Aquesta és una pel·lícula espanyola de l’any 1998 dirigida per Julio Medem. Es tracta d’una trama circular extremadament romàntica, però inusual. Dibuixa la realitat traumàtica de la pèrdua, el desencontre, l’efímer, el sense sentit i la mort. A través de tot això Medem proposa una reflexió sobre l’amor romàntic, la passió idealitzada, la unió perfecta i allò que té d’il·lusionant.

L’argument és el següent: L’Otto i l’Anna tenen 8 anys quan es coneixen casualment. Ell corre consternat darrera una pilota en conèixer que els seus pares es separen. L’Anna també corre desesperada i cau a terra en saber que el seu pare ha mort en un accident. A partir d’aquí aquets dos personatges entrecreuen les seves vides de manera paral.lela a través del cercle de la vida i de les coincidències del destí.

Amb el temps la mare de l’Ana es casa amb el pare del Otto, i els dos joves, ja amb disset anys, comencen a enamorar-se fins al punt de mantenir una relació íntima que aconsegueixen amagar.

Per raons tràgiques l’Anna i l’Otto se separen i segueixen camins diferents. Passen els anys i ella es trasllada a viure a Rovaniemi (Finlàndia), on deixa enrera el seu passat amb l’esperança de tornar a veure l’Otto, el seu veritable amor. Quan ell se n’assabenta decideix anar a trobar-la però un cop més el destí s’interposa i fa que arribi tard, tot just quan ella corre cap a on pensa que es troba ell, llavors cau enmig del carrer i és atropellada per un camió. Fi de la pel·lícula.

Aquest final tan tràgic em va decebre en el seu dia, per això ara he decidit donar-li un tomb i gestionar-la al meu gust.

“L’Anna rep un missatge de l’Otto on ell li proposa de trobar-se l’endemà al migdia a la sortida de la terminal de l’aeroport. Si no hi és entendrà que ja l’ha oblidat i llavors ell, que no ha deixat mai d’estimar-la, no interferirà més en la seva vida.

Arribat el moment ella corre il·lusionada cap el punt de trobada, però a poques passes d’arribar ensopega emig del carrer i cau a terra davant la mirada esglaiada del conductor d’un camió que, amb una formidable frenada i un cop de volant a l’esquerra, aconsegueix evitar el que sens dubte hauria estat un atropellament mortal. L’ Otto, que ha presenciat l’escena, corre desesperat cap a l’Anna i en veure que tan sols té una ferida al genoll i alguna esgarrapada als braços no pot contenir l’alegria de saber-la viva.

Llàgrimes de felicitat brollen sense contenció humitejant els seus rostres mentre es fonen en una llarga i forta abraçada. Aliens a l’nterrupció del trànsit que estan provocant i a l’estridència cada cop més sorollosa dels conductors que demanen pas, es besen llargament i de manera apassionada una vegada i moltes més. No és fins que l’entusiasme i els aplaudiments de la gent que els envolta els fa reaccionar que, pletòrics de felicitat, marxen agafats per la cintura mentre es juren que mai més es tornaràn a separar”.

Aquest cop el destí s’ha mantingut al marge deixant que sigui la pròpia natura l’encarregada d’unir i preservar la vida d’aquests amants del Cercle Polar.

Pilar Zabala