El seguent  escrit correspond al article que la terapeuta Audrey Gauduchon va publicar en la revista “Plantas & Bienestar”.

 El petit Lliri de maig o “muguet”,  creix en el sotabosc segons avança la primavera. Es diu que a Grècia, en el mont Parnàs, Apol.lo va teixí amb ell una suau estora per els peus de les seves nou muses. I en l´antiga Roma es feien garlandes de Lliris de maig en honor a Flora, la ninfa de la floració.

Els celtes, per la seva part, celebraven dins el primer dia de maig la gran festivitat de la primavera i, per a ells, aquest  lliri era sobretot un arma contra els esperits malignes i també  l’anunci del retorn de la abundància. Per aquest motiu, el posaven tant en els coneguts “arbres de maig” com en les portes de les cases.

Segons els cristians, el Lliri de maig va néixer al peu de la creu per les llàgrimes vesades per la Verge. Sembla ser també que aquesta planta tintineja a les portes del Paradís a l’entrada dels homes justos.

La popularitat d’aquesta planta ja ve del temps del Renaixement, quan es va convertir de nou, un primer de maig, en un veritable amulet de la sort en la cort del rei gal Carles IX. Aquest rei, encantat amb el regal que va rebre d’un cavaller, va demanar que a l’any següent totes les dames de la seva cort rebessin un ram d’aquelles flors. Així va ser com la tradició ha arribat fins els nostres dies.

LLegiu-ne més »

Va haver-hi un temps que, en arribar la primavera, es podien veure molts dracs sobrevolant el nostre país. Provenien de terres llunyanes i cada any es des-plaçaven al llarg de molts quilòmetres tot buscant un lloc més atemperat.

És per això que travesaven pobles i muntanyes emmig d’una gran cridòria i també d’algunes baralles, per mirar d’aconseguir els millors llocs on poder covar els  ous que no trigarien a posar les femelles.

Els espais que oferien les coves eren sens dubte els més apreciats, però era molt clar que no n´hi havia prou per a tots, així que la gran majoria es van espavilar  a ocupar els cims més atapeïts i els barrancs més costeruts i profunds que van trobar.

Però… sempre hi ha un però. Resulta que, entre tots els dracs nouvinguts n´hi havia un, el més jove de tots, que va arribar l’últim a les nostres terres i en va tenir prou amb un cop d’ull per adonar-se que els llocs més convenients ja eren ocupats.

Aquest drac es resistia a haver de buscar un lloc lluny d’on eren els seus companys, volia poder volar amb ells i compartir jocs i menjar, com sempre havien fet. Així és que, després de recórrer el terreny diverses vegades, va decidir que dalt la torrassa del castell  hi havia suficient lloc per a ell.

No s’ho va pensar més. Estava ben decidit i, amb aquesta convicció, va començar a portar grans feixos d’herba cap a la torre per fer-se un bon coixí on poder descansar. LLegiu-ne més »

Aquest any la primavera encara juga a fet- i- amagar. Que jo recordi sempre ha estat una mica joganera però considero que aquest cop, ja a les portes del mes d’abril,  està fent un gra massa en la seva joguesca.

Tan aviat sembla que es treu la mandra del damunt i  apareix suau, esplendorosa  i  riallera per tot arreu, com s’ho repensa i poc després  corre a amagar-se de nou dins el seu cau de la son.

A la primavera no sembla que li incomodi gaire deixar pas lliure al fred vent del nord, un vent que encara se sent fort i segueix arrossegant grans nuvolades que causen estralls al mar i les platges, gelades als prats i neu blanca a les muntanyes.

Tot i així, als camps fa dies que s’ha produit un meravellós esclat de colors. Avellaners, presseguers i cirerers, entre d’altres arbres,  han plantat cara al mal temps i mostren les branques atapaïdes de flors  com a mostra  del que després seran els seus fruits, però les humils margarides i rosselles estan indecises, segueixen esperant els senyals ferms de la primavera per obrir-se del tot i mostrar la seva bellesa.

—Primavera on ets?  Desperta, que els teus dies ja són arribats. La presència del teu suau mantell  foragitarà el vent que ens aclapara i la lluïsor del sol que t’acompanya serà el meu desitjat escalf.

Pilar Zabala

Fullejant les pàgines de la revista “Plantas i Bienestar” he trobat un article de Claire Bonnet que m’ha semblat molt curiós i interessant i és per això que, amb l’ànim de contribuïr a la seva divulgació,  m’he permès transcriure els  paràgrafs que exposo a continuació:

“De la mà del calendari dels arbres es troben multitud de camins per recórrer l’any. De similituds a convergències, combina ciència i conciència per aquells que busquen respostes en la natura. Connecta arbres, persones i déus a diferents nivells, però  sempre buscant l’armonia.

En les societats antigues l’arbre ocupava un lloc privilegiat i és que, va ser a resultes del coneixement de la natura, que els nostres avanpassats van entendre les lleis fonamentals que organitzen la vida de la Terra. El culte a les plantes, molt antic a Europa, pertany  als ancestrals  ritus dedicats a la naturalesa. En ells l’arbre il.lustra la idea del pas del temps amb les seves metamorfosis. El ser humà, que també pertany a la natura, es nodreix de les mateixes forces que la papallona o un bri d’herba,  només que cada un les rep de manera diferent a la seva pròpia naturalesa. Per tant aquest calendari es pot observar des de diferents perspectives: fisiològica, emocional, psicològica, espiritual o simplement poètica.

Ens situem en el període que va del 24 de Desembre al 20 de Gener. El solstici d’hivern ja ha passat. El sol recupera el seu curs ascendent i el Galanto (campaneta d’hivern) mostra la punta de la seva campaneta. És temps de renovació, de retornar amb noves forces, de plantejar futurs projectes… i les qualitats del BEDOLL (abedul) ens conviden a netejar-nos i a regenerar-nos psicològicament.

LLegiu-ne més »

En Marcel conduïa per una estreta carretera que s’enfilava sinuosament muntanya amunt. La ruta era llarga. Feia dues hores que havia aturat el cotxe per descansar uns moments, omplir el dipòsit de combustible i prendre un merescut cafè a l’àrea que hi havia  al costat de la benzinera.

Estava cansat, però tenia  clar que no es podia entretenir  més. No li agradava gens conduir de nit. La tarda ja començava a declinar i volia arribar a l’hotel  abans no es fonguessin els ultims vestigis de claror. És per això que, al pas d’un encreuament de camins, va seguir les indicacions que assenyalaven una oportuna drecera.  L’endemà assistiria a  una important reunió on, amb grans paraules i foscos subterfugis, confiava aconseguir la firma d’un contracte que aportaria més diners a la seva creixent fortuna.

Passat un temps es va adonar que cap altre cotxe s’havia creuat amb ell i això el va intranquil·litzar. Avançava amb precaució, els ulls atents als revolts de la carretera i al profund abisme que s’obria pel costat dret. Certament la verdor i frondosidat del paisatge l’havien captivat en un començament, però ara la seva valoració davant la nova realitat que contemplava era una altra. La zona que travessava era gairebé desèrtica, només creixien matolls resecs i tota mena de plantes punxadisses. De tant en tant algun arbre solitari, més mort que viu, allargava les seves escanyolides branques al buit, tot buscant remei a l´agonia que el corsecava. En les altures, un parell d’aus carronyaires volaven en cercle a la recerca d’alguna menja putrefacta per als polls del seu niu. En l’horitzó grans i fosques nuvolades començaven a enterbolir el cel.

LLegiu-ne més »

Nadal, temps de celebració i joia, de repartir petons i abraçades, de desitjos de pau i armonia. Temps de retrobar vells amics, de fer regals i compartir taula amb la família. Temps de tornar a fer bullir l’olla grossa, preparar canalons i altres menges  delicioses. Temps d’escollir un bon vi i alçar la copa del cava i, com no pot ser d’altre manera, acabar l´atipamenta amb varietat de neules i torrons i una caixa de bombons.

És temps de tornar a construir un petit poble amb escorça d’alzina surera, molsa, branquillons, un pont i un riuet de  paper de plata.  No hi faltarà la representació d’un humil naixement del tot extraordinari,  envoltat de bestiar, gent pagesa, un parell d’àngels i tres Reis Mags vinguts de l’orient, tots ells a tocar d’un cel blau de paper cobert d’estrelles.

És temps de posar garlandes de llums en carrers i places. És temps de cantar cançons, recitar poemes i encendre  espelmes per els que ja no hi són. LLegiu-ne més »

Ja sé que és absurd que cada nit, en el moment d’anar a dormir, activi el botó del despertador per a que soni a les vuit del matí. És absurd perquè estic jubilada i ja no em cal marcar l’hora per anar a treballar. És absurd perquè ara dormo menys; tant és així que, la majoria de vegades em desperto cap a les sis del matí i ja no aconsegueixo  dormir més. Cada vespre sóc conscient de l’absurd que resulta el meu gest però, no ho puc evitar. Necessito saber que el despertador vetlla per mí, no fos cas que m’aixequés massa tard, sobretot a l’hivern, quan les matinades son més fosques.

El despertador… aquest objecte posseidor en altres dies d’una odiosa estridència metàl·lica, va ser la causa de que durant molts anys el considerés tan valuós i necessari com menyspreable.  Recordo que, en despertar-me cada matí no festiu, li dedicava els meus  pitjors pensaments per atrevir-se a destorbar l’imperiosa necessitat que jo sentia de  dormir una mica més. Llavors, quan era jove i bonica,  mai en tenia prou de dormir. És ben cert que amb el pas del temps tot canvia. Ara el so constant, acompassat i discret del seu tic- tac, acompanya les meves vigílies abans de submergir-me dins les flonges nebuloses de Morfeu, però… cosa extranya,  avui ja a prop de les tres de la matinada, encara vagareixo desperta per l’espai sideral més aixerida que un ginjol.

Au vinga, Claudina, deixa ja de donar voltes i més voltes com una croqueta a mig rebossar. Deixa que els pensaments passin sens més davant teu, no et distreguis i intenta centrar-te en el buit, en el no res. Ommmmmm…  No hi ha res a fer, ho he provat una vegada i un altre però no em funciona, i allò de les ovelles tampoc ha resultat;  les molt impertinents intenten saltar la tanca totes a l’hora i així no tinc manera de   poguer-les comptar. Impotent davant la llarga vigília em deixo atrapar  pel conjunt d’imatges que agafen el relleu. Són imatges que ocupen i distreuen la meva ment amb una successió de  situacions  que,  estic segura,  perdran importància a la llum del sol, però que ara, en aquest moment, em mantenen lligada a una sèrie de pensaments  que avancen enganxats com els vagons d’un llarg tren de mercaderies.     LLegiu-ne més »