des 15

Temps de Nadal

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Cabories i altres reflexions Cap comentari »

 

images manos 3Nadal, temps de celebració i joia, de repartir petons i abraçades, de desitjos de pau i armonia. Temps de retrobar vells amics, de fer regals i compartir taula amb la família. Temps de tornar a fer bullir l’olla grossa, preparar canalons i altres menges  delicioses. Temps d’escollir un bon vi i alçar la copa del cava i, com no pot ser d’altre manera, acabar l´atipamenta amb varietat de neules i torrons i una caixa de bombons.

És temps de tornar a construir un petit poble amb escorça d’alzina surera, molsa, branquillons, un pont i un riuet de  paper de plata.  No hi faltarà la representació d’un humil naixement del tot extraordinari,  envoltat de bestiar, gent pagesa, un parell d’àngels i tres Reis Mags vinguts de l’orient, tots ells a tocar d’un cel blau de paper cobert d’estrelles.

És temps de posar garlandes de llums en carrers i places. És temps de cantar cançons, recitar poemes i encendre  espelmes per els que ja no hi són. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 21

El despertar

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 

images tic tacJa sé que és absurd que cada nit, en el moment d’anar a dormir, activi el botó del despertador per a que soni a les vuit del matí. És absurd perquè estic jubilada i ja no em cal marcar l’hora per anar a treballar. És absurd perquè ara dormo menys; tant és així que, la majoria de vegades em desperto cap a les sis del matí i ja no aconsegueixo  dormir més. Cada vespre sóc conscient de l’absurd que resulta el meu gest però, no ho puc evitar. Necessito saber que el despertador vetlla per mí, no fos cas que m’aixequés massa tard, sobretot a l’hivern, quan les matinades son més fosques.

El despertador… aquest objecte posseidor en altres dies d’una odiosa estridència metàl·lica, va ser la causa de que durant molts anys el considerés tan valuós i necessari com menyspreable.  Recordo que, en despertar-me cada matí no festiu, li dedicava els meus  pitjors pensaments per atrevir-se a destorbar l’imperiosa necessitat que jo sentia de  dormir una mica més. Llavors, quan era jove i bonica,  mai en tenia prou de dormir. És ben cert que amb el pas del temps tot canvia. Ara el so constant, acompassat i discret del seu tic- tac, acompanya les meves vigílies abans de submergir-me dins les flonges nebuloses de Morfeu, però… cosa extranya,  avui ja a prop de les tres de la matinada, encara vagareixo desperta per l’espai sideral més aixerida que un ginjol.

Au vinga, Claudina, deixa ja de donar voltes i més voltes com una croqueta a mig rebossar. Deixa que els pensaments passin sens més davant teu, no et distreguis i intenta centrar-te en el buit, en el no res. Ommmmmm…  No hi ha res a fer, ho he provat una vegada i un altre però no em funciona, i allò de les ovelles tampoc ha resultat;  les molt impertinents intenten saltar la tanca totes a l’hora i així no tinc manera de   poguer-les comptar. Impotent davant la llarga vigília em deixo atrapar  pel conjunt d’imatges que agafen el relleu. Són imatges que ocupen i distreuen la meva ment amb una successió de  situacions  que,  estic segura,  perdran importància a la llum del sol, però que ara, en aquest moment, em mantenen lligada a una sèrie de pensaments  que avancen enganxats com els vagons d’un llarg tren de mercaderies.     LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 07

Realitats

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Cabories i altres reflexions 2 Comentaris »

 

imagesmujeres i espejo 4El fil dels meus enrebessats pensaments nocturns es desvien vers una realitat més present tan aviat com surto de la dutxa. Ja ben desperta i relaxada embolico el meu cap amb una tovallola de color blau cel, en conjunt amb el barnús que cobreix el meu cos. Una tènue cortina de vapor vagareja lentament per tot l’espai del  bany  fins a  formar un  baf ploraner que abraça el mirall.  La temptativa de dispersar amb la mà el tel que encega aquest vidre no dóna bons resultats. Tan sols aconsegueixo que la meva imatge es reflexi precàriament confosa uns instants, per tornar a ser engolida ràpidament per la boirina.  No és fins que obro la finestra que l’aire fresc del matí retorna la normalitat a l’estança. Llavors eixugo i pentino bé els meus  llargs  cabells, alhora que examino amb molta atenció la meva aparença. I haig d’admetre que la imatge que em torna el mirall no és precisament tan engrescadora com per a tirar coets.

Que lluny han quedat els anys de jovenesa de la Dina, quan les sabates de taló d’agulla i l’estretor de les faldilles que duia feien cimbrejar el seu cos com un jonc.  La cintura normalment  comprimida sota la pressió d’amples cinturons, de cuir o de roba, per allò d’aconseguir treure més pit. El ulls sempre ombrejats i pintats amb una atrevida ratlla, resseguida a pinzell amb un “eyeline” negre anti-al·lèrgic, provinent d’Andorra.  Els pòmuls realçats amb una lleugera capa de pólvores de color siena clar, per imprimir més realç i vivesa al rostre. Els cabells pentinats segons la moda del moment; agafats amb una cua dalt del cap, deixats anar ben llisos, o tot al contrari, ben rinxolats. El “crepat” que incloïa un monyo a l’estil Grace Kelly, o un altre que  acabava en forma de “bucle”.  Alguns d’aquests pentinats els aconseguia a força de dormir tota la nit amb els “rulos” posats.  No hi ha dubte que amb tot aquest envernissat la Dina feia una certa patxoca.    LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 17

Sense noticies de Gurb

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Croniques Culturals Cap comentari »

 índice 400L’autor d’aquest llibre és Eduardo Mendoza, nascut a Barcelona l’any 1943. És autor teatral, escriptor, advocat i traductor. Ha rebut diversos premis; l’últim ha estat el Premi Cervantes concedit el 20l6.  Entre els anys  1973 i 1982 visqué a Nova York, on va treballar d’intèrpret a les Naciones Unides.

“Sense notícies de Gurb” es un relat que va veure la llum el 1991. Consta de quinze capítols al llarg de 144 pàgines i  parteix d’una crònica novel·lada de la realitat, tractada amb una gran dosi d’humor satíric i força còmic.

Mendoza aprofita la visió d’un extraterrestre que ha aterrat a Barcelona per criticar tant la ciutat com als seus habitants i les institucions. També posa de relleu altres problemes com la contaminació, els sorolls, el tràfic, les desigualtats econòmiques, la delinquència… però sense deixar de transmetre en tot moment la seva estimació i fascinació per Barcelona.

Gurb no és pas el protagonista, ho és el seu company, el comandant de la nau espacial, que és qui cada dia escriu un diari fent referència al lloc on es troba, el que succeeix i fins i tot el que pensa. Gurb no ha tornat a la nau des de que va adoptar l’apariència de la Marta Sánchez i el comandant veu difícil que pugui retornar a l’espai sense ell.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 10

 

 imagesbien 4Tancades dins d’un moble sabater, comprimides i sense prou aire per poder respirar, hem passat molts mesos a les fosques. La noia que se’ns va endur de la sabateria amb tant d’entusiasme ha acabat utilitzant-nos tan sols unes poques vegades, cosa que evidencia de manera molt clara que ha perdut tot l’interès que sentia per nosaltres.

Encara que una mica tard, faré les presentacions. La meva companya i jo formem un parell de sabates de pell fina molt elegants, de color vermell i amb un taló de sis centímetres d’alçada. A ella li correspon un peu del costat dret i a mi un de l’esquerre.

Són moltes les vegades que ens hem preguntat per què altres companys de menys qualitat tenen la sort de ser acceptats i nosaltres no?  El cert és que no ho acabem d’entendre…

Calla, espera un moment! La noia ha obert el calaix i sembla que aquest cop ens mira amb atenció. Sí, per fi s’ha decidit i ens treu d’aquesta presó, però… què fa ara? Per què ens fica dins d’una bossa? Vaja, ja tornem a ser a les fosques.

Oh, ara ens treu de la bossa, ens deixa al carrer i s’en va. Això no m’ho esperava.

—No, no te´n vagis, per què ens abandones? potser no som del teu gust? t’hem fet cap mal? Torna, ens adaptarem als teus peus, t’ho prometo.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 14

L’illa de Tasmània

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Monográfics 1 Comentari »

256El món encara era jove quan vaig néixer. Jo era una illa verda, poseïdora d’un clima atemperat y humit que afavoria el meu creixement i  la força dels vents em proporcionaven  pluges abundants. A l’hivern  les meves muntanyes i el prats alpins es cobrien de neu i, amb l’arribada de la primavera, s’omplien de flors.  En la meva costa oest, el bosc  humit era tan espès que els humans no gosaven a endinsar-se massa i els arbres es convertien en gegants de braços poderosos.

Els tasmans, humans que vivien de la cacera i la recolecció, eran pocs, i jo els donava tot el que necessitaven. En las terres altes del centre hi havia centenars de llacs. Milers de cangurs, i altres espècies de marsupials recorrien les  meves prades d’acàcies i eucaliptus. Jo era acollidora de moltes espècies d’animals  únics en el món, animals que prosperaven tranquils en la meva costa.

El primers humans foranis que vaig veure eren diferents, tenien la pell pàl.lida i no s’hi van estar gaire. Anys després, un altre grup va vorejar la meva costa però també van acabar marxant.  El 1802 van venir uns altres visitants, aquest cop per quedar-se i van dir que jo era seva i aquí van començar les meves desgràcies. Es van entussudir a alimentar-se amb els animals i les plantes que duien i que van trigar a aclimatar-se. Llavors, sense que jo els fes cap mal, van començar a atacar-me.

Un parell d’anys després, 300 dels meus tasmans, homes, dones i nens anaven perseguint uns cangurs per alimentar-se. No duien llances, solsament maces, però un grup de soldats els va descobrir i els van matar a tots. Les escaramusses sovintejaven per part dels soldats fins que les van acabar convertint en una guerra d’extermini. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mai 07

 

ABECEDARIOHi han coses que hem acabat acceptant com a fets inamobibles i, talment com si fossin un “dogma”, segueixen estant en el mateix ordre que es va establir en el seu  dia.

Un d’aquest casos és el de l´anomenat “Abecedari”. Totes les lletres, de la “A” a la “Z” es troben  encadenades de manera fixe i inalterable, és així com ens hem acostumat a veure-les, una darrera de l’altre, com soldadets en una desfilada des que ens les varen fer aprendre i recitar de  memòria en el parvulari. A,B,C,D,E,F,G,H.I,J,K,L,M,N,O,P,Q,R,S,T,U,V,X,,Z.

Després d’aquest inmobilisme perpetuat a través dels anys penso que ja va sent hora que li donem un gir més original i innovador al “abecedari”. La meva proposta és que li concedim a la lletra “Z”  l’oportunitat de passar a ser la primera i que darrera d’ella es vagin col.locant totes les que ara són al seu davant.  Per que m’entengueu tots millor; es tracta simplement d’invertir el seu ordre, que a partir d’ara seria: Z,,X,V,U,T,S,R,Q,P,O,N,M,L,K,J,I,H,G,F,E,D,C,B,A.

Sé perfectament que aquest canvi significaria un gran d’altabaix en l ´obscur i laberíntic món dels arxius i un gran maldecap per tots els arxivers. És ben segur també que una impressionant aturada es produirïa en tots els despatxos, oficines bancàries, comerços, arxius, registres, etc. etc. i dies i més dies de feina pesada i força laboriosa, però… tindria  l’avantatge que, durant un temps, donaria feina i un sou a gent que, sense ells voler-ho, es trobessin desesperadament a l’atur, la majoria amb les mans buides i els plans d’ajuda  vergonyosament caducats. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress