-De acuerdo, no se preocupe usted,  tan pronto como vea al señor Castro le entregaré el  paquete, puede estar tranquilo.

Paquetes, recados… esto es un no parar, menos mal que por ahora todavía me funciona la memoria. Son tantas las cosas que tengo que atender que hay días que  mandaría este trabajo a rodar. Naturalmente esto es sólo hablar por hablar porque en estos tiempos que corren no está una para buscar otra ocupación, además tal como decía sabiamente mi madre “en todas partes cuecen habas i en mi casa calderadas”. Lo que ocurre es que me siento cansada porque  los años no perdonan y no puedo dejar de pensar que todavía me faltan cinco para llegar a la jubilación.

Hace frío hoy pero a medida que voy barriendo la acera noto que mi cuerpo va  adquiriendo un poco de energía calórica. – Buenos días señorita Carmen, hoy va a llegar con el tiempo un poco justo al trabajo.

Da pena de ver lo sucia que está la parte baja de la fachada, y todo por culpa de esa gente que deja que sus perros se orinen allí donde más les gusta. Está claro que no sirve de mucho que hoy me afane a limpiarlo porque mañana volverá a estar esto hecho un asco y lo raro es que hoy no haya un pastelito olvidado por ahí, porque esta también acostumbra a ser la norma diaria. No es que yo tenga nada en contra de los perros, no, que ellos pobrecillos bastante hacen con aguantar sus necesidades hasta que pueden salir a la calle, yo doy la culpa a sus amos y cuando pillo a uno de ellos “in fraganti”no puedo dejar de decirle que es un guarro y un incívico y que ya que el perro es suyo lo que tiene que hacer es dejarlo mear en las paredes de su casa. Las respuestas que tengo que oír abarcan todos los colores del arco iris, pero eso a mi no me importa porque me da lo oportunidad de  decir lo que pienso.

LLegiu-ne més »

 Enmig d’un bell tapís nocturn sobresurt la lluna amb la seva esplendorosa rodonesa. Avui no es mostra blanca, avui és ben diferent, és tota ella enrojolada com una ànima enamorada.

Tinc clar que l’amant de la lluna no pot ser el sol perquè és pur foc ardent que tot ho crema. Em pregunto si no serà algun altre astre, més o menys llunyà, qui l’ull li té posat.  Fins i tot també un bell planeta podria molt ben ser la causa d’aquest enrojolament.

Intentant desvetllar el motiu d,aquest aconteixement, faig girar amb la mà el petit globus terraqui plastificat que és damunt la meva taula, però per més voltes que li dono al mapamundi no aconsegueixo endevinar quin dels nostres extraordinaris Continents li pot tenir el cor robat.

Pilar Zabala

Em preocupa l’afany, al meu entendre desmesurat, que ha sorgit per part d’algunes escoles, de demonitzar i ocultar als ulls de la canalla molts dels contes, llegendes i llibres infantils que fins ara formaven part del seu món, igual que abans ho havien estat de nosaltres i també dels nostres pares i avis.

De debò cal emprendre una tasca tan exhaustiva, buidant prestatgeries i armaris i llençar a les flames de l’oblit una llarga llista de títols, perquè ara ens hem adonat que són  masclistes com “La llegenda de Sant Jordi” o massa ensucrades, com “La Ventafocs”? O fins i tot les que a més de ser sexistes poden arribar a fer por com “La Blancaneus” ?, per citar  només algunes.

Em pregunto quina serà la següent acció que amagarem als ulls dels nens. Potser pel·lícules  com “Mickey Mouse”,  “La dama y el vagabundo”, “La bella i la bèstia” , “El llibre de la Selva”?   Realment la feina pot ser llarga i esgotadora.

Estic plenament  d’acord  amb la coeducació i amb tot allò que doni impuls a  un treball igualitari, jo mateixa he escrit algun relat on intercanvio  personatges que sempre havien estat mascles per femelles heroïnes. Per a mi es tracta de fer un clic, o sigui, transformar (sense caure en un parany ultra feminista) en lloc d’amagar. LLegiu-ne més »

Quin goig els anys de joventut… Llavors els meus ullals hi eren tots i podia mastegar el que fos, fins i tot els pinyols d’oliva. Els ulls no estaven emboirats per les cataractes i les  ales no es veien carregades d’artrosi com ara. Podia volar sense dolor i salvar grans distàncies  tant de dia com de nit i viure tranquil, sense por a ser desnonat d’aquesta cova, la mateixa on em va parir la meva mare, doncs sembla ser que la volen catalogar i donar a conèixer com un espai d’interès turístic.

Sóc un drac vell i feble i sobrevisc com puc en aquesta dissortada terra. Vaig néixer fa poc més de cent-cinquanta anys, no tinc fills i és ben clar que pertanyo a una antiga espècie de dracs en greu perill d’extició. Sant Jordi, al qui considero un sant baró, fa la tirallonga d’anys que no mata drac ni gallina i en senyal d’amistat cada 23 d’abril em porta una cistellada de pomes dels planters de Sant Pere de les Roures i un ram de roses vermelles, al qual cada any afegeix una més.

Resulta que en aquesta mateixa data el rei i els habitants dels pobles de la vall s’encaparren a seguir amb l’ancestral tradició de dur-me una donzella més o menys jove, afavorida o no tant, rossa o morena, esprimatxada o generosa, perquè em serveixi d’àpat a canvi de deixar-los ben tranquils a ells.

El cert és que s’equivoquen amb mi. Si s’avinguessin a dialogar els diria que tant me fa com siguin les dones -poden pensar el que vulguin- però que no me´n portin cap més. El cas és que fa una colla d’anys, molt abans que em caiguessin les dents, vaig decidir que s´havia acabat això de fer mal, allò que no vull per a mi tampoc ho vull per als altres. Així va ser com em vaig convertir en el pacífic drac vegetarià que ara sóc. LLegiu-ne més »

 Sabem que són molts els llocs que, coincidint amb el mes de març, porten anys celebrant l’anomenat “dia de la dona”.

Em consta que hi ha poblacions que, durant la festivitat de Santa Àgueda, fan processons en honor a aquesta santa. Fins i tot  anuncien a “bombo i plateret” el privilegi que tenen les dones de  deslliurar-se, en  aquesta jornada, de les seves “labors” dins la llar. També es concedeix el bastó de comandament a una d,elles anomenant-la “alcaldesa per un dia” perquè durant unes hores  tingui l’honor de dir, fer o desfer  el que consideri  necessari.  Després, l’endemà tot torna al seu curs habitual.

Desconec quí es fa càrrec aquest dia de la custòdia dels fills petits. També ignoro si són poques o moltes les dones que s’afanyen a preparar amb antelació la roba i els àpats de tota la familia, perquè no es produexi cap desgavell mentre elles son fora celebrant la seva festa. Si la resposta és que són els homes els que s’encarreguen de fer aquestes tasques durant unes hores, llavors jo em pregunto: LLegiu-ne més »

Pobre de mi, és molt clar que ahir a la nit em vaig confondre en marcar l’hora del rellotge. Volia que em despertés a les sis del matí  però resulta que ho ha fet a les set. Ara em tocarà córrer de valent si vull arribar a temps.

Abans que tot una dutxa ràpida. Ara…, baja, perquè no vaig deixar preparada la roba que m’haig de posar? No tinc solució, sempre ho deixo tot pel darrer moment i, si resulta que després em distrec perquè tinc masses coses al cap o vaig massa cansada, com em va passar ahir, el resultat final és aquest gol que ara em toca encaixar.

Sigui com sigui el cas és que no estaria gens malament que em comprés una bona lupa d’augment, per allò de veure bé els números i poder encertar millor la posició de les agulles del despertador, entre altres coses.

Sort que se´m va ocorrer de comprar anticipadament el billet  perquè si m’hagués d’afegir a la filera de gent que espera torn davant la finestreta, és ben segur que no hi seria a temps d’agafar ni l’últim vagó. El cert és que si perdés aquest tren també perdria l’oportunitat de fer realitat el meu somni:  Anar a un heliport, pujar a una avioneta i llençar-me al buit per descobrir noves sensacions. És un desig que ja de petita em duia a fer volar estels i ara que  sóc juvilada el vull satisfer.

Allà vaig, aaaaaiiiiiiiiiiii mareeeeeta meeeeeva. Huala!, quina panorámica més extraordinaria es veu des d´aquí dalt. Oooh! quina sensació de llibertat més reconfortant. .. soc un ocell baixant en vertical a gran velocitat i la meva boca és plena d’aire com un globus. Ara només cal estirar el cordonet i confiar que es desplegui el paracaigudes.

Pilar Zabala

Els seus ulls, que el pas del temps havien empetitit, adquirien de sobte una gran vivesa i una més gran lluïssor quan em contava bocins de la seva vida. També  tota ella adquiria un gest més viu i el to gairebé apagat de la seva veu creixia per fer-se més entenedor. La palidesa esgrogueïda de la seva cara deixava pas a una tonalitat lleugerament rosada i el seu cos,  abatut sota el pes dels seus molts anys, es dreçava sobremanera. També les mans abandonaven  el seu habitual repòs damunt la falda i començaven a dibuixar tot d’emocions a l’aire, mentre un  evocador somriure il·luminava el seu rostre llaurat d’arrugues.

La majoria de les vivències ja me les havia explicat en altres ocasions, però era tan minuciós el detall i el sentiment que hi posava, que, sense alterar els fets viscuts, els seus relats  prenien cada vegada un color i un matís totalment diferent. Era ben bé per això que, estant al seu costat escoltant-la, el temps em passava tan de pressa que gairebé no me n’adonava.

Es deia Maria i va néixer en un poble de  l’alt Pirineu.  Va viure part de la seva joventut prop d’un riu envoltat de verdes pastures i grans muntanyes. Aquest era el seu paisatge estimat i deia que mai no el canviaria per cap d’altre, però a la fi el va canviar.

Tenia 19 anys quan va conèixer  un noi molt ben plantat que havia deixat, durant uns pocs dies, la barca i les xarxes de pescar vora la mar per tal de participar en un concurs de piragües. Aquesta era una de  les activitats que cada any apropava més gent cap a aquell indret del Pirineu, coincidint sempre amb el cap de setmana de la seva festa major. LLegiu-ne més »