Temps era temps. Llavors l’admiració i el desconcert omplien per igual  les hores i els dies d’aquella llunyana nena que el pas dels anys m’han tornat a fer  propera.  La seva imatge, innocent i tendra, segueix mostrant-se ferma dins la tènue nebulosa que envolta altres records i altres pensaments.

La fragilitat dels seus pocs anys la van fer vulnerable a les normes d’aquella creixent societat recentment estrenada i llavors, aquella nena, com tans i tantes d’altres, va viure algunes  situacions opressives  que la van fer patir.

Va aprendre que la frase “porque sí, i basta” era la resposta a moltes de les seves preguntes.  Va aprendre a obeir, perquè aixó era el que s’esperava d’ella.  A mostrar-se atenta i educada. A agrair la roba heretada. A acceptar i no demanar més del que li pertocava. Que el pa blanc era privilegi d’altres taules. Que no era cert que “la letra con sangre entra”. Que les llàgrimes no ajudaven a empassar  els  grumolls dels plats de farinetes. Va aprendre tantes i tantes coses…

A aquella nena també la trasbalsava la poca paciència de la mare. L’extrema rigidesa de les monges i la fregadissa de la creu i el rosari damunt la negror de les seves robes. L,haver d,omplir el carnet mensual amb les misses i bones obres realitzades. La por a les eternes penúries dels inferns. Les súpliques al Senyor del cel que tot ho veía. El llimb i les innocents criatures no batejades. El silenci imposat a l’escola i el so de la campana  marcant el pas lent de les hores. LLegiu-ne més »

 Plou i no fa sol. Tenia pensat sortir a comprar el pa i algunes verdures però la contemplació d’aquest dia humit i grisot ha fet que em senti decaiguda i mandrosa,  tan mandrosa que he fet mans i mànigues per no haver de sortir al carrer. M’he dit que bé podia deixar per a un altre dia el menú que tenia pensat per avui i que em puc arreglar perfectament fent un combinat amb les “sobres” que tinc a la nevera.

Dins un tàper hi ha una mica de quinoa amb bròcoli, albergínia, carbassa i carbassó. Un altre conserva uns pocs macarrons amb tomàquet que van sobrar dels que ahir vaig fer per als meus nets. No oblido el grapadet de mongetes verdes amb cebetes i xampinyons de dissabte passat i que són dins del congelador, igual que la miquetona d’arròs amb cigrons.

Em dol molt veure llençar el menjar. Jo no llenço res que estigui en condicions de ser aprofitat. La meva mare ho aprofitava tot, eren temps difícils i se les pensava ben pensades per poder omplir els plats a taula. Ara els nostres dies són diferents, però  no per això em permeto llençar els aliments sobrers. O bé els porto a la nevera solidària del barri o preparo com avui, un reciclat de distintes menges, per als que som a casa. LLegiu-ne més »

 Durant uns quants  anys vaig viure enmig de dues escales.  Dues escales, dues opcions,  la dreta i l’esquerra i jo i la meva família erem al mig. Vigilàvem i controlàvem el pas de gent aliena als residents de les dues opcions. Dit així  pot semblar una mica estrany, fins i tot força confús, peró ben mirat no ho és.

Es tractava i encara es tracta d’un peculiar edifici de vuit pisos i cinquanta dues portes repartides entre  les dues escales. Darrera de cada una d’aquestes portes vivia una família, amb fills o sense, amb avis i tiets o sense, amb rellogats fixes o no, amb estudiants temporals o no, amb molt joves minyones o no, amb dones de fer feines  o no. Tot força normal per l’època.

Els primers temps varen ser de grans mancances, de cartilles de racionament, de canvis de camisa, de silencis profunds, de ferides ocultes, d’obeir i no preguntar, de reprimir paraules i sentiments, de treballar i empassar saliva, d’estalviar uns pocs cèntims, de sermons i penitències, de llargs rosaris, de cels, purgatoris  i inferns, i també de “llimbs”, un lloc que no era  a dalt, ni abaix, però tampoc al mig, on anaven a parar els desgraciats nadons no batejats. Eren anys  on s’impartien nous ensenyaments i pensaments, noves històries i nous costums que suplien tradicions. El fet és que vàig haver d’aprendre a “nadar i guardar la roba”. LLegiu-ne més »

Avui he passat davant la  casa on van viure els meus avis paterns i no he pogut deixar de recordar  algunes de les situacions i sentiments que vaig viure en aquells llunyants anys.

L’edifici, situat al carrer “Sant Erasme”, a tocar de la “Plaça del pes de la Palla”, segueix estant recolzat a uns altres tant o més  vells que ell. A primer cop d’ull no sembla haver canviat gaire cosa en aquest estret carrer, tot i que una de les cases ha sigut totalment renovada i unes altres han estat netejades amb capes de pintura. També s’han substituit algunes de les atrotinades  portes de fusta per altres de ferro o alumini . Aixó i l’obertura d’un  petit “super”  pot arribar a donar l’impresió que s’ha produit certa renovació.  En canvi la placeta sí que a dia d’avui te un  aspecte molt diferent del que presentaba anys enrera. Ha desaparegut part del  vial que l’envoltava per passar a formar  part d’una vorera més ample que acull nous comerços i un hotel que substitueix a l’establiment anterior.

Recordo molt bé la parada de taxis que llavors acullia als clients dins d’aquella plaça. Uns taxis que eren els protagonistes  d’una situació que a mi, amb vuit anys,  i a un dels meus germans, amb deu, ens tenien força encuriosits.

LLegiu-ne més »

Estava cansat, però tenia  clar que no es podia entretenir  més. No li agradava gens conduir de nit. La tarda ja començava a declinar i volia arribar a l’hotel  abans no es fonguessin els ultims vestigis de claror. És per això que, al pas d’un encreuament de camins, va seguir les indicacions que assenyalaven una oportuna drecera.  L’endemà assistiria a  una important reunió on, amb grans paraules i foscos subterfugis, confiava aconseguir la firma d’un contracte que aportaria més diners a la seva creixent fortuna.

Passat un temps es va adonar que cap altre cotxe s’havia creuat amb ell i això el va intranquil·litzar. Avançava amb precaució, els ulls atents als revolts de la carretera i al profund abisme que s’obria pel costat dret. Certament la verdor i frondosidat del paisatge l’havien captivat en un començament, però ara la seva valoració davant la nova realitat que contemplava era una altra. La zona que travessava era gairebé desèrtica, només creixien matolls resecs i tota mena de plantes punxadisses. De tant en tant algun arbre solitari, més mort que viu, allargava les seves escanyolides branques al buit, tot buscant remei a l´agonia que el corsecava. En les altures, un parell d’aus carronyaires volaven en cercle a la recerca d’alguna menja putrefacta per als polls del seu niu. En l’horitzó grans i fosques nuvolades començaven a enterbolir el cel.

Tot just es trobava dalt el port de Mal Averany quan, sorprès per l’esclafit d’un tro poderós, en Marcel va estar a punt de sortir de la carretera. Segons després la  fogonada  d’un llamp va encegar-li els ulls un instant, el suficient per no adonar-se del senyal que recomanava conduir amb precaució pel perill de despreniments. Preocupat per  la  magnitut de la tempesta que el perseguia, en Marcel va prémer una mica més el pedal de l’accelerador i es va aferrar amb força al volant. Una paret de pedres esquarterades li feia costat en el moment que, al seu pas, una roca de considerable mida es desprenia de la seva mil·lenaria posició, precipitant-se  avall i enduent-se pel davant tot allò que entorpia el seu camí.

Tot va ocórrer en questió de segons. L’estrèpit del terrabastall va alertar  en Marcel que instintivament va frenar just a temps. El pedregot, que va passar com una exhalació pel seu davant, va aturar la seva carrera al bell mig de la carretera i ara jeia envoltat d’una gran polseguera i acompanyat d’un munt de terra, pedres i troncs escapçats. Es pot ben dir que en Marcel es va salvar de prendre mal gràcies als seus bons reflexos.

LLegiu-ne més »

Aquests són alguns dels paràgrafs que la seva autora Cristina Chapela ha publicat en la revista “Plantas y bienestar” amb el títol “Ritual mágico a base de plantas para la noche de San Juan” i que jo em permeto exposar a continuació.

“En el seu origen la nit del 23 de Juny era una festivitat pagana que celebrava el solstici d’estiu, encara que en realitat aquest es produeix un parell de dies abans.

Molts són els llocs que, en aquesta nit màgica, donen cabuda a la celebració d’unes tradicions ancestrals que han sobreviscut al pas dels temps i que es basen en infinitat de creences referents a la nit, la bruixeria i la salut del cos i de l’ànima. La fantasia i la realitat es donen la mà i es fonen en el foc de les fogueres per espantar bruixes, follets, mals d’ull i qualsevol mal auguri.

Són nombroses les tradicions que es basen en el poder curatiu de les plantes medicinals, i és que les seves propietats terapèutiques i netejadores les converteixen en una de les eines bàsiques  per els “ritus” que en aquesta nit es celebren a tot el llarg i ample del territori.

El costum més famós i que es repeteix en varis països europeus, especialmente en la vertent atlàntica, és el de preparar un gibrell  amb les nomenades “herbes de sant Joan”. Segons la tradició han de ser les dones les que recullin les herbes i les posin en remull dins l’aigua que hagin dut de set fonts. LLegiu-ne més »

 La teva figura magestàtica em va cridar força l’atenció  dies enrera quan  visitava una sala on era exposat el teu retrat. Una obra de la extraordinaria pintora Lita Cabellut.

Em vaig proposar retenir-te i a la fi vaig poder aconseguir un petit póster de la teva imatge. És per això que ara ets emmig  d’altres de ben diferents, en una de les parets del meu petit estudi.

Avui, tot buscant una mica d’inspiració per a la  nova narració que vull escriure, he fugit del confús garbuix d’idees que em venien a la ment fixant els ulls fora de la pantalla de l’ordinador. En un primer moment els meus pensaments han vagarejat distrets entre els  diversos objectes que reposen damunt de la taula. Després en aixecar la  vista, he ensopegat sobtadament amb el teu rostre.

Alguna cosa hi ha en aquest retrat teu que no sé definir de manera clara, però el  cas és que cada cop que et miro experimento un munt de sentiments del tot contradictoris. Jo diria que una part de tu m’agrada i m’asserena i per altra banda  m’inquieta i em trasbalsa. De debò que moltes vegades he tingut la temptació de treure’t del meu davant i ficar-te en un calaix. No m’he decidit encara a donar aquest pas però sé que no trigaré a fer-ho.

Llueixes un front més aviat ample i els cabells amagats dins una ben disposada còfia blanca, un fet que contribueix a donar realç i bellesa al teu rostre ovalat; unes celles fines i lleugerament alçades i un nas força harmoniós.

LLegiu-ne més »