des 15

EL DESEMBRE CONGELAT - Sortir amb nensDies abans de Nadal l’àvia i la mare buidaven l’armari del menjador on hi havia guardada la vaixella i les copes de cava per netejar i deixar-ho tot ben net i lluent pel gran dia. Jo tenia prohibit acostar-me a la taula del menjador on lluïen les peces que ja havien passat per l’aigüera, el fregall i la terra d’escudella, no fos cas que fes alguna trencadissa. Després tot tornava a l’armari esperant el dia assenyalat.

Coincidia aquests dies d’enrenou amb el muntatge del pessebre, tasca de la qual se’m deixava participa més activament. Al rebedor, el pare muntava sobre uns cavallets de fusta el tauló, que servia per tapar el safareig de la cuina. Amb una cortina envoltava tot el perímetre per tapar els cavallets i damunt de la taula, estenia un mantell de molsa fresca i aromàtica. A la paret col·locava un paper de color blau cel i un gran estel en un extrem. Després arriba el torn del suro que recolzat a la paret, era la viva representació de les muntanyes d’aquell imaginari poblet de Betlem i finalment la cova col·locada on la paret formava un angle i on era més visible des de qualsevol punt del rebedor. Per acabar de donar més realisme, agafava un grapat de farina que anava espolsant damunt del suro, les casetes i la molsa, deixant tot un paisatge nevat.

I finalment era el moment en què se m’atorgava tot el protagonisme, ja que era responsabilitat meva la col·locació de les figures, les casetes de suro, els petits animalons escampats per tot arreu: galls, gallines i pollets, porquets, ànecs, bens i xais…, el pou, el riu i el pont. Primer les casetes damunt del suro, després el riu i el pont que el creua. Damunt el pont un capella de sotana negra i una ombrel·la vermella. A la vora del riu, el pescador i la bugadera i una mica més avall els aneguets seguint a la mare. A la cova les figueres ja tenen el seu lloc establert: el bou i la mula prop del bressol amb el nadó per escalfar-l’hi amb el seu alè, la mare a un costat i el pare a l’altra banda, damunt de la cova un angelet rialler i darrere el caganer fent les seves necessitats per adobar la terra. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 29

Bus_TMB_Barcelona_c1Són dos quarts passats de les vuit del matí i, com gairebé passa tots els dilluns, l’autobús triga més de l’habitual. Aquest ès un fenomen que s’acostuma a donar tot l’any en aquest dia. Ja se sap, els caps de setmana trenquem les regles, dinem i dormim a deshora i els dilluns esgotem el repòs fins l’últim minut abans de sortir disparats per anar a la feina.

Quan he arribar a la parada no hi havia ningú, això vol dir que el bus acaba de passar. Dos minuts després ja en som quatre les persones neguitoses que desitgem veure aparèixer l’autobús girant la cantonada.

És evident que les obres que es fan al carrer entorpeixen els temps previstos entre algunes parades, tot i així no puc evitar que el meu disgust creixi amb la llarga espera, fins el punt de dirigir els meus foscos pensaments a tota la infraestructura i coordinació d’aquest medi de transport. Bé he de donar la culpa a algú que no sigui jo mateixa pel fet d’haver-me adormit, però és el cas que afegit ara al retard del autobus es ben segur que arribaré tard a la feina i em caurà una sanció.

Avui no hi és aquell xicot amb el que acostumo a coincidir a la parada. El cert és que no em cau gens mal ens observem discretament però, encara i així no podem evitar que les nostres mirades es creuin tot sovint. Ara ja ho tinc clar, quan el torni a trobar el saludaré amb un “bon dia”. Qui sap si aquesta salutació pot contribuïr a l’inici d’una gran amistat, o alguna cosa més. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
des 23

La Navidad de 2020

Escrit per Angeles Bosch Arxivat a: Cabories i altres reflexions 1 Comentari »

mascarillaCuando este escrito salga en Blogueres, lo que deseaba compartir con aquellas personas que lo lean, es posible que esté fuera de contexto pero no fuera de nuestras mentes. Asumiendo que soy muy rápida para tomar unas decisiones y muy lenta para otras, me consuela pensar que dispongo de este espacio en el que compartir “mis cabòries” con quienes tengan la inquietud de ver el mundo con otra mirada.

Este año es muy especial pues a la mínima atención que pongamos, ya sea escuchando conversaciones fortuitas en alguna terraza mientras tomamos un café, o en los mensajes que con frecuencia intercambiamos con nuestros contactos por Whats-App, generalmente o hacemos bromas con las disposiciones sanitario-políticas o el desánimo se transmite rápidamente al ver alterados nuestros hábitos de encuentro familiares; encuentros rotativos de toda la familia, elaboración de exquisitos menús buscados por internet para sorprender a todos…,y quizá también olvidar que no podremos pedirle a la yaya o a la tia-abuela que por favor nos haga los canelones de siempre ¡y muchos! Que si sobran ya nos los repartiremos. Pero han muerto.

También dábamos por hecho que nos queremos, que los pequeños roces entre unos y otros se pueden evaporar con un brindis de buen cava, con un fuerte abrazo, con una sonrisa, una guitarra, pandereta, y si hay abuelos mayores rasgando la botella de cristal con un cubierto. Y todos acompañando a toda voz, aunque desentonemos, los clásicos villancicos. ¡Qué recuerdos tan bonitos! Es cierto, que este año recordamos el pasado con añoranza. Las grandes familias que unían tres mesas para compartir un momento tan especial han de cambiar radicalmente la forma. Ahora nos dividiremos en burbujas, no deberíamos cantar, aunque haga frío es conveniente abrir alguna ventana, si es la Nochevieja y teníamos costumbre de celebrarlo tomando las uvas en los puntos clave de nuestras ciudades, este año no se puede celebrar por el riesgo de contagios que ya sabemos la gravedad…Y la cabalgata de Reyes que con tanta ilusión disfrutaban los pequeños cogiendo caramelos, entregando su carta a los pajes, también cambiará. ¡Maldito COVID 19 que de forma tan drástica nos ha alterado la vida!

Así pensaba yo en algunos momentos bajos hasta que un día en el metro… LLegiu-ne més »

Etiquetes:
des 22

Navidad 2020Com va dir una vegada Isabel II d’Anglaterra, el 2020 ha estat un “Annus horribilis”. Ho recordo avui mentre buido la vitrina del menjador per netejar el parament de taula, tal com vaig veure que ho feien, la mare i a l’àvia Rosita quan era menuda.

Tota una feinada per deixar a punt els estris, que tan sols veuen la llum de dia un cop a l’any. Per a mi era tot un espectacle observar aquell desplegament. El vidre lluent de les copes de cava, els gots dels diumenges, el joc de cafè, la gerra de l’aigua, el porró gran –per cada dia hi havia un de més petit per parar taula- la vaixella de Duralex de color ambre, i sobretot, la gran sopera i les safates blanques de porcellana, que l’àvia tractava amb molta cura, com un gran tresor. Tota la vaixella i la cristalleria, lluïa esplendorosament, eixugant-se damunt la tapa de fusta del safareig de la cuina, mentre jo m’ho mirava meravellada, abans que tornes a la foscor de l’armari del menjador esperant il·lusionada el gran dia.

Però aquest any Nadal serà molt diferent per a tothom. Per a nosaltres serà el primer cop que el passarem sols, el meu marit i jo. Aquest any la mare ens va deixar el mes de maig, el mes de les flors, el mes de Maria. Ens trobarem – ho que queda de família- una estona el dia de Nadal, per fer el Tió amb la menuda, intercanviarem regals, per seguir la dita de “qui per Nadal res estrena, res no val” i després cada fill marxarà a celebrar Nadal fora de casa. La filla marxarà al seu lloc de treball -l’ICO d’Hospitalet- on farà el dinar de Nadal abans d’entrar a treballar a les tres del migdia. El meu fill aquest any per primer cop, farà el dinar de Nadal a casa dels sogres, perquè malauradament, no podran ni desplaçar-se fora de la ciutat, ni ajuntar-se amb la resta de la seva família, ja que sobrepassen el nombre “recomanat”. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 01

cementiri 0Tothom en algun moment hem anat al cementiri per enterrar algun esser estimat o per cortesia, hi  ha qui te per norma fer una visita als seus difunts més d’algun cop l’any. Jo no soc d’anar-hi, tot i tenint algun esser estimat, penso que han de reposar en pau. Reconec, peró, que quan hi vaig , al anar caminant he sentit com una mena de pau i tranquil·litat…, veig el conjunt de nínxols com una petita ciutat o poble, (tot depenent de l’extensió ) amb les finestres tancades, amb les seves flors que han deixat els seus estimats.

Aaaaah !!!, però no és el mateix en la festivitat del primer de novembre que es dedica als difunts. Els pobres deuen estar boixos, tan d’enrenou, pot ser sí que alguns  esperen amb alegria les visites, peró d’altres potser no tant.

En fi, tan si hi anem o no segur que no ens  oblidem d’ells  i tampoc ens ho tindran en compte.

 

Clara Bruguera

Novembre 2020

 

Etiquetes:
oct 27

nostalgiaUn bon dia em vaig imaginar fent un vol pel poble on vaig néixer, veure com era i imaginar que estic caminant pels seus carrers, acompanyat del colorit ocàs, que potser és l’únic amic que em queda.

Tot està igual com abans, la tardor difusa per la boirina. Però el temps no passa en va, ho ha cobert tot de tristesa. No puc imaginar creure el que estic veient en aquesta estimada terra.

Res ha canviat, les seves cases blanques, amb les velles portes de fusta envernissades, tot és en el seu lloc, els nius de les orenetes en el campanar de l’església, els caragols campant pel jardí i la molsa en les humides pedres.

No hi ha lloc per al dubte, aquest és el paradís del cel blau i les fulles seques on tot i cada cosa té la seva pròpia llegenda. Fins i tot en la meva ombra veig la mirada de la meva àvia.

Aquestes són coses que recordo de la meva tardana infantesa, dues farmàcies, una en cada cantonada de la plaça, la façana de l’església amb dues columnes de pedra descantellada per tot arreu. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 28

descargasAvui un immens cel blau apareix esplèndid i matiner, omplint de serena claror la Vall de La Coma de Burg.

Les orenetes, devoradores compulsives de mosques i mosquits, fa estona que han començat la frenènica dansa del seu vol i la corresponent cridòria festiva que tots coneixem.  La seva presència acompanya un estona el fil dels meus pensaments plens de gratitud cap a aquest nou dia que comença.

Asseguda a la butaca de braços, butaca que en aquest moment és tota meva, observo  la part de carretera que passa uns quants metres per sota de la meva finestra.

Són tres quarts de vuit del matí i, puntual a la seva cita, apareix el primer dels tres camions-“trailers” que sacrificaran i s’enduran una part dels arbres que creixen en els boscos propers. Una tala necessària per el bon sanejament del bosc, diuen, i no dubto de la seva raó, però el cas és que no puc evitar sentir disgust en pensar que els que havien estat uns magnífics arbres plens de vida, ara només són uns troncs de fusta inanimats.

A les tardes, quan tornen a passar els camions amb una càrrega que sobrepassa en alçada i llargària la capacitat de la seva plataforma, imagino que són uns centpeus monstruosos que, provocant un inquietant i fosc  brugit, baixen lentament per l´estreta i sinuosa carretera fins que es fan fonedissos dins el primer revolt.   LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress