des 18

cocinaEn una de les trobades de Les Blogueres de Sant Marti, una companya ens va llegir una reflexió sobre el fet de llençar les restes de menjar,:  La meva mare ho aprofitava tot, eren temps difícils i se les pensava ben pensades per poder omplir els plats a taula.

Aquesta matinada la mare m’ha tornat a despertar i desprès ja no he pogut agafar la son. Asseguda a fosques al sofà i tapada amb una manta, el meu cap a començat a rumiar; i d’una cosa me’n anava a un altre – pim, pam, pim, pam- i sense saber perquè m’he vist recordant els meus anys d’infantesa quan vivia a casa amb els avis i els pares.

I sense saber perquè, he recordat els menjars que acostumava a fer l’avia amb les restes i sobres del menjar. El dia que tocava patata i mongeta al migdia, per sopar al vespre, s’aprofitava el caldo de bullir la verdura per fer una sopa escaldada amb les sobres de pa dur i un rajolí d’oli. El pa dur, també proporcionava matèria primera a l’avia per fer una sopa de pa amb un sofregit de tomàquet i all i un parell d’ous batuts. I si encara quedaven restes de pa, el barrejava amb aigua i segonet per donar de menjar a les quatre gallines que teníem en una gàbia a la eixida. També cal dir, que el pa de llavors es confeccionava en un forn de llenya i amb un forner que treballava de nit i dormia de dia perquè les dones que anaven a treballar pugessin tenir el pa de bon matí  i així preparat l’entrepà de la canalla abans d’anar a l’escola. Però m’estic desviant del tema.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
des 11

a-woman-at-a-mirror-ar64735amm_400Avui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira? No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins la mirada ha canviat. Sembla que l’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melangia, enyorant altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i em faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

Ara cal decidir la roba que em posaré. No he d’anar cap lloc especial. Ningú m’espera. Els pantalons fa anys que ocupen l’espai més ampli de l’armari. Els vestits i faldilles ocupen aquell racó anomenat “per si de cas”. Em decideixo per uns de color negre –són més fàcils de combinar i els que em fan sentir més “prima”–. La part de dalt planteja més dificultats. Segons el dia trobo que m’escau millor un color o un altre. Avui finalment, m’he decidit per la brusa estampada, on predomina el color verd. Les sabates negres amb conjunt amb la bossa. Ja estic llesta. Falta alguna cosa?

Martina del Clot

 

Etiquetes:
nov 27

cineFeia temps que no anàvem al cinema, potser més de dos anys. Un familiar es va oferir a quedar-se amb la mare una tarda perquè poguéssim sortir una estona. Ens feia il·lusió tornar al cinema. Gaudir de la màgia del cinema. La pel·lícula ens era igual, dins d’un ordre.

Vam arribar amb el temps just, però amb les llums encara enceses, varem veure que la sala era pràcticament buida. Tan sols un altre parella ocupava els seients de darrere nostra. Aquesta no va ser l’única sorpresa. L’altre detall que ens va sorprendre va ser la olor que emanava de la vella moqueta i dels seients entapissats. Olor a humit, olor a ranci, olor a vell.

Per un moment em vaig transportar de nou al vell cinema de barri, on entraves a les fosques trepitjant les clofolles del terra mentre aclucaves els ulls enlluernats del exterior, buscant a cegues un seient  buit, si es que l’acomodador estava guiant en aquell precís moment, a altres persones que havien entrat davant teu.

D’això ja fa molts anys. Els vells cinemes del barri, van anar desapareixent paulatinament: el Meridiana, el Martinense, el Ducal, l’Emporium…  per deixar pas a las multi sales de cinema, molt mes petites, però amb uns equips de projecció súper moderns, amb pantalles més petites, però amb uns grans equips de so anomenat sensorround, que feia tremolar la sala i els seients.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 06

alergias-alimentarias1Maribel, emigrante andaluza, llego a Barcelona con nueve años de la mano de sus padres y hermanos. Corría el año 1953.  Se instalaron en el Guinardo, un barrio de autoconstrucción que acogía a todas aquellas familias que llegaban en busca de una vida mejor para sus hijos que la que habían tenido ellos, trabajando para el cacique del pueblo. Maribel estudia magisterio en la Autonoma de Bellaterra

Julián es estudiante de derecho en la UAB, tiene veinte años y es hijo de un diputado de Alianza Popular, que se pasa la mitad del año viviendo con su querida en Madrid por cuestiones de trabajo. Su madre una señora de la burguesía catalana acude a misa diaria y después se reúne con sus amigas en el Club de Golf de la Diagonal, para jugar unas partidas de canasta  mientras se toma media docena de gin tonics.

 Cada mañana suben al mismo vagón de los Ferrocarriles Catalanes que los lleva a Bellaterra, pero al llegar al final del recorrido sus caminos se bifurcan. Ella estudia magisterio en la facultad de Ciencias de la Educación y él estudia en la facultad de Derecho. A pesar de tenerlo todo en contra se liaron. Los amigos no se explicaban cómo era posible aquella relación. Lo que ellos no sabían era que a pesar de los pesares Maribel y Julián se habían enamorado. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 23

El mòbil

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Cabories i altres reflexions Cap comentari »

aplicaciones-movilesMòbil, agenda, radio, càmera fotogràfica, àlbum de fotos, bloc de notes, despertador, bústia de correu electrònic, jocs… i mil aplicacions mes que a vegades ni tan sols utilitzem. Ah! i la més important…, o potser no. És un telèfon que serveix per parlar i comunicar-se amb la gent.

Qui ens anava a dir no fa tan de temps que aquest petit aparell formaria part de la nostra vida d’una manera tan intima? Ja no podem imaginar-nos sortir un dia de casa i deixar el mòbil oblidat. Si això passa algun cop, estiguem on estiguem, girem cua i tornem a casa, encara que fem tard a la feina, encara que arribem tard a una cita, encara que arribem tard a un dinar… Perquè ens crea tanta angoixa sortir de casa sense aquest petit aparell?

I ara el meu mòbil comença a fallar. Ja no puc baixar les actualitzacions, els vídeos i les fotografies tarden en carregar. La senyal es fluixa –això crec que ja no depèn del petit aparell-  i cal obrir una finestra i treure el cap o sortir al balcó de casa per pogué parlar quan vull parlar amb algú o al en reves. La bateria quasi be, cal carregar-la cada dia.

Vaig anar a la botiga i em van dir que esborres fotografies i vídeos. Ho vaig fer i continuava funcionant igual de malament. Vaig tornar i em van dir que de tan en tan treies la bateria i la tornes a posar. Ho vaig fer i continuava igual de malament. A la tercera visita el xicot em va dir que si sabia ho que era la “absolencia programada”. Vaig respondre que sí i un lleu però expressiu somriure va aparèixer als seus llavis. No vam creuar cap paraula mes.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
set 11

llibresPer Sant Jordi van caure a les meves mans dos llibres en català. Un era de Marius Serra “La novel·la de Sant Jordi” i l’altre era de Martí Gironell “La força d’un d’estí”. Vaig començar a llegir-los simultaneament i no vaig acabar cap. El de Marius Serra em va “enganxar” la primera frase de la primera pagina del primer dia de sant Jordi a les 5:55 i deia així: Ês Sant Jordi i l’Assassí encara dorm. Quant important és la primera frase. El llibre del Martí Gironell la motivació em va venir perquè la trama tenia un teló de fons que era el cinema –una de les meves passions-  i el seu món d’actrius i actors del Hollywood durat. El vaig llegint a trompicons.

Poques setmanes desprès, donant un tomb per el mercat de llibres de segona mà de Sant Antoni, no vaig pogué estar de comprar tres llibres escrits per tres dones i un altre que em va “enganxar” per el text de la contraportada que deia així: Nuestra sociedad padece el sindrome de Déficit de Naturaleza, cuyos sintomas son estrés, ansiedad…  – i més endavant seguia aixis-  La conexión del cuerpo y la mente con la naturaleza, también llamada vitamina N (Naturaleza) mejora nuestra salud física y mental. Com que actualment el meu estat anímic i els meus bioritmes no estan al 100% el vaig comprar per 3€. Evidentment, és un llibre d’auto ajuda. Mai m’agrada’t  aquesta mena de “literatura”, però per pogué opinar caldrà donar el primer pas. Per cert, el titol del llibre és: “Volver a la Naturaleza” de Richard Louv.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 26

350px-Estacion_Clot_Arago_-_okataiNormalment no agafo seient al metro, prefereixo anar dreta i recolzar-me a la porta. Però l’altre dia havia d’anar fins al final de la línia i quan després de dues estacions es van buidar alguns seients, m’ho vaig repensar i vaig seure. No acostumo a llegir cap llibre quan em desplaço amb el transport públic, perquè els trajectes són curts i em fa molta rabia haver d’interrompre la lectura. Normalment porto un petit llibret de sudokus, però aquell dia havia canviat de bossa. Vaig dedicar a contemplar a les persones que compartien el mateix espai i trajecte. Com sempre em dóna un cert desencís comprovar que tothom va pendent del seu mòbil Davant meu hi havia una parella d’alemanys -molt rossos i amb la pell esblanqueïda- que estan mirant els seus mòbils i rient, una noia asiàtica i una noia sud-americana prenyada -molt prenyada- ocupen tota la bancada.

 El tren s’atura i es produeix un lleuger moviment de gent que baixa i de gent que puja. Miro un altre cop als seients de davant i comprovo que han canviat algunes de les fisonomies que ja m’eren “familiars”. La parella d’alemanys rossos i blanquets han desaparegut. Giro el cap per veure en quina estació està aturat el tren: Sagrada Família. Ara és més comprensible els canvis soferts en el personal.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress