Ara que s’acosten aquets dies, em venen a la memòria escenes viscudes anys enrere, y totes deixen un regust molt especial.

Podria començar amb aquella caminada pel carrer Pelai de Barcelona, agafada de la ma de la mare, on anàvem a comprar les sabates, per estrenar-les el dia de Nadal, ja que la mare sempre deia que “per Nadal res no estrena res no val” I com tocava comprar calçat, vet aquí que mentre sentíem la cançoneta monòtona i avorrida de la retransmissió de la Loteria Nacional amb aquell final de PEE SEE TAAS!!  Tot allò formava part d’aquells anys tan llunyans, que no tenien gaire cosa, però on no mancava ni la il·lusió, ni aquella fe que ens  havien inculcat, sobre tot a l’escola.

Allí també teníem un pessebre, que normalment el feien les alumnes del últims cursos. El de casa era més senzill, però no hi faltava res. El “paper de plata” servia per simular el riu, y la gran estrella amb cua. En aquells dies tots el pessebres s’assemblaven molt. Un pont, unes oques damunt el riu, casetes de suro, i per descomptat el Reis Mags, que fèiem avançar encara que no hagués nascut, però no teníem paciència per esperar al dia 25.

Les reunions familiars, tenien un caire especial.

Després de dinar anàvem tota la família a casa d’una tieta- la mes gran de les germanes de la mare- i allí menjàvem, torrons, els grans algun licor, i els petits, com a cosa especial, gasosa amb una mica de vi, just per tenyir de color la transparència del líquid escumós.

Cantàvem nadales, rèiem, i ens divertíem sobre tot els més petits. semblava que aquella pau que ens havien descrit a l’escola, existia de veritat. Que el naixement d’un nen ros i blanquet, fill de la verge María, influïa en l’ànim de tots plegats.

Aquestes escenes bucòliques, van durar uns anys.

Després, en créixer, tot va canviar.

Amb el pas del temps, ens vam abocar  com la majoria dels humans, al consum – no diré que incontrolat, però sí una mica desfasat-   que no tenia res a veure amb aquells dies que esperàvem a comprar les sabates per estrenar-les el dia de nadal.

Em pregunto si soc jo la que he canviat, o és tot el que em volta. Ara es tot molt diferent. Tenim més coses, y em penso que les valorem molt menys. Crec que en diuen consumisme.

M’agradaria tornar a sentir aquella il·lusió per les sabates noves, i la cantarella dels nens de San Ildefons, que eren com una anticipació, de tot el que vindria després.

Teresa Vidal

Desembre 2019