mai 10

Cadaques - barquesEl metge va recomanar a la mare que jo fes un canvi d’aires; que m’aniria prou bé per enfortir-me, i res podia ser millor que vora mar. Com no era època de vacances pel pare, i la mare havia de passar una curta intervenció quirúrgica, va parlar amb les seves cosines i amb la tia Manela, per veure si jo m’hi podia avançar, i ells anirien després a cercar-me.

Finalment m’hi van portar, i com les cosines -l’Irene i l’Estrella,- treballaven, qui es va cuidar de mi moltes hores va ser la tia Manela. Ella era d’ulls blaus clars com el cel mediterrani, i el somriure i la rialla sempre als llavis. Van ser uns dies -no me’n recordi pas quants,- que es varen tornar inoblidables.

Tot lo dia corria pels carrers perquè no tenia col•legi, i com que l’oncle Manel era mariner i pescador, i tenia un petit llagut per recorre la badia de Cadaqués, finalment moltes de les vegades que sortia a pescar, jo l’acompanyava. Com sia que jo tenia ja 7 anys, i tenia una mica de força, l’oncle Manel em va ensenyar a bogar, i tots dos, a quatre rems, ens fèiem a mar.

Aquí fondejava unes gambines, allà deixava uns esquers surant a l’aigua, més enllà agafavem serrans tots dos, i després collía quatre garotes, i un xic més de peixos, i tornàvem cap a casa.

Vogar a quatre rems amb un llagut de fusta, fet per un bon mestre d’aixa, era com portar un Rolls Royce per l’aigua. El rems s’enfonsaven a l’escaire dins l’aigua, i amb cadència, els quatre rems a la vegada, sense casi fer cap força, avançàvem suaument, sense aixecar espurnes d’aigua; no deixàvem de córrer ni anàvem massa de presa. I va resultar ser una de les activitats més atractives que recordo. Desprès varàvem la barca a la platja de Port Dogué, recollíem els estris i tornàvem a casa, a on la Manela ja ens esperava per a dinar.

L’oncle Manel, tenia el mateix color blau cel dels ulls que tenia la tia Manela: en l’aspecte físic, més semblaven germans que marit i muller. Jo em vaig enamorar de tots dos.

Com que era un marrec de mal menjar, la tia Manela m’explicava contes, acudits i històries, i tot i que era sorda -em sembla que a conseqüència d’un part,- ella estava a l’aguait de tot, i entre rialla i somriure, i conte i acudit, m’engrapava les cullerades, i vist i no vist, m’ho menjava tot.

Ella em va ensenyar, fins i tot, una oració, per abans d’anar a dormir, que encara avui guardo a la meva memòria. Deia:

“En aquest llit em poso,

set anys que li trobo,

tres als peus,

quatre al cap,

la Verge María al costat,

que em diu:

Xavier, dorm,…reposa,…

No tinguis por de cap mala cosa,

que si cap mala cosa hi ha,

la Verge María t’ajudarà”.

La recordo amb tendresa i molt d’afecte, perquè res de material tenien, però t’ho donaven tot. Especialment afecta, i cuidar-me com si fos un fill.

Rememoro els seus rostres com si fos ara: han quedat gravats amb el foc del sentiment, dins del meu cor. Res més em cal fer-ne record d’ells, perquè se’m facin presents.

La seva tomba es troba molt a prop de la de la meva mare, que també es troba enterrada al cementiri de Cadaqués.

La tia Manela i l’oncle Manel, a la seva làpida -feta de ceràmica al forn,- i han motius mariners, amb un pescador -l’oncle,- fent la seva feina a la badia.

Molt a prop, casi al costat, hi ha la de la meva mare; sense inscripció, i blanca com ho són les parets de les cases de Cadaqués, i que cada any vaig a pintar de nou, i a deixar-hi una branca d’olivera verda tallada amb les tisores del record.

Javier de la Casa

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

4 Comentaris a “La tia Manela i l’oncle Manel”

  1. Pilar Zabala escrigué:

    Es un bonic i sentit record. Ho descrius tan bé que fins i tot puc imaginat com de plaents resultaven aquells dies teus. Es fantàstic comprovar que hi han records que s’arrapan fort i perduran en la memória .

  2. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    Con los recuerdos infantiles se pueden crear relatos llenos de emotividad como este en el que reflejas, no solo el afecto que sentías por tus tíos, también la calidad humana y la sencillez de la Tia Manela y l’oncle Manel”

  3. Magui escrigué:

    Un tierno recuerdo, es una suerte poder retener en nuestra memoria esos magníficos momentos. Haces una muy buena descripción. Me parece estar viendo ese azul de los ojos de la tía Manela.

  4. Rosa C.L. escrigué:

    Precios el teu relat d’infantesà. Sembla mentida, com alguns records queden “engantxats” en la retina del nostre cervell i altres desapareixen completament, com si mai havessin existit. Gracies per compartir aquest record amb totes nosaltres.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress