nov 13

 images ropa 2Durant uns quants  anys vaig viure enmig de dues escales.  Dues escales, dues opcions,  la dreta i l’esquerra i jo i la meva família erem al mig. Vigilàvem i controlàvem el pas de gent aliena als residents de les dues opcions. Dit així  pot semblar una mica estrany, fins i tot força confús, peró ben mirat no ho és.

Es tractava i encara es tracta d’un peculiar edifici de vuit pisos i cinquanta dues portes repartides entre  les dues escales. Darrera de cada una d’aquestes portes vivia una família, amb fills o sense, amb avis i tiets o sense, amb rellogats fixes o no, amb estudiants temporals o no, amb molt joves minyones o no, amb dones de fer feines  o no. Tot força normal per l’època.

Els primers temps varen ser de grans mancances, de cartilles de racionament, de canvis de camisa, de silencis profunds, de ferides ocultes, d’obeir i no preguntar, de reprimir paraules i sentiments, de treballar i empassar saliva, d’estalviar uns pocs cèntims, de sermons i penitències, de llargs rosaris, de cels, purgatoris  i inferns, i també de “llimbs”, un lloc que no era  a dalt, ni abaix, però tampoc al mig, on anaven a parar els desgraciats nadons no batejats. Eren anys  on s’impartien nous ensenyaments i pensaments, noves històries i nous costums que suplien tradicions. El fet és que vàig haver d’aprendre a “nadar i guardar la roba”.

Els anys anaren passant i em vaig adonar que mentre jo m’esforçava a nadar  esquivant l’embat de les onades, la  roba del meu sentir més profund s’anava esgrogueint guardada com estava. Tenia dues opcions, donar per perdut i oblidat el que per a mi representava  aquesta roba  o obrir el bagul i recuperar-la i, com que de cap manera la volia perdre, l’he recuperat i estès al llarg de la meva terrassa amb l’esperança de que el vent matiner s’endugui l’olor a resclosit i l’aigua clara de la pluja li retorni els seus colors.

Pilar Zabala

 

 

 

 

 

 

Etiquetes:
nov 06

 

images teatro 3Avui he passat davant la  casa on van viure els meus avis paterns i no he pogut deixar de recordar  algunes de les situacions i sentiments que vaig viure en aquells llunyants anys.

L’edifici, situat al carrer “Sant Erasme”, a tocar de la “Plaça del pes de la Palla”, segueix estant recolzat a uns altres tant o més  vells que ell. A primer cop d’ull no sembla haver canviat gaire cosa en aquest estret carrer, tot i que una de les cases ha sigut totalment renovada i unes altres han estat netejades amb capes de pintura. També s’han substituit algunes de les atrotinades  portes de fusta per altres de ferro o alumini . Aixó i l’obertura d’un  petit “super”  pot arribar a donar l’impresió que s’ha produit certa renovació.  En canvi la placeta sí que a dia d’avui te un  aspecte molt diferent del que presentaba anys enrera. Ha desaparegut part del  vial que l’envoltava per passar a formar  part d’una vorera més ample que acull nous comerços i un hotel que substitueix a l’establiment anterior.

Recordo molt bé la parada de taxis que llavors acullia als clients dins d’aquella plaça. Uns taxis que eren els protagonistes  d’una situació que a mi, amb vuit anys,  i a un dels meus germans, amb deu, ens tenien força encuriosits.

Quan ja erem a tocar de casa dels avis, ens adonàvem que les parelles, joves o no tan joves, que pujaven a aquells taxis, es tapaven la cara amb un diari i procuraven donar l’esquena a la finestra. Llavors el vehicle donava la volta a la placeta i entrava directament dins el que nosaltres pensàvem que era  un garatge, per tornar a sortir buit al minut següent. També es donava el cas que els cotxes entraven buits i sortien amb uns passatgers que es comportaven de igual manera que els que entraven. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 23

El mòbil

Escrit per Col.laboradors Arxivat a: Cabories i altres reflexions Cap comentari »

aplicaciones-movilesMòbil, agenda, radio, càmera fotogràfica, àlbum de fotos, bloc de notes, despertador, bústia de correu electrònic, jocs… i mil aplicacions mes que a vegades ni tan sols utilitzem. Ah! i la més important…, o potser no. És un telèfon que serveix per parlar i comunicar-se amb la gent.

Qui ens anava a dir no fa tan de temps que aquest petit aparell formaria part de la nostra vida d’una manera tan intima? Ja no podem imaginar-nos sortir un dia de casa i deixar el mòbil oblidat. Si això passa algun cop, estiguem on estiguem, girem cua i tornem a casa, encara que fem tard a la feina, encara que arribem tard a una cita, encara que arribem tard a un dinar… Perquè ens crea tanta angoixa sortir de casa sense aquest petit aparell?

I ara el meu mòbil comença a fallar. Ja no puc baixar les actualitzacions, els vídeos i les fotografies tarden en carregar. La senyal es fluixa –això crec que ja no depèn del petit aparell-  i cal obrir una finestra i treure el cap o sortir al balcó de casa per pogué parlar quan vull parlar amb algú o al en reves. La bateria quasi be, cal carregar-la cada dia.

Vaig anar a la botiga i em van dir que esborres fotografies i vídeos. Ho vaig fer i continuava funcionant igual de malament. Vaig tornar i em van dir que de tan en tan treies la bateria i la tornes a posar. Ho vaig fer i continuava igual de malament. A la tercera visita el xicot em va dir que si sabia ho que era la “absolencia programada”. Vaig respondre que sí i un lleu però expressiu somriure va aparèixer als seus llavis. No vam creuar cap paraula mes.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 16

Barcelona6A vegades penso en la meva infància i em sorprenc de com he pogut sobreviure. Estava en mans dels Adults, sí Adults, aquelles persones que pensen que els infants neixen ignorants i que gràcies a ells podran avançar per la vida, Això potser si que és veritat, com també ho és que hi han moltes formes d’avançar, inclús podem caminar en cercle tota la vida tornant on estaven els nostres pares, seguint les seves conductes i com si això no fos prou complicat, portant a la motxilla les seves pors i mancances a més de les nostres.

Vaig nàixer al barri més “collonut” de la ciutat de Barcelona, el barri de l’Òstia, o sigui al barri de La Barceloneta. De seguida em vaig veure coberta de flonjos cotons que no em permetien veure altre realitat que la d’uns pares que l’any anterior van perdre una filla al moment de nàixer i que no estaven disposats a perdre’n una altra. M’ ofegava entre tants cotons, així que quan tenia dues setmanes de vida, de tant en tant em posava morada i em desmaiava, Conclusió: corre cuites de metges fins a trobar el problema que estava a l’oïda, evidentment perquè no devia voler sentir tantes pors de que em passes alguna cosa, i es clar, el que vaig aconseguir fora més protecció.

El meu barri populista i amb gent molt maca amb activitats força interessants, es convertí en l’estampa que jo veia des de el meu balcó. Mai vaig poder córrer, saltar o jugar com altres nens i nenes pel carrer (recordeu: “els cotons”), però observant tot el que feien també em vaig aprendre.

Era una nena suposadament tranquil·la, bona nena i trista. No tenia amb qui barallar-me i mai ningú va pensar que tingués un caràcter adequat per fer-ho. Moltes vegades venia a visitar-nos una amiga de la mare amb el seu fill. Era un noi una mica més gran que jo i molt forçut. Cada cop que venia tremolava, perquè trencava les meves joguines expressament, si eren nines no m’importava massa perquè jo les utilitzava per pentinar-les, tallar s’ hi el cabell i després desmuntant-les per veure com estaven fetes. Però un dia a aquell animalot de nen no se li va acudir res més que treure-li els ulls al meu company d’infortunis: el meu osset de peluix. Han passat moltes dècades (teníem 7 o 8 anys) i crec que encara se’n deu penedir ara perquè de sobte el vaig enganxar amb una mà pels cabells mentre amb l’altra l’atonyinava tant fort com podia. Ell cridava i plorava i les mares no aconseguien que el soltés. És trist utilitzar la mateixa violència que ell havia fet servir al llarg dels pocs anys que teníem, però va ser genial perquè mai més em va agredir ni a mi ni a les meves joguines.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
set 11

llibresPer Sant Jordi van caure a les meves mans dos llibres en català. Un era de Marius Serra “La novel·la de Sant Jordi” i l’altre era de Martí Gironell “La força d’un d’estí”. Vaig començar a llegir-los simultaneament i no vaig acabar cap. El de Marius Serra em va “enganxar” la primera frase de la primera pagina del primer dia de sant Jordi a les 5:55 i deia així: Ês Sant Jordi i l’Assassí encara dorm. Quant important és la primera frase. El llibre del Martí Gironell la motivació em va venir perquè la trama tenia un teló de fons que era el cinema –una de les meves passions-  i el seu món d’actrius i actors del Hollywood durat. El vaig llegint a trompicons.

Poques setmanes desprès, donant un tomb per el mercat de llibres de segona mà de Sant Antoni, no vaig pogué estar de comprar tres llibres escrits per tres dones i un altre que em va “enganxar” per el text de la contraportada que deia així: Nuestra sociedad padece el sindrome de Déficit de Naturaleza, cuyos sintomas son estrés, ansiedad…  – i més endavant seguia aixis-  La conexión del cuerpo y la mente con la naturaleza, también llamada vitamina N (Naturaleza) mejora nuestra salud física y mental. Com que actualment el meu estat anímic i els meus bioritmes no estan al 100% el vaig comprar per 3€. Evidentment, és un llibre d’auto ajuda. Mai m’agrada’t  aquesta mena de “literatura”, però per pogué opinar caldrà donar el primer pas. Per cert, el titol del llibre és: “Volver a la Naturaleza” de Richard Louv.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 26

350px-Estacion_Clot_Arago_-_okataiNormalment no agafo seient al metro, prefereixo anar dreta i recolzar-me a la porta. Però l’altre dia havia d’anar fins al final de la línia i quan després de dues estacions es van buidar alguns seients, m’ho vaig repensar i vaig seure. No acostumo a llegir cap llibre quan em desplaço amb el transport públic, perquè els trajectes són curts i em fa molta rabia haver d’interrompre la lectura. Normalment porto un petit llibret de sudokus, però aquell dia havia canviat de bossa. Vaig dedicar a contemplar a les persones que compartien el mateix espai i trajecte. Com sempre em dóna un cert desencís comprovar que tothom va pendent del seu mòbil Davant meu hi havia una parella d’alemanys -molt rossos i amb la pell esblanqueïda- que estan mirant els seus mòbils i rient, una noia asiàtica i una noia sud-americana prenyada -molt prenyada- ocupen tota la bancada.

 El tren s’atura i es produeix un lleuger moviment de gent que baixa i de gent que puja. Miro un altre cop als seients de davant i comprovo que han canviat algunes de les fisonomies que ja m’eren “familiars”. La parella d’alemanys rossos i blanquets han desaparegut. Giro el cap per veure en quina estació està aturat el tren: Sagrada Família. Ara és més comprensible els canvis soferts en el personal.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 12

Melancolia Avui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira?

No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins i tot observo que la mirada ha canviat. L’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melangia i que enyora altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress