Ara que s’acosten aquets dies, em venen a la memòria escenes viscudes anys enrere, y totes deixen un regust molt especial.

Podria començar amb aquella caminada pel carrer Pelai de Barcelona, agafada de la ma de la mare, on anàvem a comprar les sabates, per estrenar-les el dia de Nadal, ja que la mare sempre deia que “per Nadal res no estrena res no val” I com tocava comprar calçat, vet aquí que mentre sentíem la cançoneta monòtona i avorrida de la retransmissió de la Loteria Nacional amb aquell final de PEE SEE TAAS!!  Tot allò formava part d’aquells anys tan llunyans, que no tenien gaire cosa, però on no mancava ni la il·lusió, ni aquella fe que ens  havien inculcat, sobre tot a l’escola.

Allí també teníem un pessebre, que normalment el feien les alumnes del últims cursos. El de casa era més senzill, però no hi faltava res. El “paper de plata” servia per simular el riu, y la gran estrella amb cua. En aquells dies tots el pessebres s’assemblaven molt. Un pont, unes oques damunt el riu, casetes de suro, i per descomptat el Reis Mags, que fèiem avançar encara que no hagués nascut, però no teníem paciència per esperar al dia 25.

Les reunions familiars, tenien un caire especial.

Després de dinar anàvem tota la família a casa d’una tieta- la mes gran de les germanes de la mare- i allí menjàvem, torrons, els grans algun licor, i els petits, com a cosa especial, gasosa amb una mica de vi, just per tenyir de color la transparència del líquid escumós.

LLegiu-ne més »

Ahir vaig anar a la Plaça Sant Jaume a veure el pessebre de la Paula Bosch. Segons diu un dels cartells: “..i vaig obrir l’armari de les golfes i d`allà en van sortir un munt de caixes amb objectes oblidats i llavors vaig adonar-me que eren els meus records adormits de Nadal. L’olor de canelons, les figuretes embolicades, les garlandes, els retrobaments…I vaig saber que tu també tenies a casa teva, a la teva ciutat, els teus propis objectes oblidats”.

M’ha semblat genial com ha sabut representar els seus records i emocions , amb objectes i més objectes. Mentre ho observava repetidament m’he adonat que per a mi allò no és un pessebre. És una representació personal de records nadalencs, però no és un pessebre, a no ser que distorsionem aquest nom, i crec que l’hi escauria més el títol de Records dels meus nadals que no pas Pessebre. Des de el meu punt de vista quan l’ajuntament organitza un pessebre és per la ciutat, dedicat a tota la població i l’han d’entendre tant els adults com els infants, perquè a part del consumisme, que caldria parlar-ne algun dia, són unes festes molt encarades als nens i així com un pessebre tradicional qualsevol nen l’interpreta, aquí els calen moltes explicacions i tot i així l’infant que tenia al costat davant de les explicacions del pare deia: sí, però on és el pessebre ?

Està molt be exposar els propis sentiments o records, però quan t’encarreguen una obra per la ciutat considero que s’ha de pensar una mica més a qui va dirigida, que sigui entenedora per tothom i partint d’un clàssic pessebre si poden anar afegint tants trets de diferents cultures com es vulgui i modernitzar-lo però sent sempre entenedor per la gent que l’observa , sobretot la quitxalla.

L’he seguit mirant una bona estona i llavors de cop m’he sentit molt feliç. LLegiu-ne més »

Per parlar de la soledat, primer en hauríem de qüestionar què és. La soledat és sentir-se sol? O més bé és estar sol? També es poden combinar les dues coses?

En el primer cas, sentir-se sol li pot passar a qualsevol, sigui infant, adolescent o adult. És propi de les persones que tenen una ment una mica rígida i en determinades ocasions, creuen que l’entorn no respon a les seves necessitats. Els passa als nens que viuen en una família mancada d’empatia que no saben caminar al costat del creixement de l’infant, als adolescents que davant les noves perspectives que li veuen a la vida, estan insegurs i no es senten recolzats, a vegades ni tant sols pels amics perquè l’evolució de tots ells no va al mateix ritme i es senten molt sols. I també els passa als adults. Uns es senten sols perquè recau a sobre d’ells la responsabilitat de ser el motor de la família, d’haver d’omplir les expectatives econòmiques o de organització dintre de la llar, altres perquè no troben el que busquen i desitgen de la vida.

Estar sol és una altra situació. Una persona pot estar sola perquè li agrada la seva pròpia soledat que comporta una llibertat infinita per fer el que vol, qual vol o ho necessita i no ha de donar comptes a ningú. També es dona el cas de qui no té família i pel motiu que sigui, tampoc té amics.

LLegiu-ne més »

 Diuen que no hi ha pitjor soledat que la soledat en companyia, Però també n’hi ha d’altres. Estar sol, sentir-se sol, voler estar sol, temor a estar sol.

 Hi ha gent que està sola, viu sola i és feliç, no necessita de ningú. En certa manera admiro a aquestes persones que no tenen la necessitat d’omplir aquest buit amb la gent del seu voltant.

 Qui no s’ha trobat en algun moment de la seva vida en una d’aquestes situacions?  De fet crec que tots volem, en algun moment de la nostra vida, estar sols amb nosaltres mateixos, escoltar-nos, reflexionar o badà. Axó és bo però a curts terminis.

Les persones solitàries (per convicció) crec que son felices, a la seva manera,

És una altre filosofia de vida que devem respectà.

 Lluitem per que mai tinguem la sensació de soledat, la vida està feta per viure en comunitat.

Clara Bruguera

2019

Aquest estiu he tingut la sort de poder fer un viatge de vuit dies visitant les ciutats bàltiques de Estònia, Letònia, Lituània i Helsinki.

Feia temps que em delia per conèixer aquest països i, ara que he acomplert aquest desig, puc dir que tot el que he vist ha superat les espectatives que hi tenia. Són països plens de contrastos, cada un amb particularitats diferents dins els seus idiomes i costums, a més de posseir un excel.lent patrimoni artístic i cultural molt ric i interessant.

La meva intenció ara no és descriure els llocs i tot allò que més m’ha agradat, perquè la llista és força llarga i necessito  temps suficient per poder-m’hi  dedicar amb detall,  però el que sí puc i vull comentar és el meu sentiment davant el panorama que vaig veure en un indret anomenat “El Turó de les Creus”. LLegiu-ne més »

Avui he rebut un WatsApp que deia:
Em venen pernil envasat en plàstic, llet en ampolles de plàstic, oli en bidons o ampolles de plàstic, iogurts en plàstic, I després em diuen a caixa que he de pagar la bossa de plàstic perquè perjudico al planeta.

Primer m’he posat a riure, l’he trobat divertit, però després me n’he adonat que en aquest país, la llei de l’embut funciona en tots els àmbits perquè en definitiva, el planeta està pràcticament igual de brut amb els plàstics que generen les empreses, però només el consumidor ha de pagar per una ridícula bossa.

Els aliments estan envasats en plàstic, als mercats et cobren la bossa però no l’import de les bosses de plàstic que utilitzen per posar-hi dintre el peix, els fruits secs, etc, etc. Si anem a comprar determinades peces de roba van envasades en plàstic, si anem a la farmàcia els medicaments estan envasats en pots de plàstic, si anem a la ferreteria, claus, eines, llanternes, etc envasades en plàstic. I així podríem seguir fins l’infinit.

LLegiu-ne més »

Em preocupa l’afany, al meu entendre desmesurat, que ha sorgit per part d’algunes escoles, de demonitzar i ocultar als ulls de la canalla molts dels contes, llegendes i llibres infantils que fins ara formaven part del seu món, igual que abans ho havien estat de nosaltres i també dels nostres pares i avis.

De debò cal emprendre una tasca tan exhaustiva, buidant prestatgeries i armaris i llençar a les flames de l’oblit una llarga llista de títols, perquè ara ens hem adonat que són  masclistes com “La llegenda de Sant Jordi” o massa ensucrades, com “La Ventafocs”? O fins i tot les que a més de ser sexistes poden arribar a fer por com “La Blancaneus” ?, per citar  només algunes.

Em pregunto quina serà la següent acció que amagarem als ulls dels nens. Potser pel·lícules  com “Mickey Mouse”,  “La dama y el vagabundo”, “La bella i la bèstia” , “El llibre de la Selva”?   Realment la feina pot ser llarga i esgotadora.

Estic plenament  d’acord  amb la coeducació i amb tot allò que doni impuls a  un treball igualitari, jo mateixa he escrit algun relat on intercanvio  personatges que sempre havien estat mascles per femelles heroïnes. Per a mi es tracta de fer un clic, o sigui, transformar (sense caure en un parany ultra feminista) en lloc d’amagar. LLegiu-ne més »