Durant uns quants  anys vaig viure enmig de dues escales.  Dues escales, dues opcions,  la dreta i l’esquerra i jo i la meva família erem al mig. Vigilàvem i controlàvem el pas de gent aliena als residents de les dues opcions. Dit així  pot semblar una mica estrany, fins i tot força confús, peró ben mirat no ho és.

Es tractava i encara es tracta d’un peculiar edifici de vuit pisos i cinquanta dues portes repartides entre  les dues escales. Darrera de cada una d’aquestes portes vivia una família, amb fills o sense, amb avis i tiets o sense, amb rellogats fixes o no, amb estudiants temporals o no, amb molt joves minyones o no, amb dones de fer feines  o no. Tot força normal per l’època.

Els primers temps varen ser de grans mancances, de cartilles de racionament, de canvis de camisa, de silencis profunds, de ferides ocultes, d’obeir i no preguntar, de reprimir paraules i sentiments, de treballar i empassar saliva, d’estalviar uns pocs cèntims, de sermons i penitències, de llargs rosaris, de cels, purgatoris  i inferns, i també de “llimbs”, un lloc que no era  a dalt, ni abaix, però tampoc al mig, on anaven a parar els desgraciats nadons no batejats. Eren anys  on s’impartien nous ensenyaments i pensaments, noves històries i nous costums que suplien tradicions. El fet és que vàig haver d’aprendre a “nadar i guardar la roba”.

Els anys anaren passant i em vaig adonar que mentre jo m’esforçava a nadar  esquivant l’embat de les onades, la  roba del meu sentir més profund s’anava esgrogueint guardada com estava. Tenia dues opcions, donar per perdut i oblidat el que per a mi representava  aquesta roba  o obrir el bagul i recuperar-la i, com que de cap manera la volia perdre, l’he recuperat i estès al llarg de la meva terrassa amb l’esperança de que el vent matiner s’endugui l’olor a resclosit i l’aigua clara de la pluja li retorni els seus colors.

Pilar Zabala

Avui he passat davant la  casa on van viure els meus avis paterns i no he pogut deixar de recordar  algunes de les situacions i sentiments que vaig viure en aquells llunyants anys.

L’edifici, situat al carrer “Sant Erasme”, a tocar de la “Plaça del pes de la Palla”, segueix estant recolzat a uns altres tant o més  vells que ell. A primer cop d’ull no sembla haver canviat gaire cosa en aquest estret carrer, tot i que una de les cases ha sigut totalment renovada i unes altres han estat netejades amb capes de pintura. També s’han substituit algunes de les atrotinades  portes de fusta per altres de ferro o alumini . Aixó i l’obertura d’un  petit “super”  pot arribar a donar l’impresió que s’ha produit certa renovació.  En canvi la placeta sí que a dia d’avui te un  aspecte molt diferent del que presentaba anys enrera. Ha desaparegut part del  vial que l’envoltava per passar a formar  part d’una vorera més ample que acull nous comerços i un hotel que substitueix a l’establiment anterior.

Recordo molt bé la parada de taxis que llavors acullia als clients dins d’aquella plaça. Uns taxis que eren els protagonistes  d’una situació que a mi, amb vuit anys,  i a un dels meus germans, amb deu, ens tenien força encuriosits.

Quan ja erem a tocar de casa dels avis, ens adonàvem que les parelles, joves o no tan joves, que pujaven a aquells taxis, es tapaven la cara amb un diari i procuraven donar l’esquena a la finestra. Llavors el vehicle donava la volta a la placeta i entrava directament dins el que nosaltres pensàvem que era  un garatge, per tornar a sortir buit al minut següent. També es donava el cas que els cotxes entraven buits i sortien amb uns passatgers que es comportaven de igual manera que els que entraven. LLegiu-ne més »

Estava cansat, però tenia  clar que no es podia entretenir  més. No li agradava gens conduir de nit. La tarda ja començava a declinar i volia arribar a l’hotel  abans no es fonguessin els ultims vestigis de claror. És per això que, al pas d’un encreuament de camins, va seguir les indicacions que assenyalaven una oportuna drecera.  L’endemà assistiria a  una important reunió on, amb grans paraules i foscos subterfugis, confiava aconseguir la firma d’un contracte que aportaria més diners a la seva creixent fortuna.

Passat un temps es va adonar que cap altre cotxe s’havia creuat amb ell i això el va intranquil·litzar. Avançava amb precaució, els ulls atents als revolts de la carretera i al profund abisme que s’obria pel costat dret. Certament la verdor i frondosidat del paisatge l’havien captivat en un començament, però ara la seva valoració davant la nova realitat que contemplava era una altra. La zona que travessava era gairebé desèrtica, només creixien matolls resecs i tota mena de plantes punxadisses. De tant en tant algun arbre solitari, més mort que viu, allargava les seves escanyolides branques al buit, tot buscant remei a l´agonia que el corsecava. En les altures, un parell d’aus carronyaires volaven en cercle a la recerca d’alguna menja putrefacta per als polls del seu niu. En l’horitzó grans i fosques nuvolades començaven a enterbolir el cel.

Tot just es trobava dalt el port de Mal Averany quan, sorprès per l’esclafit d’un tro poderós, en Marcel va estar a punt de sortir de la carretera. Segons després la  fogonada  d’un llamp va encegar-li els ulls un instant, el suficient per no adonar-se del senyal que recomanava conduir amb precaució pel perill de despreniments. Preocupat per  la  magnitut de la tempesta que el perseguia, en Marcel va prémer una mica més el pedal de l’accelerador i es va aferrar amb força al volant. Una paret de pedres esquarterades li feia costat en el moment que, al seu pas, una roca de considerable mida es desprenia de la seva mil·lenaria posició, precipitant-se  avall i enduent-se pel davant tot allò que entorpia el seu camí.

Tot va ocórrer en questió de segons. L’estrèpit del terrabastall va alertar  en Marcel que instintivament va frenar just a temps. El pedregot, que va passar com una exhalació pel seu davant, va aturar la seva carrera al bell mig de la carretera i ara jeia envoltat d’una gran polseguera i acompanyat d’un munt de terra, pedres i troncs escapçats. Es pot ben dir que en Marcel es va salvar de prendre mal gràcies als seus bons reflexos.

LLegiu-ne més »

Aquests són alguns dels paràgrafs que la seva autora Cristina Chapela ha publicat en la revista “Plantas y bienestar” amb el títol “Ritual mágico a base de plantas para la noche de San Juan” i que jo em permeto exposar a continuació.

“En el seu origen la nit del 23 de Juny era una festivitat pagana que celebrava el solstici d’estiu, encara que en realitat aquest es produeix un parell de dies abans.

Molts són els llocs que, en aquesta nit màgica, donen cabuda a la celebració d’unes tradicions ancestrals que han sobreviscut al pas dels temps i que es basen en infinitat de creences referents a la nit, la bruixeria i la salut del cos i de l’ànima. La fantasia i la realitat es donen la mà i es fonen en el foc de les fogueres per espantar bruixes, follets, mals d’ull i qualsevol mal auguri.

Són nombroses les tradicions que es basen en el poder curatiu de les plantes medicinals, i és que les seves propietats terapèutiques i netejadores les converteixen en una de les eines bàsiques  per els “ritus” que en aquesta nit es celebren a tot el llarg i ample del territori.

El costum més famós i que es repeteix en varis països europeus, especialmente en la vertent atlàntica, és el de preparar un gibrell  amb les nomenades “herbes de sant Joan”. Segons la tradició han de ser les dones les que recullin les herbes i les posin en remull dins l’aigua que hagin dut de set fonts. LLegiu-ne més »

 La teva figura magestàtica em va cridar força l’atenció  dies enrera quan  visitava una sala on era exposat el teu retrat. Una obra de la extraordinaria pintora Lita Cabellut.

Em vaig proposar retenir-te i a la fi vaig poder aconseguir un petit póster de la teva imatge. És per això que ara ets emmig  d’altres de ben diferents, en una de les parets del meu petit estudi.

Avui, tot buscant una mica d’inspiració per a la  nova narració que vull escriure, he fugit del confús garbuix d’idees que em venien a la ment fixant els ulls fora de la pantalla de l’ordinador. En un primer moment els meus pensaments han vagarejat distrets entre els  diversos objectes que reposen damunt de la taula. Després en aixecar la  vista, he ensopegat sobtadament amb el teu rostre.

Alguna cosa hi ha en aquest retrat teu que no sé definir de manera clara, però el  cas és que cada cop que et miro experimento un munt de sentiments del tot contradictoris. Jo diria que una part de tu m’agrada i m’asserena i per altra banda  m’inquieta i em trasbalsa. De debò que moltes vegades he tingut la temptació de treure’t del meu davant i ficar-te en un calaix. No m’he decidit encara a donar aquest pas però sé que no trigaré a fer-ho.

Llueixes un front més aviat ample i els cabells amagats dins una ben disposada còfia blanca, un fet que contribueix a donar realç i bellesa al teu rostre ovalat; unes celles fines i lleugerament alçades i un nas força harmoniós.

LLegiu-ne més »

El seguent  escrit correspond al article que la terapeuta Audrey Gauduchon va publicar en la revista “Plantas & Bienestar”.

 El petit Lliri de maig o “muguet”,  creix en el sotabosc segons avança la primavera. Es diu que a Grècia, en el mont Parnàs, Apol.lo va teixí amb ell una suau estora per els peus de les seves nou muses. I en l´antiga Roma es feien garlandes de Lliris de maig en honor a Flora, la ninfa de la floració.

Els celtes, per la seva part, celebraven dins el primer dia de maig la gran festivitat de la primavera i, per a ells, aquest  lliri era sobretot un arma contra els esperits malignes i també  l’anunci del retorn de la abundància. Per aquest motiu, el posaven tant en els coneguts “arbres de maig” com en les portes de les cases.

Segons els cristians, el Lliri de maig va néixer al peu de la creu per les llàgrimes vesades per la Verge. Sembla ser també que aquesta planta tintineja a les portes del Paradís a l’entrada dels homes justos.

La popularitat d’aquesta planta ja ve del temps del Renaixement, quan es va convertir de nou, un primer de maig, en un veritable amulet de la sort en la cort del rei gal Carles IX. Aquest rei, encantat amb el regal que va rebre d’un cavaller, va demanar que a l’any següent totes les dames de la seva cort rebessin un ram d’aquelles flors. Així va ser com la tradició ha arribat fins els nostres dies.

LLegiu-ne més »

Va haver-hi un temps que, en arribar la primavera, es podien veure molts dracs sobrevolant el nostre país. Provenien de terres llunyanes i cada any es des-plaçaven al llarg de molts quilòmetres tot buscant un lloc més atemperat.

És per això que travesaven pobles i muntanyes emmig d’una gran cridòria i també d’algunes baralles, per mirar d’aconseguir els millors llocs on poder covar els  ous que no trigarien a posar les femelles.

Els espais que oferien les coves eren sens dubte els més apreciats, però era molt clar que no n´hi havia prou per a tots, així que la gran majoria es van espavilar  a ocupar els cims més atapeïts i els barrancs més costeruts i profunds que van trobar.

Però… sempre hi ha un però. Resulta que, entre tots els dracs nouvinguts n´hi havia un, el més jove de tots, que va arribar l’últim a les nostres terres i en va tenir prou amb un cop d’ull per adonar-se que els llocs més convenients ja eren ocupats.

Aquest drac es resistia a haver de buscar un lloc lluny d’on eren els seus companys, volia poder volar amb ells i compartir jocs i menjar, com sempre havien fet. Així és que, després de recórrer el terreny diverses vegades, va decidir que dalt la torrassa del castell  hi havia suficient lloc per a ell.

No s’ho va pensar més. Estava ben decidit i, amb aquesta convicció, va començar a portar grans feixos d’herba cap a la torre per fer-se un bon coixí on poder descansar. LLegiu-ne més »