Fa temps vàrem encetar un apartat dedicat a espais natural que han desaparegut o l’han malmès. El tema va sorgir a partir d’una conversa per aquestes dates, on tothom comença a llepar-se els dits pensant en les vacances d’estiu. A partir d’un tema tan intranscendent, vàrem acabar parlant d’espais i llocs que havíem conegut en el transcurs de la nostra vida i vàrem acabar fent un resum d’aquests espais dels quals, actualment ja no podem gaudir de la seva bellesa.

Aquesta és la nostra petita contribució, perquè perdurin en el temps, encara que tan sols sigui en el nostre record.

Últim dimarts de maig per un “Club de Literatura en Veu Alta” on les integrants no poden ignorar els últims casos de dones assassinades per les seves parelles, reflectint un clar repunt de la violència de gènere. Un fragment del llibre “Solas” de Carmen Alborch, publicat el 1999, posa en evidència la similitud de casos i circumstàncies tot i el temps transcorregut. Conduint-nos a totes a la mateixa reflexió: l’única manera d’erradicar la violència contra les dones és la prevenció des de l’àmbit educatiu, eliminant les conductes sexistes, les actituds discriminatòries, ensenyant a resoldre les situacions conflictives a través de l’aprenentatge emocional, acceptant frustracions i desenganys com a part de la nostra experiència vital.

La lectura d’unes frases de l’assaig “Dones a la frontera: Tradició i identitat musulmanes a Ceuta” d’Eva Evers, professora d’antropologia social, ens mostra els costums i ritus acceptats per les dones musulmanes, que viuen entre Espanya i el Marroc, com l’única manera d’aconseguir el respecte en una societat que camina lentament cap a la modernitat.

Canviem de registre escoltant les aventures del “Cavaller de l’armadura rovellada” de Robert Fisher, on el protagonista, enlluernat per la brillantor de la seva armadura no valora tot el que té al seu voltant. Presoner de si mateix només al final del seu camí aconsegueix treure l’armadura deslliurant-se de totes les barreres que li impedien reconèixer-se. LLegiu-ne més »

Enguany, el cicle, que s’inicia el dia 5 de juny a la Plaça de la Trinitat, inclou cinc  projeccions de cinema a la fresca a diferents places, organitzades en col.laboració amb les comissions de festes majors dels districtes de Sant Andreu, Nou Barris, Ciutat Vella, Gràcia i Sarrià- Sant Gervasi.

El programa inclou,  també,  dues projeccions a la Sala Phenomena. Una de les sessions estarà dedicada a la presentació del curtmetratge guanyador del I Premi Joves Creadores impulsat per l’Institut de Cultura, en col·laboració amb la Regidoria de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona:  ‘Organizar lo (im)posible’ de Tonina Matamalas i Carme Gomila en col·laboració amb Las Kellys Barcelona i Cooptècniques.

programa.

Centre per a la Igualtat i Recursos per a les Dones (CIRD)
Regidoria de Feminismes i LGTBI
Ajuntament de Barcelona
Camèlies, 36-38
08024 Barcelona
T. 932 85 03 57
cird@bcn.cat
http://www.bcn.cat/dona

El pròxim taller de l’EVA (literatura En Veu Alta) tindrà lloc l’últim dimarts de maig,  dia 30  de 10:30 a 12:30 al Casal de Barri Espai Antoni Miro Peris (Pl. Carme Monturiol, 10).

Vina a compartir, comentar, opinar, escoltar, aprendre sobre les lectures que cadascuna de las paticipants aporten: un conte, un parraf, un poema, un article d’opinió….

T’esperem!!!

El Casal de barri Congrés-Indians us convida a participar dels actes programats a l’entorn del projecte “En moviments (s). dones de Barcelona. 40 anys i més… 1976-2016″. Una reflexió col·lectiva per recuperar i transmetre la memòria de les mobilitzacions de les dones que van contribuir a millorar la vida als barris de Barcelona.

Acaba abril entre roses i llibres, els protagonistes absoluts del nostre últim Club de Lectura. Ens han acompanyat disposats a fer-nos somriure, reflexionar i emocionar, demostrant que Sant Jordi és una tradició viva, que es renova cada any gràcies a milers de pàgines noves capaços de sorprendre’ns amb històries mai abans explicades.

Magui, ve acompanyada de “Veus de Txernòbil”, llibre documental publicat el 1997 per la periodista bielorussa Svetlana Aleksiévich, autora guardonada amb el Premi Nobel de Literatura el 2015. Recull els testimonis d’alguna de les milers de persones afectades per l’accident nuclear. Éssers humans que parlen des del dolor, la ràbia i la impotència, deixant muts d’emoció als que escolten o llegeixen les seves paraules.

Mª Jesús, se sent “cavallera errant” rescatant d’una llibreria de segona mà algun dels clàssics. Com un trofeu ensenya a la concurencia “Els soldats ploren de nit” d’Ana Mª Matute, guanyadora del Premi Fastenrath de la RAE, és la segona novel·la de la trilogia “Els mercaders”. La novel·la mostra la Mallorca rural de finals de la guerra civil, aquest monstre que va desencadenar odis i venjances, arrencant de cop la innocència d’uns nens obligats a participar en el joc de traïcions i crueltats imposat pels adults.

Rosa aconsegueix dibuixar-nos un somriure d’orella a orella llegint algun dels poemes recollits sota el títol “El Llibre de de Gloria Fuertes: Antologia de Poemes i Vida”. És l’antologia de la vida i l’obra d’una poeta genial que va veure la seva carrera enfosquida primer pel seu gènere, després per la seva classe social i finalment per la seva fama, ja que la seva obra poètica per a adults va quedar sepultada per la seva popularitat televisiva i la seva dedicació a la literatura infantil.

LLegiu-ne més »

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

LLegiu-ne més »