Surto al pati a recollir la roba però, oh sorpresa, encara no és prou aixuta. És massa humida tenint en compte que l’he estès a primera hora del matí i la tarda és ara prou avançada.

Un cop més el terral del pati mostra els senyals d’un degoteig provinent d’un dels pisos superiors.  Aquest és el regal que, un dia sí i un altre també, m’ofereix una desconsiderada veïna. La veritat és que estic molt emprenyada, la meva paciència té un límit i avui ha arribat a la “cota” més alta. Sense pensar-m´ho més em trec el davantal d’una revolada, agafo l’ascensor i pujo dos pisos més amunt.

- Bon dia tingui senyora Carmeta, encara que a mi no m’hagi estat igual de bo.

 – I doncs senyora Lola quin problema té? Però… passi, passi, vingui a seure a la saleta i em diu en quina cosa la puc ajudar.-

 – No cal que es molesti a fer-me passar. El que li haig de dir no requereix grans cerimònies i si de debò em vol ajudar li demano que no segueixi estenent la roba xorrejant. No és la primera vegada que li he dit el mateix però, pel que es veu, això a vostè li és indiferent.

LLegiu-ne més »

No vaig trigar a comprovar que aquelles butaques de fusta eren força incòmodes i, a més, crui-xien desagradablement amb el més petit moviment. El meu pensament va ser canviar de lloc, però aviat ho vaig deixar córrer en adonar-me que el problema seguia estant en la majoria de seients.

Per a la meva mala sort, el soroll i la gatzara van anar pujant de to a mesura que s’omplia la sala. Era la primera vegada que jo anava a aquell cine  i desconeixia que la major part del seu públic habitual era mitjanament jove. No hi havia dubte que acudien motivats per les pel·lícules d’acció i aventures que allí acostumaven a projectar.  La que ara presentaven  havia estat mítica en el seu temps i  jo volia tenir el goig de tornar-la  a veure.

LLegiu-ne més »

Quan jo encara no arribava a ser una joveneta, d’això ja fa una bona rècula d’anys, la gent no acostumava a sortir gaire de nit. Eren temps difícils i tocava treballar moltes hores per tal de tirar endavant la família i, en  arribar a casa, es desitjava descansar.

Un exemple: Els meus pares eren els porters d’una finca amb dues escales i molts veïns. La feina els tenia ocupats tots els dies de l’any, de les vuit del matí a les deu de la nit i sense dret a cap tipus de vacances. Als meus germans i a mi ens tocava ajudar en allò que podíem, com netejar els daurats de les portes, escombrar alguns dels patis interiors, pujar els diaris i la correspondència un parell de cops al dia i altres feines per l’estil. Vist a dia d’avui bé es podria dir que es tractava d’una mena d’esclavitud encoberta, però no és d’això del que ara us vull parlar. LLegiu-ne més »

Jo dormia plàcidament quan de sobte, a les vuit del matí d’un diumenge, i amb el rellotge despertador entaforat dins d’un calaix, una insistent trucada de telèfon em va dur a la  realitat.  Era l’Anna, i em va dir  que una persona s’havia desdit a darrera hora de participar en una ruta que incluia visitar les piràmides d’Egipte i que em podía oferir  aquesta plaça a menys de la meitat de preu.  El problema era que l’avió sortia al cap de tres hores.

Aquestes paraules màgiques en van  treure de cop la mandra de darrera les orelles i vint minuts després, maleta en mà, sortia disparada com una fletxa cap a l’aeroport

Vaig tenir molta sort, cinc minuts després d’arribar a la zona d’embarcament van engegar els motors i seguidament ens enlairavem amb destí cap a un dels llocs que sempre  havia desitjat visitar.  Per fi s’acomplia el meu somni.

Pilar Zabala

Havien passat més de vint i quatre hores des de la malhaurada nit de llamps i trons. Una nit veritablement tràgica si tenim en compte el paorós incendi i la posterior troballa d’un cadàver totalment calcinat entre les restes fumejants de la casa abandonada.

Segons el vell inspector Moriarty alguna cosa hi havia en la posició d’aquell cos que no li acabava d’encaixar. Tenia dubtes que el foc hagués estat el causant d’aquella mort  i per això es resistia a donar per acabat aquest trist episodi.

Sembla ser que tots els interrogats coincidien en afirmar que en aquells dies no havien vist res estrany ni ningú que no fos del poble.  Així doncs, com havia arribat fins allà sense que ningú s’adonés? Qué hi havia vingut a fer? Venia fugint de lluny i per això es va amagar dins aquell edifici ruinós? Aquests i altres interrogants bullien sense  resposta possible dins el cap de Moriarty. Tampoc tenia indicis de cap posible sospitós. D’una cosa sí que n’estava gairebé segur; aquella desgraciada despulla corresponia a una dona. LLegiu-ne més »

El bé seguía al pastor que seguía l’estel. El bé es va emprenyar en adonar-se que, desprès de tan caminar, l’estel es va aturar davant un míserable estable en contes de fer-ho en un gran castell.

Pilar Zabala

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa n,hi darem un tall. Quins temps aquells quan comprar un pollastre sencer era un luxe extraordinari reservat només per a les grans ocasions.

Molt ha plogut, tot i els episodis de sequera, des  d’aquells dies de postguerra plens de privacions. Ara la majoria de famílies poden menjar tant de pollastre com els vingui de gust. Surt a bon preu, fa de bon cuinar en mil maneres diferents i és un bon aliat per no sortir del presupost.

També el gall d’indi ha cedit el pas aquest dia a  altres tipus de carns, com els peixos, el marisc o a d’altres productes variats i més sofisticats perquè, sembla ser que en la celebració del Nadal fa de bon veure servir a taula una sèrie de plats cada cop més originals i ben guarnits. Em pregunto on ha quedat la típica escudella catalana i  l’apreciada carn d’olla?, aquella que el meu avi Manel cuinava més bé que ningú?

Reconec que no sóc jo la més adient per respondre aquesta pregunta perquè ja fa quaranta anys que formo part del corrent que està a favor de no empassar-se res que tingui ulls. De tota manera és ben cert que, de fa poc més de tres anys, em salto el reglament un dia a la setmana per menjar una mica de peix petit. LLegiu-ne més »