Tot l’univers és viu i els fenòmens que si donen tenen vida pròpia. Cada dia comença amb una albada. El cel pot anar adquirint diferents tonalitats rogenques fins que el sol s’alça del tot sobre el que nosaltres anomenem cel. Hi ha dies que aquest formós espectacle no el veiem perquè ens el tapen els núvols, més o menys atapeïts Molts dies des de la balconada de la meva habitació veig aquest bonic espectacle, tot preguntant-me si els colors de l’albada són susceptibles o no a les diferents vivències de cada ciutat.

L’albada pot aparèixer amb una alegria interna quan ho fa en una ciutat on els seus habitants són feliços, pot ser una albada preocupada quan comença a il·luminar una ciutat on hi troba gent demanant almoina o dormint al carrer, malgrat que faci fred o calor, infants que són maltractats per les seves famílies o altres calamitats.

Però també hi ha l’albada de sentiments contraposats. A les ciutats dels països on hi ha guerra , els seus colors poden aportar una mica de bellesa i alegria, però al mateix temps també els diu que ja no es poden amagar a la foscor de la nit i que són fàcilment localitzables per l’enemic. LLegiu-ne més »

 Avui 23 d’abril Sant Jordi, dedicat al llibre i a la rosa. Fantàstic, es regalen llibres, roses a l’estimada, surten noves publicacions, nous escriptors, novells que en el seu llibre (que possiblement serà l’únic que escriuran) volen donar a conèixer els drames de les seves vides.

I…m’ha fet pensar al veure la meva modesta llibreria o no tan modesta per alguns, en fi me n’he adonat que en el llarg del anys acumulem, uns més que altres, una quantitat de llibres que en els seus prestatges, esperen que de tant en tant algú els tregui del seu niu en que sigui per treure’ls-hi la pols. No és una contradicció ? Quin futur els espera ? No hi ha sortida per a ells?

Doncs ben poca, si per alguna raó ens volem desprendre d’uns quants d’ells, pocs centres els accepten, estan saturats, no tenen cap valor, on ha quedat la il·lusió que en el seu dia ens va donar quan el vàrem rebre o els moments que ells van fer que ens traslladéssim a llocs desconeguts, meravellosos o que ens haguessin fet plorar d’alegria o de tristor, i que la lectura ens feia viure i ens permetia posar-nos al lloc de la protagonista i ens feia somiar ? On han quedat? LLegiu-ne més »

Aquesta diada em fa estar en una pura contradicció amb mi mateixa. D’una banda, és una festivitat que m’enamora. Veure tanta gentada pels carrers, passejant, elles amb una rosa a la mà i ells amb un llibre sota el braç. Però no hi ha més dies per regalar a la teva estimada una rosa? No hi ha més dies per regalar al teu estimat un llibre? Aleshores em pregunto, si tot això no forma part d’una gran campanya publicitaria, per engalipar-nos a tots plegats.

Fa dies que m’aturo davant d’els aparadors de les llibreries que fa setmanes que llueixen els nous exemplars que sortiran al carrer per la diada tan esperada. Es fabriquen llibres com si fabriquessin xurros. LLegiu-ne més »

TEMA: escriu sobre un arbre situat entre ruïnes

Reconec que m’agrada perdrem per diferents llocs de la meva ciutat i caminar sense rumb per indrets que són lluny del barri on visc. Descobrir nous indrets amb l’entramat dels seus carrers, places i racons ho visc amb l’ànim d’emprendre tota una aventura.

Així i tot aquest cop he decidit no allunyar-me massa. El fred i la grisor matinal d’aquest diumenge ha motivat que dirigís les meves passes cap als carrers que conformen la part més antiga i extrema de la Vila d’Horta, uns espais que m’atrauen de manera especial. Aquí m’he sentit a gust i a raser del vent, protegida pel traçat dels seus carrerons.

Ha estat tot passejant ben d’hora per aquestes emmandrides calçades de botigues i finestres tancades quan més m’he fixat en els interessants detalls que perseveren en les façanes d’algunes de les cases i en les baranes de ferro forjat dels vells balcons. LLegiu-ne més »

en algun moment hem anat al cementiri per enterrar algun ésser estimat o per cortesia,  hi ha qui té per norma fer una visita als seus difunts més d’algun cop l’any. Jo no soc d’anar-hi, tot i tenir algun ésser estimat, penso que han de reposar en pau. Reconec, però, que quan hi vaig, a l’anar caminant he sentit com una mena de pau i tranquil·litat…, veig el conjunt de ninxos com una petita ciutat o poble -tot depèn de l’extensió- amb les finestres tancades, amb les seves flors que han deixat els seus estimats.

Ah, peró no és el mateix en la festivitat del primer de novembre que es dedica als difunts. Els pobres deuen està boixos, tan d’enrenou. Potser sí que alguns esperin amb alegria les visites, però altres potser no tant.

En fi, tant si anem o no sagú que no ens oblidem d’ells i tampoc ens ho tindran en compte.

Clara Bruguera

Novembre 2022

Aquesta és una pel·lícula espanyola de l’any 1998 dirigida per Julio Medem. Es tracta d’una trama circular extremadament romàntica, però inusual. Dibuixa la realitat traumàtica de la pèrdua, el desencontre, l’efímer, el sense sentit i la mort. A través de tot això Medem proposa una reflexió sobre l’amor romàntic, la passió idealitzada, la unió perfecta i allò que té d’il·lusionant.

L’argument és el següent: L’Otto i l’Anna tenen 8 anys quan es coneixen casualment. Ell corre consternat darrera una pilota en conèixer que els seus pares es separen. L’Anna també corre desesperada i cau a terra en saber que el seu pare ha mort en un accident. A partir d’aquí aquets dos personatges entrecreuen les seves vides de manera paral.lela a través del cercle de la vida i de les coincidències del destí.

Amb el temps la mare de l’Ana es casa amb el pare del Otto, i els dos joves, ja amb disset anys, comencen a enamorar-se fins al punt de mantenir una relació íntima que aconsegueixen amagar.

Per raons tràgiques l’Anna i l’Otto se separen i segueixen camins diferents. Passen els anys i ella es trasllada a viure a Rovaniemi (Finlàndia), on deixa enrera el seu passat amb l’esperança de tornar a veure l’Otto, el seu veritable amor. Quan ell se n’assabenta decideix anar a trobar-la però un cop més el destí s’interposa i fa que arribi tard, tot just quan ella corre cap a on pensa que es troba ell, llavors cau enmig del carrer i és atropellada per un camió. Fi de la pel·lícula. LLegiu-ne més »

Sant Jordi és una llegenda que ve de molt lluny, sempre s’ha explicat de la mateixa manera, el que vull dir és que sempre l’hem situada en un ambient masclista que al llarg dels anys mai ha evolucionat.

Sempre s’ha parlat d’un país dominat per un rei, mai s’ha dit que pogués ser una reina, disposat a sacrificar la seva única filla en el seu propi benefici, amb l’argument de què també beneficiava els seus súbdits, homes també, ja que les dones estaven a disposició del drac.

Aquest gran rei descarrega en el pobre Sant Jordi la responsabilitat d’arreglar la situació, de matar al drac i al mateix temps de treure’s de sobre la seva filla perquè si Sant Jordi guanyava la batalla amb el drac, la pobra princesa a qui no se li donava veu ni vot, s’havia de casar amb ell, el rei li donava aquest privilegi partint de la base de què la filla era un objecte seu, ja que la llegenda en cap moment diu que li consultés la seva decisió i si Sant Jordi perdia, el drac es menjava la princesa o sigui que també desapareixia. LLegiu-ne més »