Feia hores que conduiem per una interminable autopista i estàvem força cansats. Els dotze dies de vacances destinats a visitar diversos llocs d’aquell país havien resultat ben invertits i molt aprofitats, però el viatge havia arribat a la seva fi i érem de tornada cap a casa. El cas és que havíem aprofitat l’estada fins a l’últim moment i ara eren molts els quilòmetres que encara ens quedaven per davant.

La nit avançava sense remei i amb ella la pesantor dels ulls se´ns feia cada cop més patent; era el senyal inequívoc que ens havíem d’aturar. Erem ben conscients d’això però en ple mes d’agost i sense haver tingut la precaució de reservar habitació amb antelació, teníem clar que se´ns presentava un bon problema.

A la llunyania unes poques llums parpallejants refulgien de tant en tant emmig de la foscor. Ja contàvem en dirigir-nos cap a la primera sortida quan ens va sorprendre la vistositat d’un llum de neó anunciant habitacions. No cal dir que, sense dubtar ni un segon, vam anar en la seva direcció. LLegiu-ne més »

No podia creure que fos possible el que estava veient. Aquella caixeta de música que s’exposava a terra com una andròmina més en aquell mercat de vell, em va accelerar el cor. Era tan idèntica a la que jo recordava que fins i tot semblava la mateixa.

Una força més gran que jo m’impedia apartar la vista d’aquell objecte que m’atreia com un imant. Em vaig quedar palplantada al seu davant, concentrada en un munt de pensaments i tan sols vaig reaccionar quan el venedor, un jove amb moltes ganes de vendre, el va posar a les meves mans.

La tapa es veia una mica desencaixada i coberta de pols, peró la superfície de tota la resta encara es mantenia en bones condicions. És cert que la ballarina havia perdut la perruca i part del dit d’una mà, però encara es mantenia ferma dins el seu precari equilibri. També hi faltava la clau que permetia escoltar el compàs de la melodia, però el giny de la maquinària semblava estar en bon ús. Tot feia pensar que no seria difícil poder reparar aquelles mancances. LLegiu-ne més »

Podeu ben creure que em vaig fer un fart de rumiar on podien haver anat a parar aquelles resplendents flames que un moment abans, a més d’escalfar-me, crepitaven potents i brillants al meu davant. El fet és que en un tres i no res van desaparèixer del cau de la llar de foc, i ara tot el que em queda d’aquella foguera tan vital és el tímid rastre d’un fum que s’enfila xemeneia amunt.

Perque entengueu la meva preocupació us diré que el fet ha succeït en un poblet del Pirineu, un lloc on he vingut a passar uns pocs dies, ara que tot just som al començament de la tardor.

Avançada la tarda, espesses i fosques nuvolades han començat a envair el cel empeses per un vent cada cop més agitat i inquiet. Com era d’esperar la pluja no ha trigar a descarregar amb força, peró a diferència d’altres vegades aquest cop ho ha fet amb una fúria i una violéncia del tot extraordinaria i poc habitual en aquest indret.

Sigui com hagi estat, el cas és que un bocí d’aquest mal vent ha tingut la audàcia de cargolar-se i baixar rebufant per la xemeneia fins aconseguir  fer fonedises aquelles  flames que tan de goig i servei em feien. LLegiu-ne més »

Joc de cartes: ninot articulat, espai sideral, rosa blanca, taula parada, dau, paissatge

Quan era petita tenia l’esperança de fer realitat un somni que dia sí i altre també acudia a la meva ment. Arribaria un temps en el qual tots els cotxes volarien i jo podria creuar el firmament de nord a sud i d’est a oest, vaja… que seria una intrèpida viatgera galàctica explorant altres móns.

Els anys anaren passant i vet aquí que ara de sobte i per a sorpresa meva, sense saber com, em trobo en un lloc totalment desconegut. Us ben asseguro que de cap manera tenia previst poder arribar a creuar la immensitat dels espais siderals, però es ben clar que a la fi ho he fet.

Els meus peus reposen sobre una sèrie de petits promontoris de sorra fina que de ben segur arriben fins més enllà d’on els meus ulls em permeten de veure. La llum que m’envolta és d’un difumitat color taronja, eclipsat continuament per la gran quantitat d’objectes lluminosos que creuen aquest cel infinit a una velocitat extraordinària. Tot això passa mentre el parell de llunes que pengen del firmament, una al costat de l’altra, són acompanyades per un munt d’estrelles multicolors.

Una gran construcció de pedra, sorra, fang i diversos materials metal·litzats, s’alça imponent com un castell al meu darrera, res més ni ningú és al meu abast en aquest desert inhòspit. L’aire que fins ara era suau passa a convertir-se ràpidament en un vent desagradable i molt molest per la quantitat de sorra que aixeca i arrossega per tot arreu. Evidentment la vestimenta que porto no és la més encertada, me n’adono d’aquest detall quan un munt d’esgarrifances comencen a recórrer el meu cos fent-me tremolar de fred, i és llavors quan prenc la decisió de refugiar-me dins l’edificació. LLegiu-ne més »

Tirada de daus: rellotge, bens, món, bol, lluna

Nit d’imsomni

Un cop més em trobo atrapada dins la calorosa i pesant teranyina de l’insomni. El cu-cut del rellotge de la sala d’estar em confirma que segueixo desperta a tres quarts de dues de la matinada.

He comptat una llarga filera de bens blancs amb potes rosses, m’he centrat en que la meva respiració flueixi rítmica i pausada, m’he visionat damunt un pont contemplant el pas del l’aigua, també he imaginat les onades del mar arribant a la platja, he fantasiejat que sóc dalt d’un gronxador volant de cara al vent… però res de res, tot ha estat inútil. El cas és que d’altres vegades m’han funcionat aquests relaxats pensaments però avui segueixo estant tan desvetllada com al començament.

A la fi he decidit sortir del llit i reposar un estona a la terrassa. No he trigat a experimentar un gran plaer en admirar la bellesa i grandiositat d’aquest firmament on es sosté, ingràvid, aquest petit món nostre.

En aquesta super càlida nit d’agost he tingut temps per observar amb atenció la rodonesa de la lluna i les seves pigues, ara que el seu aspecte sembla més net i proper. Tan sols algun núvol perdut m’ha privat de veure, per uns instants, l’avui rosada imatge d’aquest astre que ens du llum i vida enmig de la foscor i que apareix tot just quan el sol es fa fonedís. LLegiu-ne més »

Estic esgotada i això que no he sortit pas a fer el cim de l’Everest. Ara mateix em bull el cap, la suor em regalima pel cos igual que un aspersor, les cames em pesen com si portés un munt de sorra a cada peu i, per acabar-ho d’arrodonir el meu carrer fa pujada i vaig a peu.

El sol, igual que ahir i molts altres dies abans, segueix mostrant-se cruel i implacable amb els mortals d’aquesta terra. Certament la memòria fa temps que em falla, però estic segura que en tots els meus anys anteriors no vaig patir un estiu tan calorós, pesant, xafogós, tòrrid i insoportable com aquest.

Encara no són les deu del matí i l’únic que he fet en acabar d’esmorzar ha estat arribar-me al forn per adquirir un motllo de pa d’espelta i de camí m’he aturat a comprat olives mortes, aquelles que són arrugadetes i una mica asproses de gust. La idea era comprar mig quilo d’aquesta traça però sols m’he endut un grapadet perquè les pobretes tenien un aspecte tan sec i rugós que semblaven carbonitzades per la cremor del sol. LLegiu-ne més »

Aquesta és una pel·lícula espanyola de l’any 1998 dirigida per Julio Medem. Es tracta d’una trama circular extremadament romàntica, però inusual. Dibuixa la realitat traumàtica de la pèrdua, el desencontre, l’efímer, el sense sentit i la mort. A través de tot això Medem proposa una reflexió sobre l’amor romàntic, la passió idealitzada, la unió perfecta i allò que té d’il·lusionant.

L’argument és el següent: L’Otto i l’Anna tenen 8 anys quan es coneixen casualment. Ell corre consternat darrera una pilota en conèixer que els seus pares es separen. L’Anna també corre desesperada i cau a terra en saber que el seu pare ha mort en un accident. A partir d’aquí aquets dos personatges entrecreuen les seves vides de manera paral.lela a través del cercle de la vida i de les coincidències del destí.

Amb el temps la mare de l’Ana es casa amb el pare del Otto, i els dos joves, ja amb disset anys, comencen a enamorar-se fins al punt de mantenir una relació íntima que aconsegueixen amagar.

Per raons tràgiques l’Anna i l’Otto se separen i segueixen camins diferents. Passen els anys i ella es trasllada a viure a Rovaniemi (Finlàndia), on deixa enrera el seu passat amb l’esperança de tornar a veure l’Otto, el seu veritable amor. Quan ell se n’assabenta decideix anar a trobar-la però un cop més el destí s’interposa i fa que arribi tard, tot just quan ella corre cap a on pensa que es troba ell, llavors cau enmig del carrer i és atropellada per un camió. Fi de la pel·lícula. LLegiu-ne més »