En canviar de pis havia estat una bona i convenient decisió. Una vegada i una altra em repetia aquest pensament perquè en realitat jo no acabava d’estar satisfeta amb el canvi. És cert que el nou habitatge presentava uns avantatges que no tenia l’anterior, per començar era més espaiós i també disposava d’una habitació més, cosa molt important ara que esperàvem l’arribada del nostre tercer fill.

Alguns dels inconvenients es podien resoldre fent petites reformes a la cuina i al bany però d’altres, com la manca de sol i també de claror en algun espai interior, era una dificultat que vam aceptar a contracor i ho vam fer perquè en aquest cas, a diferència d’altres, el preu del lloguer es trobava dins els límits de les nostres despeses familiars.

Haig de dir que de bon començament el pis estava fet un desastre, feia anys que ningú s’havia preocupat de donar una bona mà de pintura o de renovar el paper que cobria algunes de les parets, per això tot apareixia esgrogueït, fet malbé i amb olor de resclosit. Només el rebedor presentava un aspecte acceptable, tant per la qualitat i finor del paper pintat que l’entapissava com per la bona distribució de la il·luminació.

Per mirar d’estalviar costos ens vam encarregar nosaltres mateixos de fer algunes de les feines més senzilles, com arrencar el paper de les parets, treure els claus que es repartien per tot arreu i tapar amb “massilla” els forats.

En això estàvem quan a tocar del sostre va sortir a la llum un forat de la mida d’un pam. Una consistent porteta amb el seu corresponent pany protegia fermament el seu interior. No cal dir que tots els nostres esforços per descobrir què amagava al seu interior van ser inútils, cap de les eines que teníem ens van fer servei. LLegiu-ne més »

SOM BRUIXES

Ens diuen bruixes perquè no tenim por de dir el que pensem

perquè ens volem lliures d’opinar i fer,

lluïm cabells negres, blancs blaus o tornassolats

i tant se val si els nostres vestits son curts o llargs

a

Ens diuen bruixes perquè escombrem prejudicis,

ntoleràncies i manipulacions

expolsem la pols que s’amaga pels racons

i cuinem les teranyines amb mel i mató

a

Ens diuen bruixes perquè enfilem cançons de lluna blanca,

cançons de pluja, de vent i de rosada

i foragitem els sentiments de dolor

amb un polsim de llorer, romaní i poliol LLegiu-ne més »

 ―Bon dia, Josep, es nota que venen festes perquè els preus s’han disparat i amb això no vull dir que vosaltres els venedors en tingueu la culpa, però és ben clar que algú de més amunt hi ha de posar remei perquè amb aquest ritme no sé pas on anirem a parar.

―Ja té raó senyora Pilar, i tingui en compte que també nosaltres en sortim perjudicats perquè ens adonem que antics clients d’aquells de tota vida, ara compren a les grans superfícies perquè els surt millor de preu. Sàpiga que si aquesta escalada de preus no s’atura els petits comerços ens veurem obligats a abaixar la persiana.

―Vostès perdonin… Sento destorbar la seva interessant conversa, però és que tinc molta pressa jo, avui ve el meu fill a dinar i no em queda gaire temps per fer bullir l’olla. No és que pretengui passar davant de ningú, però agrairia que em despatxessin aviat. Jo només vull una bossa de taronges i mitja dotzena d’ous.

―Oh, i tant que sí, disculpi’m. De vegades embolico la troca sense adonar-me’n. Josep despatxa aquesta senyora que jo ja m’espero.

―Doncs ja està. Ara que ella ha estat servida ja em pots cobrar les albergínies, els pebrots i els tomàquets. Amb tot això penso fer una bona escalivada. Ah!, espera Josep que també agafaré una bossa de patates i unes quantes carxofes. LLegiu-ne més »

La mitja claror del nou dia queia a plom damunt el territori. Una gran concentració de núvols provinents del sur avançava, lenta però inexorablement en el seu camí cap al nord, empès per la inesperada arribada d’un vent massa glaçat per l’època. .

Enmig del mal temps que s’anunciava, tan sols uns tímids raigs de sol s’aventuraven a omplir de llum el cim de la muntanya més costeruda i ferma d’aquell entorn. Un lloc abrupte i certament solitari però que no deixava indiferent a tot aquell que s’hi acostava.

Tot i així jo seguia caminant endavant en el meu segon intent d’aconseguir el meu objectiu. Aquest cop res ni ningù m’impediria arribar fins el Coll de Plantada i fer realitat un vell propòsit massa temps posposat. Volia descobrir quin misteri s’amagava al fons de la mal anomenada Llacuna D’aniràs i No Tornaràs. En realitat es tractava d’un llac de profundes aigües subterrànies provinents de ves a saber quin altre continent. LLegiu-ne més »

TEMA: escriu sobre un arbre situat entre ruïnes

Reconec que m’agrada perdrem per diferents llocs de la meva ciutat i caminar sense rumb per indrets que són lluny del barri on visc. Descobrir nous indrets amb l’entramat dels seus carrers, places i racons ho visc amb l’ànim d’emprendre tota una aventura.

Així i tot aquest cop he decidit no allunyar-me massa. El fred i la grisor matinal d’aquest diumenge ha motivat que dirigís les meves passes cap als carrers que conformen la part més antiga i extrema de la Vila d’Horta, uns espais que m’atrauen de manera especial. Aquí m’he sentit a gust i a raser del vent, protegida pel traçat dels seus carrerons.

Ha estat tot passejant ben d’hora per aquestes emmandrides calçades de botigues i finestres tancades quan més m’he fixat en els interessants detalls que perseveren en les façanes d’algunes de les cases i en les baranes de ferro forjat dels vells balcons. LLegiu-ne més »

M’ho havien advertit: Anar de vacances a Sardenya el mes d’agost era exposar-se a patir una forta calorada tenint en compte que aquell estiu estava superant la temperatura d’anys anteriors.

Però jo ja ho tenia decidit. Feia massa temps que per un motiu o un altre havia anat posposant aquest viatge i no estava disposada a seguir ajornant-lo més. Era arribat el moment de fer realitat el meu anhel i amb aquesta idea vaig fer la maleta i vaig pujar a l’avió.

Quan vaig arribar a Porto Cervo, lloc escollit per passar aquells dies, el sol era en el seu punt més alt i vaig haver de reconèixer que la xafogor era gairebé insuportable, tot i això en cap moment em vaig penedir de ser allí. Volia conèixer l’illa i la seva gent i no estava disposada a deixar-me aclaparar per la contundent cremor del sol, així és que proveïda amb una ampolla d’aigua, un vano i un barret em vaig dedicar primer de tot a visitar els llocs més emblemàtics. També vaig caminar per molts carrers i places interessants encara que el cost de tot plegat em significava haver de suar la cansalada. LLegiu-ne més »

TEMA LLIURE DEL MES

Escriu un parell de receptes per cuinar uns ingredients estranys, com una taula de fusta en un lloc d’Alaska i una rebosteria espacial amb roques del planeta Mart

Es dur viure a Alaska quan arriba l’hivern. Que lluny ha quedat el bucòlic paisatge del temps de bonança. Ara de tot aquell esplendor tan sols es mostren un parell de colors, el verd dels avets i la blancor de la neu que tot ho cobreix, un panorama que tampoc deixa de tenir el seu encant si es disposa de tot el necessari per superar les inclemències del temps i les seves consequències.

Visc a Anderson, una localitat de gairebé 270 habitants i en aquest moment les meves variades reserves d’aliments han baixat a límits gairebé finits. D’acord que de salmó, arengades i carn de cérvol -ja siguin assecats o congelats- no me’n falta ni me’n faltarà, però ja estic cansada de menjar sempre el mateix, perquè encara que ho cuini de diferents maneres no aconsegueixo disfressar el seu sabor.

Avui que fa un fred extraordinari he aprofitat per llençar al foc la vella tauleta de fusta; una tauleta que em fa mes nosa que servei perquè sempre acabo ensopegant amb ella.

En contemplar les seves cendres m’ha vingut al cap una boja idea que no per eixelebrada deixa de ser interessant, si més no em tindrà entretinguda un estona. LLegiu-ne més »