mai 03

camiSap que està tancat en un casa plena de gent. Quan es desperta sempre veu la mateixa porta tancada al costat d’un finestral. Pensa que està presoner i que no ha de relacionar-se amb la gent que es troba a prop, una mica més enllà de la seva habitació. El seu pensament des del matí fins a la nit, és com poder obrir aquella porta, com sortir cap el camí que des de la finestra, veu avançar fins l`horitzó, tot envoltat d’arbres i flors.

Com desitja sortir i caminar per aquell camí fins el seu final! Mentre passa el dia, va fent suposicions sobre cap a on deu anar, que hi ha quan s’acaba el camí…

Menja just el que cada dia li porten per tal de mantenir-se viu, per tenir forces per pensar com fugir… Les persones que entren a la seva habitació i que contínuament li parlen, les veu desdibuixades, no li agrada sentir la remor de les seves veus, no les escolta perquè el distreuen de la seva fita: FUGIR!


El rellotge del temps avança. Passen dies, mesos, anys. Els seus cabells blanquegen, es va fent vell però no perd mai l’esperança. Sap que algun dia caminarà per aquell desconegut camí, i es passa totes les hores del dia ben despert , assegut en una antiga cadira, observant el camí i el noi que diàriament passa amb la seva bicicleta.

Per fi, un dia, entra a la seva habitació una petita neta, a la que ell, seguint la costum, no li fa cap cas, però quan se’n va, dels seus cabells ha caigut una petita agulla que subjectava una floreta. L’agafa amb delit i se’n va cap a la porta. A l’agafar el pom per posar l’agulla al pany i poder sortir de la seva presó, la porta s’obre de cop.

Mai ha estat tancada amb clau, mai ha estat presoner de la casa, només ho ha estat de la seva pròpia percepció de les coses, del seu propi cap que l’ha fet allunyar-se de la gent, de formular una impressió sense comprovar-la ni treballar per canviar-la al llarg dels anys. Ha estat presoner d’ell mateix i ara se n’adona. Llavors s’estira els pocs cabells que li resten, tot recordant que ha passat tota la seva vida sense viure, només esperant aquella fictícia llibertat.

Com que sap que no pot fer retrocedir el rellotge del temps, que no pot retornar al passat, decideix caminar, més ben dit córrer, per aquell camí tot imaginat les vivències que hi trobarà. De sobte, el camí s’acaba. Davant seu només hi ha un gran buit: el no res. Es deixa caure a terra esparverat i poc a poc comença a fondre’ s per anar formant part de l’ immensa massa dels que buscant quimeres i negant-se a viure la seva realitat conformen el NO RES.

Montse Sales

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Un comentari a “NO RES”

  1. Roser Segura escrigué:

    M’he quedat muda,l’he de llegir amb més calma Exelent

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress