L’autor d’aquest llibre és Eduardo Mendoza, nascut a Barcelona l’any 1943. És autor teatral, escriptor, advocat i traductor. Ha rebut diversos premis; l’últim ha estat el Premi Cervantes concedit el 20l6.  Entre els anys  1973 i 1982 visqué a Nova York, on va treballar d’intèrpret a les Naciones Unides.

“Sense notícies de Gurb” es un relat que va veure la llum el 1991. Consta de quinze capítols al llarg de 144 pàgines i  parteix d’una crònica novel·lada de la realitat, tractada amb una gran dosi d’humor satíric i força còmic.

Mendoza aprofita la visió d’un extraterrestre que ha aterrat a Barcelona per criticar tant la ciutat com als seus habitants i les institucions. També posa de relleu altres problemes com la contaminació, els sorolls, el tràfic, les desigualtats econòmiques, la delinquència… però sense deixar de transmetre en tot moment la seva estimació i fascinació per Barcelona.

Gurb no és pas el protagonista, ho és el seu company, el comandant de la nau espacial, que és qui cada dia escriu un diari fent referència al lloc on es troba, el que succeeix i fins i tot el que pensa. Gurb no ha tornat a la nau des de que va adoptar l’apariència de la Marta Sánchez i el comandant veu difícil que pugui retornar a l’espai sense ell.

LLegiu-ne més »

 Tancades dins d’un moble sabater, comprimides i sense prou aire per poder respirar, hem passat molts mesos a les fosques. La noia que se’ns va endur de la sabateria amb tant d’entusiasme ha acabat utilitzant-nos tan sols unes poques vegades, cosa que evidencia de manera molt clara que ha perdut tot l’interès que sentia per nosaltres.

Encara que una mica tard, faré les presentacions. La meva companya i jo formem un parell de sabates de pell fina molt elegants, de color vermell i amb un taló de sis centímetres d’alçada. A ella li correspon un peu del costat dret i a mi un de l’esquerre.

Són moltes les vegades que ens hem preguntat per què altres companys de menys qualitat tenen la sort de ser acceptats i nosaltres no?  El cert és que no ho acabem d’entendre…

Calla, espera un moment! La noia ha obert el calaix i sembla que aquest cop ens mira amb atenció. Sí, per fi s’ha decidit i ens treu d’aquesta presó, però… què fa ara? Per què ens fica dins d’una bossa? Vaja, ja tornem a ser a les fosques.

Oh, ara ens treu de la bossa, ens deixa al carrer i s’en va. Això no m’ho esperava.

—No, no te´n vagis, per què ens abandones? potser no som del teu gust? t’hem fet cap mal? Torna, ens adaptarem als teus peus, t’ho prometo.

LLegiu-ne més »

El món encara era jove quan vaig néixer. Jo era una illa verda, poseïdora d’un clima atemperat y humit que afavoria el meu creixement i  la força dels vents em proporcionaven  pluges abundants. A l’hivern  les meves muntanyes i el prats alpins es cobrien de neu i, amb l’arribada de la primavera, s’omplien de flors.  En la meva costa oest, el bosc  humit era tan espès que els humans no gosaven a endinsar-se massa i els arbres es convertien en gegants de braços poderosos.

Els tasmans, humans que vivien de la cacera i la recolecció, eran pocs, i jo els donava tot el que necessitaven. En las terres altes del centre hi havia centenars de llacs. Milers de cangurs, i altres espècies de marsupials recorrien les  meves prades d’acàcies i eucaliptus. Jo era acollidora de moltes espècies d’animals  únics en el món, animals que prosperaven tranquils en la meva costa.

El primers humans foranis que vaig veure eren diferents, tenien la pell pàl.lida i no s’hi van estar gaire. Anys després, un altre grup va vorejar la meva costa però també van acabar marxant.  El 1802 van venir uns altres visitants, aquest cop per quedar-se i van dir que jo era seva i aquí van començar les meves desgràcies. Es van entussudir a alimentar-se amb els animals i les plantes que duien i que van trigar a aclimatar-se. Llavors, sense que jo els fes cap mal, van començar a atacar-me.

Un parell d’anys després, 300 dels meus tasmans, homes, dones i nens anaven perseguint uns cangurs per alimentar-se. No duien llances, solsament maces, però un grup de soldats els va descobrir i els van matar a tots. Les escaramusses sovintejaven per part dels soldats fins que les van acabar convertint en una guerra d’extermini. LLegiu-ne més »

Hi han coses que hem acabat acceptant com a fets inamobibles i, talment com si fossin un “dogma”, segueixen estant en el mateix ordre que es va establir en el seu  dia.

Un d’aquest casos és el de l´anomenat “Abecedari”. Totes les lletres, de la “A” a la “Z” es troben  encadenades de manera fixe i inalterable, és així com ens hem acostumat a veure-les, una darrera de l’altre, com soldadets en una desfilada des que ens les varen fer aprendre i recitar de  memòria en el parvulari. A,B,C,D,E,F,G,H.I,J,K,L,M,N,O,P,Q,R,S,T,U,V,X,,Z.

Després d’aquest inmobilisme perpetuat a través dels anys penso que ja va sent hora que li donem un gir més original i innovador al “abecedari”. La meva proposta és que li concedim a la lletra “Z”  l’oportunitat de passar a ser la primera i que darrera d’ella es vagin col.locant totes les que ara són al seu davant.  Per que m’entengueu tots millor; es tracta simplement d’invertir el seu ordre, que a partir d’ara seria: Z,,X,V,U,T,S,R,Q,P,O,N,M,L,K,J,I,H,G,F,E,D,C,B,A.

Sé perfectament que aquest canvi significaria un gran d’altabaix en l ´obscur i laberíntic món dels arxius i un gran maldecap per tots els arxivers. És ben segur també que una impressionant aturada es produirïa en tots els despatxos, oficines bancàries, comerços, arxius, registres, etc. etc. i dies i més dies de feina pesada i força laboriosa, però… tindria  l’avantatge que, durant un temps, donaria feina i un sou a gent que, sense ells voler-ho, es trobessin desesperadament a l’atur, la majoria amb les mans buides i els plans d’ajuda  vergonyosament caducats. LLegiu-ne més »

Aquesta nit he dormit a trompicons. De debò que he tingut  una nit ben agitada, quasi bé no ha deixat de ploure en tota l’estona i els llamps i els trons s’han deixat sentir de valent.

No em pensava que després de tan enrenou el pas del dia fos millor però, sorprenentment, l’albada ha mostrat un trencadís de nuvolades que han acabat deixant pas a un cel  esplèndid i un sol radiant.

Amb l’esperança de que no tornaria a ploure en les pròximes hores he decidit posar la roba bruta dins de la rentadora i, un cop ha acabat de completar el seu cicle normal,  m’he disposat a penjar-la als estenedors perquè s’acabés d’eixugar.

Abans que tot he escollit les tovalloles marrons seguides de les de color beix, després els pijames, els tovallons, les calces i els calçotets, els draps de cuina, el xandall i per últim les mitges i els mitjons. De mitjons n´hi havia tres parells i ves per on, m’he adonat que a un li faltava el seu bessó.

LLegiu-ne més »

Malauradament en pler segle XXI les guerres segueixen sent un flagell en diversos països del nostre disortat món. Espeses nubolades enceguen els pensaments dels que diuen veure-ho clar, i sota l’estandart de la confussió i la intolerància fan sonar, des dels seus castells, les trompetes i els tambors de guerra. Cal aixafar  l’enemic, esmicolar-lo, apoderar-se del seu patrimoni i anular  tot vestigi de la seva llengua, cultura i tradicions. Sota aquestes consignes, els  homes es veuen empesos  a pendre part en un combat cruent i una escalada de violència que acaba embrutint els sentits. Una situació terrible que fa vessar rius de sang inocent, una tragèdia  que  provoca destrucció, mort, desesperació,  fam i milers de persones desplaçades.

La lluita de les dones és una altra de ben diferent. Elles  clamen i reclamen la pau, el diàleg i l’entesa. Pareixen fills perquè creixin i fruexin de la  vida, no perquè acabin lluitant i morint a les guerres, unes guerres sense sentit, unes guerres que no són seves.

LLegiu-ne més »

Amb els ulls mirant a terra i el cor bategant com un cavall desbocat m’aturo un moment, el suficient per agafar un nou alè i omplir d’aire els meus pulmons. Després segueixo pujant.

 —Ànim Pepa, una mica més, no et deixis defallir, has de ser forta,  darrera d’aquest maleït pedregar hi ha d’haver el refugi, segur que ens hi acostem… Aquestes i altres paraules semblants  és el que em dedico a mi mateixa, i de debò que intento assimilar-les i creure-ho, però la crua realitat es fa present a cada passa que dono. Estic al límit de les meves forces, no puc més; estic cansada, esgotada, sufocada i, a més, esllomada sota el pes cada cop més insoportable de la meva motxilla. De debò que em venen ganes de llençarla tartera avall.  Penso en els cargols i la arrossegada vida que porten. Sóc un llastimós cargol a punt de defallir.

Em pregunto què estic fent jo aquí, en aquest parany pedregós, lluny de casa meva? Perquè m’he deixat convèncer? On és la meva butaca, el ventilador, el te amb gel de mitja tarda i el meu apreciat balcó? Tot plegat fa que em senti contrariada i molt enfadada amb mi mateixa.

Em costa seguir el  ritme, ja he dit que estic esgotada, i a més la bota del peu dret em refrega a sobre el taló i és ben segur que  m’ha fet una ferida, perquè el dolor que sento és tan viu que gairebé em fa caminar de puntetes.   LLegiu-ne més »