Els pares es van veure obligats a deixar el pis on havien viscut tota la seva vida, ells, els avis i jo mateixa. Podeu imaginar l’enrenou que això suposa per un matrimoni gran?

Per alleugerar aquesta càrrega jo i el meu marit ens vàrem encarregar de buscar un nou habitatge a ser possible en el mateix barri, per tal de no desubicar-los del seu entorn més proper.

Ens va costar un temps, però finalment vam trobar un habitatge amb una distribució semblant a l’actual. No era gaire gran. Era un pis molt antic, un principal sense ascensor –és el que tenen aquests edificis- però amb una escala d’esglaons no gaire alts i el més important era, que no tenien clots ni descarnats per l’antiguitat, com en el pis vell.

Feia molts anys que no hi vivia ningú. La cuina –que era molt petita- encara conservava la campana de la xemeneia i la pica de marbre. Vam haver de fer obres per adequar el pis a les necessitats dels pares, però intentant conservar el màxim possible l’actual distribució. Només vam ampliar la cuina tirant un envà que la separava d’una galeria coberta i aconseguint una peça amb més espaí i claror. LLegiu-ne més »

Ella mai va admetre que era bruixa. Sovint m’explicava històries que havien passat en la seva infantesa i joventut en el poble de l’Eliana de Valencià.

Sempre parlava que algú li havia contat, que tal dia la filla de la Vicenteta s’havia despertat al mig del camp de blat del seu pare, sense saber com havia arribat fins allà, però que a partir d’aquell dia el pare va tenir unes collites magnífiques. I era perquè la filla de la Vicenteta era bruixa i feia conjurs les nits de lluna plena amb un grapat de noies joves com ella i sempre acompanyades de la vella tia Josepa, que era la bruixa més vella del poble. Però ella sempre deia  que no era pas una bruixa.

També em va dir que, una nit en Joan de Can Pocasolta va veure volar per sobre del seu ramat de xais una bruixa damunt de la seva escombra, segons afirmava l’home a tothom que el volia escoltar. Deia que va veure com la bruixa deixava caure un polsim blanc, per sobre del seu bestiar, entre rialles, crits i sortilegis que escopia per la seva desdentada boca. L’endemà, es va trobar amb la meitat dels xais morts amb la gola destrossada. Tothom va dir que havia estat un gos rabiós, però en Joan de Can Pocasolta a partir d’aquell dia, quan es creuava amb la meva àvia pels carrers del poble, canviava de direcció per no haver de saludar-la. Però ella sempre deia, que no erapas una  bruixa. LLegiu-ne més »

DIALOGO ENTRE UNA PERSONA Y UN ASISTENTE DE VOZ (IA).  

– Buenos dias Alexia, conéctate.

– Buenos días Julia. ¿Cómo estas?

– No muy bien, hoy no he dormido bien. Me siento cansada,

– ¿ Puedo ayudarte en algo? ¿Quieres que te ponga música? ¿Te leo el libro que tenemos a medias?

– No lo se. ¿Puedes ahuyentar la tristeza, la soledad, el dolor…?

– Puedo intentarlo, si tu me explicas las causas de esta tristeza, de tu soledad o del dolor que sientes.

– No puedo darte una razón concreta. Es un estado de animo. ¿Me comprendes?

– Creo que si. Quizás sea como cuando no recibo la energía suficiente para dar respuesta a las preguntas que se me hace y me quedo en estambay.

– Bueno quizás sea eso en tu caso, pero en mi caso esta tristeza y esta soledad me producen dolor. ¿Tu sientes dolor?

– Julia, yo no tengo la capacidad de “sentir” dolor, alegria, tristeza…, però sí que poseo conocimientos suficientes para intentar ayudarte a superar este estado anímico que te invade.  ¿Por qué no intentas explicarme que es lo que te causa este dolor?

– Se me hace un poco difícil. Es como desnudarme delante de alguien a quien no conozco.

– No te preocupes, yo solo escuchare.

– Esta bien, voy a intentarlo.

– Estupendo, voy a conectar la función empática para activar el  modo escucha emocional ¿te parece bien?

LLegiu-ne més »

Mi abuelo que se podría decir que era Juanito el Fantástico, siempre me contaba mil historias, para tenerme entretenida. La primera vez que me hablo de un lago, fue del lago de Puigcerdà, población en la que estuvo haciendo la mili, después de finalizada la guerra civil. Explicaba, que el lago, es un estanque artificial, situado en la comarca de la Baja Cerdaña en la provincia de Gerona. Según explicaba mi abuelo, la construcción del lago era muy antigua y el suministro del agua proviene del rio Querol que es llevada hasta Puigcerdà a través de una acequia artificial y de numerosos canales que desembocan en el lago. Cada veinticinco años el estanque debe vaciarse para extraer los lodos y los sedimentos que se depositan en su fondo. El pudo comprobar lo que había en el fondo del lago.

Como había trabajado en las cocinas del Hotel Ritz de Barcelona como pinche de cocina, lo destinaron de ayudante del coronel de la guarnición de Puigcerdà. Su trabajo consistía en recibir las ordenes de la esposa del coronel: llevarla de un lado para otro haciendo compras, encargos o visitas a sus amistades, pero básicamente su tarea principal era preparar las comidas del coronel y su familia. Para ello tenia carta blanca para moverse libremente por el pueblo y los alrededores, ya que el coronel le había otorgado un permiso especial para tal fin. LLegiu-ne més »

TEMA: Espais abandonats

Màgia és la paraula que jo utilitzo, per descriure aquells espais abandonats que cohabiten entre nosaltres, sense adonar-nos-en. Sempre m’he sentit atreta per conèixer a partir de les restes d’un edifici o casa abandonada enmig de la ciutat o perduda enmig de muntanyes i boscos, quines persones les han habitat i perquè les van deixar.

Podríem escriure mil històries, reals o fictícies a partir de les restes que ens parlen de persones que un dia van conviure amb aquests espais: una cadira, la marca a la paret d’un quadre que ja no existeix, una cortina esqueixada o una butaca desventrada.

Personalment, recordo la meva primera experiència en una casa de pagès gran i senyorial abandonada enmig de la muntanya. Era monitora d’un esplai i ens van recomanar en el poble aquest lloc per passar la nit. La masia, estava en un estat ruïnós aclaparador. Una part de la teulada estava completament ensorrada, però alló que un dia havien estat les quadres del bestiar,  eren l’estança més segura per pernoctar. LLegiu-ne més »

Aquell diumenge havia anat al cinema per veure “L’Exorcista”. Sempre quedava a la plaça de Catalunya, davant la porta principal del Corte Ingles amb el meu grup d’amigues, entre les quals es trobava la meva cosina Glòria. Un cop que van arribar totes, vàrem fer via cap al cinema.

Què voleu que us expliqui de la pel·lícula que no sapigueu? Qui més qui menys ja l’ha vist o sap de què va. He de dir que més de la meitat de la pel·lícula la vaig veure amb els ulls tapats i les orelles també, però vaig veure-ho suficient i sentir-ho necessari per anar elaborant mentalment la meva pròpia pel·lícula amb la meva imaginació.

Després del cinema vaig anar a casa de la meva cosina a dormir. Els seus pares havien marxat uns dies al poble i estava ella sola al pis i em va demanar que em quedes amb ella. Vàrem sopar i després de veure una estona la televisió, vam anar a dormir, però cap de la dues tenia són. LLegiu-ne més »

Escribir un texto, en el que hay cables que conectan dos o más cosas imposibles de conectar entre sí. Por ejemplo una piedra y el sol, un agujero negro y un motor, etc.

Carlos no había trabajado ni quince días seguidos, desde que salio de la facultad. A sus cuarenta y dos años, tenía un pánico atroz a las relaciones interpersonales, al compromiso, a la responsabilidad de llevar a cabo una tarea y salir airoso de ella. Su inseguridad lo había convertido en un ser apartado del mundo real. Su mundo se limitaba a las cuatro paredes de su habitación, una habitación diseñada y acondicionada con un solo fin: proporcionarle placer inmediato.

La torre del ordenador, las dos pantallas con sus correspondientes teclados, el servidor, el interface, el rúter los altavoces con su sonido envolvente, la pantalla que cubría una de las paredes, para ver sus películas favoritas i un viejo sofá cama era todo el mobiliario. Completaba la decoración varias tiras de luces leds de diferentes colores, que le daban un aire underground, cuando quería relajarse escuchando su música preferida.

Una noche quizás agotado de varios días sin dormir, se desplomo sobre el teclado del ordenador. Pasados unos minutos, las luces y las pantallas empezaron a parpadear. De repente toda la habitación quedo a oscuras. Carlos había apretado el botón rojo de desconexión total. El silencio invadió la habitación. Ya no había ninguna luz ni sonido. Solo oscuridad y silencio. O quizás no?   LLegiu-ne més »