abr 30

confinamiento

CONFINAMIENTO

Llevaba varias semanas encerrada en casa sin poder dormir. La situación anómala que estábamos viviendo me producía ansiedad y nerviosismo. Había dejado de ver sesiones maratonianas de las series que me habían recomendado, porque nunca encontraba el momento de darle al botón de apagado. Siempre quería saber cómo continuaba. Es el “enganche” de las series. Termina cada capítulo en un momento álgido de la historia.

Me acostumbre a leer un buen libro antes de irme a dormir. Tampoco funciono. Solo me quedaba acostarme y contar ovejas, cosa que no hice, por parecerme bastante ridícula y por supuesto, por no creer en el “sistema”. Encontré la solución dándome una ducha antes de meterme en la cama. Dejaba caer el agua sobre mi cabeza i me imaginaba que estaba en medio de un bosque rodeada de frondosos árboles y que una fina lluvia se deslizaba por mi cuerpo desnudo.

El siguiente problema que debía resolver era el aburrimiento y la desidia. Las dos o tres primeras semanas lo lleve fenomenal. Me había preparado para la ocasión. Dos pilares de libros a medio leer descansaban sobre la mesa. Era mi primer reto, en el que fracase rotundamente. Cuando oía un ligero ruido por la escalera o voces susurrantes, miraba por el agujero de la cerradura para ver i oír mejor. Pero lo encontraba tan ridículo, que también deje de hacerlo. No conseguía concentrarme para la lectura.

Estaba tan desesperada que incluso me invente un juego: hice una lista con las seis cosas que más me gusta hacer –en casa, claro- y con un dado del parchís iba haciendo tiradas para saber que me tocaba hacer en aquel momento: al 1 peli, al 2 música, al 3 gimnasia, 4 leer, al 5 llamada telefónica, al 6 puzzle.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 23

IMG_20200416_181833Una bèstia ferotge ens ataca des de fa molt de temps. Ningú sap com lluitar i acabar amb ella. La gent s’ha tancat a casa amb pany i clau. No deixen sortir a les criatures a l’escola ni a jugar als carrers i els avis resen a un deu oblidat. Sant Jordi, la Princesa i el Dragui Dragonet s’han unit per combatre-la junts, però necessiten que la gent els faci costat. I rumiant, rumiant han ideat un pla.

Primer de tot, caldrà mantenir els ànims ben amunt, que ningú afluixi la seva força. Com ho faran perquè sàpiguen que no estan sols, que tots naveguen en el mateix vaixell? Quina arma poden utilitzar? LA MÚSICA.

I omplen les xarxes amb wuasaps, comparteixen la notícia en el facebook amb tots els seus amics, coneguts i familiars; animant a tothom a sortir cada dia a la mateixa hora als balcons, finestres, terrasses, eixides o patis a picar de mans al so d’una animada melodia que tots a la vegada hauran de connectar amb els seus mòbils. I així ho fan. Primer són uns pocs, després són uns quants i de mica en mica, cada cop són més.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 12

La compra

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Cabories i altres reflexions 6 Comentaris »

 paper wcÉs dissabte i encara que els carrers estan quasi buits de gent, de tant en tant ens creuem dues persones amb mascareta, guants (o no) i el carro de la compra. Mai els carros de la compra havien fet tan quilometratge per arribar o tornar a casa, com també les mascotes canines, que ja estan fartes que els treguin tres cops al dia, a fer les seves necessitats, cada un dels membres de la família.

Tan sols surto un dia a la setmana al carrer. És el dia que dedico a realitzar la compra per tota la setmana. Sempre m’he organitzat d’aquesta manera i per aquest motiu,  el fet que hàgem de limitar les nostres sortides al màxim, no ha significat per a mi cap trasbals.. Hi ha persones que prefereixen sortir a comprar diàriament allo que necessiten. Mentre fan camí cap al mercat, botiga a gran superfície, van rumiant, que faran avui per dinar i els ingredients o productes que caldran per fer un estofat de llenties, de patates amb cap de costella, un arròs amb pollastre…, jo prefereixo tenir més disponibilitat en el dia a dia per organitzar el meu temps, amb altres activitats. Per aquest motiu tinc una llista de la compra al mòbil, dels productes que necessito al llarg de la setmana. Els menús setmanals els tinc ja elaborats -més o menys-  i només em cal afagir allò que em farà falta. Reviso el rebost o la nevera i anoto allò que necessitaré. Potser entre setmana hagi de baixar al súper a buscar un paquet de formatge ratllat o mitja dotzena d’ous, però aleshores aquesta activitat ja la delego, i és el meu marit el que té el plaer de sortir a la cantonada de casa LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 10

La ciutat

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Cabories i altres reflexions 2 Comentaris »
Fotograma de la pel.lícula "Soy leyenda"

Fotograma de la pel.lícula “Soy leyenda”

Quan veig per la televisió imatges de la nostra ciutat amb els carrers i les grans avingudes, buits de gent i de tràfic, em fa venir una mica d’angoixa. Em ve el record d’algunes d’aquelles pel·lícules catastrofistes com El último hombre vivo on un Charlon Heston es passeja, amb el seu cotxe i el seu gos per uns carres completament buits de vida. Després es va fer un remake d’aquesta pel·lícula, interpretada per Will Smith Soy leyenda, fins i tot, tenim una pel·lícula espanyola interpretada pel Quim Gutierrez i José Coronado Los ultimos dias escrita i dirigida pels germans Alex i David Pastor, on podem veure unes imatges insòlites dels carrers i llocs més emblemàtics de Barcelona, completament buits, on la natura ha començat a reconquistar allò que en algun moment li va pertànyer. Fins i tot, podem veure els animals del zoo, passejant lliurement pels carrers o edificis deshabitats.

Aquests dies, també hem pogut veure animals pels carrers de Barcelona, en llocs tan poc habituals com l’avinguda Diagonal. Des dels cotxes o des dels balcons, la gent els tirava rosegons de pa i es podien sentir els comentaris i les rialles de la canalla, tota emocionada de veure aquelles bestioles tan a prop, mentre gravaven les imatges tan surrealistes. Potser no és un fet tan inusual (insoli’t), ja que des de fa temps els senglars de Collserola, cada cop més, s’han anat aproximant i envaint zones habitades, per tal de buscar el seu aliment, que cada cop més troben a faltar, ja que, el seu hàbitat natural ha estat modificat per la pressió urbanística de la zona. Els contenidors i papereres són ara la seva font d’alimentació.

Rosa C. L.

Etiquetes:
abr 06

 

regaloLa Sorpresa

Pensamos que le daríamos una alegría a la abuela cuando le  regalamos el móvil. Le explicamos cómo funcionaba y le quisimos vender la moto, de que, con aquel aparato podríamos hablar con nosotros cuando quisiera y no esperar a que llegara el sábado para que fuéramos a visitarla a la vieja casa familiar, tal como habían hecho nuestros padres durante años mientras éramos pequeños. Según ellos debíamos conservar las viejas costumbres de respeto hacia nuestros mayores.  Pero tanto mi hermana como yo no opinábamos lo mismo, aunque ir cada sábado a casa de la abuela había sido toda una experiencia para nosotros. Ahora teníamos otras prioridades.

El tío Miguel, la tía María y mi primo Sebastian, vivían en casa de la abuela, desde que se habían arruinado y tuvieron que salir de Francia a toda prisa. Mi abuelo hacía muchos años, había cruzado los Pirineos con mi tío cuando era un crio de nueve años  y la abuela se había quedado en Barcelona con mi madre, que solo tenía cuatro  años. Creían que así habría más posibilidades de que una parte de la familia sobreviviera a la dictadura. Se dedicaban al teatro. Mi tío escribía las obras que luego mi tía María interpretaba como primera actriz. Tuvieron mucho éxito y fama. Vivian en un piso enorme en Paris y tenían un apartamento en la costa, en la ciudad de Niza. Pero los años pasan factura y resultaba difícil que una obra,  donde la protagonista es una jovencita de 20 años, lo interprete una mujer que le dobla la edad a la protagonista. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mar 10

La carpa dorada

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

carpaHabía una vez una carpa dorada que toda su vida, había transcurrido dentro de una gran fuente con surtidor, que se hallaba en los jardines del zoo de la ciudad.

Aquel verano el sol desplegó sus rayos con más intensidad que nunca. Las personas que visitaban el parque se acercaban a la fuente para poder refrescar momentáneamente su ardiente y enrojecida piel.  La carpa dorada los observaba des de el fondo de la fuente, escondida entre el bosque de algas acuáticas. También ella había percibido sobre sus escamas que el agua de la superficie, donde acostumbraba a nadar para comer larvas de insectos, estaba cada vez más caliente.

Un mañana en plena canícula estival, mientras buscaba inútilmente una larva que echarse a la boca, noto que una fuerza muy grande la succionaba fuera del agua. Y se vio de repente fuera de su elemento vital, flotando en el aire. Y mientras iba ascendiendo, observo una nueva  panorámica de la fuente, que nunca hasta aquel momento había podido contemplar. ¿Cómo era posible que estuviera flotando en el aire? ¿Cómo era posible volar sin alas?

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 11

PsicosisTenia set anys i acabava d’estrenar les meves primeres ulleres per la vista cansada. Sempre que em feien llegir en veu alta a l’escola, hi havia un moment que les lletres es tornaven borroses i no podia seguir la lectura. Els ulls sempre em ploraven. Aquell dia no vaig anar a l’escola per la tarda i el pare, que no treballava per les tardes, suposo que, no sabent que fer amb mi a casa, va decidir  que aniriem al cinema. Em va portar al cine Martinense, un cine de barri que estava al carrer Muntanya, al costat d’una comissaria de policia (dels grisos, anomenats així pel color de l’uniforme). Sempre feien dues pel·lícules i el NODO. La primera no acostumava a ser molt bona. Eren pel·lícules de tipus B –i quasi diria que de tipus C- i després feien “la bona”.

Aquell dia la peli bona era en blanc i negre. Això ja no em va agradar. Preferia les de color. Semblava policíaca. Una noia roba uns diners de l’oficina on treballa i escapa en el seu cotxe. Escapant de la policia, es refugia en un motel de carretera per passar la nit. L’hotel el porta un noi, que viu amb la seva mare en una casa que hi ha dalt d’un petit turo. I aquí és on comença el meu trauma infantil que em duraria fins ben entrada la vida adulta. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress