El mar fa olor de sal, de iodo, de peix , de joventut, de força, d’il·lusió, de família, d’ àvia i de tieta soltera sempre al meu costat. Fa olor d’esperança… de tota una vida per davant. Respiro profund deixant que els records arrelin per dins, que el temps no m’els prengui, que el temps no els dissolgui.
Miro l’horitzó, el sol s’amaga, la mar es relaxa, el silenci pren força i m’embolqueja, sento un calfred, el cos em demana seguir la ruta apresa, el desig m’atura, la realitat em fa moure. Agafo la tovallola i la bossa, vaig cap a casa, ningú m’espera, ningú m’abraça, fa temps que he perdut l’escalfor dolça de l’amor.
La casa està quieta, serena, apagada, tot en un ordre immaculat. Deixo la bossa en el penjador, vaig cap a l’habitació on trobo l’Esperanza, l’àngel que la protegeix quan jo no estic. Ajaguda en el llit està el meu amor, desvalguda, desposseïda de tot el que va ser, fa temps que ha marxar la vida i la consciencia de la seva ment, la malaltia me la pres, ha retornat a la innocència d’una nena. De cop els seus ulls es fixen en mí i em parla: hola pare que bé que hagis vingut!!
El cor se’m fa petit, l’amor que vam tenir mai més tornarà.
Joana Nevado