mar 27

 

meitnerLise Meitner va nèixer a Viena l’any 1878. El dia concret és una mica confús però dins la comunitat jueva consta que va ser el 7 de Novembre.

Els seus pares, d’origen jueu, van ser Hedwig Skovran i Philipp Meitner. El pare, abogat de professió, tenia el seu despaig dins de casa i això va propiciar que tant Lise com els seus germans visquessin dins un ambient plenament intel.lectual.

Va decidir de cursar estudis de ciències i lletres. En acabar, només quatre dones van aprovar el Matura, l’examen de l’època, entre elles Lise.

El 1901 va cursar estudis universitaris i va assistir a les classes del físic Ludwig Boltzmann. La passió que aquest mestre posava a l’hora d’interpretar i predir els fenomens naturals que els sentits no detectaven, va fascinar tan a Lise que va decidir unir-se a la comunitat científica que Boltzmann va establir.

El 1905, en les seves pràctiques de la universitat va explicar, entre d’altres fenomens, un experiment que el britànic Lord Rayleig no acabava d´entendre. Gràcies a aquest minuciós treball Lise va aconseguir el 1906 el grau de Doctora.

En aquells dies una científica no tenia gaire futur a Viena, per molt èxit que haguès obtingut, això la va empènyer a anar a Berlin i seguir estudis sobre la radioactivitat.

Un cop a Berlin va demanar a Max Planck d’assistir a les seves classes. Aquest era del parer que les dones no havien d’anar a la universitat, a no ser que tinguessin un talent extraordinari però Lise ven aviat li ho va demostrar. Tot i així com que el laboratori del seu col.laborador Otto Hahn, al que es va unir, no aceptava més dones es va veure obligada a treballar en el soterrani i fins i tot li era prohibit de pujar al laboratori de Otto, que era al primer pis. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mar 15

Parlem de sabales

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Articles d'Opinió Cap comentari »
Monumento de los zapatos de Budapest

Monumento de los zapatos de Budapest

En diem sabatilles a aquests objectes que ens posem als peus per caminar, així que ens aixequem del llit. Són objectes que ens protegeixen de la fredor del terra i també eviten que ens fem mal amb alguna d’aquelles sorretes punxadisses que portem a casa enganxades a les soles de les sabates, quan tornem del carrer.

Sabatilles… em pregunto que ves a saber d’on li ve aquest nom tan bonic però, sigui com sigui, és una paraula que m’agrada pronunciar, és suau i tendra i em du cap a una recorrent fantasia plena de màgia i misteri.

Així mateix, si parlem de sabates, botes i botins, avui dia no cal patir. Hi ha un fotimer de models, formes, colors i qualitats on poder escollir segons sigui el poder adquisitiu de cadascú., i pel que fa al tema de l’esport, l’adaptació per a cadascun d’ells ofereix infinites possibilitats. Una altra cosa són les circumstàncies que aconsellen acudir a algun centre ortopèdic quan els peus pateixen una problemàtica delicada. Llavors cal deixar de banda els gustos particulars i acceptar el que més convé si es vol caminar sense sofrir. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 26

Parlem-ne

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

Al pa li diem pa, igual que al vi li diem vi. Això, que és una cosa tan clara com l’aigua, mai va funcionar d’igual manera en la  meva família.

Començaré dient que jo no parlava gairebé gens quan la majoria de criatures de la meva edat ja feia temps que ho dominaven.

Després que persones expertes en la matèria em van examinar, es va arribar a la conclusió que el meu cas no era provocat per cap tipus de dificultat física, per tant, i seguint els consells de diferent metges, els meus pares van decidir no preocupar-se més; la voluntat i el pas dels dies ja ho arreglarien. I així va ser com va quedat demostrat en el seu moment.

El cert és que per aquells llunyans dies jo tenia un garbuix mental “de ca l’ample”. El meu nom, registrat com a Àngela, va derivar en Angeles, Angelina, Angelitina, Angi, Tina Tinita i no sé quantes variants més. La meva mare es dirigia a mi en castellà, el meu pare en català, i una de les àvies en gallec. Estaven convençuts que aquesta manera de fer ajudava a tenir més gran agilitat mental, però la veritat és que jo anava més perduda que un pop en un garatge.

El meu pare es deia Antoni, però la mare li deia Tonet. La mare es dia Marta però sovint el pare li deia “amor”. Així d’enrevessades anaven per a mi les coses quan encara es van complicar una mica més en néixer el meu germanet. Em van dir que es deia Andreu però, ves a saber per quina estranya raó, van acabar anomenant-lo “Cachirulo

Com era d’esperar, per païr i treure l’entrellat de tot això vaig haver de dedicar-hi hores, dies i molts mesos, tots els necessaris fins adonar-me que les coses no són blanques o negres; que poden ser grises, marronoses, blaves, verdes, vermelles, grogues, fumades, opaques, i a més, molt poques vegades arriben a ser prou transparents.

En fi que ja m’he tornat a perdre. Perdoneu… algú sap per on anava el fil del que estava tratant d’explicar?   Ês que tot segueix sent tan complicat…

Maleït virus, espero que no m’hagi picat.

Pilar Zabala

Etiquetes:
gen 19

Companyes de fatigues

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Dones 2 Comentaris »

images playa 3Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.

Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.

Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar  juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.

Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
des 24

Una Pascua diferent

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

el-establo2

Avets de tots tamanys,

penjolls de llums i escumalls,

tirabuixons de cintes iridescents,

flors de pasqua amb llaços verds, grocs i vermells.

Un poblet de suro,

un portal i uns pastors,

un àngel del Cel i una estrella,

una mula, un bou, una parella i un nadó.

Uns mags que s’acosten,

un caganer ajupit en un racó, 

un riuet de paper de plata sota un pont,

porquets, ovelles, peixos, ànecs i un pescador.

Cada any el mateix,

aquest, tot i ser diferent,

cap virus espatllarà la tradició,

menjarem canalons, figues, neules i torrons.

Altra cosa ès el sentit del Nadal,

aquest cal portar-lo dins del cor,

reunits amb la familia o potser sols,

Nadal ès cada dia, tornaran les abraçades i els petons.

Pilar Zabala

Etiquetes:
des 18

Vent Mariner

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

istockphoto-89526755-612x612 definit

Vent mariner,

sabor de sal  i aigua freda.

Empeny les onades,

acompanya les tempestes

 

Pins costaners

  aguanten ferms l’’esbrancida,

 flexionen les branques,

bressolen la testa.

a

L’oreig de la mar

els dóna força i vida.

No cauran,

són fermats al terra

Pilar Zabala

 
Etiquetes:
des 08

Desplaçats

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

images peons

DESPLAÇATS

Mans que confien,

mans que supliquen,

mans que esperen.

Camins caminats

fugitius de la guerra,

del foc i la fam,

El preu és molt alt,

la voluntat ès un repte,

la mort assetja,

Cal seguir i seguir,

oblidar el cansament,

empassar el dolor.

Esculls al davant,

destrucció al darrera,

l’abandó es mastega.

Rehens innocents,

peons d’una juquesca,

d’aquells que creuen ser déus.

Pilar Zabala

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress