jul 21

 

1805077907_5834fb38aakijAvui els he vist, i tants altres dies com avui també. Més tard o més d’hora sempre hi són en un punt o altre del barri.

Que no tenen cap més ocupació que deixar passar les hores, és ben clar. Caminen lentament l’un al costat de l’altre, de vegades agafats del braç o de la mà. No tenen pressa, no van enlloc, ningú els espera. Sempre estan sols.

Ell és alt i prim. Els seus ulls foscos i inquisitius apareixen enfonsats dins d’un rostre xuclat però absent de duresa o desànim. Porta barba relativament cuidada i els seus cabells, ja escassos i mig grisencs, formen mitja corona darrera del seu clatell.

Ella, també força prima, és tan alta com ell, potser tan sols un parell més de centímetres marquen la diferència. Els seus cabells, tallats per damunt les espatlles, tenen aquella mena de rínxols rebels que per molt que els pentinis sempre acaben anant al seu aire.

Calcular les seves edats no em resulta fàcil. Els rictus de les seves fisonomies, els posats seriosos i l’austeritat en el vestir no ajuden gens. Podria ser que ell anés pels 50 i ella pels 45, però ves a saber, potser ni tan sols m’acosto una mica.

No em considero una persona tafanera però la veritat és que no puc amagar que aquest és un cas que em té cada cop més encuriosida.

Els puc veure asseguts en el graó d’una escala o en el porxo d’un local per llogar, a peu dret prenent un cafè al bar de la cantonada o passejant tranquil·lament mentre enceten una conversa que, a jutjar per l’atenció que hi posen cadascun al seu torn, deu ser d’alló més  interessant.

El cas és que mai els he vist més enllà d’un parell o tres carrers del barri. Per algun misteri que desconec, el seu deambular no sobrepassa la línia de la llarga i ampla avinguda propera.  És com si tinguessin por d’ofegar-se en creuar la riuada on naveguen atrafegats un munt d’autobusos, bicicletes, motos i cotxes sorollosos.

El motiu que els empeny a estar tot el dia pel carrer, tant si plou com si fa sol, tant si el temps és fred com xafogós, és per a mi tot un altre misteri molt misteriós. Que no treballen és un fet ben patent. Per altre banda no dóna l’impressió que puguin estar   malalts, però en la seva aparença sí que traspua una certa dosi de feblesa.

És cert que se’ls veu ben avinguts i fins i tot feliços, però això no treu que sigui més d’una les carències  que arrosseguen.

No compren res, perquè no traginen bosses de queviures ni de cap altra mena, tot i així  no hi ha dubte que en algun lloc deuen menjar, perquè pel carrer no he vist mai que ho fessin. També desconec en quin lloc passen les hores quan les estrelles entapissen  la nit.

No me´ls imagino dormint en un banc del carrer ni tampoc dins un caixer automàtic, no en fan la pinta. Potser és per acallar la meva conciència pero vull pensar que en algun lloc tenen llogada una habitació, on per alguna raó només poden anar-hi en fer-se fosc. Aquest podria molt ben ser el motiu que els empeny a passar el dia pel carrer.

Posats a fer suposicions no em costa imaginar que aquesta història va començar el dia que ella, filla d’una família benestant de Barcelona, es va enamorar del fill del jardiner, un bon xicot ple de bones intencions però sense un ral a la butxaca i amb no gaire sort a l’hora de trobar una feina estable. Davant la oposició dels pares a aquesta relació, els llavors joves van pendre la decisió de fugir junts, tot i saber ella que la desobediència als plans familiars comportava perdre la part d’herència que li corresponia.

És clar que en comptes d’això també podria ser que fossin uns espíes encarregats de descobrir i comunicar, a una trama molt fosca, qualsevol indici de sospita en aquest barri, com pot ser l’arribada de nous llogaters, converses i opinions a peu de carrer, moviment de compres dubtoses amb l’idea de fer mal, etc.

Si, ja sé que tot plegat és fruit de la meva ment estovada per  l’insoportable calor d’aquest estiu, però qui sap… de més verdes en maduren.

Si se m´acut alguna cosa més, o si per alguna d’aquelles casualitats arriba al meu coneixement  una tafaneria que  pot acostar-se a la veritat en aquest tema,  ja us en faré cinc cèntims.

Pilar Zabala

 

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress