abr 11

arcsantmartiLa situació que estem vivim aquestes setmanes em sobrepassa. Mai havia imaginat que podia arribar un dia en que el més convenient per a tots seria quedar-nos tancats a casa i rentar-nos les mans sovint, incidint sobremanera en els dits, un per un, per ofegar amb sabó i destruir amb glicerina el fotut virus Covit-19 que ens està atacant.

Alarma social i confusió van estar ben servides. Davant del pànic generat dels primers dies, vàrem córrer a comprar tot el que vam poder i més. Coses tan simples com l’alcohol i el paper higiènic es van esgotar arreu en poques hores, igual que  la glicerina. També van ser moltes les prestatgeries que van quedar buides del seu contingut. De cop ens sobrevenia un estrany i inesperat estat de guerra. No va ser fins passat aquells primers moments de por i desconcert  que va quedar clar que eren moltes les actituds que haviem de canviar.

A diferència de les set plagues que en el seu dia van afectar la família del faraó d’Egipte i els seus súbdits, ara  la cosa va de debò. Tenim una pandèmia que ens afecta a tots, sigui quin sigui el color de la pell, el lloc on es viu o els diners que es poseeixin. Els virus no fan distincions però ara, una vegada més, és com sempre la gent més feble, i per descomptat els més mancats de recursos, els primers en rebre els pitjor pronòstics d’aquest mal que ens sobrepassa.

Conseqüència: hospitals col·lapsats, metges, infermeres i personal sanitari infectats, esgotats davant la magnitud de la feina sobrevinguda. Falta de personal, falta de material bàsic imprescindible, en fi… què més puc dir que no se sàpiga ja.

Estic confinada, tancada entre les parets de casa i això afecta el meu estat d’ànim. Em sento impotent, amb poques ganes de fer res, no em concentro prou amb la lectura i fins i tot em costa seguir amb això que estic escribint. Només la música i els exercicis de Tai-xi aconsegueixen asserenar-me un estona.

Mentres volto amunt i avall pel passadís de casa, penso en la família, els fills i els nets, també amb els amics i egoïstament em sento afortunada de que, a dia d’avui, tots seguim vius i estiguem bé, mentre tantíssima gent no pot dir el mateix.

Vull tancar els ulls i endinsar-me dins la imatge del póster que tinc davant. Vull entrar en aquest bosc de plena tardor i acompanyar la dona que, sortejant els arbres, corre lliure per una catifa de fulles vermelles. M’agradaria dir-li tantes coses…

Li preguntaria què en pensa del fet que un país com la Xina, amb 1.355 milions  d’habitants hagi tingut un total de 3.309 morts mentre nosaltres, aquí a Espanya, amb una población de 47 milions, comptem ja amb l’esgarrifosa xifra de més de 8.000  morts, amb una escalada que se segueix enfilant amunt.

Ara mateix estic enfadada, no ho puc evitar. Com és possible tanta falta de previsió? Com es justifica que amb el pas dels dies segueixin creixent el nombre de morts i infectats? Per quina raó no acaba d’arribar la quantitat de material sanitari que es necessita? Dóna la impresió que els més alts estaments esperen actuar segons es desenvolupin els esdeveniments. Al meu entendre massa tard i malament, com sempre.

Falten pocs minuts per les vuit del vespre. Com cada dia sortiré al balcó, igual que fa molta altra gent i aplaudiré ben fort a tots aquells que cada dia arrisquen la vida per salvar altres vides. Aplaudiré fort perquè els malalts sàpiguen que pensem en ells, i també aplaudiré fort per acompanyar el dolor de tots aquells que han perdut éssers estimats sense tenir la oportunitat de ser al seu costat en l’amarg moment.

Demà, igual que ahir i abans d’ahir farè, amb poques variacions les mateixes coses. Els dies es succeeixen dins una incertesa desesperant. Desitgem tornar a la normalitat, quan és la mateixa normalitat el problema.

No tinc dubte que nosaltres, la gent en general, ja comencem a preguntar-nos què ens està ensenyant aquesta tragèdia que estem vivint i què podem aprendre de tot això?  Hi ha qui diu que la natura ens ho està explicant amb un cost molt gran. Qué en penses tú?

Pilar Zabala

Març de 2020, un temps que passarà a la história.

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

2 Comentaris a “Relat d’un confinament necessari”

  1. teresa vidal escrigué:

    El desanim es present a tots els escrits. En el teu expliques les porques ganes de fer res. Et comprenc molt bé, ami em passa el mateix. Espero que quan ens veiem de nou, estem mes animades.

  2. Rosa C.L. escrigué:

    Pili, que be que saps descriure les situacions i els estats d’anim que tots nosaltres estem patint d’una manera u altres. Gràcies per el teu escrit. Una abraçada i un petonet cibernetic.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress