Tirada de daus: Casa, arbre, llibres, pany, daus. interrogant

 Joc del Parchís i l’Oca

No en tenim prou amb aquest confinament que ens manté tancats a casa que, a sobre, la grisor dels núvols ens beneeix amb uns dies de pluja fina

Benvinguda la pluja que rega els camps i les collites, que fa fora de la ciutats la pol.lució i les plagues dels arbres.  Benvinguda sigui, tot i que no sent sabonosa, ens  pugui ajudar a combatre aquest corona-virus que  ens està colpejant fort.

El mal temps no convida a seure al balcó (soc afortunada, tinc balcó) més enllà de quan surto a  fer un aplaudiment a tots els herois sanitaris.

Els meus dies són ara força monòtons, amb poques variacions. Avui és igual que ahir i semblant a com ho ser demà, feinejo per casa, m’ocupo del dinar i camino pel passadís al so de ritmes “bailongos”, obres musicals, o temes clàssics, segons sigui el meu estat d’anim.

LLegiu-ne més »

La situació que estem vivim aquestes setmanes em sobrepassa. Mai havia imaginat que podia arribar un dia en que el més convenient per a tots seria quedar-nos tancats a casa i rentar-nos les mans sovint, incidint sobremanera en els dits, un per un, per ofegar amb sabó i destruir amb glicerina el fotut virus Covit-19 que ens està atacant.

Alarma social i confusió van estar ben servides. Davant del pànic generat dels primers dies, vàrem córrer a comprar tot el que vam poder i més. Coses tan simples com l’alcohol i el paper higiènic es van esgotar arreu en poques hores, igual que  la glicerina. També van ser moltes les prestatgeries que van quedar buides del seu contingut. De cop ens sobrevenia un estrany i inesperat estat de guerra. No va ser fins passat aquells primers moments de por i desconcert  que va quedar clar que eren moltes les actituds que haviem de canviar.

A diferència de les set plagues que en el seu dia van afectar la família del faraó d’Egipte i els seus súbdits, ara  la cosa va de debò. Tenim una pandèmia que ens afecta a tots, sigui quin sigui el color de la pell, el lloc on es viu o els diners que es poseeixin. Els virus no fan distincions però ara, una vegada més, és com sempre la gent més feble, i per descomptat els més mancats de recursos, els primers en rebre els pitjor pronòstics d’aquest mal que ens sobrepassa. LLegiu-ne més »

Felicitat, Tristesa, Interrogant, Tortuga, Rellotge, Candau,  Móbil, Pont, Piràmide, Llanterna

De sobte em vaig adonar que l’expressió habitual d’aquell rostre amic, no era exactament com fins llavors l’havia vist. Potser aquell dia la meva atenció va ser més profunda i inquisitiva, però, el cas era que per primer cop em vaig adonar que presentava una dualitat força desconcertant. Era la viva imatge de la alegria i la felicitat i alhora també la d’una gran tristesa. Com era possible això?

En aquell moment la meva confusió va ser tan gran que no vaig poder reaccionar a preguntar-li res,però em vaig dir si no seria que feia com la tortuga, que tanca elsulls i amaga el cap sota la dura closca quan olora que els nuvols porten aigua i no es vol mullar.

Les agulles del rellotge havien passat ja vuit vegades per damunt de tots els seus números quan, a la fi,vaig decidir afrontar el repte de trobar la clau d’aquell candau, un candau que mantenia amagades les preocupacions i sentiments del meu amic.

Ens coneixíem des que erem infants i li tenia un gran afecte, així és que vaig agafar el mòbil i el vaig trucar. Vàrem quedar aquell mateix dia al vespre en una cafeteria que ja coneixíem d’altres vegades.

Vaig aconseguir que creues el pont de la confiança i em fes partícep dels temors i angoixes que, com una gran piràmide, s’havien anat acumulant al seu interior a través dels anys.

Va ser una catarsi d’emocions. Va ser com obrir el llum d’una llanterna i enfocar poc a poc tots aquells racons que havien estat amagats sota una gran ombra, per empenyer-los a sortir a l’esclat de la claror.

La decisió ha estat bona i ha donat els seus fruits perquè des d’aquell dia la nostra amistat ha crescut en acceptació i  confiança i es veu doblement reforçada.

Pilar Zabala

Març 2020

 Surto al pati a recollir la roba però, oh sorpresa, encara no és prou aixuta. És massa humida tenint en compte que l’he estès a primera hora del matí i la tarda és ara prou avançada.

Un cop més el terral del pati mostra els senyals d’un degoteig provinent d’un dels pisos superiors.  Aquest és el regal que, un dia sí i un altre també, m’ofereix una desconsiderada veïna. La veritat és que estic molt emprenyada, la meva paciència té un límit i avui ha arribat a la “cota” més alta. Sense pensar-m´ho més em trec el davantal d’una revolada, agafo l’ascensor i pujo dos pisos més amunt.

- Bon dia tingui senyora Carmeta, encara que a mi no m’hagi estat igual de bo.

 – I doncs senyora Lola quin problema té? Però… passi, passi, vingui a seure a la saleta i em diu en quina cosa la puc ajudar.-

 – No cal que es molesti a fer-me passar. El que li haig de dir no requereix grans cerimònies i si de debò em vol ajudar li demano que no segueixi estenent la roba xorrejant. No és la primera vegada que li he dit el mateix però, pel que es veu, això a vostè li és indiferent.

LLegiu-ne més »

No vaig trigar a comprovar que aquelles butaques de fusta eren força incòmodes i, a més, crui-xien desagradablement amb el més petit moviment. El meu pensament va ser canviar de lloc, però aviat ho vaig deixar córrer en adonar-me que el problema seguia estant en la majoria de seients.

Per a la meva mala sort, el soroll i la gatzara van anar pujant de to a mesura que s’omplia la sala. Era la primera vegada que jo anava a aquell cine  i desconeixia que la major part del seu públic habitual era mitjanament jove. No hi havia dubte que acudien motivats per les pel·lícules d’acció i aventures que allí acostumaven a projectar.  La que ara presentaven  havia estat mítica en el seu temps i  jo volia tenir el goig de tornar-la  a veure.

LLegiu-ne més »

Quan jo encara no arribava a ser una joveneta, d’això ja fa una bona rècula d’anys, la gent no acostumava a sortir gaire de nit. Eren temps difícils i tocava treballar moltes hores per tal de tirar endavant la família i, en  arribar a casa, es desitjava descansar.

Un exemple: Els meus pares eren els porters d’una finca amb dues escales i molts veïns. La feina els tenia ocupats tots els dies de l’any, de les vuit del matí a les deu de la nit i sense dret a cap tipus de vacances. Als meus germans i a mi ens tocava ajudar en allò que podíem, com netejar els daurats de les portes, escombrar alguns dels patis interiors, pujar els diaris i la correspondència un parell de cops al dia i altres feines per l’estil. Vist a dia d’avui bé es podria dir que es tractava d’una mena d’esclavitud encoberta, però no és d’això del que ara us vull parlar. LLegiu-ne més »

Jo dormia plàcidament quan de sobte, a les vuit del matí d’un diumenge, i amb el rellotge despertador entaforat dins d’un calaix, una insistent trucada de telèfon em va dur a la  realitat.  Era l’Anna, i em va dir  que una persona s’havia desdit a darrera hora de participar en una ruta que incluia visitar les piràmides d’Egipte i que em podía oferir  aquesta plaça a menys de la meitat de preu.  El problema era que l’avió sortia al cap de tres hores.

Aquestes paraules màgiques en van  treure de cop la mandra de darrera les orelles i vint minuts després, maleta en mà, sortia disparada com una fletxa cap a l’aeroport

Vaig tenir molta sort, cinc minuts després d’arribar a la zona d’embarcament van engegar els motors i seguidament ens enlairavem amb destí cap a un dels llocs que sempre  havia desitjat visitar.  Per fi s’acomplia el meu somni.

Pilar Zabala