mar 06

Patriotes?

Escrit per Fernando Guardiola Arxivat a: Colaborador@s, Literatura i Ficció Cap comentari »

Casi la mitad de los millennials temen tercera guerra mundial durante sus  vidas | TENDENCIAS | GESTIÓN

Uf— Ja tenim aquí la guerra

homes armats per defensar la pàtria,

és en va el que Déu faci

les estrelles, les flors i el mar.

Ni les roses, ni els rius,

ni el cel, ni els mars aturaran,

res aturarà la bogeria

l’empenta dels pits pervertits.

La victòria és el deure,

bregar és el costum,

i la multitud és instigada

pel so redoblat dels timbals.

Matar, morir, és el fi,

d’aquesta aventura boja,

sota el carro de la victòria,

veure nens orfes de pare i mare.

Tot el camp és ple de fum i llum,

i de crits, i la rancúnia s’escampa,

les ànimes s’encenen

a la remor i el foc dels fusells.

Tot això induït per malvats,

si de cas s’enterren els morts,

mentre es podreixen sota terra,

continuaran els besamans. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 25

 El esperpento y el compromiso social en Luces de bohemia. - Kachumbambé  TeatroLa Laura vivia a la ciutat dels sants, així s’anomenava la ciutat de Vic des de Barcelona, la ciutat dels prodigis, per la gran quantitat de convents e esglésies que la circumdaven. El seu lloc preferit era la plaça del Diamant, un lloc tranquil i assolejat on vivia la seva padrina Mercè Rodoreda a la que anava a visitar sovint i on tenia les seves millors amigues. Un bon dia amorrada al piló de la font, per beure un glop d’aigua fresca, va conèixer al Joan Salvador, conegut en tot el barri com en Joan Salvador El Gavina, ja que el seu avi havia estat estibador al port de Barcelona, on acostumava a endur-se’l de menut.

En Joan i la Laura tenien dotze anys quan es van jurar amor etern, en aquell carrer estret, acabat amb un cul-de-sac, i que conduïa al pont dels jueus, on varen penjar un encadenat a la barana de ferro forjat, com a mostra del seu amor.

La Laura era la pubilla de Can Ramonet, una fadrina desitjada per molts progenitors de la comarca, per casar-la amb els seus fills. El seu pare havia estat l’amant de lady Chatterley, abans que el joc brut de l’arqueòleg, el marit de la lady, l’obligues a fugir de Barcelona i s’instal.les a la comarca, enamorat de les llegendes del Montseny. Allà va conèixer en el festí de la Babet, a la que seria al cap d’un any la seva esposa i la mare de la seva filla Laura. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
des 30

Repte nº 3 L’accident de cotxe

Escrit per Fernando Guardiola Arxivat a: Colaborador@s Cap comentari »

La ciencia explica por qué las personas ven la luz al final del túnel  cuando van a morirEl dia 28 de juliol de 2019 vaix patir un accident de cotxe.

Prou, prou, prou.- No em puc moure, és com una llosa que em prem al llit, i sento una mà que m’acaricia el front, i una veu dolça que xiuxiueja – tranquil… tranquil… la llosa perd pes i em sento lliure, obro els ulls i veig, primer borrós i de mica a mica va marxant la boirina, dues cares conegudes m’estan mirant, torno a la realitat, i m’adono que hi sóc a l’hospital.

Aquest somni o deliri, és el que ara el recordo com el que més en va calar amb escenes difícil de plasmar. Miraré de fer-ho el millor que pugui.

Tot és fosc, molt fosc, com sempre envoltat d’un silenci angoixant. Al lluny, com si fos dintre d’un tub llarg que es va estrenyent fins a convertir-se en un punt petitó lluminós. Per dintre d’aquest tub i pes sobre meu, volen unes figures que no puc definir si són aus o persones. El punt lluminós em té com hipnotitzat el miro fixament amb por de parpellejar, aquest punt comença a bellugar-se, molt a poc a poc ve cap a mi, a mesura que s’apropa es va engrandint, no m’enlluerna, és una llum blanca i neta, les figures que volaven han desaparegut, tinc por, molta por, la llum es fa molt gran i està a punt de xocar amb mi i engolir-me, no sé si xocarà amb mi, crec que no perquè crido esfereït. -Prou, prou, ara no, ara no.- LLegiu-ne més »

Etiquetes:
des 30

El hombre que dejó de mirar a los ojos | Entre Versos

 

FOSCOR

BUIDOR

RES

NO SENTO RES

NO VEIG RES

NOMES FOSCOR

NOMES BUIDOR

 

NO SE QUI SOC

NO SE SI SOC

NO SE SI ESTIC

HI HA ALGÚ?

ALGU EM SENT?

ALGÚ EM VEU?

EM VULL DESPERTAR I NO PUC. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
des 15

EL DESEMBRE CONGELAT - Sortir amb nensDies abans de Nadal l’àvia i la mare buidaven l’armari del menjador on hi havia guardada la vaixella i les copes de cava per netejar i deixar-ho tot ben net i lluent pel gran dia. Jo tenia prohibit acostar-me a la taula del menjador on lluïen les peces que ja havien passat per l’aigüera, el fregall i la terra d’escudella, no fos cas que fes alguna trencadissa. Després tot tornava a l’armari esperant el dia assenyalat.

Coincidia aquests dies d’enrenou amb el muntatge del pessebre, tasca de la qual se’m deixava participa més activament. Al rebedor, el pare muntava sobre uns cavallets de fusta el tauló, que servia per tapar el safareig de la cuina. Amb una cortina envoltava tot el perímetre per tapar els cavallets i damunt de la taula, estenia un mantell de molsa fresca i aromàtica. A la paret col·locava un paper de color blau cel i un gran estel en un extrem. Després arriba el torn del suro que recolzat a la paret, era la viva representació de les muntanyes d’aquell imaginari poblet de Betlem i finalment la cova col·locada on la paret formava un angle i on era més visible des de qualsevol punt del rebedor. Per acabar de donar més realisme, agafava un grapat de farina que anava espolsant damunt del suro, les casetes i la molsa, deixant tot un paisatge nevat.

I finalment era el moment en què se m’atorgava tot el protagonisme, ja que era responsabilitat meva la col·locació de les figures, les casetes de suro, els petits animalons escampats per tot arreu: galls, gallines i pollets, porquets, ànecs, bens i xais…, el pou, el riu i el pont. Primer les casetes damunt del suro, després el riu i el pont que el creua. Damunt el pont un capella de sotana negra i una ombrel·la vermella. A la vora del riu, el pescador i la bugadera i una mica més avall els aneguets seguint a la mare. A la cova les figueres ja tenen el seu lloc establert: el bou i la mula prop del bressol amb el nadó per escalfar-l’hi amb el seu alè, la mare a un costat i el pare a l’altra banda, damunt de la cova un angelet rialler i darrere el caganer fent les seves necessitats per adobar la terra. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 12

Er Bitxo

Escrit per Col.laboradors Arxivat a: Colaborador@s, Literatura i Ficció Cap comentari »

Los insectos pierden su capacidad voladora por el viento, tal cómo ya dijo  Darwin - AS.comIba Tacirupeca por el bosque y de pronto, zas…, un bicho que se le mete por la oreja. Le hace cosquillas. Nota sus diminutas extremidades trepar hacia el interior del oído.  Intenta sacárselo con el dedo, pero cada vez se va metiendo más hacia el interior. Piensa,  que se quedara pegado a la cera. Cuando vaya a que le saquen los tapones, saldrá pegado lo que quede de él. Que equivocada que estaba. Porque er bitxo no encontró cera a su paso. Llego hasta el Tímpano lo traspaso y acabo instalándose en la Cavidad Timpánica. Se alejo todo lo que pudo del Martillo y del Yunque, porque allí rebotaban todos los sonidos que llegaban del exterior y acabo finalmente alojándose en la Trompa de Eustaquio, un lugar mucho más tranquilo y confortable.

Des de aquel día Tacirupeca, empezó a oír toda clase de ruidos en el interior de su oído. Unos días era un suave pitido, otros, sonaba como el motor de un coche, era insoportable. Pero el ser humano tiene una gran capacidad de adaptación al medio y a los cambios i Tacirupeca término adaptándose a los sonidos que le producía er bitxo cuando deambulaba por el interior de su oído. Incluso cuando los sonidos cesaban porque er bitxo decidía descansar, Tacirupeca movía la cabeza con movimientos rápidos, hasta conseguir que se despertara y empezara de nuevo a deambular y a realizar sus habituales sonidos. Hasta el día de hoy.

Martina del Clot

abril 2021

Etiquetes:
jun 08

Mirada perdida

Escrit per Col.laboradors Arxivat a: Colaborador@s, Literatura i Ficció Cap comentari »

FULAR AGATHA PRINT CORAZONES BLANCOS PEQUEÑOS - Top BabyEva había vivido la peor experiencia de su joven vida. La sensación de la llegada de un final inminente la había atemorizado primero y, sin embargo, en las últimas horas, la habían llenado de paz y sosiego. Quizá por la medicación. Quizá porque cuando piensas que ya todo está escrito te dejas llevar. Lloró en la soledad de su camilla, por no estar cerca de los suyos, por pensar que ya nunca más los vería, por la incertidumbre de saber qué había sido de su hermano. Tanto sufrimiento a su alrededor aun la hundía más. Percibía la impotencia de las enfermeras que se esmeraban por atender a los pacientes sin apenas medios. Sentía su cariño e incluso su sonrisa velada por las mascarillas. No supo cuánto tiempo pasó rodeada de tubos, oxígenos, miradas, palabras de comprensión de personas extrañas y que ahora llenaban su escaso espacio.

Hoy finalmente todo ha pasado. Apenas pudo dormir y tan pronto las primeras luces del día comenzaron a filtrarse por la persiana bajada, recogió con rapidez sus pocas pertenencias, preparada en la silla de ruedas que la llevaría a la salida tal como era el protocolo. ¡Cuánto ansiaba volver a ser arropada por los suyos, abrazada por Ibro y tener cerca el calor y amor de su madre!. Finalmente todos los recuerdos de su propia historia se fueron ordenando poco a poco mientras la enfermera la conducía a la salida a través de los pasillos ennegrecidos por años sin cuidados. Recordó aquel día que estaba pletórica.

Amaba a Ibro desde que coincidió con él en la parada del mercado que sus padres regentaban y en la que ella ayudaba todas las tardes una vez finalizadas las tareas de la casa. El había traído unas frutas al mercado y acabaron rodando por el suelo, al romperse la caja de cartón humedecido que las sostenían. Ella lo ayudó entre risas, al ver lo nervioso que se había puesto. Desde el primer momento que sus ojos conectaron, sus corazones también. Apenas dos años después de ese primer encuentro, ya le había confesado que quería pasar el resto de su vida con ella y habían formalizado su relación. Curiosamente sus padres, ni los de él ni los de ella, pusieron ningún reparo. Era una relación bendecida por ambas familias. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress