jun 26

350px-Estacion_Clot_Arago_-_okataiNormalment no agafo seient al metro, prefereixo anar dreta i recolzar-me a la porta. Però l’altre dia havia d’anar fins al final de la línia i quan després de dues estacions es van buidar alguns seients, m’ho vaig repensar i vaig seure. No acostumo a llegir cap llibre quan em desplaço amb el transport públic, perquè els trajectes són curts i em fa molta rabia haver d’interrompre la lectura. Normalment porto un petit llibret de sudokus, però aquell dia havia canviat de bossa. Vaig dedicar a contemplar a les persones que compartien el mateix espai i trajecte. Com sempre em dóna un cert desencís comprovar que tothom va pendent del seu mòbil Davant meu hi havia una parella d’alemanys -molt rossos i amb la pell esblanqueïda- que estan mirant els seus mòbils i rient, una noia asiàtica i una noia sud-americana prenyada -molt prenyada- ocupen tota la bancada.

 El tren s’atura i es produeix un lleuger moviment de gent que baixa i de gent que puja. Miro un altre cop als seients de davant i comprovo que han canviat algunes de les fisonomies que ja m’eren “familiars”. La parella d’alemanys rossos i blanquets han desaparegut. Giro el cap per veure en quina estació està aturat el tren: Sagrada Família. Ara és més comprensible els canvis soferts en el personal.

Al costat de la noia sud-americana que està molt prenyada, ara seu un home amb la pell bruna i els cabells negres i brillants. Suposo que és el marit que fins aleshores havia estàt recolzat a la porta al costat del banc on seu la seva dona. Parlen fluixet entre ells. La noia asiàtica acaba de rebre una trucada. Posa cara d’executiva i comença a parlar sense parar. No para ni per agafar aire per respirar. Sembla que per al to que utilitza esta enfadada i malgrat tot,  la seva cara té una expressió alegre. Just davant meu un home pren seient. Fa un repàs amb la seva mirada, primer al banc que té davant seu, és a dir, on estic asseguda i després al llarg del vagó fins on li arriba la vista. A dreta i a esquerra. Sembla que ja s’ha situat. Es repantiga amb les cames ben eixarrancades al seu seient, obligant a la noia asiàtica a encongir-se per tal de no tenir cap contacte físic amb les cames del seu veí espaterrat. El senyor encreua els braços i es dedica a fer el mateix exercici que jo. A contemplar a la gent. I la que té més a mà és la que està asseguda davant seu. És a dir, jo.

 Òndia, em sento incomode. No sé on mirar. Si el miro,  és pensarà que… a fer gàrgares. Sempre m’ha agradat mirar i retar als homes. Mantinc la seva mirada. A veure qui dels dos la desvia abans. Un a zero a favor meu. Ric per a dins al comprovar que ara és ell el que està “incomodo”. No vull força la situació i desvio la vista cap a la porta per on torna a pujar una altra remesa de personal. Noto que torna a fitxar la mirada sobre meu. Vol continuar jugant? Doncs somiï. El torno a mirar fixament als ulls i espero. Dos a zero. Llastima que hem arribat al final de la línia, però ha estat un viatge força entretingut.

 

Rosa C.L.

 

.

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress