Un altre cop és 23 d’abril, aquest any el celebrem molt diferent perquè no podem donar voltes pels carrers tot consumint llibres que a vegades ni ens interessen, només estan de moda, comprant roses, moltes d’elles mes o menys pansides, però ho fem perquè toca, comprem i comprem i seguim pensant que hi ha una princesa a qui salvar perquè un drac dolent se la vol menjar.

De bon matí ja he rebut forces wapps, parlant de com crear roses de paper, o d’altres materials, equiparant el drac amb els virus que ens fa estar confinats a casa i veien la manera de reproduir aquesta festa en una altra data.

Sempre m’he qüestionat el paper que han jugat, al llarg dels anys, tots els personatges d’aquesta història , el significat d’un poble que necessita matar el drac per salvar la vida d’una princesa però que en cap moment ens parla de l’hambruna dels seus habitants quan les collites són dolentes, de l’acceptació de sers que poden ser molt diferents, per no pensar com ells o bé per tenir unes prioritats diferents en quan a valors, per intentar incloure la tolerància, el pensament diferent etc.

Certament podem equipara el drac que tot s’ho vol menjar amb el coronavirus que ja ha propiciat molts morts, masses però que té un component positiu que hauríem d’aprofitar tots.

Estem confinats a casa, se’ns dona un llarg temps per pensar, per analitzar el nostre tracte al planeta, el tipus de vida que hem portat, el que es requeriria per estar més en pau amb nosaltres mateixos, amb els demés i amb tot el món que coneixem, i vist així, aquest gran drac, o virus, com li podem dir, ens està donant l’oportunitat del canvi que tan necessari és en els nostres dies. Però que fem nosaltres? Ens qüestionem res? No m’ho sembla, només sento comentaris de: la festa de Sant Jordi es trasllada al mes de juliol, aviat podrem obrir les botigues que no són necessàries i podrem tornar a comprar i comprar, als bars s’inventaran mides perquè hi puguem anar……..o sigui tants dies per poder plantejar-nos les veritables necessitats que han estat perduts perquè només volem recuperar el que teníem i que tot segueixi igual.

Cert que aquests dies llegeixo molt poc els diaris però quan ho faig, hi veig el nostre propi dolor, no el dels camps de refugiats, no el de altres països on barris sencers estan tancats perquè no escampin la pandèmia, sense saber si estan cobertes les seves necessitats, no en la gent que passa gana o està malalta només per viure al carrer, i penso: Quina llàstima, un virus que malgrat emportar-se tantes vides humanes, ens dona l’oportunitat del canvi i nosaltres només esperem que ben aviat puguem seguir reproduint el que ja teníem.

Bon Sant Jordi a tots!!!  i que tingueu salut durant molts anys per seguir jugant a reis, princeses, dracs………….i tota aquesta parafernalia que ens amaga la nostra realitat.

Montse Sales