oct 16

Barcelona6A vegades penso en la meva infància i em sorprenc de com he pogut sobreviure. Estava en mans dels Adults, sí Adults, aquelles persones que pensen que els infants neixen ignorants i que gràcies a ells podran avançar per la vida, Això potser si que és veritat, com també ho és que hi han moltes formes d’avançar, inclús podem caminar en cercle tota la vida tornant on estaven els nostres pares, seguint les seves conductes i com si això no fos prou complicat, portant a la motxilla les seves pors i mancances a més de les nostres.

Vaig nàixer al barri més “collonut” de la ciutat de Barcelona, el barri de l’Òstia, o sigui al barri de La Barceloneta. De seguida em vaig veure coberta de flonjos cotons que no em permetien veure altre realitat que la d’uns pares que l’any anterior van perdre una filla al moment de nàixer i que no estaven disposats a perdre’n una altra. M’ ofegava entre tants cotons, així que quan tenia dues setmanes de vida, de tant en tant em posava morada i em desmaiava, Conclusió: corre cuites de metges fins a trobar el problema que estava a l’oïda, evidentment perquè no devia voler sentir tantes pors de que em passes alguna cosa, i es clar, el que vaig aconseguir fora més protecció.

El meu barri populista i amb gent molt maca amb activitats força interessants, es convertí en l’estampa que jo veia des de el meu balcó. Mai vaig poder córrer, saltar o jugar com altres nens i nenes pel carrer (recordeu: “els cotons”), però observant tot el que feien també em vaig aprendre.

Era una nena suposadament tranquil·la, bona nena i trista. No tenia amb qui barallar-me i mai ningú va pensar que tingués un caràcter adequat per fer-ho. Moltes vegades venia a visitar-nos una amiga de la mare amb el seu fill. Era un noi una mica més gran que jo i molt forçut. Cada cop que venia tremolava, perquè trencava les meves joguines expressament, si eren nines no m’importava massa perquè jo les utilitzava per pentinar-les, tallar s’ hi el cabell i després desmuntant-les per veure com estaven fetes. Però un dia a aquell animalot de nen no se li va acudir res més que treure-li els ulls al meu company d’infortunis: el meu osset de peluix. Han passat moltes dècades (teníem 7 o 8 anys) i crec que encara se’n deu penedir ara perquè de sobte el vaig enganxar amb una mà pels cabells mentre amb l’altra l’atonyinava tant fort com podia. Ell cridava i plorava i les mares no aconseguien que el soltés. És trist utilitzar la mateixa violència que ell havia fet servir al llarg dels pocs anys que teníem, però va ser genial perquè mai més em va agredir ni a mi ni a les meves joguines.

La meva vida a la ciutat va seguir sent molt sosa . Únicament fruïa els cap de setmana que passava amb els meus oncles i una cosina a una masia, al mig de la muntanya. Allà els pares, no podien controlar-me perquè hi havia més criatures a les que deixaven jugar tot el dia pels camps del voltant. Però no us penseu que els altres pares eren gaire més espavilats que els meus: tots plegats eren bastant ingenus.

Evidentment per l’època que era, encara que estàvem al mig del bosc, anava amb faldilles. Amb el Pere (un amic una mica més gran que jo), un dia se’ns va acudir anar a un camp de cirerers a robar cireres, ho havíem fet moltes vegades. Ell es va enfilar al cirerer i jo a sota l’arbre, m’agafava la faldilla de manera que pogués entomar les cireres que m’anava llençant . De sobte aparegueren els pares d’un altre amic i al veure’ns em preguntaren que feia agafant-me la faldilla d ‘aquella manera. Molt seriosa, els vaig dir que ho feia per entomar en Pere si queia de l’arbre. I sabeu que va passar llavors? Doncs que en la seva ingenuïtat, s’ho van creure , van trobar que jo tenia una bona fe increïble i ho van anar explicant als altres pares que també van pensar que era una nena molt innocent. Els únics que es van exclamar van ser els pares d’ en Pere perquè no volien que s’enfilés a cap arbre, però ningú va pensar que estàvem robant cireres. Que us sembla? Algun nen s’hagués empassat aquesta resposta? I després diuen que els infants són ingenus!

A la masia, l’únic antipàtic era que a la canalla ens feien anar a dormir molt aviat, mentre els adults jugaven a cartes i es divertien. Jo dormia, al primer pis, a la mateixa habitació que la meva cosina. El terra era de lloses de pedra i la meva tieta tenia la teoria de que si caminàvem sobre lloses de pedra ens refredaríem i no se quantes coses més, així que perques no ens llevéssim quan en feien anar a dormir, ella s’emportava les nostres sabatilles i ens deixava amb l’amenaça de que no podíem caminar sobre les lloses i que si ho fèiem hi hauria un càstig.

Un dia sentíem tanta gresca i rialles al menjador, on estaven tots els pares que volguérem baixar a veure que passava. Però, es clar, hi havia la maleïda prohibició. Sort que érem nenes i no adults, així que la nostra imaginació era ràpida i en un moment trobarem la solució. Vam desfer un llit i vam posar un llençol a terra, vam caminar fins la punta del llençol, agafarem el segon llençol i l’estirarem davant nostre. I d’aquesta manera tan fàcil de caminar sense fer-ho damunt les lloses de pedra, vam aparèixer de cop al menjador. Molt injustament ens van renyar i tornarem al nostre llit a corre cuita. No vaig saber mai el perquè ens van renyar: si era perquè no estàvem dormint com ells esperaven o si era perquè li havíem donat la volta a la seva prohibició, però va ser molt divertit.

Conclusió: sort que els infants tenim pensaments propis perquè sinó la vida seria ben avorrida i més amb uns pares als que domina la ingenuïtat.

Montse Sales

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

4 Comentaris a “Records d’infantesa”

  1. Roser escrigué:

    Noia, la teva vida d’infant, és molt semblant a la de moltes nenes, sobretot les de la meva edat. Ja en tinc 85, et comprenc perfectament.

  2. Montserrat escrigué:

    Deu ser que a amb la postguerra, els pares tenien necessitat de tenir fills ingenus per oblidar tot el que van passar.

  3. Pili escrigué:

    Jo en aquella època de posguerra no en vaig tenir gaires de cotons però m’hauria agradat sentir més arrelada la seva escalfor.

    Et felicito Montse. En el teu relat fas un bon retrat dels moments d’ofec opresiu que vas patir, però és magnífic que, arribat el moment, vas manifestar rotundament la força del teu jo.

    Una abraçada

  4. Martina del Clot escrigué:

    M’agradat molt la teva narració. Descrius la teva infantesa i el context històric on es desenvolupa d’una forma admirable.

    Continua aixi, ho fas molt be.

    Una abraçada

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress