Estimada Pilarin

No ès el primer cop que em pregunto on deus ser. Vas anar marxant tan poc a poc que gairebé no em vaig adonar, i quan ho vaig fer ja era massa tard per poder recordar amb força precisió alguns dels moments, bons o no tant, que et van tocar viure.

El pas dels dies, els mesos i els anys han posat inevitablement molta llunyania entre nosaltres. Jo he anat canviant i reconstruint-me en la mateixa mesura que em vaig anar fent gran i en canvi tú, que ets part del meu jo anterior, segueixes sent dins el meu record com la nena confiada i tendra que vas ser.

Em resisteixo a creure que t’has fos en el temps, que el que vas ser, patir i gaudir amb set anys ja no existeix fora del meu pensament i en el d’aquelles persones que et van conèixer i que potser encara et recorden.

M’agrada imaginar que segueixes estant en algun lloc, en un espai immens on es dóna acollida a les diferents etapes viscudes que han anat quedant enrera.

Voldria poder fer-te tantes preguntes… saber quins són ara els teus paisatges i quins els seus colors, si segueixes jugant amb els amics, si és amb tú la “Gilda” la gata que tant estimaves, si segueixes desitjant veure què s’amaga darrera el Tibidabo, si continues inventant històries i contes fantàstics, si encara creus que és la cigonya qui du els nadons, si els Reis Mags regalen joguines als nens que es porten bé… en fí, la llista és molt llarga i millor ho deixo per a un altre dia.

Estimada Pilarín, siguis on siguis, vull que sàpigues que mentre la memòria no em flaquegi et seguiré recordant i portant dins el meu cor.

Pilar Zabala