Al atardecer todas las niñas del pueblo vestidas de oscuro y con un pañuelo portugués anudado al cuello nos reuníamos cerca del cruceiro, luego acompañadas por nuestras madres caminábamos hasta la ladera de una colina, allí nos esperaba una gran fogata que habían encendido los hombres del pueblo. Entonces entrelazadas las manos y formando una rueda cantábamos en torno al fuego, mientras los adultos arrojaban castañas y acercaban boniatos a la hoguera.
Cuando la lumbre se apagaba y no quedaba más que ceniza, la cogíamos con los dedos y entre risas nos tiznábamos la cara hasta parecer “animas en pena”. Después de comer castañas y boniatos, siempre surgía de alguna cesta un enorme roscón que habían preparado las mujeres en un antiguo horno comunitario, mientras lo repartían en el centro del circulo aparecía una “bruja” que contaba historias espeluznantes, la más aplaudida era la de la Santa Compaña.
Nos contaba que unos años atrás, en un anochecer de “fieles difuntos”, un labrador volvía a su casa después de un duro día de trabajo, cuando de pronto el bosque entero enmudeció, el viento dejó de soplar entre las hojas de los árboles y el resplandor de la luna, que ya brillaba en el cielo se volvió opaco. De entre la maleza ascendía un fuerte olor a cera quemada, instintivamente movió la cabeza buscando su procedencia, aterrorizado descubrió pasando frente a el dos filas de seres casi etéreos, vestidos con túnicas blancas y portando grandes velas encendidas. Con horror pudo ver al final de la procesión una silueta femenina portando una cruz. !Era su mujer¡, enferma desde hacia unos meses sin que ningún médico pudiera descubrir la causa de su mal.
María se acercó a el con gesto de profundo cansancio y mirándole con tristeza le entregó la cruz, que el pobre desgraciado aceptó, sin saber que firmaba su sentencia de muerte. A partir de aquel momento mientras ella recuperaba la salud, su hombre amanecía cada mañana más cansado, mas delgado y más pálido, al poco tiempo murió sin que nadie pudiera imaginar porque…
Qui ens roba l’Estat del Benestar?. Qui ens roba els equipaments?
Sempre m’havien dit que el sistema democràtic és el menys dolent dels sistemes per a governar un país. Què s’havia de pagar impostos per què és la forma que un país pugui funcionar, què d’aquests sortien els diners per poder tenir: una bona justícia, un bon ensenyament, una bona sanitat, uns bons equipaments, etc. Avui ha estat la gota que a basat el got!!!. Aquest matí m’he assabentat de l’última. Santa Coloma de Gramenet i les seves derivacions.
Citaré alguns dels casos que em venen a la memòria: Rumasa, Banesto, Banca Catalana, Jutge Estivill, Marbella, Tibidabo (de la Rosa), Illes Balears, Comunitat Valenciana, Madrid, Millet i els seus tentacles, cas Pretòria amb el seu alcalde, el conseller d’urbanisme i no us ho perdeu… en aquest cas tambè hi ha prohoms com Macia Alavedra i Prenafeta i molts altres casos.., i els que estan per arribar.
Amb la seva evasió d’impostos i els diners que ingressen als paradisos fiscals (quan arribarà l’hora que prohibeixin, de veritat, aquests paradisos?) ens roben. Ens roben l’estat del benestar, els equipaments, la sanitat pública, l’enssenyament, etc… i si continuen així fin i tot portaran al país a “la banca rota“. Són els mateixos que després diuen que no poden continuar amb els seus negocis, que hauran de fer fora a part del personal per poder tirar endavant si el papà Estat no injecta “una pasta gansa” (en molts casos a fons perdut). Quin cinisme!!!. Hem de ser un país molt ric perquè aquests lladres, tot i robar com roben, més mal que bé se’n va sortint. Deixo l’escrit per a la reflexió…
El 16 i 17 d’Octubre va tenir lloc el II Congrés de les Dones de Barcelona, convocat pel Consell de dones de la Ciutat. El Congrés, que proposava com a tema central “ Les dones com a agents de transformació de la ciutat”, s’havia anat preparant al llarg de més d’un any amb un procés participatiu obert en els districtes de Barcelona per debatre els quatre eixos temàtics principals: Ciutadania, Treballs i temps, Cultura i Espai públic.
No podem deixar de valorar positivament aquest procés que ha permès que moltes barcelonines puguin reflexionar, debatre i fer propostes sobre el model de ciutat que desitgen. Així mateix, volem destacar algunes de les intervencions del Congrés com la magistral conferència d’Amelia Valcarcel i la proposta presentada per Victoria Sau: “Declaració Universal de reconeixement, perdó i abolició del Patriarcat”.
Ara bé, per a algunes de nosaltres, el Congrés, en el seu conjunt, ha estat força insatisfactori i decebedor ja que hem pogut constatar que: LLegiu-ne més »
El transcurs dels anys no han encongit gaire la seva figura.que, en aparença, seguéix tenint un aspecte prou saludable i fort, i encara que les seves espatlles es trobin ara inclinades una mica endavant es manté quasi tant alt com quant era jove. El seu aire és arrogant, tal com ha estat sempre, fruit d’una època que concedia a l’home tots els drets de dirigir a la seva voluntat l’economia, la disciplina, i l’ordre de casa seva.
Tant bon punt es va casar es va fixar un objectiu molt clar, estalviar tots els diners possibles per quan la dona i ell fossin vells i no tinguessin prou amb la paga del “retiro”. La vida d’ells dos ha estat marcada per la convicció de no voler fer despeses inútils, com pot ser anar algun cop a dinar a un restaurant o seure en una terrassa a prendre’s un cafè. N’hi havia prou amb sortir ben mudats a passejar.
Ara que està sol anyora la companyia de la dona i les bones mans que ella tenia per cuinar, cosir i brodar. Es van estimar molt, eren la parella perfecta perquè estaven d’acord en tot : ell disposava i ella no replicava. LLegiu-ne més »
La sociedad de hoy parece que ha perdido aquellos valores que antes se daban por asumidos. Hay falta de reconocimiento hacia las personas mayores, y son demasiados los jóvenes que no parecen saber qué cosa es la responsabilidad, creen que sólo tienen privilegios y no obligaciones.
Todos sabemnos que el consumo de drogas está haciendo estragos entre muchos jóvenes en edades muy tempranas. Se vive una sexualidad irresponsable y se están produciendo embarazos en niñas de trece años. La violencia se hace presente a todos los niveles de la sociedad y no pasa día que no conozcamos casos de violaciones y asesinatos, y ante estos hechos cabe hacerse muchas preguntas. ¿Que les lleva a hacerlo, que pasa en sus mentes para que actuen así? LLegiu-ne més »
Com cada dia, i cap a la mateixa hora, arriba a la vall el vent de la tarda. De primer s’anuncia amb una remor que sembla llunyana, però ben aviat te n’adones que és molt a prop, només que s’acosta poc a poc, sense fer gaire fresa, com si s’avergonyís d’haver de destorbar el nostre merescut repós.
Un cop però s’ha instal.lat damunt del poble, oblida la seva prudència i deixa enrera tots el seus dubtes anteriors.
No titubeja gens en mostrar amb gran arrogáncia el que pot arribar a fer amb només una petita part del poder de la seva força. Aviat inicía una cursa embogida corrent amunt i avall una vegada i moltes altres més, i no sembla disposat a posar cap mena de control o aturador. Colpeja els turons i les valls, empeny amb fúria els arbres ferms fent cruxir les seves branques y obliga als més joves a inclinar-se devant d’ell.. LLegiu-ne més »
En el mes de octubre participé como voluntaria en el II Congrés de Dones de Barcelona. Y dentro de este engranaje socio-político descubres que las mujeres no somos escuchadas, pero ni tan siquiera por nosotras mismas, ya que nos perdemos en bonitas florituras de palabras e intenciones donde deberíamos priorizar la acción en ayudas a las personas que de verdad lo necesitan, además muchas de las mujeres que ya han conseguido sus objetivos se olvidan de las más vulnerables, a las que ni tan siquiera les llega la información de que hay un “congreso de mujeres”.
Es difícil de entender todo este entramado social y burocrático, pero a una mujer que tiene cargas familiares y problemas para llenar su cesto de la compra o que es viuda con una precaria paga de 300€ o es una mujer maltratada sin poder salir de ese círculo porque la mayoría ni tan siquiera tienen un salario ni recursos para subsistir por ellas mismas y mucho menos para poder acceder a una vivienda donde empezar de nuevo con su vida. Estas mujeres ¿Cómo creéis que se sienten cuando ven el dinero gastado en promociones, folletos informativos, banderolas, estudios de mercado sobre las más variadas estupideces y en un sinfín de cosas?
Hemos creado una sociedad individualista y sin valores, donde prima el “sálvese quien pueda” y donde por muchos congresos o reuniones que se hagan, si no somos capaces de empatizar con los verdaderos problemas de base, de nada habrán servido las enseñanzas de solidaridad de nuestras predecesoras y toda su sabiduría se habrá perdido bajo montañas de formularios y papeles burocrático que sólo harán que criar polvo.