Laumisita, Friscopenda, Jassinela, Lipesinda i Pasaminda. Cinc son les paraules que després de molts i costosos esforços he aconseguit inventar però, entre totes elles, he decidit quedar-me amb “JASSINELA”

Tot seguit m’he adonat que tinc un problema; no sé què puc fer amb aquesta paraula inventada. Simplement l’he escollida perquè la seva sonoritat em resulta força engrescadora, però es clar, això no és suficient, cal donar-li un ús que pugui encaixar en una determinada forma o contingut.

Confesso que he estat a punt de deixar-ho córrer, no tenia ganes de tornar a exprimir-me el cervell, però a la fi la curiositat i, per què no ho haig de dir?, el meu cabut amor propi, m’han empès a acceptar el repte; aixì és que he tancat els ulls i altre cop m’he tornat a concentrar:

“En un lloc d’aquesta malaurada terra nostra, un lloc que no us sé dir, existeix un petit país meravellós anomenat Jassinela. Es troba en un indret molt bell, protegit per un seguit de magestuoses muntanyes i esplendits arbres gegantins. Allà les pluges solen ser tranquil·les, els prats verdegen tot l’any i per tot arreu les flors llueixen els colors de l’Arc de Sant Martí. Els Jassinelencs són una bona gent molt curosa amb la natura i, a canvi, ella els proporciona els remeis i tots els aliments que necessiten regant els seus camps amb nombroses fonts d’aigua fresca.

Els habitants de Jassinela viuen en pau i són feliços perquè no desitgen més del que ja poseeixen. Desconeixen que és l’enveja, l’avaricia i la mentida i encara menys pensen planificar ni participar en cap guerra”.De sobte he obert els ulls i la crua realitat m’ha colpejat fort allà on fa més mal. En quin indret del món ets Jassinela? Estic segura que a la fi et trobarem el dia que, amb convicció i tots a l’hora, somiem fer-te possible.

Pilar Zabala

Jo tinc una caseta petita i bonica dalt d’un turó. És als afores d’un poble de muntanya que jeu al peu d’un generós rocam, el mateix que custodia la placidesa de la vall i les seves pastures. Em vaig enamorar del lloc i d’aquella construcció de pedra quan ja ningú l’estimava perquè era vella i una despiatada escletxa pretenia enderrocar les seves parets.

Fa més de vint anys que la vaig fer meva, i del seu antic mal només en queda el boirós senyal d’una antiga cicatriu. Tant en els mesos de bonança com en els de fredor la caseta m’ha proporcionat el goig de poder gaudir plenament de la natura i de la serenor que proporciona. És per a mi un refugi i alhora un bon “amagatall”, representa un lloc de repós per els fills  i també de descoberta, tant per als nets més joves com per als més petits. Això sense oblidar les bones estones passades amb els amics que ens han acompanyat.

Una planta enfiladissa puja arrapant fortament les seves ventoses a les parets on més hi toca el sol, guarnint així la casa amb un esplèndid enramat de fulles que creixen verdes i tendres a l’estiu i roges com les flames a la tardor. LLegiu-ne més »

Hi ha algú que no tingui mig amagada entre les velles fotografies familiars, la típica foto d’un diumenge a la plaça Catalunya, donant a menjar beses als coloms? Crec que no. 

Aquí deixem una petita mostra d’aquests records.

Em sentia tant laxa i sense ganes de fer res que pensava que mirar aquell àlbum seria feina de poca estona i que aviat m’hauria d’aixecar a buscar-ne un altre. Quina mandra! Però de cop, en arribar a les dues fotos que buscava,  em vaig adonar que les fotos no sols s’han de mirar sinó també de veure, perquè cada una d’ella té darrere una història, uns sentiments…

Primer, em vaig fixar en la nena entremig dels coloms de la Plaça Catalunya. Podia notar la seva felicitat de trobar-se entremig d’unes criaturetes que s’acostaven a ella que li picotejaven amorosament les mans, això sí, buscant unes besses per portar-se al bec i fins a cert punt depenent d’ella. Segurament se sentia útil, acompanyada, feliç. A l’altra fotografia hi havia la mateixa escena, però amb un personatge nou: el pare. Havia acompanyat a la nena tot passejant fins a la plaça. De cop m’he adonat que no hi havia la mare. A on era? Per saber-ho havia de considerar un parell o tres de coses.

La primera és l’època de la foto. Per la data, segurament havia estat feta durant la postguerra i en aquell temps a la majoria de les cases la cuinera era la mare i no sortia a passejar. Descansava de la feina d’entretenir els fills, potser necessitava un temps per a ella sense marit ni fills o potser valorava que era millor que passegés el pare, ja que es passava la setmana treballant i fent uns horaris durs i complicats que no li permetien fer una vida familiar adequada. Déu-n’hi-do si donaven joc aquelles fotografies. M’hauria pogut passar la tarda pensant com podia ser la vida d’aquelles persones. LLegiu-ne més »

¿Por qué hay minutos que permanecen eternos en nuestra memoria? ¿Por qué hay horas y horas, años incluso que parecen un suspiro? Dicen que el tiempo es relativo y supongo que debe ser verdad.

La arena del tiempo cubre inexorable el camino de la vida y sólo estás aquí y ahora. No hay más que tú y la arena que ha enterrado tus días llenos de recuerdos.

Pero hay instantes, instantes fugaces, quizá, que son eternos, y aunque enterrados, quedan grabados a fuego y permanecen indelebles. Son instantes que dejan huella, que marcan una muesca en alguna parte de nuestro ser. Tiempos fugaces como el cometa que pasa veloz ante nuestros ojos pero que siempre recordamos y que nos ayudan a superar los malos tiempos.

Hoy, cuando ya he sobrepasado con creces el ecuador de mi vida, recuerdo tantas y tantas horas de relleno y que apenas existieron. Tiempo en barbecho –pensaba- que luego serviría para recoger la mejor de las cosechas. LLegiu-ne més »

La pintura que observo mostra el breu contorn d’una platja a l’estiu. A la part dreta despunta la figura d’un home que camina en direcció a l’aigua. A l’esquerra una dona i un nen es protegeixen del sol sota l’ombra d’un para-sol.

La situació no deixa de presentar un fet molt habitual per a tots els que tenim la sort de viure a prop del mar o per aquells que tenen l’oportunitat de passar-hi uns dies en temps de vacances. L’estiu ens dóna l’oportunitat d’allunyar-nos del brogit de la ciutat i del seu accelerat i estressant no-viure constant. Banyar-nos a mitja tarda en un mar en calma, prendre el sol, descansar damunt la sorra i asserenar-nos escoltant el murmuri imparable de les onades és un goig tan plaent que resulta dificil de descriure.

Sense haver-ho previst, aquests pensaments han dut a la meva ment un fet que va ocórrer ja fa uns quants anys. El moment es presentava amb tot el necessari per poder disfrutar d’un dia tranquil, però a l’hora de la veritat tot va resultar inesperadament complicat.

Va succeir en una platja de Salou, concretament en l’anomenada “dels capellans”. Jo era amb el meu marit i el nostre fillet de pocs mesos. Dúiem un para-sol i el nostre nadó era assegut ben content dins un gibrellet que vam omplir amb aigua de mar i unes quantes joguines perquè es distragués una estona.

Jo estava feliç de poder disfrutar d’aquells moments de serenor davant del mar. Tot era perfecte i em vaig permetre la distracció de LLegiu-ne més »

Aquesta carta emprovoca una sensació molt particular. Suposo que si aquest escrit cau en mans d’algun psiquiatre, li faltarà temps per tancar-me a Sant Boi, però li ben asseguro, que tot és fruit de la meva imaginació.

Les tiges em figuro que és la societat que ens envolta i el ganivet blancuna dona. És una dona que es troba captivà, lligada, presonera d’una societat que l’envolta i la paralitza. És una dona que no accepta les normes establertes. Es veu que és una lluitadora. Encara que es troba lligada de mans, treu forces suficients per anar segant les tiges que la subjecten.

A poc a poc, es va deslliurant. Li està costant un gran esforç. Mentre ella continua lluitant per tallar els lligams, la tija no cedeix ni un pam i prossegueix la persecució per tornar-la al seu lloc. Però ella a escollit ser lliure i no poden aturar-la.

Rosa C.L.

maig 2023