En aquest apartat s’havia d’escriure una narració on la protagonista és una dona. La història, podia ser real o de ficció. Les blogueres que han aportat la seva narració, han optat per fer un escrit basat en fets reals, és a dir autobiogràfic. Esperem que gaudiu de la seva lectura.

Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.

Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.

Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar  juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.

Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual. LLegiu-ne més »

La mare tenia sis anys quan va esclatar la guerra. Vivia amb els pares i els seus tres germans, al barri del Clot. El més gran va ser mobilitzat ràpidament, tenia divuit anys.

Des de novembre del 37 Barcelona va ser objectiu militar. El mes de març la ciutat ja havia viscut el seu primer bombardeig. L’aviació italiana practicava noves tècniques, el bombardeig de saturació que consistia a tirar bombes de forma continuada en caiguda lliure, combinant-les amb bombes incendiàries, amb l’objectiu de devastar el territori i aterrar a la població.

Un dels barris escollit pels bombarders, entre altres, va ser el del Poblenou, també conegut com el Manchester Català, per la gran quantitat de fàbriques i indústries que hi havia en el seu territori. Per la seva proximitat amb el barri del Clot, aquest també va ser un dels barris més castigats per les bombes; de dia i de nit.

Quan queien les bombes l’àvia Rosa agafava a la canalla i embolicats amb mantes els baixava fins l’entresol, on vivia la seva amiga Rosita amb les seves dues filles. Creient que així estaven més segures, amagavent a la canalla sota els llits i sota la taula. Però aquest no era l’únic problema que tenien. A part d’escapar de les bombes hi havia un altre problema del qual no podien escapar amagant-se sota el llit: la fam.

Un bon dia l’àvia Rosa li va dir al Joan -el seu marit- LLegiu-ne més »

LA NIT DE NADAL

La nit de Nadal
el bosc s’engalana;

els avets s’estiren
per fer la sardana
entorn del Nadó.

Una soca vella
no pot afegir-s’hi
i diu amb tristor:
—Jo ja no sóc bona
per res; no tinc branques.

                                    Mes, pel cel ressonen

les veuetes blanques
dels àngels que diuen:
—Sí, que vals! no ploris!
seràs el tió!

“La vida és al foc
-verda?, mal encesa?-.
Viure no és un joc
ni una proesa.

Viure és un Nadal
entre el poc i el massa.
És un foc que cal
encendre’l amb traça.”

Joana Raspall

Avets de tots tamanys,

penjolls de llums i escumalls,

tirabuixons de cintes iridescents,

flors de pasqua amb llaços verds, grocs i vermells.

Un poblet de suro,

un portal i uns pastors,

un àngel del Cel i una estrella,

una mula, un bou, una parella i un nadó.

Uns mags que s’acosten,

un caganer ajupit en un racó, 

un riuet de paper de plata sota un pont,

porquets, ovelles, peixos, ànecs i un pescador.

Cada any el mateix,

aquest, tot i ser diferent,

cap virus espatllarà la tradició,

menjarem canalons, figues, neules i torrons.

Altra cosa ès el sentit del Nadal,

aquest cal portar-lo dins del cor,

reunits amb la familia o potser sols,

Nadal ès cada dia, tornaran les abraçades i els petons.

Pilar Zabala

Cuando este escrito salga en Blogueres, lo que deseaba compartir con aquellas personas que lo lean, es posible que esté fuera de contexto pero no fuera de nuestras mentes. Asumiendo que soy muy rápida para tomar unas decisiones y muy lenta para otras, me consuela pensar que dispongo de este espacio en el que compartir “mis cabòries” con quienes tengan la inquietud de ver el mundo con otra mirada.

Este año es muy especial pues a la mínima atención que pongamos, ya sea escuchando conversaciones fortuitas en alguna terraza mientras tomamos un café, o en los mensajes que con frecuencia intercambiamos con nuestros contactos por Whats-App, generalmente o hacemos bromas con las disposiciones sanitario-políticas o el desánimo se transmite rápidamente al ver alterados nuestros hábitos de encuentro familiares; encuentros rotativos de toda la familia, elaboración de exquisitos menús buscados por internet para sorprender a todos…,y quizá también olvidar que no podremos pedirle a la yaya o a la tia-abuela que por favor nos haga los canelones de siempre ¡y muchos! Que si sobran ya nos los repartiremos. Pero han muerto.

También dábamos por hecho que nos queremos, que los pequeños roces entre unos y otros se pueden evaporar con un brindis de buen cava, con un fuerte abrazo, con una sonrisa, una guitarra, pandereta, y si hay abuelos mayores rasgando la botella de cristal con un cubierto. Y todos acompañando a toda voz, aunque desentonemos, los clásicos villancicos. ¡Qué recuerdos tan bonitos! Es cierto, que este año recordamos el pasado con añoranza. Las grandes familias que unían tres mesas para compartir un momento tan especial han de cambiar radicalmente la forma. Ahora nos dividiremos en burbujas, no deberíamos cantar, aunque haga frío es conveniente abrir alguna ventana, si es la Nochevieja y teníamos costumbre de celebrarlo tomando las uvas en los puntos clave de nuestras ciudades, este año no se puede celebrar por el riesgo de contagios que ya sabemos la gravedad…Y la cabalgata de Reyes que con tanta ilusión disfrutaban los pequeños cogiendo caramelos, entregando su carta a los pajes, también cambiará. ¡Maldito COVID 19 que de forma tan drástica nos ha alterado la vida!

Así pensaba yo en algunos momentos bajos hasta que un día en el metro… LLegiu-ne més »

Com va dir una vegada Isabel II d’Anglaterra, el 2020 ha estat un “Annus horribilis”. Ho recordo avui mentre buido la vitrina del menjador per netejar el parament de taula, tal com vaig veure que ho feien, la mare i a l’àvia Rosita quan era menuda.

Tota una feinada per deixar a punt els estris, que tan sols veuen la llum de dia un cop a l’any. Per a mi era tot un espectacle observar aquell desplegament. El vidre lluent de les copes de cava, els gots dels diumenges, el joc de cafè, la gerra de l’aigua, el porró gran –per cada dia hi havia un de més petit per parar taula- la vaixella de Duralex de color ambre, i sobretot, la gran sopera i les safates blanques de porcellana, que l’àvia tractava amb molta cura, com un gran tresor. Tota la vaixella i la cristalleria, lluïa esplendorosament, eixugant-se damunt la tapa de fusta del safareig de la cuina, mentre jo m’ho mirava meravellada, abans que tornes a la foscor de l’armari del menjador esperant il·lusionada el gran dia.

Però aquest any Nadal serà molt diferent per a tothom. Per a nosaltres serà el primer cop que el passarem sols, el meu marit i jo. Aquest any la mare ens va deixar el mes de maig, el mes de les flors, el mes de Maria. Ens trobarem – ho que queda de família- una estona el dia de Nadal, per fer el Tió amb la menuda, intercanviarem regals, per seguir la dita de “qui per Nadal res estrena, res no val” i després cada fill marxarà a celebrar Nadal fora de casa. La filla marxarà al seu lloc de treball -l’ICO d’Hospitalet- on farà el dinar de Nadal abans d’entrar a treballar a les tres del migdia. El meu fill aquest any per primer cop, farà el dinar de Nadal a casa dels sogres, perquè malauradament, no podran ni desplaçar-se fora de la ciutat, ni ajuntar-se amb la resta de la seva família, ja que sobrepassen el nombre “recomanat”. LLegiu-ne més »