Avui és més fosca la nit; fosca i amb boires tan espeses que amaguen la lluna i les estrelles. És òrfena de la claror de la lluna, i dins la foscor que tragina s’arrepleguen encongides les ombres d’altres dies. És una nit coberta de nit, de silencis, de fregadisses, i sospirs; es recullen els ocells, s’atura el vent i es clouen les flors. La ciutat dorm.

Transcorren els minuts, lentes segueixen les hores i es fa llarga l’espera, fins que a la fi un punt de claror a l’horitzó anuncia l’albada conduint un nou dia ple de promeses.

Aviat apareixen els primers raigs del sol omplint amb reflexos groguens i vermellosos els espais de l’antiga foscor. Contemplo com es va elevant magestuós el sol darrera el conjunt de cases que conformen el meu veïnat, il.luminant façanes i balcons i pregonant que és hora de llevar-se, que cal aprofitar l’oportunitat de viure la nova jornada.

Seguint la roda del temps cada mati surt el sol, cada mati es manifesta la vida.

Pilar Zabala

Tot l’univers és viu i els fenòmens que si donen tenen vida pròpia. Cada dia comença amb una albada. El cel pot anar adquirint diferents tonalitats rogenques fins que el sol s’alça del tot sobre el que nosaltres anomenem cel. Hi ha dies que aquest formós espectacle no el veiem perquè ens el tapen els núvols, més o menys atapeïts Molts dies des de la balconada de la meva habitació veig aquest bonic espectacle, tot preguntant-me si els colors de l’albada són susceptibles o no a les diferents vivències de cada ciutat.

L’albada pot aparèixer amb una alegria interna quan ho fa en una ciutat on els seus habitants són feliços, pot ser una albada preocupada quan comença a il·luminar una ciutat on hi troba gent demanant almoina o dormint al carrer, malgrat que faci fred o calor, infants que són maltractats per les seves famílies o altres calamitats.

Però també hi ha l’albada de sentiments contraposats. A les ciutats dels països on hi ha guerra , els seus colors poden aportar una mica de bellesa i alegria, però al mateix temps també els diu que ja no es poden amagar a la foscor de la nit i que són fàcilment localitzables per l’enemic. LLegiu-ne més »

Aquesta diada em fa estar en una pura contradicció amb mi mateixa. D’una banda, és una festivitat que m’enamora. Veure tanta gentada pels carrers, passejant, elles amb una rosa a la mà i ells amb un llibre sota el braç. Però no hi ha més dies per regalar a la teva estimada una rosa? No hi ha més dies per regalar al teu estimat un llibre? Aleshores em pregunto, si tot això no forma part d’una gran campanya publicitaria, per engalipar-nos a tots plegats.

Fa dies que m’aturo davant d’els aparadors de les llibreries que fa setmanes que llueixen els nous exemplars que sortiran al carrer per la diada tan esperada. Es fabriquen llibres com si fabriquessin xurros. LLegiu-ne més »

En Delfí caminava tot ranquejant per l’estret carreró empedrat. Portava dintre seu aquell mal “rotllo” que sentia cada any en acostar-se el fatídic dia. Estava fins als nassos de tota aquella parafernàlia que el poble, més aviat dit la societat capitalista, organitzava anualment.

Vinga negoci de roses procedents de diferents països! , roses que duraven poques hores en bon estat, potser els passava el mateix que a ell, estaven fartes de passar-se el dia en galledes, compartint ram, moltes vegades, amb espigues, tot esperant que la gent les comprés. També estaven desanimades perquè el sentit de la seva existència s’havia tornat molt mercantilista i el mateix passava amb els llibres que havien de sortir de les llibreries al carrer, exposats en llargs taulells on la gent els mirava com si no els hagués vist mai, semblava que aquell dia estaven obligats a comprar-ne algun i el Delfí es qüestionava si tots els llibres comprats es llegirien i si tota aquella massa de gent que els mirava, durant la resta d’any també en compraria i llegiria. LLegiu-ne més »

En canviar de pis havia estat una bona i convenient decisió. Una vegada i una altra em repetia aquest pensament perquè en realitat jo no acabava d’estar satisfeta amb el canvi. És cert que el nou habitatge presentava uns avantatges que no tenia l’anterior, per començar era més espaiós i també disposava d’una habitació més, cosa molt important ara que esperàvem l’arribada del nostre tercer fill.

Alguns dels inconvenients es podien resoldre fent petites reformes a la cuina i al bany però d’altres, com la manca de sol i també de claror en algun espai interior, era una dificultat que vam aceptar a contracor i ho vam fer perquè en aquest cas, a diferència d’altres, el preu del lloguer es trobava dins els límits de les nostres despeses familiars.

Haig de dir que de bon començament el pis estava fet un desastre, feia anys que ningú s’havia preocupat de donar una bona mà de pintura o de renovar el paper que cobria algunes de les parets, per això tot apareixia esgrogueït, fet malbé i amb olor de resclosit. Només el rebedor presentava un aspecte acceptable, tant per la qualitat i finor del paper pintat que l’entapissava com per la bona distribució de la il·luminació. LLegiu-ne més »

Els pares es van veure obligats a deixar el pis on havien viscut tota la seva vida, ells, els avis i jo mateixa. Podeu imaginar l’enrenou que això suposa per un matrimoni gran?

Per alleugerar aquesta càrrega jo i el meu marit ens vàrem encarregar de buscar un nou habitatge a ser possible en el mateix barri, per tal de no desubicar-los del seu entorn més proper.

Ens va costar un temps, però finalment vam trobar un habitatge amb una distribució semblant a l’actual. No era gaire gran. Era un pis molt antic, un principal sense ascensor –és el que tenen aquests edificis- però amb una escala d’esglaons no gaire alts i el més important era, que no tenien clots ni descarnats per l’antiguitat, com en el pis vell. LLegiu-ne més »

TEMA: Espais abandonats

Màgia és la paraula que jo utilitzo, per descriure aquells espais abandonats que cohabiten entre nosaltres, sense adonar-nos-en. Sempre m’he sentit atreta per conèixer a partir de les restes d’un edifici o casa abandonada enmig de la ciutat o perduda enmig de muntanyes i boscos, quines persones les han habitat i perquè les van deixar.

Podríem escriure mil històries, reals o fictícies a partir de les restes que ens parlen de persones que un dia van conviure amb aquests espais: una cadira, la marca a la paret d’un quadre que ja no existeix, una cortina esqueixada o una butaca desventrada.

Personalment, recordo la meva primera experiència en una casa de pagès gran i senyorial abandonada enmig de la muntanya. Era monitora d’un esplai i ens van recomanar en el poble aquest lloc per passar la nit. La masia, estava en un estat ruïnós aclaparador. Una part de la teulada estava completament ensorrada, però alló que un dia havien estat les quadres del bestiar,  eren l’estança més segura per pernoctar. LLegiu-ne més »