Per parlar de la soledat, primer en hauríem de qüestionar què és. La soledat és sentir-se sol? O més bé és estar sol? També es poden combinar les dues coses?

En el primer cas, sentir-se sol li pot passar a qualsevol, sigui infant, adolescent o adult. És propi de les persones que tenen una ment una mica rígida i en determinades ocasions, creuen que l’entorn no respon a les seves necessitats. Els passa als nens que viuen en una família mancada d’empatia que no saben caminar al costat del creixement de l’infant, als adolescents que davant les noves perspectives que li veuen a la vida, estan insegurs i no es senten recolzats, a vegades ni tant sols pels amics perquè l’evolució de tots ells no va al mateix ritme i es senten molt sols. I també els passa als adults. Uns es senten sols perquè recau a sobre d’ells la responsabilitat de ser el motor de la família, d’haver d’omplir les expectatives econòmiques o de organització dintre de la llar, altres perquè no troben el que busquen i desitgen de la vida.

Estar sol és una altra situació. Una persona pot estar sola perquè li agrada la seva pròpia soledat que comporta una llibertat infinita per fer el que vol, qual vol o ho necessita i no ha de donar comptes a ningú. També es dona el cas de qui no té família i pel motiu que sigui, tampoc té amics.

LLegiu-ne més »

 Diuen que no hi ha pitjor soledat que la soledat en companyia, Però també n’hi ha d’altres. Estar sol, sentir-se sol, voler estar sol, temor a estar sol.

 Hi ha gent que està sola, viu sola i és feliç, no necessita de ningú. En certa manera admiro a aquestes persones que no tenen la necessitat d’omplir aquest buit amb la gent del seu voltant.

 Qui no s’ha trobat en algun moment de la seva vida en una d’aquestes situacions?  De fet crec que tots volem, en algun moment de la nostra vida, estar sols amb nosaltres mateixos, escoltar-nos, reflexionar o badà. Axó és bo però a curts terminis.

Les persones solitàries (per convicció) crec que son felices, a la seva manera,

És una altre filosofia de vida que devem respectà.

 Lluitem per que mai tinguem la sensació de soledat, la vida està feta per viure en comunitat.

Clara Bruguera

2019

Aquest estiu he tingut la sort de poder fer un viatge de vuit dies visitant les ciutats bàltiques de Estònia, Letònia, Lituània i Helsinki.

Feia temps que em delia per conèixer aquest països i, ara que he acomplert aquest desig, puc dir que tot el que he vist ha superat les espectatives que hi tenia. Són països plens de contrastos, cada un amb particularitats diferents dins els seus idiomes i costums, a més de posseir un excel.lent patrimoni artístic i cultural molt ric i interessant.

La meva intenció ara no és descriure els llocs i tot allò que més m’ha agradat, perquè la llista és força llarga i necessito  temps suficient per poder-m’hi  dedicar amb detall,  però el que sí puc i vull comentar és el meu sentiment davant el panorama que vaig veure en un indret anomenat “El Turó de les Creus”. LLegiu-ne més »

Avui he rebut un WatsApp que deia:
Em venen pernil envasat en plàstic, llet en ampolles de plàstic, oli en bidons o ampolles de plàstic, iogurts en plàstic, I després em diuen a caixa que he de pagar la bossa de plàstic perquè perjudico al planeta.

Primer m’he posat a riure, l’he trobat divertit, però després me n’he adonat que en aquest país, la llei de l’embut funciona en tots els àmbits perquè en definitiva, el planeta està pràcticament igual de brut amb els plàstics que generen les empreses, però només el consumidor ha de pagar per una ridícula bossa.

Els aliments estan envasats en plàstic, als mercats et cobren la bossa però no l’import de les bosses de plàstic que utilitzen per posar-hi dintre el peix, els fruits secs, etc, etc. Si anem a comprar determinades peces de roba van envasades en plàstic, si anem a la farmàcia els medicaments estan envasats en pots de plàstic, si anem a la ferreteria, claus, eines, llanternes, etc envasades en plàstic. I així podríem seguir fins l’infinit.

LLegiu-ne més »

Em preocupa l’afany, al meu entendre desmesurat, que ha sorgit per part d’algunes escoles, de demonitzar i ocultar als ulls de la canalla molts dels contes, llegendes i llibres infantils que fins ara formaven part del seu món, igual que abans ho havien estat de nosaltres i també dels nostres pares i avis.

De debò cal emprendre una tasca tan exhaustiva, buidant prestatgeries i armaris i llençar a les flames de l’oblit una llarga llista de títols, perquè ara ens hem adonat que són  masclistes com “La llegenda de Sant Jordi” o massa ensucrades, com “La Ventafocs”? O fins i tot les que a més de ser sexistes poden arribar a fer por com “La Blancaneus” ?, per citar  només algunes.

Em pregunto quina serà la següent acció que amagarem als ulls dels nens. Potser pel·lícules  com “Mickey Mouse”,  “La dama y el vagabundo”, “La bella i la bèstia” , “El llibre de la Selva”?   Realment la feina pot ser llarga i esgotadora.

Estic plenament  d’acord  amb la coeducació i amb tot allò que doni impuls a  un treball igualitari, jo mateixa he escrit algun relat on intercanvio  personatges que sempre havien estat mascles per femelles heroïnes. Per a mi es tracta de fer un clic, o sigui, transformar (sense caure en un parany ultra feminista) en lloc d’amagar. LLegiu-ne més »

Avui vull parlar de feminisme i política. Diuen que és El Dia de la Mare i jo em pregunto de quina o quines mares? De les que acaronen criatures tot cantant cançons de bressol? De les que ensenyen costums ben “nyonyes” a les seves filles per tal de perpetuar-se elles mateixes?, de les que apallissen els fills per desfogar les seves penúries, de les que treballen en fàbriques tot cosint roba de soldat per fills o filles, pròpies o d’ altres, sense saber si estan cosint un vestit o un sudari? de les mares bel•licoses que lluiten per aconseguir justícia com per ex. “Las madres de Mayo”?

Si hi pensem ens venen a la ment molts tipus de mares però jo crec que n’hi ha unes que sempre queden com si fossin invisibles. Són les que fan que la família rutlli bé, que tenen la casa ben neta que cuiden dia a dia els infants, que escolten els marits, i en molts dels casos han de deixar enrere totes les seves il•lusions, i esperances, perdent part de la seva personalitat, sempre al servei del marit. Avui en dia encara en queden forces, d’aquestes. I que dir, de tots aquests homes famosos dels que sabem que ho han pogut ser gràcies a les seves dones?

El mateix passa si parlem de política. Segur que tots i totes hem sentit parlar de “los Padres de la Pàtria”, políticament estan a l’ordre del dia, però qui ha sentit parlar de Les Mares de la Pàtria? Per a mi les Mares de la Pàtria, son totes les mares que lluiten dia a dia, tant per la salut, educació, alimentació, etc dels seus fills/es, i considero també com a mares, a totes les dones que treballen per aquest fi, sigui des de l’àmbit de la maternitat, com de la política, com de l’educació, etc. Per a mi són mares totes aquelles dones que pensant en un futur millor ajuden als infants des de que són nadons, i els preparen perquè la seva Pàtria pugui ser ben gran, amb un màxim d’humanitat que faci obsoletes les fàbriques que tinguin alguna cosa a veure amb enfrontaments armats.

LLegiu-ne més »

Havia una vegada una dona que va tenir una nena, la mare era feliç amb la petita sempre  li deia: ets la meva princeseta. Tenia uns cabells rossos, rinxolats, ulls blaus , una pell clara amb unes galtones rosenques, una meravella de nena. La mare només vivia per ella, tenia cura dels seus cabells sempre molt polida, llacets de color rosa, faldilles, mai duia pantalons.

La nena s’anava fent gran i només vivia pendent de la seva imatge. A l’escola es sentia una mica marginada, veia a les seves companyes que igual jugaven amb els nois o be es reunien elles soles parlant de les seves coses.

Aquesta nena es va fent gran cuidant sempre la seva imatge. En el treball sempre impecable, sabates de taló, mitges fines, perruqueria cada setmana, en fi un figurí. Era callada, obedient, mai tenis un no per resposta, els companys la veien com si vingués d’un altre mon i de fet pocs pretendents tenia. No l’importava gaire, la mare sempre li deia que trobaria el seu príncep. LLegiu-ne més »