La caja llego a su despacho sin ninguna etiqueta que mostrara la identidad del remitente. La dirección era correcta y en letras grandes se podía leer: “A la atención de la Srta. Teresa Sandoval Bellpuig”.

La caja, iba muy bien embalada, como si la persona que la enviaba quisiera asegurarse de que lo que había en su interior, llegaba en buen estado. Una cinta amplia adhesiva, cerraba herméticamente el paso, a cualquier intento externo, de abrir una esquina para atisbar en su interior. Para mayor seguridad un cordel de pita, rodeaba las seis esquinas de la caja, terminando en su parte superior con un trenzado en forma de asa, para facilitar su sujeción durante el traslado. Se habían tomado muchas molestias –pensó la abogada.

Corto el cordel con el abrecartas y con el mismo instrumento rajo la cinta adhesiva. Lentamente empezó a levantar una de las tapas. Con cuidado inclinó la cabeza para mirar en su interior.

No era la primera vez que recibía algún “obsequio” desagradable, como aquella vez en que llego un paquete envuelto en papel de regalo y con un gran lazo, pero expedía un olor nauseabundo. En su interior encontraron un gato en un estado de descomposición muy avanzado. Por suerte, aquel “regalo” iba dirigido a su socio, aunque el aroma del cadáver quedo prendido de las paredes durante varios días. LLegiu-ne més »

Hi ha algú que no tingui mig amagada entre les velles fotografies familiars, la típica foto d’un diumenge a la plaça Catalunya, donant de menjar beses als coloms? Crec que no.

Jo avui he trobat la meva. La miro i no m’ho puc creure. Puc recordar el color del vestit que porto. Era de color blau cel i portava un cinturo de vellut de color blau marí que acabava en una llarga llaçada. De guarniment una punta blanca en la part superior del vestit d’on sortien dos tirants. En els peus llueixo unes precioses sandàlies blanques.

Tinc les dues manetes tancades en un puny, plenes de beses, que van lliscant entremig dels meus dits petits. Això provoca que a poc a poc, els coloms es vagin apropant mentre van picotejant el terra. No tinc por estic ben tranqui-la, mirant al pare amb un petit somriure. Espero ansiosa que acabi de fer la fotografia, perquè tinc ganes d’obrir els palmells. És el moment que més m’agrada. Quan tots els coloms que tinc al meu voltant alcen el vol, per deixar-se caure atropelladament sobre les meves petites mans i picar les beses que tan calmosament guardava per aquell moment. LLegiu-ne més »

Avui el Guillem acaba de rebre el seu títol d’aprenent. El curs dura un any sencer i després caldrà que faci un altre any de pràctiques amb un magistrat com a tutor, per adquirir l’especialització. En primer lloc, vol canviar de nom. El de Merlí ja està agafat, potser Melquíades, així podrà utilitzar el diminutiu Melki amb k de kilo i que dóna més prestigi.-

Ha passat el segon curs de pràctiques. En Melki no està gaire segur d’aconseguir el títol i de què pugui seguir els estudis a l’acadèmia de màgia. Ha comès molts errors per culpa de voler anar massa ràpid en aprendre les fórmules i els encanteris. Ha barrejat elements, amb resultats catastròfics.

El pitjor va ser el de fabricar un elixir d’amor, on havia d’obtenir que el Brad Pitt s’enamorés de l’Angelina Joly, però allò va ser un desastre. Ho va intentar amb el Piqué i la Sakira i encara va anar pitjor. Finalment, aquella assignatura, li va quedar pendent per l’últim mes de pràctiques. No va anar millor amb els encanteris, encara que la va aprovar per casualitat. La que millor li va sortir, va ser la de fer creure a tothom que les criptomonedes era una inversió segura que et faria milionari en qüestió de molt poc temps. No us podeu imaginar la quantitat de brètols que hi van picar. LLegiu-ne més »

Aquesta carta emprovoca una sensació molt particular. Suposo que si aquest escrit cau en mans d’algun psiquiatre, li faltarà temps per tancar-me a Sant Boi, però li ben asseguro, que tot és fruit de la meva imaginació.

Les tiges em figuro que és la societat que ens envolta i el ganivet blancuna dona. És una dona que es troba captivà, lligada, presonera d’una societat que l’envolta i la paralitza. És una dona que no accepta les normes establertes. Es veu que és una lluitadora. Encara que es troba lligada de mans, treu forces suficients per anar segant les tiges que la subjecten.

A poc a poc, es va deslliurant. Li està costant un gran esforç. Mentre ella continua lluitant per tallar els lligams, la tija no cedeix ni un pam i prossegueix la persecució per tornar-la al seu lloc. Però ella a escollit ser lliure i no poden aturar-la.

Rosa C.L.

maig 2023

Cada vint-i-vuit dies es produeix un petit miracle en el bosc que envolta Vilajoia. Cada nit de lluna plena el bosc es transforma. On hi ha una vella soca, apareix una porta menuda, pintada de color verd, amb un fanalet de color vermell, que il·lumina el camí que s’endinsa dins del bosc. Al darrere apareix un petit hort amb flors i plantes aromàtiques que brillen i serveixen perquè les fades recol·lectin polsim de plata per poder volar. És la caseta del nan Cascanous.

Al seu voltant han sorgit grans bolets de diferents colors, que fan de nius i de caus per les diferents bestioles del bosc: cuques fluorescents, centpeus ballarins o escarabats banyuts i voladors.

Els roures i les alzines, són els avis del bosc. Són els vigilants i cuidadors de totes les criatures màgiques. Fan créixer les seves branques per formar un mur atapeït i compacte, que protegeix el bosc perquè ningú traspassi els seus marges durant la nit de lluna plena.  LLegiu-ne més »

Es noche cerrada. Lentamente se diluyen las sombras vagas que nos rodean.

Miramos al horizonte y una tenue línea roja divide el mundo por la mitad. En la parte superior el cielo, en la parte inferior el mar o la tierra.

Parece que le cuesta levantar el vuelo.  El Sol, que durante toda la noche ha permanecido oculto, hace acto de presencia. Tímidamente, aparece un arco de color naranja.

El astro Sol aparece, disipando sombras y brumas. Lentamente asciende de las profundidades. Su luz es cegadora. Asciende rápidamente, como si tuviera prisa. Cada vez se hace más grande, más intenso.

El arco se torna cada vez más rojizo. El Sol aparece en su totalidad. El contraste del rojo encendido y el rosado pastel, ahuyenta las últimas sombras.

De repente su luz es de un blanco cegador. La ciudad se despierta.

Rosa C.L.

Abril 2023

Aquesta diada em fa estar en una pura contradicció amb mi mateixa. D’una banda, és una festivitat que m’enamora. Veure tanta gentada pels carrers, passejant, elles amb una rosa a la mà i ells amb un llibre sota el braç. Però no hi ha més dies per regalar a la teva estimada una rosa? No hi ha més dies per regalar al teu estimat un llibre? Aleshores em pregunto, si tot això no forma part d’una gran campanya publicitaria, per engalipar-nos a tots plegats.

Fa dies que m’aturo davant d’els aparadors de les llibreries que fa setmanes que llueixen els nous exemplars que sortiran al carrer per la diada tan esperada. Es fabriquen llibres com si fabriquessin xurros. LLegiu-ne més »