Temps era temps. Llavors l’admiració i el desconcert omplien per igual  les hores i els dies d’aquella llunyana nena que el pas dels anys m’han tornat a fer  propera.  La seva imatge, innocent i tendra, segueix mostrant-se ferma dins la tènue nebulosa que envolta altres records i altres pensaments.

La fragilitat dels seus pocs anys la van fer vulnerable a les normes d’aquella creixent societat recentment estrenada i llavors, aquella nena, com tans i tantes d’altres, va viure algunes  situacions opressives  que la van fer patir.

Va aprendre que la frase “porque sí, i basta” era la resposta a moltes de les seves preguntes.  Va aprendre a obeir, perquè aixó era el que s’esperava d’ella.  A mostrar-se atenta i educada. A agrair la roba heretada. A acceptar i no demanar més del que li pertocava. Que el pa blanc era privilegi d’altres taules. Que no era cert que “la letra con sangre entra”. Que les llàgrimes no ajudaven a empassar  els  grumolls dels plats de farinetes. Va aprendre tantes i tantes coses…

A aquella nena també la trasbalsava la poca paciència de la mare. L’extrema rigidesa de les monges i la fregadissa de la creu i el rosari damunt la negror de les seves robes. L,haver d,omplir el carnet mensual amb les misses i bones obres realitzades. La por a les eternes penúries dels inferns. Les súpliques al Senyor del cel que tot ho veía. El llimb i les innocents criatures no batejades. El silenci imposat a l’escola i el so de la campana  marcant el pas lent de les hores. LLegiu-ne més »

Avui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira? No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins la mirada ha canviat. Sembla que l’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melangia, enyorant altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i em faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

Ara cal decidir la roba que em posaré. No he d’anar cap lloc especial. Ningú m’espera. Els pantalons fa anys que ocupen l’espai més ampli de l’armari. Els vestits i faldilles ocupen aquell racó anomenat “per si de cas”. Em decideixo per uns de color negre –són més fàcils de combinar i els que em fan sentir més “prima”–. La part de dalt planteja més dificultats. Segons el dia trobo que m’escau millor un color o un altre. Avui finalment, m’he decidit per la brusa estampada, on predomina el color verd. Les sabates negres amb conjunt amb la bossa. Ja estic llesta. Falta alguna cosa?

Martina del Clot

 Plou i no fa sol. Tenia pensat sortir a comprar el pa i algunes verdures però la contemplació d’aquest dia humit i grisot ha fet que em senti decaiguda i mandrosa,  tan mandrosa que he fet mans i mànigues per no haver de sortir al carrer. M’he dit que bé podia deixar per a un altre dia el menú que tenia pensat per avui i que em puc arreglar perfectament fent un combinat amb les “sobres” que tinc a la nevera.

Dins un tàper hi ha una mica de quinoa amb bròcoli, albergínia, carbassa i carbassó. Un altre conserva uns pocs macarrons amb tomàquet que van sobrar dels que ahir vaig fer per als meus nets. No oblido el grapadet de mongetes verdes amb cebetes i xampinyons de dissabte passat i que són dins del congelador, igual que la miquetona d’arròs amb cigrons.

Em dol molt veure llençar el menjar. Jo no llenço res que estigui en condicions de ser aprofitat. La meva mare ho aprofitava tot, eren temps difícils i se les pensava ben pensades per poder omplir els plats a taula. Ara els nostres dies són diferents, però  no per això em permeto llençar els aliments sobrers. O bé els porto a la nevera solidària del barri o preparo com avui, un reciclat de distintes menges, per als que som a casa. LLegiu-ne més »

S’acosta el mes de desembre i ja començo a sentir un neguit dintre meu. Cada any passa el mateix. Mentre passen els mesos, la feina i les obligacions, que a vegades són feixugues,  però que no et deixen molt espai a pensar, tot i que el nostre entorn està ple de notícies de tota mena, moltes de elles molt emprenyadores, altres també neguitejants com les relacionades amb la violència a les dones, llavors penso que caldria que d’un cop per sempre, tots els homes se n’adonessin que home i dona són iguals. Per això m’empipa que el més de desembre comenci amb la festa de l ’Immaculada Concepció.

No es tracta de ser creient o no. Es tracta d’adonar-se que a la pobre Maria, mare de Jesús, li han negat el dret a sentir plaer durant la concepció del seu fill. I no solament passa això en la nostra cultura marcada pel sentiment de culpa que des de el meu punt de vista, posa de manifest el sentiment d’inseguretat vers la dona, la manca de coneixença que l’home té de l’altre sexe, sinó que aquest fet es dona en totes les cultures, només cal veure les que mutilen el sexe de les dones perquè no puguin sentir plaer.

Només li veig una solució. Caldria igualar els drets d’homes i dones i sobretot fer que en totes les religions els sacerdots o els equivalents a aquests, no fossin solament homes, sinó que cada un d’ells estes obligat a conviure i a prendre decisions en parella. I si un home o dona vol ser cèlibe, evidentment ha de tenir el dret a ser-ho, però llavors no hauria d’intervenir en la creació de lleis, normes, etc. LLegiu-ne més »

Feia temps que no anàvem al cinema, potser més de dos anys. Un familiar es va oferir a quedar-se amb la mare una tarda perquè poguéssim sortir una estona. Ens feia il·lusió tornar al cinema. Gaudir de la màgia del cinema. La pel·lícula ens era igual, dins d’un ordre.

Vam arribar amb el temps just, però amb les llums encara enceses, varem veure que la sala era pràcticament buida. Tan sols un altre parella ocupava els seients de darrere nostra. Aquesta no va ser l’única sorpresa. L’altre detall que ens va sorprendre va ser la olor que emanava de la vella moqueta i dels seients entapissats. Olor a humit, olor a ranci, olor a vell.

Per un moment em vaig transportar de nou al vell cinema de barri, on entraves a les fosques trepitjant les clofolles del terra mentre aclucaves els ulls enlluernats del exterior, buscant a cegues un seient  buit, si es que l’acomodador estava guiant en aquell precís moment, a altres persones que havien entrat davant teu.

D’això ja fa molts anys. Els vells cinemes del barri, van anar desapareixent paulatinament: el Meridiana, el Martinense, el Ducal, l’Emporium…  per deixar pas a las multi sales de cinema, molt mes petites, però amb uns equips de projecció súper moderns, amb pantalles més petites, però amb uns grans equips de so anomenat sensorround, que feia tremolar la sala i els seients.

LLegiu-ne més »

El pròxim dia 27 de novembre Les Blogueres de Sant Martí no realitzarem l’activitat de Literatura en Veu Alta  com cada últim dimarts de mes. El motiu és que assistirem a una obra teatre al Casino de l’Aliança de Poblenou. Per aquest motiu queda ajornada l’activitat d’aquest mes de novembre.

Aprofitem per informar que la del pròxim mes de desembre també quedarà ajornada per la celebració de les festes nadalenques.