nov 14

Max

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció 1 Comentari »

Escribe un texto sobre un lugar iluminado solo por luces de neón

 

Las ventajas de los carteles con flex neon para su negocio - Marketing  DirectoSuena el despertador. Max, tantea sobre la mesita de noche.

Su mano tropieza con las gafas que caen al suelo. A continuación se posa sobre el lomo del libro que estuvo leyendo la noche anterior, a fin de conseguir matar al señor insomnio. Las luces de neón de la calle donde tiene alquilado su pequeño apartamento centellean toda la noche. Se apagan y se encienden, se apagan y se encienden. Ahora rojo, ahora, azul, ahora verde. Parpadeo y vuelta a empezar y  así toda la noche.

Por fin, ha dado con èl, y de un manotazo, lo silencia.

Con sus pies tantea el suelo, en busca de las viejas zapatillas. Se dirige al cuarto de baño y enciende la luz del fluorescente, una luz blanca y cegadora que le obliga a cerrar los ojos. Lentamente abre los ojos para que se vayan acostumbrando al reflejo de los blancos azulejos.

Una tostada y un café es todo su desayuno.

Se viste rápidamente y baja por la estrecha escalera que lo separan de la calle. Cuando llega a la esquina, las luces de neón se apagan y las brumas nocturnas se disipan dejando paso a un nuevo día.

Le gusta ir andando hasta la oficina, le ayuda a despejarse. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 02

Escribir en primera persona una historia que conozcas bien, pero cambiando el sexo y la edad, etc.

Carona Turismo : Donne di montagnaEn el pueblo era costumbre que cuando un zagal se ennoviaba con una zagala la “raptase” y se la llevara a su casa, con su familia, donde vivían como matrimonio, pero sin necesidad de que un cura les diera su bendición. Eran los tiempos de la República.  Yo me lleve a Blanca. Tenía diez y seis años y era la zagala más rebonica de todo el pueblo. Pero nuestra felicidad duro muy poco. Estallo la guerra civil y tuve que alistarme. Ella quedo con mi familia y junto con mi hermana, pasó grandes penurias, ya que no había ningún dinero que entrara en la casa. Solo la pequeña huerta y el trueque con el resto de vecinas, les permitía no morir de hambre.

Manteníamos el contacto a través de las cartas que nos mandábamos. Ella no sabía leer ni escribir, pero entre el cura del pueblo y mi hermana le enseñaron lo más básico. Cuando llegaba la correspondencia al frente, tenia que pasar una censura previa. Recuerdo que cuando llegaba una carta suya al frente, me llamaba el capitán para que yo se la leyera porque no había manera de entender aquellas breves misivas, donde explicaba como estaba la familia y como transcurría la vida en el pueblo. Por ellas supe que la había dejado embarazada, pero que la criatura no sobrevivió más de un par de meses. No tenia leche suficiente ni comida.

Estuve en el frente del Ebro, en Barcelona y en Madrid donde me hicieron prisionero al acabar la guerra. Blanca y mi hermana, vendieron todo el ajuar de la casa por cuatro reales, para poder comprar un par de billetes para viajar hasta Madrid, donde estaba internado en un campo de concentración. Allí coincidí con mi cuñado, Paco el Rojo, pero la alegría inicial del encuentro, se trunco rápidamente. Un buen día se lo llevaron junto con otros camaradas y no lo volvimos a ver. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 12

Optimismo vs Pesimismo. – LA CLASE media

 

Cuando el fuego se apaga no queda nada,

como diría un pesimista.

Cuando el fuego se apaga quedan las brasas, que siguen dando calor,

como diría un optimista.

Cuando el fuego se apaga, quedan las cenizas, que un día el viento dispersara,

Como diría un realista.

 

 

Rosa C.L.

Octubre 2022

Etiquetes:
set 25

 

Joc de cartes: DIXIT octubre 2022

L’àvia Lula era una bruixa blanca, de les que saben teixir encanteris. Tan sols utilitzava les seves mans per agafar els fils durats i entrecreuar-los per fer els seus sortilegis.

Un bon dia van arribar a casa de l’àvia, dos veïns de la comarca. Eren En Tomeu i en Miquel, dos germans, que mai s’havien posat d’acord en res i sempre es buscaven les pessigolles l’un i l’altre. Feia molts anys que lluitaven entre ells per un petit tros de terreny que separava els seus camps de conreu i on hi havia l’únic pou d’aigua dolça. El Tomeu volia donar l’aigua a tothom que la necessites i en Miquel volia vendre l’aiguaneix que alimentava el pou a una planta embotelladora per guanyar força diners i liquidar amb el banc el préstec que havia demanat per pogué seguir conreant els camps, ja que aquell any la sequera i més tard les pluges torrencials que van caure, havien destrossat tota la collita. Van demanar a l’àvia que els assessores sobre quina era la decisió que calia prendre.

L’àvia va encendre una espelma i em va fer apagar tots els llums de casa i tancar totes les finestres. No podia entrar cap raig de sol. Aleshores va començar a moure al voltant de la flama les seves mans, com si estigués teixint un vel imaginari. De sobte ho vaig veure. Un fil durat va aparèixer flotant en l’aire. L’àvia va començar a entrecreuar un fil i un altre fil, fins que la flama es va apagar. Aleshores els va dir que podien tornar a les seves respectives cases, que el seu problema ja s’havia resolt. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
set 22

Records

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 Uživatel PACMA na Twitteru: „¿Por qué dejé de comer cordero lechal? Por  @barquerosb https://t.co/OawH8RtURh Nuestras decisiones pueden marcar la  diferencia para los animales. https://t.co/WdmsCdbOkN“ / TwitterJoc de paraules: be, poma, bombeta de llum, mòbil

El dia més feliç de la meva vida va ser el dia que els pares em varen portar a Ca l’Agustina al poble de Montesquiu. L’Agustina, era cosina germana del pare. Ella i la seva família en Joan i el seu fill Ramon vivien en una masia a la vora del riu. Tenien un petit hort i era plena d’animals: gallines, conills, porcs, oques, ànecs i un ruc petit, però que a mi em va semblar un cavall. Ja he dit que jo era menuda, potser sis o set anys, no gaires més. Però del que em vaig queda completament encisada, va ser d’un be petit que havia perdut a la mare en el part i havien d’alimentar amb una ampolla de vidre plena de llet i amb una tetina a la punta.

Ens vàrem quedar prop d’una setmana i va ser el lloc on vaig gaudir d’un munt de noves experiències, per una nena de ciutat. Cada dia el Ramon m’enfilava sobre les seves espatlles perquè arribes fins a un gran pomer i agafes una poma vermella i dolça. Un dia va caure un xàfec ben fort d’aquells que duren uns quants minuts, però amb una pluja molt espessa que queia i repicava sobre les teules que cobrien la teulada de les golfes on  pujàvem per veure els llamps i tremolar amb els trons. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
set 15

En Rufus i la Ruficlip art de mosquito con diseño de dibujos animados 6662380 Vector en  Vecteezyna havien arribat al pis de Calafell en ple mes d’agost. Aquell any la calor era insuportable. Els de Can Fanga fugien de la ciutat buscant la brisa marina de la costa.

L’apartament que havien escollit aquest any era magnífic. Parets blanques acabades de pintar, mobles foscos que ressaltaven la lluminositat de les habitacions i sobretot una gran piscina en la zona enjardinada, on poder contemplar la fauna comunitària del bloc d’apartaments.

Malauradament, la primera quinzena d’agost l’apartament va quedar buit i no seria fins a la segona quinzena que van arribar els nous “okupes”; un matrimoni de mitjana edat, però amb família que pujaria tots els caps de setmana i una neta de sis anys que es quedaria uns quants dies amb ells, mentre els pares s’incorporaven als seus respectius llocs de treball i no comences el curs escolar. La perspectiva que se’ls oferia, era força engrescadora.

La primera nit en Rufus i la Rufina, tan sols van temptejar el terreny. Un parell de vols al voltant dels vells dorments els va permetre captar la flaire que desprenien els seus cossos entresuats. Van descobrir que tenien bona oïda, ja que el soroll que emetia el seu brunzit els va despertar.

Van encendre la llum un pèl neguitosos, per haver de dormir amb companyia i van començar a mirar i remirar les parets de l’habitació. Ràpidament, en Rufus i la Rufina van volar fins al sostre i des d’allà van esperar que acabes la cacera. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 14

Acluofobia: cuando el miedo a la oscuridad nos paralizaL’Archie va descobrir els seus super poders quan tan sols tenia quatre anys. Un bon matí, mentre la senyoreta Estefany repartia l’esmorçar comunitari a l’escola bressol, aquella nena que sempre plorava quan es volia sortir amb la seva, li va agafar un tros de maduixa del seu plat i se’l va posar en el seu. Ell no va dir res, no va cridar, ni va plorar, però es va quedar mirant el maduixot que havia canviat de plat fixament, molt fixament i va desitjar que tornes un altra vegada al seu plat. I així va succeir. El maduixot es va elevar lentament del plat d’aquella nena repel·lent i va tornar al seu lloc. Els crits i els brams que va donar es van sentir per tota l’escola. Quan la senyoreta Estefany va preguntar que havia passat, la nena repel·lent, va respondre que l’Archie li havia pres el maduixot del seu plat. Per molt que va protestar per pogué explicar allò que realment havia passat, no va tenir sort. La senyoreta Estefany el va tancar al “quarto de pensar” i li va dir que no sortiria fins que demanes perdo.

El “quarto de pensar” no era més que un petit habitacle, que s’utilitzava per guardar material escolar, cubells, escombres i una escala. Hi havia una cadira petita, on seient els infants que havien de rumiar allò que havien fet malament. L’Archie no entenia que havia passat realment amb el maduixot volador i va començar a rumiar una teoria: seria fantàstic que pogués moure les coses només pel fet de pensar-ho. Com no tenia res millor a fer, va intentar provar la seva teoria. Va mirar fixament l’escombra recolzada a la paret i va pensar que seria divertit veure com donava la volta cap amunt i així va succeir. Després li va tocar a un pot de pintura que va acabar aterrant suaument al terra. L’Archie s’estava divertint d’allò més, quan de sobte la bombeta que il·luminava la petita habitació va esclatar i tot va quedar a les fosques. Allò ja no li va agradar gens ni mica. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress