Jo dormia plàcidament quan de sobte, a les vuit del matí d’un diumenge, i amb el rellotge despertador entaforat dins d’un calaix, una insistent trucada de telèfon em va dur a la  realitat.  Era l’Anna, i em va dir  que una persona s’havia desdit a darrera hora de participar en una ruta que incluia visitar les piràmides d’Egipte i que em podía oferir  aquesta plaça a menys de la meitat de preu.  El problema era que l’avió sortia al cap de tres hores.

Aquestes paraules màgiques en van  treure de cop la mandra de darrera les orelles i vint minuts després, maleta en mà, sortia disparada com una fletxa cap a l’aeroport

Vaig tenir molta sort, cinc minuts després d’arribar a la zona d’embarcament van engegar els motors i seguidament ens enlairavem amb destí cap a un dels llocs que sempre  havia desitjat visitar.  Per fi s’acomplia el meu somni.

Pilar Zabala

Havien passat més de vint i quatre hores des de la malhaurada nit de llamps i trons. Una nit veritablement tràgica si tenim en compte el paorós incendi i la posterior troballa d’un cadàver totalment calcinat entre les restes fumejants de la casa abandonada.

Segons el vell inspector Moriarty alguna cosa hi havia en la posició d’aquell cos que no li acabava d’encaixar. Tenia dubtes que el foc hagués estat el causant d’aquella mort  i per això es resistia a donar per acabat aquest trist episodi.

Sembla ser que tots els interrogats coincidien en afirmar que en aquells dies no havien vist res estrany ni ningú que no fos del poble.  Així doncs, com havia arribat fins allà sense que ningú s’adonés? Qué hi havia vingut a fer? Venia fugint de lluny i per això es va amagar dins aquell edifici ruinós? Aquests i altres interrogants bullien sense  resposta possible dins el cap de Moriarty. Tampoc tenia indicis de cap posible sospitós. D’una cosa sí que n’estava gairebé segur; aquella desgraciada despulla corresponia a una dona. LLegiu-ne més »

El bé seguía al pastor que seguía l’estel. El bé es va emprenyar en adonar-se que, desprès de tan caminar, l’estel es va aturar davant un míserable estable en contes de fer-ho en un gran castell.

Pilar Zabala

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa n,hi darem un tall. Quins temps aquells quan comprar un pollastre sencer era un luxe extraordinari reservat només per a les grans ocasions.

Molt ha plogut, tot i els episodis de sequera, des  d’aquells dies de postguerra plens de privacions. Ara la majoria de famílies poden menjar tant de pollastre com els vingui de gust. Surt a bon preu, fa de bon cuinar en mil maneres diferents i és un bon aliat per no sortir del presupost.

També el gall d’indi ha cedit el pas aquest dia a  altres tipus de carns, com els peixos, el marisc o a d’altres productes variats i més sofisticats perquè, sembla ser que en la celebració del Nadal fa de bon veure servir a taula una sèrie de plats cada cop més originals i ben guarnits. Em pregunto on ha quedat la típica escudella catalana i  l’apreciada carn d’olla?, aquella que el meu avi Manel cuinava més bé que ningú?

Reconec que no sóc jo la més adient per respondre aquesta pregunta perquè ja fa quaranta anys que formo part del corrent que està a favor de no empassar-se res que tingui ulls. De tota manera és ben cert que, de fa poc més de tres anys, em salto el reglament un dia a la setmana per menjar una mica de peix petit. LLegiu-ne més »

M’aniria bé una lupa per desxifrar la lletra petita de les fotudes instruccions, per si es dóna el cas de pluja, llamps i trons durant el vol d’aquest avió . Millor activo el despertador per d’aquí a mitja hora i no em preocupo més. Tanco els ulls. No trigarè a fer una bona dormida.

Pilar Zabala

Aquest estiu he tingut la sort de poder fer un viatge de vuit dies visitant les ciutats bàltiques de Estònia, Letònia, Lituània i Helsinki.

Feia temps que em delia per conèixer aquest països i, ara que he acomplert aquest desig, puc dir que tot el que he vist ha superat les espectatives que hi tenia. Són països plens de contrastos, cada un amb particularitats diferents dins els seus idiomes i costums, a més de posseir un excel.lent patrimoni artístic i cultural molt ric i interessant.

La meva intenció ara no és descriure els llocs i tot allò que més m’ha agradat, perquè la llista és força llarga i necessito  temps suficient per poder-m’hi  dedicar amb detall,  però el que sí puc i vull comentar és el meu sentiment davant el panorama que vaig veure en un indret anomenat “El Turó de les Creus”. LLegiu-ne més »

—Hola, cómo te llamas?

La pregunta em sorpren en un moment on  el meu pensament viatjava distret cap a   un espai que encara no he trepitjat i on no trigaré a accedir embolicada com estic, amb un barnús dues talles més gran del que necessito.

Aixeco els ulls i descobreixo a la noia que seu ben repantingada al meu davant. El seu rostre de traç peculiar i ulls ametllats, el cos rodanxó, i les mans petites em duen a pensar que es tracta d’una persona que té  unes certes particularitats diferents. Observo la vivesa de la seva mirada i la complicitat d´un somriure que busca satisfer la seva curiositat. No és difícil deduir que   són els seus pares els qui es troben al seu costat.

—Me llamo Paula, li dic, i tú cómo te llamas?

—Yo soy la Laura i tengo 32 años. Cuantos tienes tú? – És éste tu marido?,-  cómo se llama? – De donde sois?

Davant la incomoditat que mostren els pares per la sobtada pluja de preguntes de la seva filla els dic que és magnífic que ella s’expressi sense cap recansa i que es mostri tan comunicativa.  Tot seguit passo a satisfer la curiositat de la Laura. LLegiu-ne més »