Tot es questió de percepció. Penso en el racons, aquells llocs extrems que queden allunyats de la llum, aquells que resten en penombra o que són foscos del tot. Penso en les golfes, aquell espai sota teulada de les cases antigues, un lloc força pertorbador i llòbrec degut a l’escassa claror que arribava. Allí s’acumulaven sense ordre ni concert un munt de trastos i objectes d’altres dies. Eren temps on la gent, generació rera generació, no llençava res perquè “ves a saber si algun dia pot ser d’utilitat”. Tot es valorava i tot es guardava com si d’un apreciat tresor es tractés.

Parlant de penombres… Recordo l’edifici on vaig viure i el seu soterrani, un recinte on s’amagava la maquinària de l’ascensor i on, per arribar al seu cau, calia baixar per una fonda i molt fosca escala estreta. Dues van ser les vegades que, sense cap altra alternativa, em va tocar descendir per aquell indret amb la feble llum d’una espelma. Molt agitada i aclaparada per la por baixava a poc a poc, tantejant tremolosa cada graó mentre un seguit d’ombres rampants i tenebroses anaven apareixent i renovant-se al meu voltant fins que, en girar cap a un replà de l’esquerra, desapareixien de cop. Era el senyal que havia arribat a l’emplaçament del meu destí. Allí no hi havia lloc per a la foscor, la llum d’una bombeta ho il·luminava tot i el meu pare era allà, m’esperava per ajudar-lo a desencallar una de les rodes de l’artefacte que posava en marxa l’ús de la seva cabina.

Els dies de la meva infantesa han quedat ja molt enrera i es van endur amb ells la meva por a la foscor i als seus dramàtics efectes. Res ha quedat en mi d’aquells temors i malsons infantils i és per aixó que em considero una campiona, gairebé una heroína, per haber-los vençut.

Ara un altra ombra molt diferent m’acompanya quan la llum del sol és baixa a l’hivern, ella parteix de mi mateixa i de vegades creix tant que la seva llargària pot arribar a ser espectacular. És el que va succeïr l’altre dia quan el sol repartia la seva escalfor per tota la ciutat. Ella, l’amiga ombra, va sortir a trobar-me i va acompanyar les meves passes un bon tros del camí. Després amb el pas de les hores es va fondre en la inmensitat del paisatge.

Pilar Zabala