Monumento de los zapatos de Budapest

En diem sabatilles a aquests objectes que ens posem als peus per caminar, així que ens aixequem del llit. Són objectes que ens protegeixen de la fredor del terra i també eviten que ens fem mal amb alguna d’aquelles sorretes punxadisses que portem a casa enganxades a les soles de les sabates, quan tornem del carrer.

Sabatilles… em pregunto que ves a saber d’on li ve aquest nom tan bonic però, sigui com sigui, és una paraula que m’agrada pronunciar, és suau i tendra i em du cap a una recorrent fantasia plena de màgia i misteri.

Així mateix, si parlem de sabates, botes i botins, avui dia no cal patir. Hi ha un fotimer de models, formes, colors i qualitats on poder escollir segons sigui el poder adquisitiu de cadascú., i pel que fa al tema de l’esport, l’adaptació per a cadascun d’ells ofereix infinites possibilitats. Una altra cosa són les circumstàncies que aconsellen acudir a algun centre ortopèdic quan els peus pateixen una problemàtica delicada. Llavors cal deixar de banda els gustos particulars i acceptar el que més convé si es vol caminar sense sofrir. LLegiu-ne més »

Fa molts anys que parlem del maltractament a la dona. Si demanem en què consisteix, la majoria de la població, davant les notícies dels mitjans de comunicació, ens respondrà que és el maltracta físic que l’home infligeix a la dona arribant a matar-la (aquí ens descuidem de considerar que a part de les parelles heterosexuals hi ha les homosexuals i també les transgènere).

Quan demanem que afinin una mica més el concepte de maltractament, molts responen que també hi ha el maltractament psicològic que imparteix generalment l’home i que aconsegueix desvaloritzar a la dona fins que és converteix en el reflex del que la seva parella li dicta, tota convençuda de que la parella té raó i que ella no val, com dirien els castellans, ni un “pimiento”.

Tornem a equivocar-nos al descuidar altres tipus de relacions i potser ens hauríem de qüestionar més,  quan d’una parella homosexual diem, aquest fa d’home i aquest de dona. Això també passa amb les lesbianes, moltes vegades diem aquesta és la dominant, es una “marimacho”. En el fons estem intentant explicar que en les parelles, tinguin l’orientació que tinguin, sempre n’hi ha un dels components que domina l’altre, o dit en altres paraules, sempre s’intenta posar els rols heteros a parelles que no ho són. No ens preguntem que passa amb el creixement personal de l’ésser humà i no pensem que quan hi ha un dels dos components de la parella que mima o decideix per l’altre, el que fa, és imposar-se i no permetre que el company/ a , creixi com a persona. Sembla molt bonic però és una forma de dominació. LLegiu-ne més »

A vosaltres homes, que us creieu els amos de l’univers. A vosaltres poderosos que treballeu prioritzant les vostres necessitats particulars, menyspreant i ignorant als marginats, als diferents, als que busquen aixopluc en la vostra societat, la societat de l’abundància, del confort, del benestar –Us creieu que sou els amos perquè teniu el poder, la força, els diners…Mireu-vos ara…,esteu espantats, vivim moments angoixants amb molta incertesa, moments difícils, amenaçadors.  Tots els vostres diners en aquest cas, no us serveixen per protegir-vos. Aquest virus assassí no reconeix ni classes ni societats, per a ell tots som iguals , no discrimina a ningú.

Potser ara és el moment d’aprendre la lliçó: l’home si vol protegir-se a sí mateix a de protegir a l’altre, ha de treballar per aconseguir el benestar del conjunt de les persones, doncs el que li passa al veí pot pasar-me a mi. S’ha de donar prioritat a tot allò  que és públic i així ens beneficiarem tots. En aquest cas, si la sanitat pública hagués estat dotada de més recursos i no hagués patit les retallades i les privatitzacions, aquest servei tan valuós seria molt més eficient i suficient. Així mateix potenciar i donar suport  als nostres científics  per poder avançar en la recerca de la ciència.

Davant de l’home que es creu tot poderós hi ha un virus petit, ocult, perillós, sortit del no res, que ens recorda que som molt més vulnerables del que pensem!

Joana Nevado

21 abril 2020

Un altre cop és 23 d’abril, aquest any el celebrem molt diferent perquè no podem donar voltes pels carrers tot consumint llibres que a vegades ni ens interessen, només estan de moda, comprant roses, moltes d’elles mes o menys pansides, però ho fem perquè toca, comprem i comprem i seguim pensant que hi ha una princesa a qui salvar perquè un drac dolent se la vol menjar.

De bon matí ja he rebut forces wapps, parlant de com crear roses de paper, o d’altres materials, equiparant el drac amb els virus que ens fa estar confinats a casa i veien la manera de reproduir aquesta festa en una altra data.

Sempre m’he qüestionat el paper que han jugat, al llarg dels anys, tots els personatges d’aquesta història , el significat d’un poble que necessita matar el drac per salvar la vida d’una princesa però que en cap moment ens parla de l’hambruna dels seus habitants quan les collites són dolentes, de l’acceptació de sers que poden ser molt diferents, per no pensar com ells o bé per tenir unes prioritats diferents en quan a valors, per intentar incloure la tolerància, el pensament diferent etc.

Certament podem equipara el drac que tot s’ho vol menjar amb el coronavirus que ja ha propiciat molts morts, masses però que té un component positiu que hauríem d’aprofitar tots.

LLegiu-ne més »

Divendres tretze de març, dia en què va començar el nostre segrest i presoners a la nostra pròpia llar per uns intrusos tant minúsculs com destructors.

Que volen de nosaltres? Ens volen destruir. Donar-nos una lliçó? Fer un món millor?

Disposem de poques armes per combatre’ls, la principal i més efectiva (diuen els experts) és seguir enclaustrats a casa i que vegin els petits “monstres” que no podran amb nosaltres, que morin els que s’han escampat dins de molts de nosaltres, ja us heu endut masses víctimes que han caigut a les vostres “urpes”. Encara no en teniu prou?

Surto de casa uns minuts per adquirir el que crec necessari. Els carrers deserts, un parell o tres de persones que surten amb el gos i d’altres com jo, per necessitat. LLegiu-ne més »

Fa pocs dies,  es van celebrar els Premis Goya. Al començament per la coneguda catifa vermella van desfilar diferents personatges lluint vestits de dissenyadors de prestigi. Hi havia una gran quantitat de dones i era interessant recordar el perquè hi desfilaven. Unes anaven d’acompanyants de les seves parelles, altres eren actrius que tenien nominacions o no i unes poques, més desconegudes i vestides amb més normalitat, eren dones que havien participat d’una manera o una altra en la creació d’una pel•lícula.

Em vaig sentir molt bé quan van donar el premi de Millor Muntador per Dolor y Gloria a Teresa Font i el del Millor Curt de Ficció per Suc de Síndria a la seva directora Irene Moray, que ja havia guanyat altres premis i que va fer un gran discurs parlant dels drets de les dones abusades.

Em preguntava perquè a part de les actrius, hi havia tantes poques dones al món del cinema. La resposta em va venir ràpid. L’industria del cinema està en mans d’homes. Homes directors, homes productors, homes guionistes, etc. La segona pregunta que em vaig fer és si en el transcurs de la història del cinema hi ha hagut alguna dona destacada més enllà de les actrius, i sí, n`hi ha unes quantes. LLegiu-ne més »

LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ. (Titulo original: GONE WITH THE WIND)

Tenía pensado escribir sobre dos películas porque de alguna manera me han marcado. Las vi por primera vez siendo muy joven. Son muy dispares entre sí, pero a mi manera de ver, ambas merecen un reconocimiento.

Lo que el viento se llevó, y Recuerda.  Ambas producidas por la misma persona, David O.Selznik  Films muy dispares entre sí, lo cual demuestra que esta persona tenía un don especial para buscar algo que verdaderamente atrajera al público.

Para mí son dos joyas.

La primera fue pionera en hacer las películas en tecnicolor, por ello ganó un Oscar.

Además, tiene de bueno que es muy fiel a la novela, cosa que sucede pocas veces. Muchos diálogos son exactos al libro. La trama tiene de fondo la Guerra de Secesión Americana, por la abolición de la esclavitud. La plantación que describen tanto en la película como en el libro, es de las que los esclavos eran tratados como de la familia. -Cosa que no ocurría en la mayoría, donde eran azotados y estigmatizados por su color- LLegiu-ne més »