Velers a la mar

El vent empeny endavant

Creixen les onades

La pintura que observo mostra el breu contorn d’una platja a l’estiu. A la part dreta despunta la figura d’un home que camina en direcció a l’aigua. A l’esquerra una dona i un nen es protegeixen del sol sota l’ombra d’un para-sol.

La situació no deixa de presentar un fet molt habitual per a tots els que tenim la sort de viure a prop del mar o per aquells que tenen l’oportunitat de passar-hi uns dies en temps de vacances. L’estiu ens dóna l’oportunitat d’allunyar-nos del brogit de la ciutat i del seu accelerat i estressant no-viure constant. Banyar-nos a mitja tarda en un mar en calma, prendre el sol, descansar damunt la sorra i asserenar-nos escoltant el murmuri imparable de les onades és un goig tan plaent que resulta dificil de descriure.

Sense haver-ho previst, aquests pensaments han dut a la meva ment un fet que va ocórrer ja fa uns quants anys. El moment es presentava amb tot el necessari per poder disfrutar d’un dia tranquil, però a l’hora de la veritat tot va resultar inesperadament complicat.

Va succeir en una platja de Salou, concretament en l’anomenada “dels capellans”. Jo era amb el meu marit i el nostre fillet de pocs mesos. Dúiem un para-sol i el nostre nadó era assegut ben content dins un gibrellet que vam omplir amb aigua de mar i unes quantes joguines perquè es distragués una estona.

Jo estava feliç de poder disfrutar d’aquells moments de serenor davant del mar. Tot era perfecte i em vaig permetre la distracció de LLegiu-ne més »

Soc en un museu, i entre totes les obres que s’exposen en les diferents sales n’hi ha una que atrau especialment la meva atenció. L’autora és Berthe Morisot, excel·lent pintora i pionera en l’art de l’anomenat expressionisme

La meva curiositat es centra de manera particular en el retrat de la joveneta que apareix asseguda damunt l’herba, en ple esclat de la primavera. Du un vestit vaporós, un cosset vermell ajustat i un barret de palla amb una llaçada de colors.

L’expresió en la mirada de la jove, fixada en algun punt llunyà, i l’esbós d’un somriure que no acaba de ser, semblen reflectir un sentiment plàcid i melanconiós alhora. Afegit això al misticisme romàntic que despren la bucòlica escena m’ha dut, sense poder-ho evitar, a fantasiejar amb la situació d’aquesta figura.

“La Clara té 17 anys, una edat on s’acostumen a despertar les il·lusions i esperances posades en el futur. Ella sempre ho ha tingut molt clar i així ho ha manifestat des que era petita. Vol ser metgessa. LLegiu-ne més »

De nit la lluna

De dia claror del sol

Ocàs als vespres

Pilar  Zabala

No patiu germanes, els desaprensius destructors del nostre reducte marítim no se’n sortiran tan feliços i contents com altres vegades. Aquest cop he pogut apropiar-me del ganivet d’un d’ells nuant-lo diverses vegades a les meves tiges més fortes, de manera que ja no l’ha pogut recuperar.

El millor de tot és que davant del seu neguit per tornar a agafar la seva arma letal he aconseguit fer un bon tall a la mà d’aquest usurpador d’algues, un tall que sense ser greu, trigarà uns quants dies a curar abans no es pugui tornar a capbussar dins del mar. Això donarà temps als nostres brots més tendres, els més cobejats especialment per les farmacèutiques, a créixer i escapar de morir trinxats dins un miserable robot per extreure’ls fins a l’última gota de suc.

Ja sé que la meva intervenció és ben insignificant i no va més enllà d’un fet puntual, però penseu un moment el que podríem aconseguir si estiguéssim d’acord en unir les nostres forces. Ens podríem convertir en un moviment mundial capaç de fer reflexionar tots aquells que creuen que emprant cremes amb els nostres components esborraran les arrugues de la seva pell. És inútil obviar que el pas del temps deixa petjada per molt que es capfiquin en voler-ho evitar. LLegiu-ne més »

Degotims d’aigua

Pluja que no sap caure

Núvols que fugen

No he oblidat aquelles llunyanes vacances d’estiu. Jo tenia vuit anys quan els avis Marcelí i Rosa em van dur a passar el mes d’agost a la casa que uns amics seus tenien a Astúries. La idea era que allí em podia refer i agafar més bon color després d’una malaltia que m’havia deixat amb un preocupant estat anímic.

El lloc d’aquell destí era a poca distància d’un petit poble rural amb no gaires habitants. Recordo molt bé la casa on ens vàrem allotjar. Es tractava d’una antiga construcció de pedra a la que s’havien afegit molts elements de fusta, tant a l’interior com a l’exterior, cosa que li conferia un aspecte molt agradable i acollidor. A més, es trobava al bell mig d’un extens prat envoltat de muntanyes i vorejat per les tranquil·les aigües d’un riu no gaire profund.

Pot donar la impressió que la solitud d’aquell indret i la falta d’amics no eren el millor lloc per a una nena de la meva edat, però el cert és que jo de seguida em vaig trobar a gust i feliç emmig d’un paisatge que fins llavors tans sols havia vist a les pel·lícules o en alguna postal. LLegiu-ne més »