oct 30

 

images teatro 3Avui he passat davant la  casa on van viure els meus avis paterns i no he pogut deixar de recordar  algunes de les situacions i sentiments que vaig viure en aquells llunyants anys.

L’edifici, situat al carrer “Sant Erasme”, a tocar de la “Plaça del pes de la Palla”, segueix estant recolzat a uns altres tant o més  vells que ell. A primer cop d’ull no sembla haver canviat gaire cosa en aquest estret carrer, tot i que una de les cases ha sigut totalment renovada i unes altres han estat netejades amb capes de pintura. També s’han substituit algunes de les atrotinades  portes de fusta per altres de ferro o alumini . Aixó i l’obertura d’un  petit “super”  pot arribar a donar l’impresió que s’ha produit certa renovació.  En canvi la placeta sí que a dia d’avui te un  aspecte molt diferent del que presentaba anys enrera. Ha desaparegut part del  vial que l’envoltava per passar a formar  part d’una vorera més ample que acull nous comerços i un hotel que substitueix a l’establiment anterior.

Recordo molt bé la parada de taxis que llavors acullia als clients dins d’aquella plaça. Uns taxis que eren els protagonistes  d’una situació que a mi, amb vuit anys,  i a un dels meus germans, amb deu, ens tenien força encuriosits.

Quan ja erem a tocar de casa dels avis, ens adonàvem que les parelles, joves o no tan joves, que pujaven a aquells taxis, es tapaven la cara amb un diari i procuraven donar l’esquena a la finestra. Llavors el vehicle donava la volta a la placeta i entrava directament dins el que nosaltres pensàvem que era  un garatge, per tornar a sortir buit al minut següent. També es donava el cas que els cotxes entraven buits i sortien amb uns passatgers que es comportaven de igual manera que els que entraven.

Per a mi era tot un misteri el que passava allí dins.  Potser es representava alguna obra de teatre prohibida? La resposta que vaig obtenir de la mama em va dur encara més confusió;  em va dir molt seriosament que mai, ni per cap motiu, passés ni m’aturés allà davant perquè em podía passar alguna cosa molt dolenta.

No em vaig aturar mai allí però, quant passavem pel costat, jo no aconseguia impedir el desig creixent de saber què s’amagava darrera d’aquella espessa, gruixuda i gastada cortina a tires de color vermell.

Un dia,  a aquest germà meu se li va presentar l’ocasió  de sortir de dubtes. Aprofitant que la mama estava distreta a la cera del davant, parlant amb una veïna, ell va entrar cuita corrent per un costat de la cortina i en va sortir per l’altre. Naturalment l’esbroncada que va rebre va ser gran, però ell va satisfer la seva curiositat.

Moments desprès em va dir, molt decepcionat, que a dins d’aquell lloc  no hi havia res ni ningú, tan sols una escala mig fosca que s’enfilava amunt. El meu desencís també va ser gran, però llavor em va començar a amoinar un altre interrogant. Qué hi havia dalt de l’escala…?

Quanta inocència era dins els nostres cors en un temps on els menuts, els joves i els no tan joves, no ens atreviem a fer preguntes. Un temps on els secrets els silencis i els dubtes ens  oprimien a tots.

Pilar Zabala

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress