feb 11

PsicosisTenia set anys i acabava d’estrenar les meves primeres ulleres per la vista cansada. Sempre que em feien llegir en veu alta a l’escola, hi havia un moment que les lletres es tornaven borroses i no podia seguir la lectura. Els ulls sempre em ploraven. Aquell dia no vaig anar a l’escola per la tarda i el pare, que no treballava per les tardes, suposo que, no sabent que fer amb mi a casa, va decidir  que aniriem al cinema. Em va portar al cine Martinense, un cine de barri que estava al carrer Muntanya, al costat d’una comissaria de policia (dels grisos, anomenats així pel color de l’uniforme). Sempre feien dues pel·lícules i el NODO. La primera no acostumava a ser molt bona. Eren pel·lícules de tipus B –i quasi diria que de tipus C- i després feien “la bona”.

Aquell dia la peli bona era en blanc i negre. Això ja no em va agradar. Preferia les de color. Semblava policíaca. Una noia roba uns diners de l’oficina on treballa i escapa en el seu cotxe. Escapant de la policia, es refugia en un motel de carretera per passar la nit. L’hotel el porta un noi, que viu amb la seva mare en una casa que hi ha dalt d’un petit turo. I aquí és on comença el meu trauma infantil que em duraria fins ben entrada la vida adulta.

Les pelis de por, tenen un element comú per crear suspens: la música. Tu pots creure que si premés els ulls ben fort, sense veure allò que està passant, dons no pasaras tanta por,  però la música et va explicant tot allò que tu no vols veure, la música està avisant que està a punt de passar alguna cosa. I cada cop prems més fort els ulls, fins i tot amb els dits polzes intentes tapar-te les orelles per no sentir aquella música. I de cop la música deixa de sonar.

A través de les parpelles sents com la intensitat de llum que emana de la pantalla va canviant. Ara està molt fosc. Que deu estar passant? No t’atreveixes a apartar les mans. Només mires una miqueta per entre les escletxes dels teus dits. Obres una mica mes els teus dits petits que amb prou feina aconsegueixen fer una petita barrera entre la pantalla i tu.

La noia està a la dutxa i una ombra es mou a l’altre costat. De sobte s’obra la cortina i apareix un ganivet de grans dimensions que està apunyalant a la noia. La dutxa s’omple de sang, la paret s’omple de sang, la noia cau, mentre la sang regalima forat avall. I la música sona fort, cada cop més fort, és com un xiscle que es repeteix mil vegades. I tu t’has endut un ensurt de mort.

Canvia el planó. Un altre escenari, altres personatges. Ara és de dia. Et relaxes una mica i aprofites per eixugar-te les petites mans entresuades. Mires al pare, que assegut al teu costat segueix la trama de la pel·lícula.

Un policia arriba al motel,baixa del cotxe i mira la casa que està dalt d’un turo. En una de les finestres, una cortina es belluga. Comença la música i un altre cop et tapes els ulls. Mires per entremig. L’home està dins de la casa i puja lentament unes escales fins que arriba al pis de dalt i de sobte la música puja cada cop més fort, cada cop més fort i una porta s’obra de sobte i l’home posa una cara horrible de pànic i un ganivet surt per la pantalla gran i el va apunyalant fins que cau rodant per les escales. I acabes d’endur-te el segon ensurt de mort de la teva vida. La resta de la pel·lícula la recordo molt vagament. El noi del motel acaba tancat en una habitació amb la cara i els ulls de boix.

Que perquè em va marcar tant aquesta pel·lícula? Doncs perquè tenia set anys, perquè quan ens ajuntàvem tota la família, les meves cosines i cosins, em feien explicar la pel·lícula de por que jo havia vist i ells no, pel·lícula que jo “guarnia” amb la meva pròpia collita, allò que no havia aconseguit veure, però que m’ho havia imaginat i des de llavors, mai més vaig poder dormir donant l’esquena a la porta de qualsevol habitació. I fins el dia d’avui quan veig un ganivet de grans dimensions, encara em fa sentir un calfred i un tremolor a les cames.

 

Rosa C.L

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

3 Comentaris a “Psicosis i jo”

  1. Pilar Zabala escrigué:

    Descrius molt bé l’espant i l’impacte que et va causar la visió d’aquesta película a una edat tan tendre. No m’estranya que t’afectés durant anys. Jo era adolescent quan la vaig veure i també vaig tancar els ulls en alguns moments. Es una película d’angoixa que no s’oblida

  2. teresa vidal escrigué:

    Jo, aquesta peli, la vaig veure ja de gran, i et ben asseguro que no la tornaria a veure, ni que em paguéssin diners. La vaig trobar molt angoixant. L’actriu que la va interpretar, va dir que des de llavors no es dutxava tranquil.la. No m’extranya.
    Molt bo l’escrit.
    Arreveure-

  3. Rosa C.L. escrigué:

    Moltes gràcies, m’en alegro que os hagueu “identificat” amb el meu escrit. Que recordi tan nitidament els detalls de com vaig “visionar” per primer cop aquesta película, fa pensar que potser encara estic una miqueta traumatitzada. :)

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress