jul 17

foto casaLa meva amiga Glòria vivia en un regi edifici neoclàssic, situat a la cruïlla del carrer Tuset amb l’avinguda Diagonal; els seus pares eren els porters. Unes escales que baixaven amagades  darrera de l’ascensor conduïen a la seva soterrada vivenda.

Aquest habitacle  respirava a tres llocs diferents: a través d’una allargassada finestra enreixada abocada a peu de carrer, també pel pati de llums i en tercer lloc  pel curiós espiell que, situat a una certa alçada de la paret del seu menjador, coincidia a raser amb l’entrada de la finca. Aquest espiell els facilitava, de casa estant, poder controlar qui eren les persones que entraven o sortien per aquell vestíbul.

Una robusta porta combinada de fusta i vidre donava pas a l’espaiosa entrada enrajolada amb marbre blanc. Al davant hi havia l’ascensor, a l’esquerra uns pocs graons conduïen exclusivament al pis dels llavors amos de la finca i a la dreta s’erigia l’escala de veïns, també de marbre fins dalt de tot. A l’exterior les balconades amb baranes de ferro forjat donaven força lluïssor a la façana.

En l’ampli espai mig soterrat d’aquest edifici hi havia lloc preparat per a tres vivendes. En una d’elles vivia  la meva amiga amb els seus pares, i les altres dues eren buides. Tot i així es feia evident que en una d’elles -que per cert era la més lluminosa- unes  petites criatures hi havien fet estada.

Recordo el dia que la Glòria em va dur a través del passadís que, vorejant una carbonera, sortia  davant del tercer habitacle.  Vaig quedar bocabadada; al meu davant hi havia un pis de bona distribució i alçada, però amb la particularitat de que tot el seu  contingut era de reduïdes dimensions. La configuració de les arcades era més baixa del normal, la porta de la cuina semblant a les dels “saloons” de les pel·lícules de “cowboys”, i a l’interior no hi faltava cap detall; armaris amb calaixos, fogons, una pica, i fins i tot aigua corrent. L’espai dedicat al vàter era tot enrajolat i disposava de tassa i rentamants, tots dos de porcellana, una prestatgeria i un mirall.

Tot plegat em va semblar força curiós, a més de molt estrany i el cert és que, en un primer moment, no vaig poder deixar de pensar en el conte de “La Blancaneus i els set nans”.

La Glòria aviat em va treure de dubtes; era la casa de “nines” que els amos de la finca havien dissenyat per a les seves dues filles, quan aquestes eren petites. De debò que llavors vaig lamentar, als meus dotze anys, ser massa gran per posar-me a jugar.

No vaig tenir cap dubte que, en el seu moment, aquest espai de jocs havia estat un lloc ideal, ben bonic i lluït, però, tot el que vaig veure en aquell llunyà dia, ja duia l’empremta de la trista deixadesa que provoca l’abandonament. Igual que amb el pas dels dies els cucs de seda es transformen en papallones, les dues nenes, en créixer, s’havien convertit en respectades senyoretes.

Lligat a aquest record n´hi ha un parell més que guardo a la memòria. Es tracta de dues persones que també van viure en aquell mateix edifici i que jo vaig conèixer en les meves anades i vingudes a casa de la meva amiga.  El primer em du a l´excel·lent il·lustradora Mercè Llimona, creadora amb gran sensibilitat dels exquisits dibuixos que apareixien en llibres i contes infantils.  L’altre és el del seu marit, el senyor Fèlix Escales, abogat, polític , financer, i  dinamitzador de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona  l’any 1963 i que els medis de comunicació van definir d´exitosa.

Aquell bell edifici, situat a L’avinguda Diagonal/Tuset  ja no existeix, va ser enderrocat.  S’ha fos, oblidat amb el pas dels dies.

Al mateix temps, tot aquell àmbit -considerat una zona residencial de prestigi- amb moltes botigues de firmes emblemàtiques, s’havia anat envellint al ritme de la majoria dels seus habitants.  Fos com fos, el cas és que passejar per allí va deixar d’estar de moda i les botigues se’n van ressentir.

Llavors, per salvaguardar i retornar la notorietat i el prestigi a tota  aquella àrea es van començar a obrir nous espais considerats més atractius i innovadors i, un dels primers en aparèixer va  ser el que es troba situat just en aquell xamfrà on vivia la meva amiga Glòria. Es tracta d’un edifici que destaca pel seu color granatós i també per la seva fesomia en total desarmonía, al meu entendre, amb la resta de construccions que l’envolten.

Quan no queden rastres visuals d’uns fets es pot arribar a tenir  la sensació que no van existir, però en aquest cas, el que jo vaig veure i sentir no va ser un somni.

Pilar Zabala

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress