gen 15

alzheimerAhir vam sol·licitar una plaça a un Centre de Dia per la mare i ens la van concedir. Durant aquests quatre anys que la mare porta vivint amb nosaltres,  he omplert la documentació necessària per sol·licitar la Llei de Dependència tres vegades i tres vegades l’he llençat. Era el pas indispensable per pogué sol·licitar una plaça a un Centre de Dia, tal com ens havia recomanat la doctora i per sol·licita plaça a una residencia, ja que com ens va informar, més tard o més d’hora, caldrà ingressar a la mare, perquè nosaltres arribara un moment en que ja no podrem fer-nos càrrec d’ella, ni física ni psicologicament. 

Mentre la mare ha mantingut un grau estable en la seva malaltia de l’Alzheimer, no he gosat de tramitar els papers. Sempre en l’últim moment, quan tan sols calia entregar tota la documentació, tirava enrere la decisió final. Aquest cop no.

La plaça sol·licitada es pública, es a dir, amb la resolució de grau dos que ens han concedit, tenim dret a unes ajudes públiques que poden ser des de rebre una quantitat econòmica per subvencionar una part del que caldrà pagar de quota mensual al Centre de Dia, fins a tenir una dona durant unes hores a la setmana per atendre a la mare i tenir allò que s’anomena “descarrega familiar”.

Ara de moment ens tocara pagar al 100% fins que ens informin a que tenim dret amb un grau dos i segons els ingressos i bens immobles que pugui tenir la persona. Al Centre de Dia hi havia llista d’espera per accedir a una plaça pública, però hem fet la sol·licitud com a centre privat, i aleshores, sí que tenim plaça . Pagant Sant Pere canta.

Quan el meu marit i jo vam sortir del Centre amb una data d’ingrés per la mare, la sensació que vam tenir va ser d’alleujament, d’alliberació, de descans… vam respirar profundament i ens varem sentir alliberats d’una carrega molt pesada que estem compartint des de fa molt de temps. A continuació ens va envair un altre sensació, molt coneguda últimament, la sensació de culpa i de remordiment.

Però estem aprenent a relativitzar aquesta sensació negativa i vam començar a fer plans de futur, plans de futur de cinc hores diàries de dilluns a divendres. Tornem a tenir una petita parcel·la de vida pròpia.

Rosa C.L.

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

2 Comentaris a “Ahir”

  1. teresa vidal escrigué:

    Aquest es un escrit dels que et fa pensar molt. La vida sens mostra molt dura davant d’aquesta malaltia.

    Qui la pateix quasi no se’n adona pero pels familiars es com una llosa. He conegut dues persones properes que la han patit, i puc assegurar que es mes dur pels familiars, sobre tot per aquest sentiment de culpabilitat que els envaeix quan arriba el moment de cercar un ajud.

  2. Rosa escrigué:

    Tens tota la rao. Las persones cuidadores estem sotmeses a un grau molt elevat d’estres i d’engoixa i encara que sabem que ho que estem fent es per millorar la qualitat de vida de la persona que estimes, sempre estem amb aquesta contradicció amb la culpabilitat per sentir-te una mica alliberada.

    Jo recomanaria a qualsevol persona que pugui llegir aquest escrit i que es trobi en las mateixes condicions que busqui un grup terapeutic i d’autoajuda.

Fes un comentari a teresa vidal

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress