Tot es questió de percepció. Penso en el racons, aquells llocs extrems que queden allunyats de la llum, aquells que resten en penombra o que són foscos del tot. Penso en les golfes, aquell espai sota teulada de les cases antigues, un lloc força pertorbador i llòbrec degut a l’escassa claror que arribava. Allí s’acumulaven sense ordre ni concert un munt de trastos i objectes d’altres dies. Eren temps on la gent, generació rera generació, no llençava res perquè “ves a saber si algun dia pot ser d’utilitat”. Tot es valorava i tot es guardava com si d’un apreciat tresor es tractés.

Parlant de penombres… Recordo l’edifici on vaig viure i el seu soterrani, un recinte on s’amagava la maquinària de l’ascensor i on, per arribar al seu cau, calia baixar per una fonda i molt fosca escala estreta. Dues van ser les vegades que, sense cap altra alternativa, em va tocar descendir per aquell indret amb la feble llum d’una espelma. Molt agitada i aclaparada per la por baixava a poc a poc, tantejant tremolosa cada graó mentre un seguit d’ombres rampants i tenebroses anaven apareixent i LLegiu-ne més »

La difusa claror que s’escolava per la finestreta em va despertar. En el meu afany de tornar a atrapar la son em vaig girar cap a l’altre costat i em vaig submergir encara més dins del llit però no ho vaig aconseguir, seguia estant desperta i atenta al rumoreig de les fulles que arrossegava el vent. A la fi vaig decidir sortir del llit i, caminant de puntetes per no despertar els meus pares, vaig obrir amb molt de compte la porta sortint de la caravana. Llavors jo tenia vuit anys.

Em vaig apropar a la vora del llac on en aquella ocasió estàvem passant les vacances tot observant-lo amb atenció. L’aigua es removia en agitades onades al voltant d’un gran i aplanat objecte que resplendia amb uns llums parpadejants.

De sobte em vaig girar espantada en sentir uns sons estranys al meu darrera. Uns éssers sorprenents semblaven jugar a fet i amagar. Tenien la meva alçada, el cap pelat i en forma de bombeta, un ull al migdel front, el cos prim i la pell de color taronja; els braços, les cames i els peus no es diferenciaven de la resta de la gent d’aquí. LLegiu-ne més »

La meva tieta Trini treballava darrera el taulell. No era la mestressa però tenia bona mà i millor tracte amb les clientes. Venia pollastres i conills, tant era que fossin vius o morts, sencers o tallats a quarts. En un altre taulell hi havia un bon munt d’ous distribuits per tamanys i colors, els blancs per un costat i els rossos per un altre. Jo era petita llavors i m’encantava veure com feia la seva feina, això de mostrar i pesar el gènere, calcular el preu i tornar els diners sobrers era una cosa que em fascinava.

Anys després va deixar la polleria i es va establir en una parada al voltant del “Mercat del Ninot”. Llavors el seu taulell va passar a ser més petit i la mercaderia diferent. Venia devantals, mocadors de coll, mocadorets, calces, mitges i mitjons.

En temps de vacances escolars van ser moltes les estones que vaig passar darrera aquell taulell mentre la meva mare era comprant dins el mercat. Tot era perfecte. La tieta podia esmorzar tranquil·la a la barra del bar i jo disfrutava d’allò més atenent a les clientes. Tenia clar que arribat el moment jo seria botiguera. LLegiu-ne més »

Estimada Pilarin

No ès el primer cop que em pregunto on deus ser. Vas anar marxant tan poc a poc que gairebé no em vaig adonar, i quan ho vaig fer ja era massa tard per poder recordar amb força precisió alguns dels moments, bons o no tant, que et van tocar viure.

El pas dels dies, els mesos i els anys han posat inevitablement molta llunyania entre nosaltres. Jo he anat canviant i reconstruint-me en la mateixa mesura que em vaig anar fent gran i en canvi tú, que ets part del meu jo anterior, segueixes sent dins el meu record com la nena confiada i tendra que vas ser.

Em resisteixo a creure que t’has fos en el temps, que el que vas ser, patir i gaudir amb set anys ja no existeix fora del meu pensament i en el d’aquelles persones que et van conèixer i que potser encara et recorden.

M’agrada imaginar que segueixes estant en algun lloc, en un espai immens on es dóna acollida a les diferents etapes viscudes que han anat quedant enrera.

Voldria poder fer-te tantes preguntes… saber quins són ara els teus paisatges i quins els seus colors, si segueixes jugant amb els amics, si és amb tú la “Gilda” la gata que tant estimaves, si segueixes desitjant veure què s’amaga darrera el Tibidabo, si continues inventant històries i contes fantàstics, si encara creus que és la cigonya qui du els nadons, si els Reis Mags regalen joguines als nens que es porten bé… en fí, la llista és molt llarga i millor ho deixo per a un altre dia.

Estimada Pilarín, siguis on siguis, vull que sàpigues que mentre la memòria no em flaquegi et seguiré recordant i portant dins el meu cor.

Pilar Zabala

Ahir em vaig retrobar amb la Montserrat, una amiga que feia quatre anys que no veia. La vida és així, ens porta d’un lloc a l’altre per uns camins tan plens d’ocupacions i distraccions que gairebé no ens adonem que el temps va passant i que com el vent huracanat tot s’ho emporta pel davant.

Vam tenir sort, el matí es va presentar esplèndid de sol i la temperatura no podia ser millor, així és que ens vam dirigir cap als jardins de “Pla i Armengol”, un indret que ella no coneixia.

Anàvem caminant i parlant de les nostres coses per la Ronda del Guinardó quan ens vam adonar de la presència d’un ocell, més concretament una “garseta comú”, que es trobava a poc més d’un metre d’alçada en un petit espai cobert d’herba, flors i branquillons. Ens va semblar estrany que fos allà perquè, pel que sabíem, el seu hàbitat acostuma a ser prop dels estanys i dels rius, on s’alimenta d’insectes i peixos. Després d’observar que feia vols de curta durada per acabar tornant al mateix lloc, la Montserrat va decidir trucar al 061 i aquests ens van passar amb el departament adient.

Després d’informar-los amb tota classe de detalls i contestar les seves preguntes ens van dir que no ens preocupéssim perquè l’ocell en qüestió donava senyals d’estar bé i aquí es va acabar la conversa. La resposta no era la que esperàvem, però nosaltres havíem fet el que crèiem més correcte, n’estàvem segures.

LLegiu-ne més »

Títols de llibres escollits que han inspirat la següent narració.”El gos de Baskerville”, d’Artur Conan Doyle – “La pensió Eva”, d’Andrea Camilleri – “La ferida” de Berta Piñan

Encara no havia despuntat el dia quan un crit esfereïdor va ressonar per tota la casa. El gos de Baskerville que fins aquell moment dormia plàcidament en un racó de l’entrada va arrencar a bordar mentre corria a tota velocitat escales amunt.

- Què passa, què ha estat aquest crit? -va exclamar molt esverada la mestressa de La pensió Eva  mentre encenia a correcuita els llums del passadís.

Pocs segons després, el xerric de les portes que s’anaven obrint va afegir més confusió a les preocupades veus dels diferents llogaters. Un conjunt multicolor de pijames, bates i camises de dormir va envaïr aquell espai i, si no hagués estat per la dramàtica situació del moment, bé és podia pensar que es tractava d’una celebració de carnaval.

-Qui falta? -va dir algú. Com si fos un de sol, tots els ulls es van dirigir a l’única porta que era tancada, la que corresponia a la Vinyet, la jove estudiant de farmàcia que pocs dies abans havia arribat a la pensió. La mestressa va picar fort a la seva porta i en no obtenir resposta no va dubtar més, va treure la clau mestra que sempre duia a la butxaca i va obrir. Llavors tot es va precipitar, el gos seguia bordant llastimosament mentre, empenyent-se entre ells, els clients de la pensió reclamaven a crits el dret a ser els primers en entrar. LLegiu-ne més »

TRES COLORS

Verda la tendresa dels prats

Vermelles les humils roselles

Grises les boires matineres

Verds els brots primerencs

Vermelles les saboroses cireres

Grises les muntanyes llunyanes

Verdes les fulles dels arbres

Vermelles les maduixes boscanes

grises les teulades mullades

Verd el color de l’esperança

Vermelles les postes de sol

Grises les flonges nuvolades

Verdes les tiges dels girasols

Vermelles les guspires del foc

Grisos els ulls del meu estimat

                                         Pilar Zabala