mai 19

se nos mean¿Para que ha servido exactamente la reforma laboral?. Evidentemente, para aumentar el numero de parados, debido a que muchas empresas, aun teniendo beneficios, han decidido reducir la plantilla para aumentar ganancias, otras se han desubicado del país, para instalarse en países donde los derechos laborales de los trabajadores o los derechos humanos brillan por su ausencia. De nuevo la amenaza de una nueva rebaja en los sueldos, ya escuálidos de los trabajadores y trabajadoras de este pais se cierna sobre nuestras cabezas, con la justificación de frenar el paro. ¿De verdad se creen que nos lo vamos a “tragar”?.

 Leo en la prensa que el presidente del Banco de España, Luis María Linde, aboga por bajar sueldos para frenar el desempleo. Si me vuelven a bajar el sueldo, menos consumiré y si consumo menos las ventas de los comercios de mi barrio lo van a notar, también el mercado, el restaurante donde íbamos una vez a la semana, el bar donde íbamos los fines de semana a desayunar y leer el periódico, el cine, el teatro, la prensa, los libros, la música… son gastos que se han eliminado de nuestro presupuesto. Si lo que yo hago lo multiplicamos por las miles de familias que se encuentran en la misma situación, el resultado és que muchos comercios y empresas van a ver reducidos sus ingresos y automáticamente van a continuar despidiendo personal y cerrando empresas. ¿Estas son las medidas que piensan tomar para frenar el desempleo o para aumentarlo?.

Rosa Carrillo

Etiquetes:
mai 10

Cadaques - barquesEl metge va recomanar a la mare que jo fes un canvi d’aires; que m’aniria prou bé per enfortir-me, i res podia ser millor que vora mar. Com no era època de vacances pel pare, i la mare havia de passar una curta intervenció quirúrgica, va parlar amb les seves cosines i amb la tia Manela, per veure si jo m’hi podia avançar, i ells anirien després a cercar-me.

Finalment m’hi van portar, i com les cosines -l’Irene i l’Estrella,- treballaven, qui es va cuidar de mi moltes hores va ser la tia Manela. Ella era d’ulls blaus clars com el cel mediterrani, i el somriure i la rialla sempre als llavis. Van ser uns dies -no me’n recordi pas quants,- que es varen tornar inoblidables.

Tot lo dia corria pels carrers perquè no tenia col•legi, i com que l’oncle Manel era mariner i pescador, i tenia un petit llagut per recorre la badia de Cadaqués, finalment moltes de les vegades que sortia a pescar, jo l’acompanyava. Com sia que jo tenia ja 7 anys, i tenia una mica de força, l’oncle Manel em va ensenyar a bogar, i tots dos, a quatre rems, ens fèiem a mar.

Aquí fondejava unes gambines, allà deixava uns esquers surant a l’aigua, més enllà agafavem serrans tots dos, i després collía quatre garotes, i un xic més de peixos, i tornàvem cap a casa. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mai 03

palabras 1El nostre vocabulari  amb la seva sintaxis, és el millor mitjà que tenim per a comunicar-nos amb els altres. Sense destorbar, ens deixa navegar i endinsar-nos en cada paraula. Si no som quelcom capsigrany, copsarem i gaudirem del significat de moltes,. En aquest moment em crida l’atenció la paraula coherent. Magnífica i elegant, fins i tot en la seva pronuncia,,. Algú la defineix com “ correcte conducte que hem de mantenir en tot moment, basada en els principis familiars i socilals, que hem après al llarg de la  nostre vida. Indispensable per a exercir un liderat positiu”. Liderat positiu?. Dades les circumstàncies aquí em perdu. Crec – i no és per trencar-se les banyes – que molts dels nostres dirigents, no gaudeixen en l’actualitat dels elements impregnats en la nostre estimada paraula.

En ve a la ment una imatge subjectiva, envers els nostres representants. Faré una proposició: tots aquells que vulguin accedir a un càrrec públic i social, no es presentaran a cap exàmen,  – cosa que no ho fan – però, com a requisit indispensable s’ahuran de col’locar, vestir e  investir amb el jersei de la honestat.

Juana

 

 

 

 

Etiquetes:
abr 30

Pensionistas, nuevos superhéroes

Escrit per Mª Jesús Mandianes Arxivat a: Articles d'Opinió 6 Comentaris »

kneIJCBArzcdvXFH5o6OqTl72eJkfbmt4t8yenImKBVaiQDB_Rd1H6kmuBWtceBJ[1]Nuestros mayores, con frecuencia aparcados en cementerios de elefantes porque sus familias no podían atenderlos o simplemente los consideraban un estorbo, se han transformado por efecto de la crisis en valiosos talismanes. Gracias a su generosidad sobrevive una de cada cinco familias españolas con todos los miembros en paro, sus pensiones evitan que 300.000 familias  se vean abocadas a la pobreza extrema.

La depresión económica ha logrado revalorizar la figura de los abuelos como soporte financiero frente a unos hijos, que hasta hace poco no tenían tiempo para escucharlos. Ya no son solamente el comodín que utilizaban para colocar a los nietos en las vacaciones o les preparaban una comida “como Dios manda” cuando llegaban de trabajar. Ahora se han convertido en auténticos salvavidas, capaces de utilizar sus ahorros de toda la vida en un intento desesperado de evitarles el desahucio, convencidos de que es su obligación. No les importa renunciar a los viajes organizados por el Inserso para que no les corten el agua y la luz por falta de pago, ni  teñirse el pelo en casa con tal de que a los nietos no les falte la merienda. Algunos, aquejados de pronto por terribles lagunas de memoria, olvidan sus costosas medicaciones para poder llegar a fin de mes. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 26

El quadre

Escrit per Angeles Bosch Arxivat a: Articles d'Opinió 6 Comentaris »

mujeres lobos (Picaso)Avui fa aire i com sempre, quan el sol comença a baixar suaument pel darrer de les muntanyes, surto al balcó i em preparo per gaudir d’un meravellós espectacle que cada dia es nou.  Una barretja de colors grocs i vermells a l’oritzó, nùvols carregats d’aigua per un costat i el contrast de la foscor dels edificis d’oficines en primer pla, em fan sentir que soc la comisària d’una exposició i que, desprès d’observar un dels cuadres, n’escullo el millor, l’embolico amb el tul de la meva ànima i el reser-vo per el día de la inauguraciò, que es sempre quan la melangia invaeix el meu cor. Al cap d’una estona torno adintra del saló i observo el quadre, aquest reial, que fa pocs díes he penjat a la paret del meu especial museu.

És una làmina d’un quadre de Picasso, “Dones que corren per la platja”. El día que el vaig veure com a portada d’un llibre, el meu cor va començar a bategar molt fort; no podía deixar de mirar-lo, m’estaba parlant i jo mai había experimentat aquet diàleg! Mai havia sentit emocions tan profundes, i aquestes dones de proporcions irregulars, de braços grossos, excesivament llargs i de cames curtes i musculoses, m’estaven cridant a viva veu. Així que, a la primera ocasió els vaig comprar. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 08

thatcher-1-sized[1]Aparentemente dos mujeres cuya trayectoria vital no tiene ningún punto en común, a las que la muerte ha hecho coincidir en la última estación del “viaje definitivo”. Me imagino a Sara vestida de lentejuelas sosteniendo con su mano enguantada la sofisticada boquilla de un cigarro. Se acerca a la sobria y estirada Margarette, más inglesa que nunca, diciéndole con su voz profunda, mientras le arroja el humo a la cara: ¿Qué haces tú por aquí Margarita? La “dama de hierro” después de fulminarla con la mirada, muy digna y seria, le respondería: Esperando el último tren, como tú, querida.

Superado el primer encontronazo se mirarían a los ojos y descubrirían que las dos han sido unas grandes luchadoras, en un mundo de hombres se dejaron la piel para ser reconocidas y respetadas por su talento. Dos mujeres del siglo XX que rompieron los esquemas de un mundo machista, doblegándolo con su capacidad de trabajo. No importa su curriculúm vitae, para eso ya está la Viquipédia, ni su ideología conservadora o liberal, a la hora de la muerte poco o nada importa. Las dos, cada una en su campo, marcaron una época y mientras esperan ese último tren saben que su trayectoria las hará inmortales. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 04

Agafo la llibreta. Tanco l’ordinador. Faig un exerxici de memòria i em poso a escriure, sense preguntar-me on posaré el meu pensament. Tot seguit començo el meu relat.

La nit era clara, nítida, mirant el cel va veure una foscor il’luminada per milers i milers d’estells, totes elles lluentes, vives, penjades allà dalt en l’ espai. Aleshores va viure uns moments màgics, sense adonar-se va prendre conciència de que estava el davant d’un fet extraordinari, i notava que formava part activa d’aquest conjunt d’elements que composa el nostre sistema solar, va percebre que ella estava dintre, i en aquest mateix moment la seva ment es va fer petita per asimilar la inmensitat de l’univers, va tornar la mirada, i a partir d’aquest moment , la seva individualitat va quedar copsada.

Joana Nevado

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress