nov 27

cineFeia temps que no anàvem al cinema, potser més de dos anys. Un familiar es va oferir a quedar-se amb la mare una tarda perquè poguéssim sortir una estona. Ens feia il·lusió tornar al cinema. Gaudir de la màgia del cinema. La pel·lícula ens era igual, dins d’un ordre.

Vam arribar amb el temps just, però amb les llums encara enceses, varem veure que la sala era pràcticament buida. Tan sols un altre parella ocupava els seients de darrere nostra. Aquesta no va ser l’única sorpresa. L’altre detall que ens va sorprendre va ser la olor que emanava de la vella moqueta i dels seients entapissats. Olor a humit, olor a ranci, olor a vell.

Per un moment em vaig transportar de nou al vell cinema de barri, on entraves a les fosques trepitjant les clofolles del terra mentre aclucaves els ulls enlluernats del exterior, buscant a cegues un seient  buit, si es que l’acomodador estava guiant en aquell precís moment, a altres persones que havien entrat davant teu.

D’això ja fa molts anys. Els vells cinemes del barri, van anar desapareixent paulatinament: el Meridiana, el Martinense, el Ducal, l’Emporium…  per deixar pas a las multi sales de cinema, molt mes petites, però amb uns equips de projecció súper moderns, amb pantalles més petites, però amb uns grans equips de so anomenat sensorround, que feia tremolar la sala i els seients.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 20

pobreçaEs pot fugir de les mirades?

No tenia cap remei. Ni aquell dia ni cap altra, no podia fugir dels ulls de la gent, no podia fugir de les seves mirades.

Ni aquelles infinites mirades, que ens trobem un dia si i un altre també, al peu de tantes escales. A la porta dels magatzems, mirades que ens semblen totes iguals, ombres encongides, ocupant el mateix espai, com si fos un lema après: ‘no fer nosa, no acaparar espai, no molestar.”

No molestar per res del món aquells que, en un moment determinat, et poden, d’una manera rutinària, llençar-te alguna moneda.

Aquells que en un moment determinat et poden mirar a la cara. Aquells que moltes vegades procuren, precisament no mirar-te-la, per escapar del mal, que aquella mirada els pot fer si s’instal·la en el seu cor. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 13

 images ropa 2Durant uns quants  anys vaig viure enmig de dues escales.  Dues escales, dues opcions,  la dreta i l’esquerra i jo i la meva família erem al mig. Vigilàvem i controlàvem el pas de gent aliena als residents de les dues opcions. Dit així  pot semblar una mica estrany, fins i tot força confús, peró ben mirat no ho és.

Es tractava i encara es tracta d’un peculiar edifici de vuit pisos i cinquanta dues portes repartides entre  les dues escales. Darrera de cada una d’aquestes portes vivia una família, amb fills o sense, amb avis i tiets o sense, amb rellogats fixes o no, amb estudiants temporals o no, amb molt joves minyones o no, amb dones de fer feines  o no. Tot força normal per l’època.

Els primers temps varen ser de grans mancances, de cartilles de racionament, de canvis de camisa, de silencis profunds, de ferides ocultes, d’obeir i no preguntar, de reprimir paraules i sentiments, de treballar i empassar saliva, d’estalviar uns pocs cèntims, de sermons i penitències, de llargs rosaris, de cels, purgatoris  i inferns, i també de “llimbs”, un lloc que no era  a dalt, ni abaix, però tampoc al mig, on anaven a parar els desgraciats nadons no batejats. Eren anys  on s’impartien nous ensenyaments i pensaments, noves històries i nous costums que suplien tradicions. El fet és que vàig haver d’aprendre a “nadar i guardar la roba”. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 30

 

images teatro 3Avui he passat davant la  casa on van viure els meus avis paterns i no he pogut deixar de recordar  algunes de les situacions i sentiments que vaig viure en aquells llunyants anys.

L’edifici, situat al carrer “Sant Erasme”, a tocar de la “Plaça del pes de la Palla”, segueix estant recolzat a uns altres tant o més  vells que ell. A primer cop d’ull no sembla haver canviat gaire cosa en aquest estret carrer, tot i que una de les cases ha sigut totalment renovada i unes altres han estat netejades amb capes de pintura. També s’han substituit algunes de les atrotinades  portes de fusta per altres de ferro o alumini . Aixó i l’obertura d’un  petit “super”  pot arribar a donar l’impresió que s’ha produit certa renovació.  En canvi la placeta sí que a dia d’avui te un  aspecte molt diferent del que presentaba anys enrera. Ha desaparegut part del  vial que l’envoltava per passar a formar  part d’una vorera més ample que acull nous comerços i un hotel que substitueix a l’establiment anterior.

Recordo molt bé la parada de taxis que llavors acullia als clients dins d’aquella plaça. Uns taxis que eren els protagonistes  d’una situació que a mi, amb vuit anys,  i a un dels meus germans, amb deu, ens tenien força encuriosits.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 23

El mòbil

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Cabories i altres reflexions Cap comentari »

aplicaciones-movilesMòbil, agenda, radio, càmera fotogràfica, àlbum de fotos, bloc de notes, despertador, bústia de correu electrònic, jocs… i mil aplicacions mes que a vegades ni tan sols utilitzem. Ah! i la més important…, o potser no. És un telèfon que serveix per parlar i comunicar-se amb la gent.

Qui ens anava a dir no fa tan de temps que aquest petit aparell formaria part de la nostra vida d’una manera tan intima? Ja no podem imaginar-nos sortir un dia de casa i deixar el mòbil oblidat. Si això passa algun cop, estiguem on estiguem, girem cua i tornem a casa, encara que fem tard a la feina, encara que arribem tard a una cita, encara que arribem tard a un dinar… Perquè ens crea tanta angoixa sortir de casa sense aquest petit aparell?

I ara el meu mòbil comença a fallar. Ja no puc baixar les actualitzacions, els vídeos i les fotografies tarden en carregar. La senyal es fluixa –això crec que ja no depèn del petit aparell-  i cal obrir una finestra i treure el cap o sortir al balcó de casa per pogué parlar quan vull parlar amb algú o al en reves. La bateria quasi be, cal carregar-la cada dia.

Vaig anar a la botiga i em van dir que esborres fotografies i vídeos. Ho vaig fer i continuava funcionant igual de malament. Vaig tornar i em van dir que de tan en tan treies la bateria i la tornes a posar. Ho vaig fer i continuava igual de malament. A la tercera visita el xicot em va dir que si sabia ho que era la “absolencia programada”. Vaig respondre que sí i un lleu però expressiu somriure va aparèixer als seus llavis. No vam creuar cap paraula mes.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 16

Barcelona6A vegades penso en la meva infància i em sorprenc de com he pogut sobreviure. Estava en mans dels Adults, sí Adults, aquelles persones que pensen que els infants neixen ignorants i que gràcies a ells podran avançar per la vida, Això potser si que és veritat, com també ho és que hi han moltes formes d’avançar, inclús podem caminar en cercle tota la vida tornant on estaven els nostres pares, seguint les seves conductes i com si això no fos prou complicat, portant a la motxilla les seves pors i mancances a més de les nostres.

Vaig nàixer al barri més “collonut” de la ciutat de Barcelona, el barri de l’Òstia, o sigui al barri de La Barceloneta. De seguida em vaig veure coberta de flonjos cotons que no em permetien veure altre realitat que la d’uns pares que l’any anterior van perdre una filla al moment de nàixer i que no estaven disposats a perdre’n una altra. M’ ofegava entre tants cotons, així que quan tenia dues setmanes de vida, de tant en tant em posava morada i em desmaiava, Conclusió: corre cuites de metges fins a trobar el problema que estava a l’oïda, evidentment perquè no devia voler sentir tantes pors de que em passes alguna cosa, i es clar, el que vaig aconseguir fora més protecció.

El meu barri populista i amb gent molt maca amb activitats força interessants, es convertí en l’estampa que jo veia des de el meu balcó. Mai vaig poder córrer, saltar o jugar com altres nens i nenes pel carrer (recordeu: “els cotons”), però observant tot el que feien també em vaig aprendre.

Era una nena suposadament tranquil·la, bona nena i trista. No tenia amb qui barallar-me i mai ningú va pensar que tingués un caràcter adequat per fer-ho. Moltes vegades venia a visitar-nos una amiga de la mare amb el seu fill. Era un noi una mica més gran que jo i molt forçut. Cada cop que venia tremolava, perquè trencava les meves joguines expressament, si eren nines no m’importava massa perquè jo les utilitzava per pentinar-les, tallar s’ hi el cabell i després desmuntant-les per veure com estaven fetes. Però un dia a aquell animalot de nen no se li va acudir res més que treure-li els ulls al meu company d’infortunis: el meu osset de peluix. Han passat moltes dècades (teníem 7 o 8 anys) i crec que encara se’n deu penedir ara perquè de sobte el vaig enganxar amb una mà pels cabells mentre amb l’altra l’atonyinava tant fort com podia. Ell cridava i plorava i les mares no aconseguien que el soltés. És trist utilitzar la mateixa violència que ell havia fet servir al llarg dels pocs anys que teníem, però va ser genial perquè mai més em va agredir ni a mi ni a les meves joguines.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
set 11

llibresPer Sant Jordi van caure a les meves mans dos llibres en català. Un era de Marius Serra “La novel·la de Sant Jordi” i l’altre era de Martí Gironell “La força d’un d’estí”. Vaig començar a llegir-los simultaneament i no vaig acabar cap. El de Marius Serra em va “enganxar” la primera frase de la primera pagina del primer dia de sant Jordi a les 5:55 i deia així: Ês Sant Jordi i l’Assassí encara dorm. Quant important és la primera frase. El llibre del Martí Gironell la motivació em va venir perquè la trama tenia un teló de fons que era el cinema –una de les meves passions-  i el seu món d’actrius i actors del Hollywood durat. El vaig llegint a trompicons.

Poques setmanes desprès, donant un tomb per el mercat de llibres de segona mà de Sant Antoni, no vaig pogué estar de comprar tres llibres escrits per tres dones i un altre que em va “enganxar” per el text de la contraportada que deia així: Nuestra sociedad padece el sindrome de Déficit de Naturaleza, cuyos sintomas son estrés, ansiedad…  – i més endavant seguia aixis-  La conexión del cuerpo y la mente con la naturaleza, también llamada vitamina N (Naturaleza) mejora nuestra salud física y mental. Com que actualment el meu estat anímic i els meus bioritmes no estan al 100% el vaig comprar per 3€. Evidentment, és un llibre d’auto ajuda. Mai m’agrada’t  aquesta mena de “literatura”, però per pogué opinar caldrà donar el primer pas. Per cert, el titol del llibre és: “Volver a la Naturaleza” de Richard Louv.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress