Divendres tretze de març, dia en què va començar el nostre segrest i presoners a la nostra pròpia llar per uns intrusos tant minúsculs com destructors.

Que volen de nosaltres? Ens volen destruir. Donar-nos una lliçó? Fer un món millor?

Disposem de poques armes per combatre’ls, la principal i més efectiva (diuen els experts) és seguir enclaustrats a casa i que vegin els petits “monstres” que no podran amb nosaltres, que morin els que s’han escampat dins de molts de nosaltres, ja us heu endut masses víctimes que han caigut a les vostres “urpes”. Encara no en teniu prou?

Surto de casa uns minuts per adquirir el que crec necessari. Els carrers deserts, un parell o tres de persones que surten amb el gos i d’altres com jo, per necessitat.

No hi ha coloms, per un moment sento un ocell que canta, o millor piula de tristor. Tot està trist, dóna la sensació d’haver passat una catàstrofe, però no, la catàstrofe l’estem passant ara…

La gent està trista, ens mirem o parlem a distància, però no hi ha alegria, hi ha fredor, tristor, sembla que els pensaments són mutus, i ens preguntem: Que està passant?

Torno a casa amb aquella dèria de desinfectar el poc que he comprat, amb l’angoixa de què no s’hagi impregnat cap “enemic”.

Això és el dia a dia, crec, de tots nosaltres. Esperem “despertar” aviat. No ens quedem amb la por i amb l’angoixa del que passarà, és possible (pot ser absurd) que d’aquesta situació hàgim après alguna cosa.

Clara Bruguera

Març 2020

Fa pocs dies,  es van celebrar els Premis Goya. Al començament per la coneguda catifa vermella van desfilar diferents personatges lluint vestits de dissenyadors de prestigi. Hi havia una gran quantitat de dones i era interessant recordar el perquè hi desfilaven. Unes anaven d’acompanyants de les seves parelles, altres eren actrius que tenien nominacions o no i unes poques, més desconegudes i vestides amb més normalitat, eren dones que havien participat d’una manera o una altra en la creació d’una pel•lícula.

Em vaig sentir molt bé quan van donar el premi de Millor Muntador per Dolor y Gloria a Teresa Font i el del Millor Curt de Ficció per Suc de Síndria a la seva directora Irene Moray, que ja havia guanyat altres premis i que va fer un gran discurs parlant dels drets de les dones abusades.

Em preguntava perquè a part de les actrius, hi havia tantes poques dones al món del cinema. La resposta em va venir ràpid. L’industria del cinema està en mans d’homes. Homes directors, homes productors, homes guionistes, etc. La segona pregunta que em vaig fer és si en el transcurs de la història del cinema hi ha hagut alguna dona destacada més enllà de les actrius, i sí, n`hi ha unes quantes. LLegiu-ne més »

LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ. (Titulo original: GONE WITH THE WIND)

Tenía pensado escribir sobre dos películas porque de alguna manera me han marcado. Las vi por primera vez siendo muy joven. Son muy dispares entre sí, pero a mi manera de ver, ambas merecen un reconocimiento.

Lo que el viento se llevó, y Recuerda.  Ambas producidas por la misma persona, David O.Selznik  Films muy dispares entre sí, lo cual demuestra que esta persona tenía un don especial para buscar algo que verdaderamente atrajera al público.

Para mí son dos joyas.

La primera fue pionera en hacer las películas en tecnicolor, por ello ganó un Oscar.

Además, tiene de bueno que es muy fiel a la novela, cosa que sucede pocas veces. Muchos diálogos son exactos al libro. La trama tiene de fondo la Guerra de Secesión Americana, por la abolición de la esclavitud. La plantación que describen tanto en la película como en el libro, es de las que los esclavos eran tratados como de la familia. -Cosa que no ocurría en la mayoría, donde eran azotados y estigmatizados por su color- LLegiu-ne més »

Ara que s’acosten aquets dies, em venen a la memòria escenes viscudes anys enrere, y totes deixen un regust molt especial.

Podria començar amb aquella caminada pel carrer Pelai de Barcelona, agafada de la ma de la mare, on anàvem a comprar les sabates, per estrenar-les el dia de Nadal, ja que la mare sempre deia que “per Nadal res no estrena res no val” I com tocava comprar calçat, vet aquí que mentre sentíem la cançoneta monòtona i avorrida de la retransmissió de la Loteria Nacional amb aquell final de PEE SEE TAAS!!  Tot allò formava part d’aquells anys tan llunyans, que no tenien gaire cosa, però on no mancava ni la il·lusió, ni aquella fe que ens  havien inculcat, sobre tot a l’escola.

Allí també teníem un pessebre, que normalment el feien les alumnes del últims cursos. El de casa era més senzill, però no hi faltava res. El “paper de plata” servia per simular el riu, y la gran estrella amb cua. En aquells dies tots el pessebres s’assemblaven molt. Un pont, unes oques damunt el riu, casetes de suro, i per descomptat el Reis Mags, que fèiem avançar encara que no hagués nascut, però no teníem paciència per esperar al dia 25.

Les reunions familiars, tenien un caire especial.

Després de dinar anàvem tota la família a casa d’una tieta- la mes gran de les germanes de la mare- i allí menjàvem, torrons, els grans algun licor, i els petits, com a cosa especial, gasosa amb una mica de vi, just per tenyir de color la transparència del líquid escumós.

LLegiu-ne més »

Ahir vaig anar a la Plaça Sant Jaume a veure el pessebre de la Paula Bosch. Segons diu un dels cartells: “..i vaig obrir l’armari de les golfes i d`allà en van sortir un munt de caixes amb objectes oblidats i llavors vaig adonar-me que eren els meus records adormits de Nadal. L’olor de canelons, les figuretes embolicades, les garlandes, els retrobaments…I vaig saber que tu també tenies a casa teva, a la teva ciutat, els teus propis objectes oblidats”.

M’ha semblat genial com ha sabut representar els seus records i emocions , amb objectes i més objectes. Mentre ho observava repetidament m’he adonat que per a mi allò no és un pessebre. És una representació personal de records nadalencs, però no és un pessebre, a no ser que distorsionem aquest nom, i crec que l’hi escauria més el títol de Records dels meus nadals que no pas Pessebre. Des de el meu punt de vista quan l’ajuntament organitza un pessebre és per la ciutat, dedicat a tota la població i l’han d’entendre tant els adults com els infants, perquè a part del consumisme, que caldria parlar-ne algun dia, són unes festes molt encarades als nens i així com un pessebre tradicional qualsevol nen l’interpreta, aquí els calen moltes explicacions i tot i així l’infant que tenia al costat davant de les explicacions del pare deia: sí, però on és el pessebre ?

Està molt be exposar els propis sentiments o records, però quan t’encarreguen una obra per la ciutat considero que s’ha de pensar una mica més a qui va dirigida, que sigui entenedora per tothom i partint d’un clàssic pessebre si poden anar afegint tants trets de diferents cultures com es vulgui i modernitzar-lo però sent sempre entenedor per la gent que l’observa , sobretot la quitxalla.

L’he seguit mirant una bona estona i llavors de cop m’he sentit molt feliç. LLegiu-ne més »

Per parlar de la soledat, primer en hauríem de qüestionar què és. La soledat és sentir-se sol? O més bé és estar sol? També es poden combinar les dues coses?

En el primer cas, sentir-se sol li pot passar a qualsevol, sigui infant, adolescent o adult. És propi de les persones que tenen una ment una mica rígida i en determinades ocasions, creuen que l’entorn no respon a les seves necessitats. Els passa als nens que viuen en una família mancada d’empatia que no saben caminar al costat del creixement de l’infant, als adolescents que davant les noves perspectives que li veuen a la vida, estan insegurs i no es senten recolzats, a vegades ni tant sols pels amics perquè l’evolució de tots ells no va al mateix ritme i es senten molt sols. I també els passa als adults. Uns es senten sols perquè recau a sobre d’ells la responsabilitat de ser el motor de la família, d’haver d’omplir les expectatives econòmiques o de organització dintre de la llar, altres perquè no troben el que busquen i desitgen de la vida.

Estar sol és una altra situació. Una persona pot estar sola perquè li agrada la seva pròpia soledat que comporta una llibertat infinita per fer el que vol, qual vol o ho necessita i no ha de donar comptes a ningú. També es dona el cas de qui no té família i pel motiu que sigui, tampoc té amics.

LLegiu-ne més »

 Diuen que no hi ha pitjor soledat que la soledat en companyia, Però també n’hi ha d’altres. Estar sol, sentir-se sol, voler estar sol, temor a estar sol.

 Hi ha gent que està sola, viu sola i és feliç, no necessita de ningú. En certa manera admiro a aquestes persones que no tenen la necessitat d’omplir aquest buit amb la gent del seu voltant.

 Qui no s’ha trobat en algun moment de la seva vida en una d’aquestes situacions?  De fet crec que tots volem, en algun moment de la nostra vida, estar sols amb nosaltres mateixos, escoltar-nos, reflexionar o badà. Axó és bo però a curts terminis.

Les persones solitàries (per convicció) crec que son felices, a la seva manera,

És una altre filosofia de vida que devem respectà.

 Lluitem per que mai tinguem la sensació de soledat, la vida està feta per viure en comunitat.

Clara Bruguera

2019