De sobte em desperto amb un ensurt. Obro els ulls i observo la mica de claror que procedent del celobert s’endinsa tímidament pel passadís fins a tocar tot just la porta de la meva habitació. No em cal mirar l’hora, sé que són més o menys les 6 del matí. Em regiro inquieta dins el llit i sospiro per tornar a deixar-me anar dins els acollidors braços de Morfeu però sé que serà en va. Un insidiós rac-rac, provinent de l’arrovellada politja d’uns estenedors, em treu de polleguera. Un dia sí i un altre també, una desconsiderada veïna es dedica en aquesta hora a despenjar la roba.

M’aixeco del llit amb el propòsit de no deixar-me afectar per aquest enutjós incident i amb pas decidit  em dirigeixo cap a la dutxa. Deixo que el raig d’aigua tèbia llisqui una generosa estona per la meva pell, proporcionant-me així el millor bàlsam relaxant,  alhora que em confereix una bona dosi d’optimisme. LLegiu-ne més »

Arrapat a la paret veig un dragonet panxut esperant pacient que s’acosti el seu àpat preferit: mosques, mosquits i arnes despistades. Com l’envejo… ell pot entrar i sortir del jardí tantes vegades com vulgui, mentre que jo, castigada com estic a la meva habitació, no puc  anar enlloc, quin avorriment.  És millor que tanqui els ulls i comenci a somniar.

Vet aquí que sóc una dama de l’edat mitjana. Porto espasa, casc protector, capa i túnica blanca amb una creu  vermella brodada al pit. El dragonet ha crescut i ara és un magnífic drac d’ales poderoses. Asseguda al seu llom viatjo fins el cim de la Muntanya Blava, on una fera maligna té presoner dins d’una cova el princep més noble, formós i gentil que es pugui imaginar. El meu drac valent treu foc pels queixals i acostant-se a la fera maligna aconsegueix deixar-li el pèls ben socarrimats, moment que jo aprofito per etzibar-li un cop d’espasa tan fort al cap, que la bitxa cau a terra ben estabornida. Llavors el príncep queda alliberat i ell i jo ens mirem embadalits. Sabem que a partir d’ara els dos ens pertanyem i, envoltats d’un munt de roses vermelles, que el drac amic ha anat a collir, ens prometem amor per sempre i sens fi.

Pilar Zabala

 L’espera es fa llarga i feixuga, intento posar atenció en la lectura d’un llibre que fins ahir em tenia captivada però haig d’acceptar que ara és en va, no puc deixar de pensar que en aquests moments s’està produint l’imminent naixement d’en Biel, el meu tercer nét.

Plego el llibre i fixo el ulls en el passadís que es mostra davant d’una de les portes de la sala. Les anades i vingudes del personal mèdic són constants, i la meva ansietat per rebre notícies de la bona nova es transforma en decepció cada cop que les passes s’allunyen passadís enllà sens més.

Per distreure’m miro discretament a la gent que seu davant méu i comprovo que  tampoc ells poden amagar l’ansietat que els aclapara. Una persona s’aixeca de la cadira, camina una mica i torna a seure. Un altre obre, tecleja i tanca continuament el mòbil. Una dona busca conversa en un interlocutor que no sembla tenir ganes de parlar. Una altra dona es dirigeix per tercera vegada al mostrador d’informació. Una parella comenta que s’havien confós i esperaven en una altra sala. Entre tots ells, tan sols un home seu amb amb una aparença força tranquil·la; l’acompanya una maleta mitjana i una bossa discretament estampada i res sembla destorbar la seva atenció, fora del llibre que està llegint amb molta afició.  Penso que segurament aquest no és el primer cop que espera l’arribada d’un fill. LLegiu-ne més »

Una vegada hi havia una crisi devastadora . L’atur creixia i s’extenia com una llefiscosa taca d’oli per tot el país. Fàbriques, petites i grans empreses se´n van anar en “orris”,  joves i no tan joves es van quedar sense feina, moltes famílies eren desnonades cada dia, es van eliminar i en molts  casos reduir  les ajudes als més febles, perillava la Sanitat pública, augmententaven els preus dels medicaments i dels productes diaris més bàsics. En fi, la llista de despropòsits era cada cop més llarga i molt feixuga d’enumerar.

Dolia en l’ànima constatar que els menjadors públics (financiats de manera voluntària per gent de bon cor) estaven saturats i ja no es podia abastir la demanda creixent de totes aquelles persones que pacientment feien cua davant la porta amb l’esperança de  ser ateses.

I tot aixó passava mentre altre gent “molt respectable” i sense cap mena d’escrúpol s’omplia les butxaques amb els diners que aconseguien exprémer al ja més que exaust i desesperat poble.

Aquest conte ja ve de lluny i és massa llarg, tan llarg que encara ara no es veu el final,  però fa tanta pena que fins i tot els nens que no l’entenen acaben plorant.

Pilar Zabala

Berthe Morisot va néixer a Bourges, un municipi francès, el 14 de gener de 1841 en el sí d’una família pertanyent a l’alta burgesia. El 1852 es van traslladar a París i allí ella i les seves germanes Ivette i Edma van ser educades en el gust per la concepció de les arts i la música i més tard van prendre classes de dibuix. El seu besavi fou Jean-Honorè Fragonard, pintor d’estil rococó.

Berthe i la seva germana Edma van començar a practicar copiant les pintures dels grans mestres al museu del Louvre. L’interès per la pintura i els dons per dur-la a terme aviat es van manifestar de manera especial en Berthe i va ser en aquest museu on va conèixer el seu primer mestre important, Henri Fantin-Latour, que li va presentar a Edouard Manet. Bertha es va convertir en amiga i “musa” de Manet, ocasionalment va fer de model per alguns  dels seus quadres i entre ells és famós el que porta per títol “El Balcó” .

Amb gran coratge i profunda convicció, Berthe va decidir seguir la seva vocació artística, no de manera aficionada, com era costum entre les dones que gaudien d’un  cert nivel econòmic,  sinó igual que qualsevol  home i ho va fer amb una postura  plenament radical.  S’ha de tenir en compte que en aquella època l´Acadèmia de les Arts no era accesible per a les dones i aquest impediment propiciava que el talent femení es quedés  tancat i barrat a casa. LLegiu-ne més »

Avui la comarca del Pallars Sobirà, on es troba situat el poble de Burg, s’ha despertat amb mandra sota un espès mantell gris. El vent arrauxat que l’acompanya és premonició  que no trigarà gaire a descarregar la pluja, però tot i així, i amb la ferma decisió de caminar una mica, em dirigeixo cap el lloc on es troba el que en un temps passat va ser un actiu molí de gra i que ara es mostra vergonyosament enrunat. La seva situació al  costat d´un camí que segueix el curs d’un torrent mig amagat entre arbres i esbarzers i s’endinsa enllà, tot vorejant els verds camps de pastura.

Els cops de vent agiten la testa dels arbres i a l´escolar-se entre les branques es produeix una suau i dolça remor. Tot seguit les fulles més febles es desprenen a grapats i en el seu descens inicien una dansa que omple l’espai d’una sorprenent pluja daurada. Mentre admiro aquest bell espectacle m’encega durant uns segons la ziga-zaga que un llamp esplendorós ha dibuixat al cel i el retruny del tro que segueix a continuació m’obliga a desfer el camí ràpidament. LLegiu-ne més »

Fa dies que a casa no es parla d’una altra cosa que no sigui la festa del nostre barri. Que si aquest any hi haurà jocs, atraccions i xocolatada per als menuts, que si fins i tot, oh meravella, hi haurà una tòmbola plena de regals pels qui vulguin provar sort. No ho sé, jo no em puc fer idea de com serà tot plegat fins que no ho vegi.

Això de les atraccions i la xocolatada em té molt amoinada, perquè tan aviat el papa i la mama em diuen que sóc petita, com poc després em renyen per qualsevol cosa i em diuen que no està bé el que he fet perquè ja sóc gran. Tinc sis anys jo, i a mi aquesta incertesa seva em treu de polleguera perquè no tinc clar si aquella gent em deixarà participar o no de la xocolatada que hi haurà per als menuts. Els pares em diuen que sí, que no m’amoïni, però jo no m’acabo de refiar, penso que ho diuen perquè calli i els deixi tranquils amb les seves estranyes cabòries. LLegiu-ne més »