Casas que hablan… guardan historias…rompen silencios…amasan recuerdos…diversos escenarios, distintos actores.

Casa rústica, casa rural, casa de campo, casa modernista, casa de pueblo, casa adosada…, etc.

Tu función no  es  tu nombre, ni tu estado ni tu categoría. Fuiste concebida como refugio y guarida de las personas. Naciste de la mano del hombre dejándote moldear a su modo y deseos. Con el tiempo y para muchos eres artículo difícil de soportar . Si las casas hablaran y explicaran sus historias, no habrían suficientes escritores para poderlas contar .Historias gloriosas, familias unidas, harmonía en sus estancias, risas en el patio, pan caliente en la cocina. Otras no tan gloriosas, bañadas de tristeza y soledad, privación y necesidad.

Casas abandonadas sin personas, personas desahuciadas de sus casas. La perversión del poder tomando como prenda las casas, sin importarles con ello dejar a familias destrozadas, al amparo del desamparo.

 Joana Nevado

Avui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira?

No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins i tot observo que la mirada ha canviat. L’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melangia i que enyora altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

LLegiu-ne més »

Enamorémonos; yo de ti tú de mí.

Colmemos nuestra sed de pasión

De ternura

De miradas de miel de azahar

De silencios de mar en calma

De caricias onduladas.

De amor desparramado

En la alegría

En el dolor,

En la confianza

En la duda

En la comprensión

En la vida.

Enamorémonos

Yo de tu Ser

Tú de mi Ser.

Bebamos juntos

Del manantial de Sirácida

Fabián

Lamentem haver de comunicar el traspàs de l’Annna Collado, ocorregut pocs dies després que ens fes arribar aquest  relat per col.laborar  amb la nostre prosposta de “Joc de paraules”.

Vaig conèixer personalment a l’Anna en el taller d’escripura “Escriguinarda”, on jo també participo i puc dir d’ella, sense cap mena de dubte, que va ser una dona decidida, valenta i molt lluitadora  tot i ser conscient de les seves limitacions físiques davant la gran quantitat de barreres arquitectòniques que li sortien al pas, moltes d’elles insalvables, va tenir molt clar que res ni ningú li posaría pals a les rodes, és per això que es desplaçava allà on calia, tant per fer sentir la seva veu com  per gaudir de tot allò que l’apassionava. L’Anna va marxar quan encara no tocava i ho va fer sobtadament, sense avisar.

 Pilar Zabala

 —Vols fer el favor d’obrir el pont d’una vegada?

L’Andreu remena el cubilet blau i deixa caure el dau. L’hi surt un sis.

—Noooo… —es lamenta l’Andreu.

—Sííí! Ara ja no tens excusa, obre’l, obre’l! —crida l’Ariadna mentre pica de mans i

comença a remenar el cubilet de color groc. El deixa anar amb un efecte parabòlic i surt un

sis.— Sis! Un, dos, tres, quatre, cinc i sis! —diu mentre mou la fitxa groga amb la que esperava

de feia estona enganxada al pont de l’Andreu —I ara un u, dauet, un u…

L’Ariadna mou el cubilet i mira l’Andreu amb cara de “venjança”. Finalment deixa anar

el dau. LLegiu-ne més »

Qué lejos queda la infancia

y el barrio donde crecí,

los juegos con los amigos

y aquel mundo infantil.

Jugábamos en la calle

con lo poco que teníamos,

no nos faltaba de nada

sobraba imaginación. LLegiu-ne més »

Ja estem a mitjans d’agost, com passa l’estiu!!, massa depressa. Dins l’aigua, entre mig de criatures, quatre dones. No nadem, flotem amb el nostre “xurro”, com les criatures. Tots hauriem de ser més criatures. Ens deixem portar, parlem, escoltem, riem, juguem, plorem? No!!! Dins l’aigua les llagrimes es fonen. No som amigues però sabem de les nostres emocions, dels nostres sentiments, dels nostres neguits. L’aigua ho barreja tot, ho fa més fluid.

Res és prou important com per trencar el nostre moment de confidències. Com una amanida d’estiu, dins l’aigua es barregen les nostres preocupacions, desitjos, alegries, pallassades, preguntes sense resposta… en definitiva, la nostra vida.

 Pilar Calveras