Lise Meitner va nèixer a Viena l’any 1878. El dia concret és una mica confús però dins la comunitat jueva consta que va ser el 7 de Novembre.

Els seus pares, d’origen jueu, van ser Hedwig Skovran i Philipp Meitner. El pare, abogat de professió, tenia el seu despaig dins de casa i això va propiciar que tant Lise com els seus germans visquessin dins un ambient plenament intel.lectual.

Va decidir de cursar estudis de ciències i lletres. En acabar, només quatre dones van aprovar el Matura, l’examen de l’època, entre elles Lise.

El 1901 va cursar estudis universitaris i va assistir a les classes del físic Ludwig Boltzmann. La passió que aquest mestre posava a l’hora d’interpretar i predir els fenomens naturals que els sentits no detectaven, va fascinar tan a Lise que va decidir unir-se a la comunitat científica que Boltzmann va establir.

El 1905, en les seves pràctiques de la universitat va explicar, entre d’altres fenomens, un experiment que el britànic Lord Rayleig no acabava d´entendre. Gràcies a aquest minuciós treball Lise va aconseguir el 1906 el grau de Doctora.

En aquells dies una científica no tenia gaire futur a Viena, per molt èxit que haguès obtingut, això la va empènyer a anar a Berlin i seguir estudis sobre la radioactivitat.

Un cop a Berlin va demanar a Max Planck d’assistir a les seves classes. Aquest era del parer que les dones no havien d’anar a la universitat, a no ser que tinguessin un talent extraordinari però Lise ven aviat li ho va demostrar. Tot i així com que el laboratori del seu col.laborador Otto Hahn, al que es va unir, no aceptava més dones es va veure obligada a treballar en el soterrani i fins i tot li era prohibit de pujar al laboratori de Otto, que era al primer pis. LLegiu-ne més »

Monumento de los zapatos de Budapest

En diem sabatilles a aquests objectes que ens posem als peus per caminar, així que ens aixequem del llit. Són objectes que ens protegeixen de la fredor del terra i també eviten que ens fem mal amb alguna d’aquelles sorretes punxadisses que portem a casa enganxades a les soles de les sabates, quan tornem del carrer.

Sabatilles… em pregunto que ves a saber d’on li ve aquest nom tan bonic però, sigui com sigui, és una paraula que m’agrada pronunciar, és suau i tendra i em du cap a una recorrent fantasia plena de màgia i misteri.

Així mateix, si parlem de sabates, botes i botins, avui dia no cal patir. Hi ha un fotimer de models, formes, colors i qualitats on poder escollir segons sigui el poder adquisitiu de cadascú., i pel que fa al tema de l’esport, l’adaptació per a cadascun d’ells ofereix infinites possibilitats. Una altra cosa són les circumstàncies que aconsellen acudir a algun centre ortopèdic quan els peus pateixen una problemàtica delicada. Llavors cal deixar de banda els gustos particulars i acceptar el que més convé si es vol caminar sense sofrir. LLegiu-ne més »

Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.

Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.

Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar  juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.

Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual. LLegiu-ne més »

Avets de tots tamanys,

penjolls de llums i escumalls,

tirabuixons de cintes iridescents,

flors de pasqua amb llaços verds, grocs i vermells.

Un poblet de suro,

un portal i uns pastors,

un àngel del Cel i una estrella,

una mula, un bou, una parella i un nadó.

Uns mags que s’acosten,

un caganer ajupit en un racó, 

un riuet de paper de plata sota un pont,

porquets, ovelles, peixos, ànecs i un pescador.

Cada any el mateix,

aquest, tot i ser diferent,

cap virus espatllarà la tradició,

menjarem canalons, figues, neules i torrons.

Altra cosa ès el sentit del Nadal,

aquest cal portar-lo dins del cor,

reunits amb la familia o potser sols,

Nadal ès cada dia, tornaran les abraçades i els petons.

Pilar Zabala

DESPLAÇATS

Mans que confien,

mans que supliquen,

mans que esperen.

Camins caminats

fugitius de la guerra,

del foc i la fam,

El preu és molt alt,

la voluntat ès un repte,

la mort assetja,

Cal seguir i seguir,

oblidar el cansament,

empassar el dolor.

Esculls al davant,

destrucció al darrera,

l’abandó es mastega.

Rehens innocents,

peons d’una juquesca,

d’aquells que creuen ser déus.

Pilar Zabala