccionada pel paremiòleg Víctor Pàmies.

La darrera col·laboració al projecte és la publicació “Quan el Clot rajava mel”, d’Enric H. March, un relat protagonitzat per la Remei, una remeiera que, entre la llegenda i la crònica, ens porta per deu segles de vida clotenca i barcelonina al voltant de la mel i les herbes remeieres, des del barri d’Horta fins a Ciutat Vella passant especialment pel barri del Clot i recuperant, entre molts altres fets, les històries inèdites del Clot de la Mel, el Clotum Melis medieval que dóna nom al barri, i del Jardí Botànic de la Florida, situat prop dels límits entre Barcelona i Sant Martí de Provençals, a la vora del Rec Comtal, entre abelles i sangoneres.

Per saber més clica aquí

Demà dissabte 19 de maig, les abelles del Clot ballaran davant l’escletxa.

T ‘ esperem! a les 12.00 a Concili de Trento / Monturiol

Mañana Sábado 19 de Mayo, las abejas del Clot bailarán a la Grieta.

Acompañarnos! 12.00 en Concili de Trento/Monturiol

El seguent  escrit correspond al article que la terapeuta Audrey Gauduchon va publicar en la revista “Plantas & Bienestar”.

 El petit Lliri de maig o “muguet”,  creix en el sotabosc segons avança la primavera. Es diu que a Grècia, en el mont Parnàs, Apol.lo va teixí amb ell una suau estora per els peus de les seves nou muses. I en l´antiga Roma es feien garlandes de Lliris de maig en honor a Flora, la ninfa de la floració.

Els celtes, per la seva part, celebraven dins el primer dia de maig la gran festivitat de la primavera i, per a ells, aquest  lliri era sobretot un arma contra els esperits malignes i també  l’anunci del retorn de la abundància. Per aquest motiu, el posaven tant en els coneguts “arbres de maig” com en les portes de les cases.

Segons els cristians, el Lliri de maig va néixer al peu de la creu per les llàgrimes vesades per la Verge. Sembla ser també que aquesta planta tintineja a les portes del Paradís a l’entrada dels homes justos.

La popularitat d’aquesta planta ja ve del temps del Renaixement, quan es va convertir de nou, un primer de maig, en un veritable amulet de la sort en la cort del rei gal Carles IX. Aquest rei, encantat amb el regal que va rebre d’un cavaller, va demanar que a l’any següent totes les dames de la seva cort rebessin un ram d’aquelles flors. Així va ser com la tradició ha arribat fins els nostres dies.

LLegiu-ne més »

La mare entra a l’habitació on dormien els seus fills i tot obrint els finestrals exclama:

–Amunt nois que avui és Sant Jordi! És festa grossa i hem de sortir a celebrar-la. A més per esmorzar  menjarem xocolata desfeta amb melindros, què us sembla?

–Mare, que bé!  -cridaren la Raquel i el Biel  tot llevant-se corrents del llit.

En  arribar al menjador, trobaren el seu pare llegint  el diari.

–Bon dia nois, els digué. vaig a preparar-vos  la xocolata perquè la mare també pugui llegir el diari. Em sortirà bé?

–Segur que sí, pare, segur que estarà molt bona. I després ens explicareu la història  de Sant Jordi? -va exclamar  la Raquel.

–Altra vegada? – digué en Biel-  En primer lloc no és història, es una llegenda que ja està molt passada de moda. No cal insistir-hi tant.

–T’equivoques fill, -digué la mare- les llegendes sempre neixen basades  en algun fet real, però a més aquesta està molt vigent.

–Alça, mare! No siguis exagerada, ara no hi ha dracs ni princeses per rescatar ni cavallers com Sant Jordi. Tot  això són històries medievals i res més.

–Com t’he  dit, Biel, les llegendes i mites moltes vegades estan basades en fets reals de les que nosaltres en fem metàfores.

–A més, qui t’ha dit que és una història del passat?

..Què vols dir, mare? Demana la Raquel, on veus avui un drac?

LLegiu-ne més »

Hi havia una vegada…

Aquest cop li donarem una volta a la història com quan donem la volta a un mitjó i la mirarem amb un altre prisma.

Al regne de Capadòcia hi havia un drac que tenia atemorida a tota la població. Per satisfer la seva fam, els camperols li donaven cada dia dos xais, per tal de que deixes d’atacar les ciutats i les vil·les del regne. Però quan els animals van començar a disminuir, van decidir enviar cada dia una persona -escollida per sorteig- i un xai. La família que patia la pèrdua d’un membre, devorada per el drac, rebia  per compensar,  un munt de monedes.

Però un dia el poble es va cansar de que sempre eren els camperols els que tenien que patir la pèrdua d’un membre de les seves famílies i en canvi no s’enviava mai a algun membre de la família del rei, per calmar la fam del drac. A partir d’aquell dia la família del rei també va entrar a formar part del sorteig.

Al cap del temps en el sorteig li va tocar a la filla del rei anar a la cova del drac amb un xai per tal de tenir a la bestia ben tipa i tranquil·la . En arribar al cau del drac, la princesa es va trobar amb un cavaller anomenat George, que es va oferir a lluitar per salvar-la d’aquella mort tan horripilant.

Malauradament el cavaller no se’n va sortir i el drac se’l va cruspir tot sencer, sense deixar ni una engruna de la seva armadura- Això va provocar que tingues un tall de digestió i en poques hores la va petar.

El rei i els camperols agraïts al sacrifici que havia realitzat el cavaller van organitzar un concurs de roses i un aplec de trobadors per cantar i lloar la seva gesta. Vet aquí l’origen de la diada del cavaller George.

Rosa C.L.

Va haver-hi un temps que, en arribar la primavera, es podien veure molts dracs sobrevolant el nostre país. Provenien de terres llunyanes i cada any es des-plaçaven al llarg de molts quilòmetres tot buscant un lloc més atemperat.

És per això que travesaven pobles i muntanyes emmig d’una gran cridòria i també d’algunes baralles, per mirar d’aconseguir els millors llocs on poder covar els  ous que no trigarien a posar les femelles.

Els espais que oferien les coves eren sens dubte els més apreciats, però era molt clar que no n´hi havia prou per a tots, així que la gran majoria es van espavilar  a ocupar els cims més atapeïts i els barrancs més costeruts i profunds que van trobar.

Però… sempre hi ha un però. Resulta que, entre tots els dracs nouvinguts n´hi havia un, el més jove de tots, que va arribar l’últim a les nostres terres i en va tenir prou amb un cop d’ull per adonar-se que els llocs més convenients ja eren ocupats.

Aquest drac es resistia a haver de buscar un lloc lluny d’on eren els seus companys, volia poder volar amb ells i compartir jocs i menjar, com sempre havien fet. Així és que, després de recórrer el terreny diverses vegades, va decidir que dalt la torrassa del castell  hi havia suficient lloc per a ell.

No s’ho va pensar més. Estava ben decidit i, amb aquesta convicció, va començar a portar grans feixos d’herba cap a la torre per fer-se un bon coixí on poder descansar. LLegiu-ne més »

Se le atribuye a Sócrates la conocida frase “Conócete a ti mismo”, que ha sido ampliamente difundida por filósofos y científicos, intentando significar la importancia de comprender y conocer los resortes que nos mueven a los humanos.

A medida que la ciencia ha ido teniendo mayor capacidad para saber como reaccionamos, la frase ha ido adquiriendo una perspectiva mayor -y de mayor conciencia también,- sobre el hecho de que faltaba algo más para completarla.

Conocer es importante, pero la finalidad del conocimiento es experimentar y aplicar para obtener resultados mejores; sólo conocerse, es una primera fase indispensable, pero no tendría ningún sentido si no existiera la aplicación posterior a ello.

De hecho, con sólo conocer, el ser humano no generaría ninguna evolución y estaría siempre estancado en un mismo nivel de conocimiento. La experimentación y la observación de los resultados obtenidos, con sus consiguientes correcciones y búsqueda de mejoras, es la segunda parte esencial de la frase, que le da un sentido completo.

Aplicado al ser humano, uno suele preguntarse sobre la finalidad de la frase, cuando se trata de saber como conocerse, y especialmente cuando se pregunta: ¿para qué?.

LLegiu-ne més »