El metge va recomanar a la mare que jo fes un canvi d’aires; que m’aniria prou bé per enfortir-me, i res podia ser millor que vora mar. Com no era època de vacances pel pare, i la mare havia de passar una curta intervenció quirúrgica, va parlar amb les seves cosines i amb la tia Manela, per veure si jo m’hi podia avançar, i ells anirien després a cercar-me.

Finalment m’hi van portar, i com les cosines -l’Irene i l’Estrella,- treballaven, qui es va cuidar de mi moltes hores va ser la tia Manela. Ella era d’ulls blaus clars com el cel mediterrani, i el somriure i la rialla sempre als llavis. Van ser uns dies -no me’n recordi pas quants,- que es varen tornar inoblidables.

Tot lo dia corria pels carrers perquè no tenia col•legi, i com que l’oncle Manel era mariner i pescador, i tenia un petit llagut per recorre la badia de Cadaqués, finalment moltes de les vegades que sortia a pescar, jo l’acompanyava. Com sia que jo tenia ja 7 anys, i tenia una mica de força, l’oncle Manel em va ensenyar a bogar, i tots dos, a quatre rems, ens fèiem a mar.

Aquí fondejava unes gambines, allà deixava uns esquers surant a l’aigua, més enllà agafavem serrans tots dos, i després collía quatre garotes, i un xic més de peixos, i tornàvem cap a casa. LLegiu-ne més »

El nostre vocabulari  amb la seva sintaxis, és el millor mitjà que tenim per a comunicar-nos amb els altres. Sense destorbar, ens deixa navegar i endinsar-nos en cada paraula. Si no som quelcom capsigrany, copsarem i gaudirem del significat de moltes,. En aquest moment em crida l’atenció la paraula coherent. Magnífica i elegant, fins i tot en la seva pronuncia,,. Algú la defineix com “ correcte conducte que hem de mantenir en tot moment, basada en els principis familiars i socilals, que hem après al llarg de la  nostre vida. Indispensable per a exercir un liderat positiu”. Liderat positiu?. Dades les circumstàncies aquí em perdu. Crec – i no és per trencar-se les banyes – que molts dels nostres dirigents, no gaudeixen en l’actualitat dels elements impregnats en la nostre estimada paraula.

En ve a la ment una imatge subjectiva, envers els nostres representants. Faré una proposició: tots aquells que vulguin accedir a un càrrec públic i social, no es presentaran a cap exàmen,  – cosa que no ho fan – però, com a requisit indispensable s’ahuran de col’locar, vestir e  investir amb el jersei de la honestat.

Juana

Si jo et donés una flor

et demanaria una estrella .

Si et fes un petó

una mirada teva

i si amb donessis les mans

et donaria d’amor

una cistella plena .

Done-m tu aquest matí

aquesta rosa vermella

Roser Segura

(Sant Jordi 2013)

 Plou en el jardí,

i ploren les roses,

en aquest matí d’Abril

a Casa Nostra.

El nostre País

plora encadenat,

eixugant el plor

de les seves roses. LLegiu-ne més »

Agafo la llibreta. Tanco l’ordinador. Faig un exerxici de memòria i em poso a escriure, sense preguntar-me on posaré el meu pensament. Tot seguit començo el meu relat.

La nit era clara, nítida, mirant el cel va veure una foscor il’luminada per milers i milers d’estells, totes elles lluentes, vives, penjades allà dalt en l’ espai. Aleshores va viure uns moments màgics, sense adonar-se va prendre conciència de que estava el davant d’un fet extraordinari, i notava que formava part activa d’aquest conjunt d’elements que composa el nostre sistema solar, va percebre que ella estava dintre, i en aquest mateix moment la seva ment es va fer petita per asimilar la inmensitat de l’univers, va tornar la mirada, i a partir d’aquest moment , la seva individualitat va quedar copsada.

Joana Nevado

Hace días cavilaba sobre la presencia de los árboles en mi vida, y ello me llevó a recordar que la sensibilidad de la conocida cantante Enya, la inspiró a interpretar una canción que tituló “The Memory of Trees.”

Yo provengo de un lugar del Alto Ampurdán, donde el árbol imperante durante muchos años ha sido el olivo. Majestuoso, de tronco poderoso; de hoja pequeña verde y plateada, heredero de culturas pasadas, procedente de la majestuosa Grecia y de la poderosa Italia.

Hoy en día los olivos supervivientes decoran los jardines mediterráneos de muchas fincas, como una ofrenda a los fenecidos dioses, y guardan en su savia la esencia del tiempo.

Todos los árboles realizan un complejo proceso de fotosíntesis; obtienen nitrógeno de las bacterias del suelo, y generan el oxígeno del que nosotros los humanos, vivimos.

Están enraizados al suelo sin poder casi moverse ni trasladarse, y desde esa imposibilidad de poder hacer, consiguen sus recursos para vivir: se nutren, aprovechan la lluvia, alimentan a los pájaros, se elevan al cielo y nos dan cobijo con su sombra. LLegiu-ne més »

Era allà dreta, a la porta de la botiga, tota sola, la seva mirada estava ocupada a desxifrar la vida de la ciutat a l’altra banda del carrer, com si mai hagués vist aquell carrer, això que feia anys que treballava a la mateixa botiga, ningú ho diria veient l’atenció de la seva mirada.

 Potser ni tant sols mirava. I si els seus pensaments esborraven les imatges que semblaven tant importants per ella ?. La seva atenció estava a la seva mà dreta, l’altre l’havia guardat a la butxaca, una mà nerviosa, i perquè no, gelada, que aguantava una cigarreta que feia el viatge a la boca cada dos per tres, d’una manera malaltissa, doncs es feia tard i el temps de lleure s’acabava i el plaer arribava al final sense remei.

 Cada dia gaudia del mateix temps, un temps seu, només d’ella, un temps que l’hi restava temps, i ella ho sabia, de la seva vida. Cada dia una mica menys, una mica menys de vida, i si això la feia feliç?. Potser era el que volia, qui sap, potser s’ho havia proposat, i tanmateix era conscient dels bocins de vida que feliçment perdia cada dia. D’una vida que marxava com el fum.

Roser Segura i Riera