El que avui escoltareu, ningú més ho sap. Quan era menuda, l’avi Joan acostumava a explicar-me contes que ell mateix s’inventava a mida que els anava  narrant. Però un bon dia asseguts a l’eixida de casa, va començar la narració d’un conte que mai fins ara m’havia explicat; però amb la condició que mai  l’expliques a ningú.  I per primera vegada vaig escoltar la llegenda del drac, la donzella i el rei, però molt diferent de com la coneixem avui en dia.

Hi havia una vegada un llenyataire que vivia en mig del bosc amb la seva dona i la seva filla. La dona va fer un traspàs d’aquest mon a un altre més llunya quan es va posar de part. L’home no sabia que fer amb la criatura que gemegava tot el dia. Va decidir deixar-la al mig del bosc, perquè alguna fera ferotge se la cruspís. Però no va ser la fera ferotge qui la va trobar. El rei d’aquell país, era un gran caçador que acostumava a recórrer el bosc buscant una peça que caçar i a la menuda un bon dia va trobar. No s’ho va pensar gaire i cap el castell que la va portar.

Dues filles tenia el rei, lletges com un pecat. No es d’estranyar, ja que en lloc d’un bon cor, tenien un fetge ennegrit que regalimava fel. I la menuda va créixer turmentada per les princeses i per un rei despòtic. Setze anys ja tenia i moltes ganes de fugir també.

LLegiu-ne més »

El cavaller Horus es passejava plàcidament en barca, pel seu tranquil riu. Estava avorrit i una mica cansat del tòrrid sol que l’envoltava. De sobte va veure arribar un aguilot que li digué: Corre cap el palau del rei que la princesa et necessita. Quan arribà al palau, el feren passar al saló del tron, on l’esperava la princesa. A  l’entrar-hi i al veure la majestuosa sala, esclatà a riure. El tron estava ensorrat perquè el rei era molt grassonet i ja no hi podia seure, però en aquells moments no es trobava a la sala.

– Horus, digué la princesa, no riguis tant i escolta: ha vingut un horripilant drac i s’ha emportat al meu pare. Tinc por que no se’l vulgui menjar.

–Doncs no li aniria malament que algú li donés una queixalada, amb el seu volum, pensà Horus, que mirant a la noia li preguntà: Si trobo i mato al drac, quina recompensa tindré?

–Ah, Horus, seràs afortunat perquè et concediré la meva ma.

–I perquè vull jo la teva ma? No sabria que fer-ne. No li podria pegar una queixalada perquè no m’agrada la carn humana, i si vols dir que em podré casar amb tu, tampoc ho vull, a mi les noies no em fan patxoca, m’agraden més les persones del meu mateix gènere. Però ho faria amb una condició, que l’ aprofitat del teu pare i tu toquéssiu el dos del palau i el cedíssiu a tants treballadors que no tenen ni una petita casa on viure, i també demano que el rei i tu aneu a conrear els camps, veuràs com el teu pare s’aprima i a tu et quedarà una esplèndida figura que et servirà per trobar un pretendent.

LLegiu-ne més »

Conta la llegenda que un drac dolent es volia  menjar a una princesa i que un cavaller valent el va matar per salvar-la. Pobre drac, ho dic perque a mi m’hagués agradat que hagués estat d’una altre manera i pensar que el drac no era tan dolent. Tots el animals tenen el seu punt de feresa i cal  mantenir una certa distància a no ser que siguin animals domesticats pel home.

Per exemple.  Era un País petit que estava governat per un rei tirà, que tan a la seva esposa, la reina, com a la seva única filla les tenia sotmeses a la seva voluntat, no podien  fer res sense el seu consentiment. Cansades de la actitud del pare van  decidir escaparse, perdudes al mig del bosc, sense menjar ni aigua per beure, esgotades es van adormir.

En plena nit varen sentir una remor que cada vegada era més a prop i escandalosa, espantades es van trobar davant d’un drac petit que no parava de donar voltes, se’l veia nerviós, com espantat, no sabien que fer, el drac s’apropava a elles, estaven espantades i a la vegada tenien el pressentiment que no era tan ferotge i que en certa manera les volia protegir.

Poc després aparegué un soldat del país veí que estava enamorat de la princesa que al assabentar-se que s’havien escapat va anar a buscar-les. El soldat va atacar al drac pensant que els hi feria mal. Ell drac es va defensar pensant que el soldat tenia males intencions en vers a elles. Van entrar en una baralla tan gran que el drac va acabar morint.

Clara Bruguera

abril 2019

Quin goig els anys de joventut… Llavors els meus ullals hi eren tots i podia mastegar el que fos, fins i tot els pinyols d’oliva. Els ulls no estaven emboirats per les cataractes i les  ales no es veien carregades d’artrosi com ara. Podia volar sense dolor i salvar grans distàncies  tant de dia com de nit i viure tranquil, sense por a ser desnonat d’aquesta cova, la mateixa on em va parir la meva mare, doncs sembla ser que la volen catalogar i donar a conèixer com un espai d’interès turístic.

Sóc un drac vell i feble i sobrevisc com puc en aquesta dissortada terra. Vaig néixer fa poc més de cent-cinquanta anys, no tinc fills i és ben clar que pertanyo a una antiga espècie de dracs en greu perill d’extició. Sant Jordi, al qui considero un sant baró, fa la tirallonga d’anys que no mata drac ni gallina i en senyal d’amistat cada 23 d’abril em porta una cistellada de pomes dels planters de Sant Pere de les Roures i un ram de roses vermelles, al qual cada any afegeix una més.

Resulta que en aquesta mateixa data el rei i els habitants dels pobles de la vall s’encaparren a seguir amb l’ancestral tradició de dur-me una donzella més o menys jove, afavorida o no tant, rossa o morena, esprimatxada o generosa, perquè em serveixi d’àpat a canvi de deixar-los ben tranquils a ells.

El cert és que s’equivoquen amb mi. Si s’avinguessin a dialogar els diria que tant me fa com siguin les dones -poden pensar el que vulguin- però que no me´n portin cap més. El cas és que fa una colla d’anys, molt abans que em caiguessin les dents, vaig decidir que s´havia acabat això de fer mal, allò que no vull per a mi tampoc ho vull per als altres. Així va ser com em vaig convertir en el pacífic drac vegetarià que ara sóc. LLegiu-ne més »

Hay ocasiones  puntuales que un café-pastel-tertulia con las amigas se puede  convertir en la terapia más divertida y efectiva que si realmente hubiésemos pasado por la consulta del mejor psicólogo. Normalmente  empezamos muy formalitas, pero entre las siete que formamos el grupo, casi nos pasa como a los siete enanitos del cuento, que menos mocosa y mudita, porque todas sin excepción somos como las cotorras, estamos “la tímida”,  “la feliz”, “la sabia”, “la dormilona”, que esta, si conseguimos organizar una excursión algo alejada que ya nos resulta difícil y hemos de madrugar, bueno, es un drama. En ocasiones hemos llegado a pensar que le gustaría tener febrícula para justificarse.

También está la “un poquito gruñona”. Ella sabe que se lo decimos con cariño. Y las otras dos, pues un poco de todo diría yo. El éxito está asegurado con esta amalgama de caracteres; que si el coñazo de día laboral, la fiebre del benjamín de la casa y la pobre yaya que después de cuidarlo tres días ha cogido un gripazo tremendo, que si el marido, el amigo íntimo, etc, etc, poco a poco nos vamos relajando y comentamos aquel sueño que no entendemos, un rencuentro casual con el ex, algún deseo oculto que acaba entre guiños y finalmente, como ocurrió en el último encuentro, la más atrevida nos explica lo divertido que lo pasó en un sex-shop buscando un regalo para otra compañera de trabajo que cumplía los cuarenta y cinco.

Sin darnos cuenta habían pasado dos horas y alguna de nosotras miraba el reloj por controlar un poco el regreso a casa ya que no todas disponíamos de la misma libertad. De pronto, no voy a decir los nombres reales, la tímida nos dice: antes de despedirnos quisiera explicaros algo que me ronda hace varios días por la cabeza. Tengo una duda. Y quedó muy circunspecta en silencio. Como si nos hubiesen conectado un resorte al resto, todas a la vez preguntamos ¿una duda? A lo que ella, un poquito azorada añadió: bueno, es un deseo y una duda. Y nuevamente al unísono: ¡explica, va, dilo que se nos pasa el tiempo. ¿Te ha ocurrido algo?¿por qué no has empezado antes? Bla, bla, bla, bla blá… La un poquito cascarrabias puso orden ¡Va; callar y que hable ella! La miramos en silencio y suelta: —Quiero volver a nacer—

LLegiu-ne més »

LA NIT

            Arriba la nit amb les seves penombres

             l’empenta de la ciutat el ritme perd

               s’apaga el soroll estrident del dia

             envaeix el soroll reprimit de la nit

                Els vividors nocturns prenen el lloc    

            als orfes diürns que han perdut el llum   

                 es l’altra cara amagada del joc

             també la nit té vida envoltada de fum

            La misèria humana sense rumb s’arrastra

               per tota riquesa, una caixa de cartró

             Oferta de carn humana a qualsevol cantó

              empedreït del sexe,  a la cita no falta 

              El borratxo a la seva estimada canta  

                   el que fa, no es cantar es bramar

               L’Enganxat  tremola, la dosi  busca,

          és urgent, té necessitat, acaba tirat a terra

LLegiu-ne més »

No había leído ningún libro de este autor pero sabia que su forma de escribir sin guiones en los diálogos resulta algo complicado. Gracias a los comentarios que han hecho los compañeros del grupo de lectura en el que he participado por primera vez, y releyendo muchos párrafos he ido cogiendo el hilo del pensamiento de los personajes que se comunican con preguntas y respuestas sin guión sólo coma y mayúscula, y el narrador es el único que interviene tras un punto y seguidamente mayúscula. A mi modo de ver lo que Saramago nos transmite con maestría es la locura del libre pensamiento de un ser humano, aparentemente anodino pero muy interesante.

Mientras leía he tenido que recordarme con frecuencia su forma de hacer y ponerme en el lugar del protagonista: cuando pensamos vamos velozmente de un tema a otro; intervienen nuestras carencias, ilusiones, miedos, deseos ocultos etc., que como explica el narrador en la pg. 23 nos lo aclara perfectamente: “pero es bien sabido que el espíritu humano, muchas veces toma decisiones de las cuales parece ignorar la causa, se supone que lo hace habiendo recorrido los caminos del pensamiento a tanta velocidad que después no es capaz de reconocerlos y mucho menos de encontrarlos.”

LLegiu-ne més »