Ja estem a mitjans d’agost, com passa l’estiu!!, massa depressa. Dins l’aigua, entre mig de criatures, quatre dones. No nadem, flotem amb el nostre “xurro”, com les criatures. Tots hauriem de ser més criatures. Ens deixem portar, parlem, escoltem, riem, juguem, plorem? No!!! Dins l’aigua les llagrimes es fonen. No som amigues però sabem de les nostres emocions, dels nostres sentiments, dels nostres neguits. L’aigua ho barreja tot, ho fa més fluid.

Res és prou important com per trencar el nostre moment de confidències. Com una amanida d’estiu, dins l’aigua es barregen les nostres preocupacions, desitjos, alegries, pallassades, preguntes sense resposta… en definitiva, la nostra vida.

 Pilar Calveras

Se nos pasa la vida

sin darnos cuenta

es tan solo un suspiro,

una gota de lluvia

perdida en la tormenta.

Nos hicimos preguntas

que no tenían respuesta,

buscábamos un camino

luchamos, amamos, vivimos. LLegiu-ne més »

Poc abans de les festes nadalenques  va tenir lloc la campanya anomenada “ La Marató,” habitual cada any des de fa força temps i que té com a objectiu segons els seus promotors, recollir diners per a la investigació de diverses malalties. En el mateix sentit  ens trobem periòdicament davant d´altres campanyes amb la mateixa intenció. En principi em sembla bé tot el que sigui lluitar contra la malaltia, i si no que ho preguntin a aquelles persones que ho pateixen, per això els governs compten amb un Ministeri, el de Sanitat, dedicat a aquest afer entre d´altres . El que passa però, és que una part dels nostres impostos ja van destinats a promocionar les investigacions que he esmentat  (o ,si més no, hi haurien d´anar) i és clar, amb aquestes  campanyes  estem subvencionant un altre cop allò que ja hem fet indirecta, però efectivament, a través de la imposició tributària habitual. Amb tot i com diuen en castellà “ lo cortés no quita lo valiente” i, si les nostres aportacions voluntàries  reforzen les mesures destinades a aquets nobles i necessaris objectius,  benvingudes siguin. LLegiu-ne més »

1 – Sóc un ésser humà.  Pertanyo al col.lectiu d´éssers vius,  biològicament  al capdamunt de l´evolució, és a dir , com a humà posseeixo el cervell més complexe de la natura , si més no, això diuen aquells que ho han estudiat i en saben. Deuen tenir raó, però jo em pregunto:  i això quin avantatge ens ha donat?

Sembla ser que hem construït allò que en diuen “civilització”. Ja fa més de 5000 anys que l´anem construint. Potser aquesta construcció no té fi, perquè què és, després de tot, una civilització?. Aquesta pregunta  l´haurien de contestar els sociòleg, els filòsofs o els historiadors.  Ja ho han fet i les respostes han estat d´allò més diverses.  Per a mi , però, civilització  és el producte de l´habilitat del nostre cervell  per produir coses i situacions que fins llavors no es donaven i que se suposa que són al servei de l´espècie (humana), per tal que puguem dur una vida més gratificant, més enllà de la pura subsistència i d´assegurar la descendència. LLegiu-ne més »

Ara que alguns experts diuen que, no només el cervell, sinó també el cor posseeix Intel.ligència, aprofito per destacar-ne una capacitat de la que poc se´n parla : la sensibilitat, i fer-ne  algunes reflexions.

No m´agraden les definicions perquè em sonen a pedanteria i, a més, un mateix mot es pot explicar de diverses maneres. Amb tot ara m´arriscaré a definir ( si bé d´una manera escassament acadèmica ) això de la sensibilitat:  és la facultat de captar més del que es veu a cop d´ull i /o de sentir més del  que molts altres senten.

De fet hi ha diversos tipus de sensibilitat, que poden ser els següents .

1- Sensibilitat física, que és la percepció del dolor, del plaer, de la temperatura, etc. Aquest tipus de sensibilitat afecta el nostre cos biològic i ,de retruc, el nostre grau de satisfacció o insatisfacció mental.

2- Sensibilitat estètica, que fa referència a la capacitat per captar la bellesa en totes les seves manifestacions, comparant-les i escollint ,conscient o inconscientment  ,aquelles que més desperten el nostre estat emotiu tot i que, de vegades ,la bellesa resta discretament amagada i constitueix un repte a la nostra sensibilitat, el descobrir-la. Tant la Natura com les creacions humanes  ( art, tècnica,etc .) són fonts de bellesa, però com que allò que per un és bell per un altre és lleig, potser cal sospitar que la bellesa  és una construcció interna del cor de cadascú, és a dir , potser  aquesta està en els ulls i no en l´objecte suposadament  bell, el qual, això sí, n´és l´excusa  material que es transmet a través dels sentits. LLegiu-ne més »

En algunos casos el encimonismo puede que tenga más adictos hacia  los hijos, pero es que los tiempos han cambiado mucho en todos los aspectos. Las madres que trabajan no siempre pueden dar a sus hijos las atenciones que desearían, el trabajo las obliga a poner a sus hijos desde pequeños a las escuelas “Bressol”. Así pues no es de extrañar que cuando llegan a casa después de recoger a sus hijos del colegio esas madres quieren estar por ellos más de lo debido.

Aunque parezca contradictorio, cuando llega la hora de estar todos juntos en casa, los padres  miman más al niño  como queriendo doblar su cariño gratificándole así, y sobre protegiéndolo en demasía. Los juguetes son una manera de decirle que le quieren, a lo que el niño asocia los juguetes con un premio, no, con el cariño.

Sobreproteger es como eliminar la personalidad del niño. !Cuidado! ! No corras! !No te subas allí, te puedes hacer daño!, y así una serie de cosas que oprimen al niño. Con tanta protección los niños se ven privados de hacer lo que en realidad les gustaría hacer,  jugar a su aire. Eso nos lleva sin darnos cuenta a los tiempos en que nuestros padres eran autoritarios, la obediencia era absoluta era un error, porque no hay nada peor que prohibir algo para que se haga todo lo contrario. LLegiu-ne més »

En un pueblo de Burgos, un jovenzuelo estaba con su amigo cerca de un arroyo hablanco de sus cosas, cuando a lo lejos divisaron una silueta, pronto supieron de quien se trataba; era el “cacique del pueblo” al verle llegar junto a ellos, Jesús que así se llamaba el joven, dijo en voz alta – !Me cago en dos! Gritando para que el cacique le oyera bién. Como era de esperar, se enojó mucho al oír aquella blasfemia, creyendo que había dicho, me cago en Dios,

El cacique le reprochó aquellas palabras con ademán de pegarle, pero el joven dió un salto y pasó al otro lado del arroyo, escapándose de la ira del Sr. cacique que se quedó con tres palmos de narices. No pudiendo hacer lo mismo – dijo- !Ya nos veremos las caras otro día con voz amenazadora. Jesús se mofó de él desde la otra orilla diciendo, – He dicho !Me cago en dos, no en Dios!  Jesús lo había hecho expresamente para provocarle e irritarle, el muchacho tuvo la satisfacción de haber enfurecido a su manera a ese “Señor” que tanto creía en Dios, pero ejercía como un déspota y un tirano.

Moraleja–Hay quienes creen en Dios,

pero no siguen sus mandamientos.

Neus Navarro C.