en algun moment hem anat al cementiri per enterrar algun ésser estimat o per cortesia,  hi ha qui té per norma fer una visita als seus difunts més d’algun cop l’any. Jo no soc d’anar-hi, tot i tenir algun ésser estimat, penso que han de reposar en pau. Reconec, però, que quan hi vaig, a l’anar caminant he sentit com una mena de pau i tranquil·litat…, veig el conjunt de ninxos com una petita ciutat o poble -tot depèn de l’extensió- amb les finestres tancades, amb les seves flors que han deixat els seus estimats.

Ah, peró no és el mateix en la festivitat del primer de novembre que es dedica als difunts. Els pobres deuen està boixos, tan d’enrenou. Potser sí que alguns esperin amb alegria les visites, però altres potser no tant.

En fi, tant si anem o no sagú que no ens oblidem d’ells i tampoc ens ho tindran en compte.

Clara Bruguera

Novembre 2022

Aquesta és una pel·lícula espanyola de l’any 1998 dirigida per Julio Medem. Es tracta d’una trama circular extremadament romàntica, però inusual. Dibuixa la realitat traumàtica de la pèrdua, el desencontre, l’efímer, el sense sentit i la mort. A través de tot això Medem proposa una reflexió sobre l’amor romàntic, la passió idealitzada, la unió perfecta i allò que té d’il·lusionant.

L’argument és el següent: L’Otto i l’Anna tenen 8 anys quan es coneixen casualment. Ell corre consternat darrera una pilota en conèixer que els seus pares es separen. L’Anna també corre desesperada i cau a terra en saber que el seu pare ha mort en un accident. A partir d’aquí aquets dos personatges entrecreuen les seves vides de manera paral.lela a través del cercle de la vida i de les coincidències del destí.

Amb el temps la mare de l’Ana es casa amb el pare del Otto, i els dos joves, ja amb disset anys, comencen a enamorar-se fins al punt de mantenir una relació íntima que aconsegueixen amagar.

Per raons tràgiques l’Anna i l’Otto se separen i segueixen camins diferents. Passen els anys i ella es trasllada a viure a Rovaniemi (Finlàndia), on deixa enrera el seu passat amb l’esperança de tornar a veure l’Otto, el seu veritable amor. Quan ell se n’assabenta decideix anar a trobar-la però un cop més el destí s’interposa i fa que arribi tard, tot just quan ella corre cap a on pensa que es troba ell, llavors cau enmig del carrer i és atropellada per un camió. Fi de la pel·lícula. LLegiu-ne més »

Sant Jordi és una llegenda que ve de molt lluny, sempre s’ha explicat de la mateixa manera, el que vull dir és que sempre l’hem situada en un ambient masclista que al llarg dels anys mai ha evolucionat.

Sempre s’ha parlat d’un país dominat per un rei, mai s’ha dit que pogués ser una reina, disposat a sacrificar la seva única filla en el seu propi benefici, amb l’argument de què també beneficiava els seus súbdits, homes també, ja que les dones estaven a disposició del drac.

Aquest gran rei descarrega en el pobre Sant Jordi la responsabilitat d’arreglar la situació, de matar al drac i al mateix temps de treure’s de sobre la seva filla perquè si Sant Jordi guanyava la batalla amb el drac, la pobra princesa a qui no se li donava veu ni vot, s’havia de casar amb ell, el rei li donava aquest privilegi partint de la base de què la filla era un objecte seu, ja que la llegenda en cap moment diu que li consultés la seva decisió i si Sant Jordi perdia, el drac es menjava la princesa o sigui que també desapareixia. LLegiu-ne més »

En  casa ya no se comen las uvas de la suerte desde hace más de dos años. La pandemia ha transformado las costumbres. Cada unidad familiar en su casa y Dios en la de todos –eso decía mi abuela.

Algunos se acuestan mucho antes de que den las campanadas. Otros se quedan haciendo zapping entre los muchos canales o plataformas a los que están inscritos, esperando la hora señalada para olvidarse de los cuartos -como cada año-  y atragantarse con las uvas, abrir una botella de cava para brindar y felicitarse alegremente por haber cambiado de año. En este noche tan especial, se acostumbra a realizar promesas, que de antemano se sabe que no se van a cumplir. pero que nos hacen sentir mejor: dejar de fumar, apuntarse al gimnasio, aprender inglés, perder peso, acabar de  leer los libros que se tienen empezados…

Y finalmente las fiestas navideñas han finalizado, por este año. Volvemos a la rutina diaria. El pico sigue subiendo. Se recomienda llevar la FPR2  incluso por la calle. Al parecer la nueva variante es mucho más agresiva y contagiosa, pero menos maléfica, si te has vacunado. Ahora que el 70%  de la población ya estamos inoculados, algunos con la trifásica incluida, la sensación, es que aunque lo pillemos, lo pasaremos como un simple resfriado,  con un poco de fiebre y malestar general  para unos cuantos días. LLegiu-ne més »

Me pusieron en el Taller de Escritura Creativa deberes para hacer que consistía en un relato o narración con sentido del humor. Esta madrugada al ir al lavabo para realizar mi primera micción del día he coincidido con mi marido, que resulta que tenia la misma necesidad fisiológica que una servidora y mientras esperaba su turno nos hemos puesto a hablar. Después hemos vuelto a la cama a intentar reconciliar el sueño. Él lo ha conseguido, pero yo no. Mi cabeza ha comenzado a barruntar temes para tratarlos en clave de humor. Y,  pensando, pensando, se me ha ocurrido hablar sobre los diferentes nombres que se les da a las partes sexuales femeninas y a las masculinas, concretamente a la vulva y al escroto, aunque este último deberíamos de puntualizar, que la palabra escroto, es la definición de la bolsa de piel que cubre los testículos. Como podéis comprobar, me he informado a conciencia.

Empezaremos por el órgano sexual masculino o sea los testículos. Los nombres que primero me han venido a la mente, evidentemente son los más vulgares o como diría un académico de la RAE, forman parte del “argot popular”. Empezaremos por la menos grosera e iremos subiendo de intensidad o tono. Espero no herir sensibilidades: gónadas, pelotas, bolas, pinreles, cataplines, huevos y cojones. LLegiu-ne més »

Pienso y recapacito sobre los héroes de mi infancia y juventud. Són los años 60 y los comics que guardo en el cajón de la cómoda son del Capitán Trueno, Jabato, Superman -más tarde aparecerán Tintín i Conan el Bárbaro, aunque me aficione más a Conan que a Tintín-. También me leía los tebeos o cómics de Hazañas Bélicas que mi padre compraba y los de Esther, Azucena, Claro de Luna… pero claro estas no son heroínas. Sigo recapacitando y solo encuentro a Sigrid princesa vikinga que vive en Thule, compañera y eterna prometida del Capitán Trueno y a Claudia, compañera del Jabato.

Sigrid és la dama del Capitán Trueno, todo caballero ha de tener una dama, aunque si no recuerdo mal siempre acaba perdiéndola y teniendo que ir a buscarla. Los villanos siempre acaban raptándola para pedir rescate o para dar captura al héroe del cómic. Pero Sigrid es algo más que su dama. Sigrid es una belleza nórdica, con una larga cabellera rubia, esbelta y en más de una ocasión tiene que intervenir para salvar a su héroe y a sus amigos. Ella es la reina de la isla de Thule y su padre adoptivo és Ragnar Loghbroth. Sigrid no és la típica dama que pacientemente aguarda en el balcón de su palacio o castillo el retorno de su amado, sino que por el contrario acompaña en diversas aventuras al trió protagonista formado por el Capitán Trueno, Crispín y Goliat, convirtiendo el trió en cuarteto  y salvando en más de una ocasión al resto de los compañeros de aventuras (algo impensable en los años en que nació el Capitán Trueno), aunque siempre permaneció como la eterna novia del Capitán Trueno ya que mantenía su amor y fidelidad sin haber llegado a casarse. LLegiu-ne més »

Cadascú de nosaltres té la seva pròpia BSO (Banda Sonora Original). Són aquelles cançons que ens han acompanyat al llarg de la nostra vida i que d’una manera o altre han tingut un significat especial per a nosaltres. Avui em ve de gust escriure sobre aquelles BSO que m’han quedat gravades en la memòria i que estan relacionades amb el cinema, l’altra gran passió que tinc.

Procuraré realitzar l’enumeració cronològicament, però demano disculpes, si faig algun salt en el temps. També voldria aclarir, que potser hi haurà alguna BSO que no necessàriament he visionat la pel·lícula, però sí que em va impressionar la seva música, com és el cas de “Carros de Fuego”.

La primera que em va “marcar” en negatiu va ser la música de “Psicosis”, en la mítica escena de la dutxa, jo tenia set anys i des de llavors tinc pànic als ganivets i a les cortines de la dutxa. Les que a continuació detallo, m’han marcat molt positivament

Començaré pels musicals. La primera que vaig veure va ser “Siete novias para siete hermanos”, després vindria “West Side Story”, “Cantando bajo la lluvia”, “Cabaret” “La leyenda de la ciudad sin nombre”, “Los Miserables”, “Mamma Mia” i l’última que he vist “Bohemian Rhapsody”.

Algunes en blanc i negre del Fred Astaire i la Ginger Rogers, em van agradar més, pels números de ball de la parella, que no pas per la música, encara que reconec que d’alguna d’aquestes pel·lícules van sortir cançons inoblidables. Altres musicals com: “Fiebre de sabado noche”, “Grease”, Dirti Dancing” o “Sister Act”, no em van impressionar de la mateixa manera, encara que reconec l’èxit que varen tenir en el seu moment. LLegiu-ne més »