El món encara era jove quan vaig néixer. Jo era una illa verda, poseïdora d’un clima atemperat y humit que afavoria el meu creixement i  la força dels vents em proporcionaven  pluges abundants. A l’hivern  les meves muntanyes i el prats alpins es cobrien de neu i, amb l’arribada de la primavera, s’omplien de flors.  En la meva costa oest, el bosc  humit era tan espès que els humans no gosaven a endinsar-se massa i els arbres es convertien en gegants de braços poderosos.

Els tasmans, humans que vivien de la cacera i la recolecció, eran pocs, i jo els donava tot el que necessitaven. En las terres altes del centre hi havia centenars de llacs. Milers de cangurs, i altres espècies de marsupials recorrien les  meves prades d’acàcies i eucaliptus. Jo era acollidora de moltes espècies d’animals  únics en el món, animals que prosperaven tranquils en la meva costa.

El primers humans foranis que vaig veure eren diferents, tenien la pell pàl.lida i no s’hi van estar gaire. Anys després, un altre grup va vorejar la meva costa però també van acabar marxant.  El 1802 van venir uns altres visitants, aquest cop per quedar-se i van dir que jo era seva i aquí van començar les meves desgràcies. Es van entussudir a alimentar-se amb els animals i les plantes que duien i que van trigar a aclimatar-se. Llavors, sense que jo els fes cap mal, van començar a atacar-me.

Un parell d’anys després, 300 dels meus tasmans, homes, dones i nens anaven perseguint uns cangurs per alimentar-se. No duien llances, solsament maces, però un grup de soldats els va descobrir i els van matar a tots. Les escaramusses sovintejaven per part dels soldats fins que les van acabar convertint en una guerra d’extermini. LLegiu-ne més »

Hi han coses que hem acabat acceptant com a fets inamobibles i, talment com si fossin un “dogma”, segueixen estant en el mateix ordre que es va establir en el seu  dia.

Un d’aquest casos és el de l´anomenat “Abecedari”. Totes les lletres, de la “A” a la “Z” es troben  encadenades de manera fixe i inalterable, és així com ens hem acostumat a veure-les, una darrera de l’altre, com soldadets en una desfilada des que ens les varen fer aprendre i recitar de  memòria en el parvulari. A,B,C,D,E,F,G,H.I,J,K,L,M,N,O,P,Q,R,S,T,U,V,X,,Z.

Després d’aquest inmobilisme perpetuat a través dels anys penso que ja va sent hora que li donem un gir més original i innovador al “abecedari”. La meva proposta és que li concedim a la lletra “Z”  l’oportunitat de passar a ser la primera i que darrera d’ella es vagin col.locant totes les que ara són al seu davant.  Per que m’entengueu tots millor; es tracta simplement d’invertir el seu ordre, que a partir d’ara seria: Z,,X,V,U,T,S,R,Q,P,O,N,M,L,K,J,I,H,G,F,E,D,C,B,A.

Sé perfectament que aquest canvi significaria un gran d’altabaix en l ´obscur i laberíntic món dels arxius i un gran maldecap per tots els arxivers. És ben segur també que una impressionant aturada es produirïa en tots els despatxos, oficines bancàries, comerços, arxius, registres, etc. etc. i dies i més dies de feina pesada i força laboriosa, però… tindria  l’avantatge que, durant un temps, donaria feina i un sou a gent que, sense ells voler-ho, es trobessin desesperadament a l’atur, la majoria amb les mans buides i els plans d’ajuda  vergonyosament caducats. LLegiu-ne més »

Aquesta nit he dormit a trompicons. De debò que he tingut  una nit ben agitada, quasi bé no ha deixat de ploure en tota l’estona i els llamps i els trons s’han deixat sentir de valent.

No em pensava que després de tan enrenou el pas del dia fos millor però, sorprenentment, l’albada ha mostrat un trencadís de nuvolades que han acabat deixant pas a un cel  esplèndid i un sol radiant.

Amb l’esperança de que no tornaria a ploure en les pròximes hores he decidit posar la roba bruta dins de la rentadora i, un cop ha acabat de completar el seu cicle normal,  m’he disposat a penjar-la als estenedors perquè s’acabés d’eixugar.

Abans que tot he escollit les tovalloles marrons seguides de les de color beix, després els pijames, els tovallons, les calces i els calçotets, els draps de cuina, el xandall i per últim les mitges i els mitjons. De mitjons n´hi havia tres parells i ves per on, m’he adonat que a un li faltava el seu bessó.

LLegiu-ne més »

Malauradament en pler segle XXI les guerres segueixen sent un flagell en diversos països del nostre disortat món. Espeses nubolades enceguen els pensaments dels que diuen veure-ho clar, i sota l’estandart de la confussió i la intolerància fan sonar, des dels seus castells, les trompetes i els tambors de guerra. Cal aixafar  l’enemic, esmicolar-lo, apoderar-se del seu patrimoni i anular  tot vestigi de la seva llengua, cultura i tradicions. Sota aquestes consignes, els  homes es veuen empesos  a pendre part en un combat cruent i una escalada de violència que acaba embrutint els sentits. Una situació terrible que fa vessar rius de sang inocent, una tragèdia  que  provoca destrucció, mort, desesperació,  fam i milers de persones desplaçades.

La lluita de les dones és una altra de ben diferent. Elles  clamen i reclamen la pau, el diàleg i l’entesa. Pareixen fills perquè creixin i fruexin de la  vida, no perquè acabin lluitant i morint a les guerres, unes guerres sense sentit, unes guerres que no són seves.

LLegiu-ne més »

Amb els ulls mirant a terra i el cor bategant com un cavall desbocat m’aturo un moment, el suficient per agafar un nou alè i omplir d’aire els meus pulmons. Després segueixo pujant.

 —Ànim Pepa, una mica més, no et deixis defallir, has de ser forta,  darrera d’aquest maleït pedregar hi ha d’haver el refugi, segur que ens hi acostem… Aquestes i altres paraules semblants  és el que em dedico a mi mateixa, i de debò que intento assimilar-les i creure-ho, però la crua realitat es fa present a cada passa que dono. Estic al límit de les meves forces, no puc més; estic cansada, esgotada, sufocada i, a més, esllomada sota el pes cada cop més insoportable de la meva motxilla. De debò que em venen ganes de llençarla tartera avall.  Penso en els cargols i la arrossegada vida que porten. Sóc un llastimós cargol a punt de defallir.

Em pregunto què estic fent jo aquí, en aquest parany pedregós, lluny de casa meva? Perquè m’he deixat convèncer? On és la meva butaca, el ventilador, el te amb gel de mitja tarda i el meu apreciat balcó? Tot plegat fa que em senti contrariada i molt enfadada amb mi mateixa.

Em costa seguir el  ritme, ja he dit que estic esgotada, i a més la bota del peu dret em refrega a sobre el taló i és ben segur que  m’ha fet una ferida, perquè el dolor que sento és tan viu que gairebé em fa caminar de puntetes.   LLegiu-ne més »

Enrera han quedat les festes del Nadal, fins l’any que ve no tornarà la gatzara i el malversament que desgraciadament l’acompanyen. Ara, allunyada de tots els inconvenients que comporta viure en una ciutat tan turística com Barcelona, reposo damunt la fina sorra de la platja. Estant aquí experimento una profunda sensació de serenor i plaer, el plaer d’haver aconseguit a la fi una petita parcel.la  d’aillament i tranquil.litat. Amb els  ulls tancats aixeco uns instants el meu rostre cap  els atemperats rajos d’aquest sol d’hivern que tan m’agrada, la seva escalfor em reconforta, la meva ànima es calma i els pensaments neguitosos fugen tan depressa que acaben diluint-se dins les entranyes d’un núvol vaporós.

La platja és gaire bé deserta aquest matí. En un extrem i assegut damunt les roques un pacient pescador  és a l’aguait del més petit moviment de la seva canya, una petita galleda i un sarró són la seva companyia.  Més enllà un gos joganer es fica a l’aigua per recollir el bastonet que un xicot pel roig li llença una vegada i un altre. De tant en tant algú passa corrent o a peu lleuger a ran de mar i es perd en la distància. Són escenes que apareixen i desapareixen per deixar lloc a unes altres de semblants però cap d’elles em molesta, cap d’elles distreu la meva ment capficada tant sols a admirar la mar i el  constant moviment  de les seves aigües, unes aigües que avui són serenes  però qui sap si la força del vent les arrauxarà demà.

LLegiu-ne més »

 El que segueix a continuació són alguns dels paràgrafs que he extret d’un text més extens, escrit per l’autora Claire Bonet i publicat a la revista “Plantas i Bienestar”

 El vesc és una planta molt peculiar perquè no creix a la terra sinó que envolta les branques més altes dels  arbres. Una altra de les seves característiques es que, tot i que acostuma a créixer al mes de febrer, no dóna fruits fins que arriba l’estació freda i, a més, es manté explèndidament verda, sense marcir-se ni engroguir-se mai, ignorant la gravetat i les lleis de la física.

Hi ha qui creu erròneament que el vesc és una planta paràsita, però si s’observa amb atenció es pot veure que és totalment verda i que per tant realitza perfectament la seva fotosíntesi, a diferència de les veritables plantes parasitàries. Una vella dita camperola no  sols nega que el vesc sigui dolent per a l ´arbre, sinó que assegura que el salva. “Qui talla el vesc mata l’arbre.

LLegiu-ne més »