Oh, Sant Jordi Cavaller, de Catalunya Patró
sempre us he vist representat en escultura,
a peu o cavalcant, però sempre triomfador
del Drac infernal, magna criatura.

a

Sempre vendor indemne; ni un cabell
del vostre cap s’ha destriat durant la lluita dura,
ni una esgarrapada de ses urpes; escambell
de vostres peus la bestiassa; incòlume vostra vestidura.
Només una n’hi ha, de Montjuït a la muntanya,
del gran Josep Llimona, celebèrrim escultor
que no més de veure-la, remou la meva entranya.

LLegiu-ne més »

Cariño: Cuando enciendas la luz del baño lee esta nota. En la nevera tienes todo cuanto necesitas esta semana. Recoge tu ropa; pon la lavadora; arregla la luz de la cocina; plancha tus camisas; recoge tu traje de la tintorería; recuerda hacer las compras para tus padres. ¡Ah! No olvides sacar la basura.

No me esperes cuando se acabe la luz del día. No volveré jamás.

Joan Rib

Que li has fet al meu bosc?
Ple de vida, de flaires
de colors i d’ocells cantant,
ple de pins de roueres
d’alzines i esquirols saltant

On son la farigola, l’espígol,
la sajolida, el fonoll,
l’oregan i el romaní?
Regalant-me el seu perfum,
cada dia pel matí.

On son la llenega,
el pebràs i el rovelló?
¡Com farem el “fricandó”!?

LLegiu-ne més »

Mis avatares en la infancia durante la Guerra Civil. Es una historia real. Me llamo Martín Ferrer Martínez, nací en Barcelona hace 90 años y todo empezó en la calle Rosellon chaflán Marina cuando mama me llevaba a la tienda a comprar unas alpargatas nuevas para el domingo y me decía, “da los pasos más largos que se gastan menos”, o por ejemplo, cuando a mis 10 años trabajaba en el colmado (que aun está) torrando cacaos y café en la calle, a mi me interesaba los cacaus, porque con la gana que había me parece que comía más que torraba y las cascaras las tiraba al fuego, claro, el aparato era un bidón grande con una bola atravesada con un eje y una manivela para dar vueltas dentro de la bola con una ventanilla iban los cacaos y en la parte de abajo la leña y el fuego donde yo tiraba las closcas y no dejar rastro, vale?

En cuanto al café todo el barrio se decía mira ya está el Paco (que así se decía el dueño) torrando café, no paraba de currar, aun no había acabado un trabajo ya me tenia otro preparado. Los platos y pesas tenían que estar siempre brillantes, los vidrios, con agua y diarios, la escoba etc, etc, pero claro mama me decía, baja al señor Paco que te de un paquete de arroz y 1/2 litro de aceite (entonces se vendía a granel). Que yo ya ganaba mi jornal 1 pta de plata, ya ves que tiempo aquel en que yo cobraba en plata, mama me daba 50 céntimos para el cine Trianon Valencia esquina Diagonal y me compraba chufas y tramusos.

LLegiu-ne més »

Les quatre barres ens representen

i la nostra història conten

la manera en que valents lluitaven

per defensar la terra que estimaven.

a

Amb la nostra barretina, els pastorets i les nadales

a totes les persones deixem encandilades,

amb la mona, els bunyols i els panellets

els plats deixem nets.

LLegiu-ne més »

La mar! Cóm n´és de bonic el mar!; és masculí i és femení. Refresca la meva mirada d’enamorat amb el seu color sempre manllevat als núvols, amb la seva lluentor, el seu esplendor, el suau rumor del seu parlar agradable, melangiós. El mar que fa somniar, que em porta a un estat de calma i de tranquil.litat quasi mística. La mar de la meva infantesa, curulla d´onades quan, palplantat a la platja, venien corrent cap a mi deleroses d´abraçar-me i, en arribar esgotades, només besaven la nuesa dels meus peus, tremoloses i avergonyides.

Però la mar és quelcom més. El mar és un món misteriós, desconegut en gran mesura. En les seves entranyes reuneix nombrosos animals i plantes encara per descobrir. Diversos peixos senyoreixen com amos orgullossos controlant la inmensitat de les seves propietats humides, o allà on la foscor esdevé més intensa, més viva, en les profonditats desconegudes, allà, en l´abisme tenebrós, viuen criatures fantàstiques que àdhuc fabriquen la seva pròpia llum. LLegiu-ne més »

Tengo el corazón partido

en dos rosas perfumadas

que me quitan el sentido.

Barcelona señorona,

¿que me diste de beber?,

que me alejo de tu vera

y solo pienso en volver.

Y tu, Sevilla,

que cabes en un pañuelo

y a los pies de la Giralda

se te ve tan chiquitilla

y albergas en tus entrañas

el Cristo del gran poder.

LLegiu-ne més »