Sabem que són molts els llocs que, coincidint amb el mes de març, porten anys celebrant l’anomenat “dia de la dona”.

Em consta que hi ha poblacions que, durant la festivitat de Santa Àgueda, fan processons en honor a aquesta santa. Fins i tot  anuncien a “bombo i plateret” el privilegi que tenen les dones de  deslliurar-se, en  aquesta jornada, de les seves “labors” dins la llar. També es concedeix el bastó de comandament a una d,elles anomenant-la “alcaldesa per un dia” perquè durant unes hores  tingui l’honor de dir, fer o desfer  el que consideri  necessari.  Després, l’endemà tot torna al seu curs habitual.

Desconec quí es fa càrrec aquest dia de la custòdia dels fills petits. També ignoro si són poques o moltes les dones que s’afanyen a preparar amb antelació la roba i els àpats de tota la familia, perquè no es produexi cap desgavell mentre elles son fora celebrant la seva festa. Si la resposta és que són els homes els que s’encarreguen de fer aquestes tasques durant unes hores, llavors jo em pregunto: LLegiu-ne més »

Pobre de mi, és molt clar que ahir a la nit em vaig confondre en marcar l’hora del rellotge. Volia que em despertés a les sis del matí  però resulta que ho ha fet a les set. Ara em tocarà córrer de valent si vull arribar a temps.

Abans que tot una dutxa ràpida. Ara…, baja, perquè no vaig deixar preparada la roba que m’haig de posar? No tinc solució, sempre ho deixo tot pel darrer moment i, si resulta que després em distrec perquè tinc masses coses al cap o vaig massa cansada, com em va passar ahir, el resultat final és aquest gol que ara em toca encaixar.

Sigui com sigui el cas és que no estaria gens malament que em comprés una bona lupa d’augment, per allò de veure bé els números i poder encertar millor la posició de les agulles del despertador, entre altres coses.

Sort que se´m va ocorrer de comprar anticipadament el billet  perquè si m’hagués d’afegir a la filera de gent que espera torn davant la finestreta, és ben segur que no hi seria a temps d’agafar ni l’últim vagó. El cert és que si perdés aquest tren també perdria l’oportunitat de fer realitat el meu somni:  Anar a un heliport, pujar a una avioneta i llençar-me al buit per descobrir noves sensacions. És un desig que ja de petita em duia a fer volar estels i ara que  sóc juvilada el vull satisfer.

Allà vaig, aaaaaiiiiiiiiiiii mareeeeeta meeeeeva. Huala!, quina panorámica més extraordinaria es veu des d´aquí dalt. Oooh! quina sensació de llibertat més reconfortant. .. soc un ocell baixant en vertical a gran velocitat i la meva boca és plena d’aire com un globus. Ara només cal estirar el cordonet i confiar que es desplegui el paracaigudes.

Pilar Zabala

Els seus ulls, que el pas del temps havien empetitit, adquirien de sobte una gran vivesa i una més gran lluïssor quan em contava bocins de la seva vida. També  tota ella adquiria un gest més viu i el to gairebé apagat de la seva veu creixia per fer-se més entenedor. La palidesa esgrogueïda de la seva cara deixava pas a una tonalitat lleugerament rosada i el seu cos,  abatut sota el pes dels seus molts anys, es dreçava sobremanera. També les mans abandonaven  el seu habitual repòs damunt la falda i començaven a dibuixar tot d’emocions a l’aire, mentre un  evocador somriure il·luminava el seu rostre llaurat d’arrugues.

La majoria de les vivències ja me les havia explicat en altres ocasions, però era tan minuciós el detall i el sentiment que hi posava, que, sense alterar els fets viscuts, els seus relats  prenien cada vegada un color i un matís totalment diferent. Era ben bé per això que, estant al seu costat escoltant-la, el temps em passava tan de pressa que gairebé no me n’adonava.

Es deia Maria i va néixer en un poble de  l’alt Pirineu.  Va viure part de la seva joventut prop d’un riu envoltat de verdes pastures i grans muntanyes. Aquest era el seu paisatge estimat i deia que mai no el canviaria per cap d’altre, però a la fi el va canviar.

Tenia 19 anys quan va conèixer  un noi molt ben plantat que havia deixat, durant uns pocs dies, la barca i les xarxes de pescar vora la mar per tal de participar en un concurs de piragües. Aquesta era una de  les activitats que cada any apropava més gent cap a aquell indret del Pirineu, coincidint sempre amb el cap de setmana de la seva festa major. LLegiu-ne més »

 Temps era temps. Llavors l’admiració i el desconcert omplien per igual  les hores i els dies d’aquella llunyana nena que el pas dels anys m’han tornat a fer  propera.  La seva imatge, innocent i tendra, segueix mostrant-se ferma dins la tènue nebulosa que envolta altres records i altres pensaments.

La fragilitat dels seus pocs anys la van fer vulnerable a les normes d’aquella creixent societat recentment estrenada i llavors, aquella nena, com tans i tantes d’altres, va viure algunes  situacions opressives  que la van fer patir.

Va aprendre que la frase “porque sí, i basta” era la resposta a moltes de les seves preguntes.  Va aprendre a obeir, perquè aixó era el que s’esperava d’ella.  A mostrar-se atenta i educada. A agrair la roba heretada. A acceptar i no demanar més del que li pertocava. Que el pa blanc era privilegi d’altres taules. Que no era cert que “la letra con sangre entra”. Que les llàgrimes no ajudaven a empassar  els  grumolls dels plats de farinetes. Va aprendre tantes i tantes coses…

A aquella nena també la trasbalsava la poca paciència de la mare. L’extrema rigidesa de les monges i la fregadissa de la creu i el rosari damunt la negror de les seves robes. L,haver d,omplir el carnet mensual amb les misses i bones obres realitzades. La por a les eternes penúries dels inferns. Les súpliques al Senyor del cel que tot ho veía. El llimb i les innocents criatures no batejades. El silenci imposat a l’escola i el so de la campana  marcant el pas lent de les hores. LLegiu-ne més »

 Plou i no fa sol. Tenia pensat sortir a comprar el pa i algunes verdures però la contemplació d’aquest dia humit i grisot ha fet que em senti decaiguda i mandrosa,  tan mandrosa que he fet mans i mànigues per no haver de sortir al carrer. M’he dit que bé podia deixar per a un altre dia el menú que tenia pensat per avui i que em puc arreglar perfectament fent un combinat amb les “sobres” que tinc a la nevera.

Dins un tàper hi ha una mica de quinoa amb bròcoli, albergínia, carbassa i carbassó. Un altre conserva uns pocs macarrons amb tomàquet que van sobrar dels que ahir vaig fer per als meus nets. No oblido el grapadet de mongetes verdes amb cebetes i xampinyons de dissabte passat i que són dins del congelador, igual que la miquetona d’arròs amb cigrons.

Em dol molt veure llençar el menjar. Jo no llenço res que estigui en condicions de ser aprofitat. La meva mare ho aprofitava tot, eren temps difícils i se les pensava ben pensades per poder omplir els plats a taula. Ara els nostres dies són diferents, però  no per això em permeto llençar els aliments sobrers. O bé els porto a la nevera solidària del barri o preparo com avui, un reciclat de distintes menges, per als que som a casa. LLegiu-ne més »

 Durant uns quants  anys vaig viure enmig de dues escales.  Dues escales, dues opcions,  la dreta i l’esquerra i jo i la meva família erem al mig. Vigilàvem i controlàvem el pas de gent aliena als residents de les dues opcions. Dit així  pot semblar una mica estrany, fins i tot força confús, peró ben mirat no ho és.

Es tractava i encara es tracta d’un peculiar edifici de vuit pisos i cinquanta dues portes repartides entre  les dues escales. Darrera de cada una d’aquestes portes vivia una família, amb fills o sense, amb avis i tiets o sense, amb rellogats fixes o no, amb estudiants temporals o no, amb molt joves minyones o no, amb dones de fer feines  o no. Tot força normal per l’època.

Els primers temps varen ser de grans mancances, de cartilles de racionament, de canvis de camisa, de silencis profunds, de ferides ocultes, d’obeir i no preguntar, de reprimir paraules i sentiments, de treballar i empassar saliva, d’estalviar uns pocs cèntims, de sermons i penitències, de llargs rosaris, de cels, purgatoris  i inferns, i també de “llimbs”, un lloc que no era  a dalt, ni abaix, però tampoc al mig, on anaven a parar els desgraciats nadons no batejats. Eren anys  on s’impartien nous ensenyaments i pensaments, noves històries i nous costums que suplien tradicions. El fet és que vàig haver d’aprendre a “nadar i guardar la roba”. LLegiu-ne més »

Avui he passat davant la  casa on van viure els meus avis paterns i no he pogut deixar de recordar  algunes de les situacions i sentiments que vaig viure en aquells llunyants anys.

L’edifici, situat al carrer “Sant Erasme”, a tocar de la “Plaça del pes de la Palla”, segueix estant recolzat a uns altres tant o més  vells que ell. A primer cop d’ull no sembla haver canviat gaire cosa en aquest estret carrer, tot i que una de les cases ha sigut totalment renovada i unes altres han estat netejades amb capes de pintura. També s’han substituit algunes de les atrotinades  portes de fusta per altres de ferro o alumini . Aixó i l’obertura d’un  petit “super”  pot arribar a donar l’impresió que s’ha produit certa renovació.  En canvi la placeta sí que a dia d’avui te un  aspecte molt diferent del que presentaba anys enrera. Ha desaparegut part del  vial que l’envoltava per passar a formar  part d’una vorera més ample que acull nous comerços i un hotel que substitueix a l’establiment anterior.

Recordo molt bé la parada de taxis que llavors acullia als clients dins d’aquella plaça. Uns taxis que eren els protagonistes  d’una situació que a mi, amb vuit anys,  i a un dels meus germans, amb deu, ens tenien força encuriosits.

LLegiu-ne més »