gen 10

derribo-naves-poblenouTirava d’un carro de supermercat . Feia dies que el veia traginar de bon mati  per entre els contenidors del carrer,  buscant qualsevol andròmina de metall.  Potser no m’hauria fitxat amb ell, sinó fos perquè un dia al passar per el seu costat va aixecar la vista i em va mirar.  Els seus ulls destacaven de la resta de la seva fisonomia per la tristor que transmetien.  Vaig saludar amb un –buenos dias- i em va respondre amb un català clar, però amb un fil de veu      –bon dia- . A partir d’aquell dia quan tornàvem a coincidir, sempre ens saludàvem, però d’aquí  no passàvem. Un matí em vaig armar de valor i vaig decidir que li tenia que dir alguna cosa més que el desitjar a una persona que busca entre la brossa que passi un “bon dia”.  Al arribar al seu costat i desprès d’haver fet la salutació matutina vaig aturar-me i li vaig preguntar:.

-          Perdona, que fas desprès amb ho que reculls dels contenidors?

La resposta era bastant obvia, però en aquell moment va ser ho primer que se’m va passar per el cap. Sempre he estat convençuda que no soc racista, però em feia una mica d’angoixa dirigir-me d’una forma tan oberta cap a un estrany. Va deixar de remenar dins del contenidor, es va eixugar les mans amb un drap que duia penjant de la butxaca i la resposta que em va donar, era la que ja sabia anticipadament.  Havia creat una esquerda i tenia que donar un pas més.

-          Vius per el barri?

-          No, estic a una nau de Poble Nou, al carrer Puigcerdà.

-          I amb ho que vens ja pots viure?

-          Més que viure… ho que faig es sobreviure.

-          On vas aprendre a parlar tan bé el català?

-          Vaig viure sis anys a Arbúcies i allà tothom parla amb català.

-          Com et dius?

-          Alpha

-          Alpha? És un nom preciós. Saps ho que vol dir?

-          Sí, en grec vol dir Principi u Origen.

-           I d’on ets?

-          De Costa d’Ivori

-          Be, tinc que marxa. Que tinguis un bon dia.

A partir d’aquell dia, cada cop que coincidíem al carrer ens quedàvem una estona xerrant. Així és com vaig saber que tenia dona i una filla de mesos que també vivien a la nau, que havia treballat durant molts anys de manobre i que quant va esclatar la bombolla immobiliària i es va aturar la construcció desaforada, ell i els seus companys “no comunitaris”, van ser els primers en ser acomiadats de l’obra. No van aconseguir tornar a treballar i encara que durant dos anys va estar cobrant el subsidi de l’atur, ara nomes tenia una miserable paga mínima  de serveis socials per el manteniment de la seva filla.

Avui, mentre escolto les noticies del migdia, la locutora anuncia que la setmana que ve l’Ajuntament ha donat l’ordre de desallotjar les naus ocupades del carrer Puigcerdà. Feia dies que no veia a ´’Alpha, però si que vaig saber que s’estaven manifestant i que s’havien “tancat” a las naus per reclamar que els donessin una solució. També l’associació de veïns i entitats de la zona els van recolzar, però finalment va arribar el dia i encara que es va donar “solució” per a algunes de les persones que okupaven la nau la majoria d’elles va tenir que sortir amb les seves quatre andròmines a la motxilla.

Aquell dia vaig anar a la nau i allà estava l’Alpha amb la seva dona i la seva filla, enmig d’un munt de persones que com ells recollien les seves pobres pertinences per anar no se sabia cert. Les naus van quedar buides, nomes les restes de ferralla que recollien per el carrer, cuines i neveres estripades, petits electrodomèstics amb els budells a l’aire… era tot ho que quedava del seu pas per la nau. I aquell dia quan vaig tornar, mentre pensava que seria ara d’aquelles persones deambulant per els carrers, sense un sostre o aixopluc on refugiar-se vaig recordar un passatge del llibre UTOPIA de Tomás Moro:

“Así, pues, para que un devorador insaciable, peste i plaga de su país, pueda encerrar en un solo cercado varios millares de yugadas de tierras, muchos campesinos se ven privados de sus bienes, los unos por fraude; otros, expulsados violentamente o que, hartos ya de tantas vejaciones, se ven obligados a vender lo que poseen. De todos modos, esos desgraciados, hombres y mujeres, maridos y esposas, huérfanos, viudas, padres con sus pequeños, con familias más numerosas que ricas, ya que la tierra exige el trabajo de muchos brazos, se ven obligados a emigrar. Emigran, abandonando sus hogares y no encuentran dónde refugiarse. Los ajuares, que no pueden vender muy caros, aun cuando existiese la posibilidad de encontrar comprador, se ven obligados a quitárselos de encima por un precio mínimo, que consumen al cabo de poco tiempo de errabundear.

Entones solo les queda el robar y ser colgados según todas las reglas ¿Qué otra cosa es esto sino hacerles ladrones y castigarles luego?” Thomas Moro (Londres, 7 de febrer de 1478 – 6 de juliol de 1535).

Que poc que hem evolucionat com a societat i com a persones.

 

Rosa C.L.

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

5 Comentaris a “L’okupa”

  1. Pilar Zabala escrigué:

    No tan sols no hem evolucionat gaire els humans, sino que s’ens ha endurir l’ànima. Hi ha massa gent desgraciada que arrosega la seva miseria pel mon davant un munt de mirades conssiroses però impassibles a la fi. Molt bon relat Rosa, has tocat a fons un tema molt candent i desgraciadament molt real.

  2. Rosa escrigué:

    Gracies Pili, aquesta narració te una part real i que la majoria de persones coneixem i una part de ficció, que es aquella on exposso allò que hauria volgut fer i no vaig ser capaç de fer. Una persona molt proxima a mi, te una frase que m’agrada molt i que potser es podria aplicar en aquest comentari que estic fent: “sempre ens avergonyim de les accions mes nobles que tenim”.

  3. Esther escrigué:

    Es una llastima que hi hagi gent que cada cop que veu a persones con l’Alpha només vegi a lladres o a delincuents, ombres sense anima. Enhorabona Pili pel relat, es molt macu.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress