Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.

Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.

Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar  juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.

Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual. LLegiu-ne més »

Avets de tots tamanys,

penjolls de llums i escumalls,

tirabuixons de cintes iridescents,

flors de pasqua amb llaços verds, grocs i vermells.

Un poblet de suro,

un portal i uns pastors,

un àngel del Cel i una estrella,

una mula, un bou, una parella i un nadó.

Uns mags que s’acosten,

un caganer ajupit en un racó, 

un riuet de paper de plata sota un pont,

porquets, ovelles, peixos, ànecs i un pescador.

Cada any el mateix,

aquest, tot i ser diferent,

cap virus espatllarà la tradició,

menjarem canalons, figues, neules i torrons.

Altra cosa ès el sentit del Nadal,

aquest cal portar-lo dins del cor,

reunits amb la familia o potser sols,

Nadal ès cada dia, tornaran les abraçades i els petons.

Pilar Zabala

DESPLAÇATS

Mans que confien,

mans que supliquen,

mans que esperen.

Camins caminats

fugitius de la guerra,

del foc i la fam,

El preu és molt alt,

la voluntat ès un repte,

la mort assetja,

Cal seguir i seguir,

oblidar el cansament,

empassar el dolor.

Esculls al davant,

destrucció al darrera,

l’abandó es mastega.

Rehens innocents,

peons d’una juquesca,

d’aquells que creuen ser déus.

Pilar Zabala

Samuel Langhorne Clemens, més conegu tamb el seudónim de Mark Twain, va ser un periodista, escriptor, aventurer, orador i humorista que va nèixer a Florida, Missouri, el 30 de noviembre de 1835 i va morir a Connecticut el 21 d’abril de 1910.

Considerat el pare de la literatura americana, Twain va escriure més de 500 obres, algunes d’elles tan exitoses, com “Las aventuras de Tom Sawyer” o les de “Huckleberry Finni”.

Fins a la fi de la seva mort, Twain va seguir escribint amb la mateixa força i entusiasme que va imprimir en els seus primers llibres. Prova d’això ho trobem en les pàgines  de “El diari d’Adam i Eva”, del 1906.

S’equivoquen els que esperen trobar en aquest relat la història idíl·lica,o potser la avorrida vida dels nostres primers pares. Així mateix també cal oblidar qualsevol prejudici que es tingui de l’anomenat Paradís Terrenal. LLegiu-ne més »

 “Les ciències avancen que és una barbaritat”. Jo per molt que corri i per molt esforç que faci sempre arribo tard a pujar, ni que sigui a l’ultim vagó, del  tren de les noves tecnologies,  sobretot  perquè cada dia passen a més velocitat.

Això que diré ara no te gairebé res a veure amb l’anterior comentari, però sí una mica amb la manera que, en general tenen els joves, i els no tan joves, d’escriure els missatges de what´s ups, prescindint de les més vocals possibles i substituint algunes consonants per altres.  Per exemple posant una K quan volen dir  QUE.

Diuen que el temps ès or, i estic d’acord, però em pregunto si  també a l’hora d’escriure cal estalviar-lo tant. Confesso que de bon començament em va costar una mica acceptar aquesta manera d’economitzar temps. Tingueu en compte que jo pertanyo a la vella escola, però això no vol dir que no aprovi que sigui el jovent qui marqui les regles del joc.

Un fet em porta a un altre de ben diferent,  coses del meu cap, que ja va per on vol… El cas és que l’altre dia vaig acompanyar la meva tieta a la LLegiu-ne més »

Santa Bàrbara beneïda, tú que ets al costat dels sants més sol·licitats et prego els diguis de part nostre que ja en tenim prou de pluja, que estem més que satisfets i agraïts per l’abundància dels seus dons, però que si us plau posin fi a la petició que els vàrem fer perquè amb la quantitat d’aigua que ens està caient ja en tenim més que suficient per un llarg temps.

Saps molt bé que durant una vuitena de dies vàrem sortir de matinada en processó demanant  compassió per nosaltres  i els nostres camps assedegats.  Tingues en compte que, a cada nou dia que passava es veien més secs i aterrossats. La llarga sequera ens estava colpejant  de mala manera en malbaratar  la nostra feina i el que haviem esperat rebre d’ella.

És ben clar que sense aigua no es pot aconseguir cap collita, però tot ha de tenir  la seva mesura. L’excés també es contraproduent i fins i tot pot arribar a ser desastrós.

Santeta meva, t’hauràs adonat que portem vuit dies de pluja, la mateixa quantitat de matinades que  vàrem sortir a implorar l’atenció dels teus companys i companyes  més influents. Ara, amb els camps anegats i els animals de granja tancats a l´estable, no tenim  cap dubte que els nostres precs han estat escoltats i fins i tot sobrepassats.  LLegiu-ne més »