En Delfí caminava tot ranquejant per l’estret carreró empedrat. Portava dintre seu aquell mal “rotllo” que sentia cada any en acostar-se el fatídic dia. Estava fins als nassos de tota aquella parafernàlia que el poble, més aviat dit la societat capitalista, organitzava anualment.

Vinga negoci de roses procedents de diferents països! , roses que duraven poques hores en bon estat, potser els passava el mateix que a ell, estaven fartes de passar-se el dia en galledes, compartint ram, moltes vegades, amb espigues, tot esperant que la gent les comprés. També estaven desanimades perquè el sentit de la seva existència s’havia tornat molt mercantilista i el mateix passava amb els llibres que havien de sortir de les llibreries al carrer, exposats en llargs taulells on la gent els mirava com si no els hagués vist mai, semblava que aquell dia estaven obligats a comprar-ne algun i el Delfí es qüestionava si tots els llibres comprats es llegirien i si tota aquella massa de gent que els mirava, durant la resta d’any també en compraria i llegiria.

En Delfí, amb el cap acotxat i envoltat d’una llarga jaqueta que li arribava als peus i que li permetia que ningú el reconegués, continuava caminant carreró avall en direcció al mar, on esperava navegar durant tot el dia, ben lluny de tothom. Anava pensant que havia fet mot bé de canviar-se el nom, així ningú no el molestaria perquè la majoria de la població es declarava antibel·licista, però a ell pretenien obligar-lo a matar cada any a un pobre animal. Quantes incoherències que té la població! Voler matar un drac que l’únic que volia era treure’s de sobre personatges aprofitats i innecessaris.

En Jordi, vull dir en Delfí, trobà una barqueta i com que feia un bon solet, es disposà a navegar tot el dia envoltat de la pau que dóna el mar.

Montse Sales