mar 24

Mireia MuñozVan trucar de la residència. De cop i volta, l’Oleguer, de 77 anys, era mort. Després de la breu cerimònia al tanatori, van incinerar-lo i uns dies més tard, en Pistraus, va recollir les seves cendres.Era el millor amic de l’Oleguer i va demanar a la família si podia anar-hi ell. Tots van dir que si, perquè tots tenien molta feina i anaven atabalats. Però en Pistraus sempre havia estat pocatraça, era un sapastre una mica curt de gambals…

Va voler portar les cendres al cim del Tibidabo, per donar-li l’oportunitat de “respirar” per última vegada la seva estimada Barcelona. Va baixar del cotxe –si se li podia dir així a aquella andròmina- amb l’urna que contenia les cendres del malaurat Oleguer, per “ensenyar-li” les magnífiques vistes. Com en els vells temps, quan eren joves i hi anaven a dinar i si es rascaven una mica la butxaca, pujaven a la Talaia per contemplar la ciutat. Amb sort, si el dia era prou clar, la vista s’allargava fins a Ses Illes. I allà, al cim del Tibidabo, va passar l’inimaginable. Un vent fortíssim, superior als 90 km/hora segons dades de l’observatori Fabra, el va fer caure. En Pistraus va haver d’agafar-se al tronc d’un arbre, i l’urna i les cendres de l’Oleguer a fer punyetes… Amb penes i treballs va poder recuperar l’urna, però les cendres ja havien volat. I ara què els diria a la família?

- “Pistraaaaaus!, moltes grààààcies! M’has alliberat i ara viuré per sempre en aquesta ciutat tan bonica. Ja n’estava tip de la residència. Seguirem en contaaaaacteeee, no tinguis pooor…”

Era la veu de l’Oleguer! En Pistraus va fer aquella mena de somriure sorneguer que feia quan tenia alguna idea i va omplir l’urna amb una mica de sorra del camí. Al migdia va portar les “restes” de l’Oleguer a casa del seu fill gran i va marxar . Ningú no va saber mai res d’aquell incident.

En Pistraus era jubilat i vivia sol. Dedicava els matins a passejar per Barcelona. De vegades s’afegia a algun grup de turistes i anava escoltant les explicacions del guia. Com que tenia aquella aparença tan extravagant i se’l veia inofensiu, normalment no li deien res. A la tarda sovint passava a veure l’Oleguer i petaven la xerradeta. Potser un dia hi aniria ell també a viure en aquella residència.

Una setmana més tard de l’incident de les cendres, en Pistraus va voler passejar pel barri tot recordant l’Oleguer. Va arribar a la parròquia de Sant Martí de Provençals, ara envoltada d’un parc i d’edificis moderns. Fins feia pocs anys hi havia hagut una llar d’infants, vinculada a la parròquia. Antigament allà hi havia camps de cultiu i algunes masies. Encara se’n conservaven algunes, restaurades o reconvertides en espais culturals com Ca l’Arnó, o Can Cadena, que encara disposava d’un hort urbà i alguns animals de granja que feien les delícies dels més petits. Algunes masies però, ja havien passat a millor vida. Concurs de relats curts i poesia. Categoria: relats en català.

Va entrar a l’església i va respirar fons. Li agradava l’olor de fusta vella dels bancs, la penombra de l’estança, algun raig de llum acolorit que s’escolava per la roseta, el silenci, veure el cremar de les espelmes… Ni ell ni l’Oleguer havien estat massa creients en la seva vida, però a ell li agradava visitar les esglésies de la ciutat. Millor les antigues. Les més noves li semblaven més fredes.

I allà, enmig del silenci, el va tornar a sentir:

-“Te’n recordes, Pistraus?, quan vam venir a viure aquí ens semblava que anéssim a les Quimbambes…” – li deia la veu de l’Oleguer

Era cert. De joves eren veïns, vivien al carrer Riego, que els franquistes van canviar pel nom de Zumalacárregui, al barri de Sants, però quan van fer l’estació del tren, havien de tirar l’edifici on vivien i no van tenir més remei que marxar. Bé, si mes no, van marxar tots dos cap al mateix barri: sant Martí de Provençals, a l’altra punta de la ciutat. Quan es van traslladar, bona part de la zona era de nova construcció, degut a l’ampliació dels barris perifèrics de Barcelona, que va començar amb motiu del Congrés Eucarístic del 52. Corria el 1968 quan ells se’n van anar del seu barri de Sants cap a Sant Martí. Alguns en deien La Verneda. Encara hi havia verns al parc de Sant Martí.

Aleshores l’Oleguer ja era vidu i pare de tres fills, però en Pistraus no tenia família. Sempre havia volgut ser independent. Vivia tot sol i va anar a parar a un piset de dues habitacions del carrer Selva de Mar. Era molt petit, però per a ell sol ja en tenia prou. Al davant hi tenia els instituts de batxillerat Infanta Isabel de Aragón(per a les noies) i el Juan de Austria (per als nois), i a l’altra banda hi tenia la caserna de policia. Allò no li feia massa el pes, però no havia pogut triar gaire. L’Oleguer va aconseguir un piset de 65 metres quadrats i quatre habitacions, situat molt a prop de l’ambulatori i de l’autopista. Com havia canviat, tot allò! Una vegada l’Oleguer va aconseguir que els cedissin una petita parcel·la, al costat mateix de casa seva, al carrer Bac de Roda cantonada amb la Gran Via on hi plantaven mongeteres, tomaqueres i algun enciam. En Pistraus ,de petit, vivia a pagès. Aquells horts urbans no se sap ben bé de qui eren, però molta gent els treballava quan aquella zona encara no s’havia urbanitzat. Les petites parcel·les se separaven les unes de les altres amb qualsevol cosa, com un somier vell, alguns palets d’obres, trossos de reixa de filferro,… i disposaven d’una mena de barraca que cadascú s’havia construït amb trossos d’uralita, fustes velles i quatre totxanes, on guardaven algunes eines per treballar la terra. Quants records! Tot allò ja no hi era, ara hi havia pisos per tot arreu, i més enllà un camp de futbol i un club de petanca.

Tenia gràcia retrobar-se amb l’Oleguer des del més enllà, fos on fos, i reviure els vells temps. La dona de l’Oleguer s’havia mort en l’últim part i en Pistraus va ser l’amic que el va ajudar a criar els fills. Sempre s’havien ajudat l’un a l’altre. Eren com dos germans ben avinguts.

Al cap d’una estona, en Pistraus va sortir al carrer. Feia un magnífic dia de primavera, cel serè, un sol radiant, les fulles noves als arbres , la piuladissa dels ocells… Concurs de relats curts i poesia.
-“Demà podríem anar a veure el mar. Quan érem joves no ens imaginàvem que podríem anar a la platja de Barcelona. Només podíem anar als “Banys de Sant Sebastià”. Te’n recordes, Pistraus?”
I tant que se’n recordava. Allà va aprendre a nedar. Bé, més o menys… Mai no havia estat gaire àgil, era pocatraça de naixement…, però si més no, era capaç de surar una mica i no ofegar-se.

Antigament, -bé, tampoc no feia tants anys- al barri de Poble Nou no era bona idea anar a la platja. Havies de travessar les vies del tren, i a l’altra banda la platja ni es veia. Tot era brutícia, roques i espigons. No hi havia platja. I el color dubtós de l’aigua d’aquell mar et feia tenir esgarrifances. Per això sempre anaven als “Banys”, situats a la Barceloneta. No gaire lluny hi havia el Club Natació Barceloneta, però en Pistraus no hi havia volgut entrar mai.

Cada dia sortia a fer un volt per algun indret de Barcelona que li portés algun record de l’Oleguer, el seu bon amic. Així, va tornar a passejar per Montjuïc, tot recordant l’antic parc d’atraccions, sobretot els llits elàstics i l’atracció del helicòpters que tant agradava a la nena de l’Oleguer. Alguna vegada havien pujat al telefèric de Montjuïc, des del castell on hi havia hagut un museu militar i baixaven al parc de Montjuïc, molt a prop dels estudis Miramar, de Televisió Espanyola (en aquella època no n’hi havia cap més).

De tant en tant baixava passejant per les Rambles, recordant els antics ocellaires, aquelles paradetes on, a més d’ocells, hi podies trobar animalons de tota mena (gossos, tortugues, lloros, conills, gats, peixos…), ara ja no en quedava cap. Encara hi havia aquella església, amb parets de pedra, on pels volts de Nadal exposaven diorames de pessebres. L’anomenaven Església de Betlem. En Pistraus sempre havia cregut que aquell era un bon nom per a una església. Hi va entrar per tornar a sentir l’olor de la fusta, el cremar dels ciris encesos, el silenci,… i la veu de l’Oleguer.

-“Què diferent que és tot, oi? Els temps canvien de pressa, amic Pistraus!”

Altres vegades caminava per la Ciutadella, al costat del parc zoològic. Quantes vegades li havien tirat cacauets als elefants sense que ho veiessin els encarregats…, i quantes passejades amb els cavalls i els ponis i els tres fills de l’Oleguer, i quantes actuacions dels dofins, i quantes fotografies amb el Floquet de Neu al fons…!

Així, a poc a poc, en Pistraus va anar passant el temps. Passejant tot sol, però sempre acompanyat per la veu del seu amic inseparable, fins que va arribar al final dels seus dies. Una veïna va trucar a emergències, perquè el pobre home s’havia marejat, havia caigut al terra i no hi havia manera d’aixecar-lo. L’ambulància el va dur a l’Hospital del Mar, però els metges no hi van poder fer res.

També el van incinerar i el fill gran de l’Oleguer va anar a recollir les cendres uns dies més tard. No podia ser d’una altra manera: aquell dia feia molt de vent, l’urna va caure i les cendres van sortir volant…

Des d’aquell dia, l’esperit dels dos amics convertits en cendra, plana per tots els racons de la seva estimada Barcelona.

Mireia Muñoz

1er premi Relats Curts

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

4 Comentaris a “Cendres”

  1. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    ¡Me encantaría acompañar a Oleguer y Pistraus en ese viaje fantástico por Barcelona, guiados por tu fabulosa imaginación!

  2. Magui escrigué:

    Como ya dije en su día a mí me parece una historia entrañable llena de sentimiento.
    Ah! y yo también me sumaria al viaje
    Enhorabuena

  3. Mireia escrigué:

    Moltes gràcies!

  4. Rosa escrigué:

    Felicitats Mireia! has fet una narració força entranyable.d’una amistat i sobretot la descripció d’un recorregut per alguns barris i llocs més emblematics de la nostra ciutat. Es nota que tú tambè has passejat molt.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress