feb 07

 

981886atreaQuan jo encara no arribava a ser una joveneta, d’això ja fa una bona rècula d’anys, la gent no acostumava a sortir gaire de nit. Eren temps difícils i tocava treballar moltes hores per tal de tirar endavant la família i, en  arribar a casa, es desitjava descansar.

Un exemple: Els meus pares eren els porters d’una finca amb dues escales i molts veïns. La feina els tenia ocupats tots els dies de l’any, de les vuit del matí a les deu de la nit i sense dret a cap tipus de vacances. Als meus germans i a mi ens tocava ajudar en allò que podíem, com netejar els daurats de les portes, escombrar alguns dels patis interiors, pujar els diaris i la correspondència un parell de cops al dia i altres feines per l’estil. Vist a dia d’avui bé es podria dir que es tractava d’una mena d’esclavitud encoberta, però no és d’això del que ara us vull parlar.

Parlaré de les nostres precàries sortides nocturnes al cinema, i dic precàries perquè no succeïa gaire sovint. Llavors l’últim “pase” de pel·lícules en sessió contínua començava cap a les nou del vespre, per tant, la meva mare i jo sortiem de casa un quart d’hora abans per anar als cinemes Alondra o a l’Infanta, que eren les sales de projecció que teniem més properes i, si ens afanyàvem, arribàvem just a temps de veure començar la penúltima pel·lícula. Per cert que, amb una entrada i una petita propina a l’acomodador jo podia passar com si fos transparent…

El meu pare s´assegurava que els fills fossin al llit i, tan aviat com es feien les deu, tancava la porta de casa amb clau (el vigilant nocturn que feia estada a la porta de l’edifici tenia una còpia i estava a l’aguait) i anava a reunir-se amb nosaltres sabent que l’acomodador, que ja estava avisat, el duria fins la cadira que li reservàvem. No em consta que els meus dos germans protestessin per aquesta diguem-ne, discriminació potser perquè ells, a canvi d’uns pocs calerons, podien anar els diumenges amb els seus amics a veure les pel·lícules que feien a la “Escuela San Miguel”.

Aconseguir anar al cinema era la meva passió. Llavors totes les pel·lícules em semblaven extraordinàries, tant si tractaven situacions d’un dramatisme que em feia patir fins plorar (la majoria ho eren, de dramàtiques), com si presentaven escenes tan divertides que aconseguien fer-me riure fins vessar les llàgrimes.

Un cop acabada l’última sessió, era previsible trobar-nos algun conegut a qui saludar breument. Després tothom es dispersava ràpidament i, en girar les cantonades, tots  desaparexíem als ulls dels altres, ben bé com si fos cosa de màgia.

De tornada cap a casa m’agradava pensar que la lluna, un astre llavors inabastable, era una gran dama blanca que, embolcallada amb un immens mantell ple d’estrelles, ho vigilava tot i tot ho veia des de la seva extraordinària alçada.

Poder anar pels carrers a aquelles hores de la nit, tenia per a mi un fort component ple de misteri. Les nostres passes es deixaven sentir per allí on passàvem, trencant per uns  instants aquell silenci absolut que a mi tant em sorprenia. Alhora, imaginava que la humida, pesant i aclaparadora foscor era com una monstruosa i afamada aranya devoradora de claror que estenia els seus tentacles per tot arreu. Per acabar-ho d’adobar, la sèrie de fanals amb llum de gas, distribuïts preferentment a les cantonades amb l’objectiu de compensar la manca de visibilitat, difonien una il·luminació tan grogosa i somorta que acabava projectant un munt d’ombres, algunes d’elles quasi gegantines i sumament inquietants

En aquells recorreguts i durant força temps vaig poder veure només en una finestra, sempre la mateixa, el llum que penjava d’una trista bombeta encesa. Aquest fet em tenia tan intrigada que li donava voltes i més voltes buscant els possibles motius. Recordo que alguns eren molt raonables i altres més que estrambòtics.

Sigui com sigui, el cas és que tot plegat em duia a imaginar que, la imperiosa necessitat de dormir que tots sentíem en fer-se fosc, l’aparició de la lluna i l’aclaparador silenci sobrevingut, formaven part d’algun encanteri molt misteriós. Talment com succeïa en alguns contes de fades, bruixes i bruixots.

Pilar Zabala

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

3 Comentaris a “Anar al cinema”

  1. teresa vidal escrigué:

    M’agrada com descrius la sortida del cinema. Entre altres coses estas pendent de lo bonica que es la lluna envoltada d’estels, no et domina la foscor que t’envolta. Molt bon relat,
    Una abraçada i fins aviat.

  2. Rosa C.L. escrigué:

    El teu escrit m’ha portat molts bon records quan, igual que tú, anava al cinema al vespre acompanyada dels pares (jo era bastant menuda). Quan tornavem a casa, m’agradava la quietud que es respirava pels carrers, el silenci…nomes es sentien les nostres pases trepitjant les llambordes dels carrers. Gràcies per aquest “regal”.

  3. Pilar Zabala escrigué:

    Teresa i Rosa. Gràcies per els vostres comentaris. Estic contenta que us hagi agradat el relat. Tot son records d’altres dies que m’ha vingut bé compartir.

    Un parell d’abraçades.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress