No había leído ningún libro de este autor pero sabia que su forma de escribir sin guiones en los diálogos resulta algo complicado. Gracias a los comentarios que han hecho los compañeros del grupo de lectura en el que he participado por primera vez, y releyendo muchos párrafos he ido cogiendo el hilo del pensamiento de los personajes que se comunican con preguntas y respuestas sin guión sólo coma y mayúscula, y el narrador es el único que interviene tras un punto y seguidamente mayúscula. A mi modo de ver lo que Saramago nos transmite con maestría es la locura del libre pensamiento de un ser humano, aparentemente anodino pero muy interesante.

Mientras leía he tenido que recordarme con frecuencia su forma de hacer y ponerme en el lugar del protagonista: cuando pensamos vamos velozmente de un tema a otro; intervienen nuestras carencias, ilusiones, miedos, deseos ocultos etc., que como explica el narrador en la pg. 23 nos lo aclara perfectamente: “pero es bien sabido que el espíritu humano, muchas veces toma decisiones de las cuales parece ignorar la causa, se supone que lo hace habiendo recorrido los caminos del pensamiento a tanta velocidad que después no es capaz de reconocerlos y mucho menos de encontrarlos.”

LLegiu-ne més »

María Montessori nació en Italia en 1870, y falleció en Holanda en 1952.

Fue una mujer extraordinaria, destacando en varias facetas, que habitualmente estaban vedadas a las mujeres.

Fue educadora, científica, médica, psiquiatra, filósofa y psicóloga. Con el tiempo a raíz de un desengaño por parte del padre de su hijo, se afianzó en el feminismo, y humanismo, cosas que llevó a cabo durante el resto de su vida.

La que la hizo más famosa fue sin duda su novedosa manera de educar a los niños/as. Basándose primordialmente en la capacidad asombrosa que tenían los estudiantes en la capacidad de aprender.

La idea  era transmitir a los alumnos la capacidad de actuar por ellos mismos sin depender constantemente  de un adulto, obligándoles a pensar por sí mismos.

LLegiu-ne més »

La tradició de commemorar un dia per reivindicar la igualtat de drets de la dona és centenària. El 8 de març, se celebra el Dia Internacional de la Dona a la majoria de països. Tanmateix, fins que no s’ha arribat a aquesta data s’ha transitat molt. Pel camí, l’efemèride ha evolucionat, ha canviat de data i ha perdut la paraula “treballadora” de la capçalera, que va sorgir amb l’esperit i la concepció sindicalistes. El 8 de març es reivindica totes les dones i la igualtat completa de drets. Hi ha poc per celebrar, però molt per reclamar: el final de la discriminació, que s’eradiquin les violències masclistes, que s’assoleixi la igualtat salarial, la universalització de les cures, la lliure elecció…

¿Per què el 8 de març és el Dia Internacional de la Dona Treballadora? Per conèixer el orígens d’aquesta jornada ens hem de remuntar a començaments del segle XX. El Dia Internacional de la Dona Treballadora commemora les lluites de molts homes i dones que al llarg de les seves vides han defensat la justícia i la igualtat d’oportunitats. No és una celebració, perquè concretament es va triar el dia 8 de març per recordar uns lamentables successos que van tenir lloc als Estats Units.

LLegiu-ne més »

Aquest estiu, entre altres lectures he decidit tornar a rellegir el llibre de Dràcula, de Bram Stoker. És un llibre que sempre m’ha fascinat i no precisament perquè hi sortís un personatge que viu a costa de la sang dels demés, ja que això ho veiem cada dia amb les condicions de treball de molts obrers que han de donar la seva sang i la seva vida perquè els patrons volen viure com a reis a costa d’ells, a la cap i a la fi el vampir xupa la sang per poder “viure”, no per disposar de més bens materials. Tampoc em crida la l’atenció la idea d’immortalitat o la sexualitat i sensualitat que desprèn l’ història, potser perquè l’he llegit varies vegades.

Hi ha dos elements que em fascinen. El primer és com Bram Stoker descriu els paisatges on passa l’ història; no cal hi que surti el vampir, però et fa sentir tant integrat que acabes notant les sensacions que ell descriu i aconsegueix posar-te els pels de punta. Un segon tema que veig important en aquesta novel•la és que és un cant a l’amistat. A l’època que va ser escrita, a Anglaterra la classe dominant era la burgesia que com sempre tenia unes regles estrictes sobre temes com l’amistat, el paper de la dona, etc,. Regles que amb la seva hipocresia estaven en boca de tots però que en realitat poques vegades es portaven a la pràctica. En canvi en la novel•la ens trobem un grup de joves burgesos capaços de donar la vida pels demés, d’ajudar -se uns als altres i també de protegir i cuidar de les dones que estimen, malgrat no ser ells els escollits com a companys de vida.

LLegiu-ne més »

Aquests són alguns dels paràgrafs que la seva autora Cristina Chapela ha publicat en la revista “Plantas y bienestar” amb el títol “Ritual mágico a base de plantas para la noche de San Juan” i que jo em permeto exposar a continuació.

“En el seu origen la nit del 23 de Juny era una festivitat pagana que celebrava el solstici d’estiu, encara que en realitat aquest es produeix un parell de dies abans.

Molts són els llocs que, en aquesta nit màgica, donen cabuda a la celebració d’unes tradicions ancestrals que han sobreviscut al pas dels temps i que es basen en infinitat de creences referents a la nit, la bruixeria i la salut del cos i de l’ànima. La fantasia i la realitat es donen la mà i es fonen en el foc de les fogueres per espantar bruixes, follets, mals d’ull i qualsevol mal auguri.

Són nombroses les tradicions que es basen en el poder curatiu de les plantes medicinals, i és que les seves propietats terapèutiques i netejadores les converteixen en una de les eines bàsiques  per els “ritus” que en aquesta nit es celebren a tot el llarg i ample del territori.

El costum més famós i que es repeteix en varis països europeus, especialmente en la vertent atlàntica, és el de preparar un gibrell  amb les nomenades “herbes de sant Joan”. Segons la tradició han de ser les dones les que recullin les herbes i les posin en remull dins l’aigua que hagin dut de set fonts. LLegiu-ne més »

“La Grieta”, una d’aquestes activitats, es desenvolupa en el barri del Clot, on els veïns del barri del Clot fabriquen mel artificial al llarg de diverses sessions de treball conduïdes per Alfonso Borragán, pare i creador de la idea, en què la comunitat, com si fos un rusc humà, connecta amb la història del barri, que pren el seu nom del Clot de la Mel, un topònim medieval. Part d’aquesta “mel” vessa periòdicament per l’escletxa d’un mur del barri (carrer del Concili de Trento,5), tot rememorant una llegenda de Cantàbria, d’on és originari Borragán. En el projecte hi han col·laborat el Taller Història del Clot-Camp de l’Arpa i l’Espai Antoni Miró Peris de La Farinera del Clot.

En aquest sentit, el diumenge 13 de maig, coincidint en el cap de setmana en què se celebra Sant Ponç, patró dels herbolaris i els apicultors, l’activitat de la Grieta s’ha desenvolupat a la plaça del Mercat del Clot, on la fabricació de mel (que es distribueix a la pastisseria La Palma del carrer del Clot, 72-74) ha anat acompanyada de la interpretació, a càrrec d’Aina Vallès, Josh Climent, Èlia Ribas i Adrián Bernal, del Madrigal de les abelles, la partitura del qual va ser inclosa en l’edició de 1623 del llibre La monarquía femenina, de Charles Butler (1571 – 29 de març de 1647), escriptor, filòleg i sacerdot britànic, un dels pares de l’apicultura moderna i un dels descobridors que els ruscs d’abelles estaven controlats per una abella reina i no un mascle. A continuació s’ha presentat l’auca La balada del Clot de la Mel, creada per l’escriptor Oriol Canosa (Llibreria Pebre Negre) i l’il·lustrador Jordi Sunyer; una mostra de refranys sobre les abelles i la mel, seleccionada pel paremiòleg Víctor Pàmies.

La darrera col·laboració al projecte és la publicació “Quan el Clot rajava mel”, d’Enric H. March, un relat protagonitzat per la Remei, una remeiera que, entre la llegenda i la crònica, ens porta per deu segles de vida clotenca i barcelonina al voltant de la mel i les herbes remeieres, des del barri d’Horta fins a Ciutat Vella passant especialment pel barri del Clot i recuperant, entre molts altres fets, les històries inèdites del Clot de la Mel, el Clotum Melis medieval que dóna nom al barri, i del Jardí Botànic de la Florida, situat prop dels límits entre Barcelona i Sant Martí de Provençals, a la vora del Rec Comtal, entre abelles i sangoneres.

Per saber més clica aquí

El seguent  escrit correspond al article que la terapeuta Audrey Gauduchon va publicar en la revista “Plantas & Bienestar”.

 El petit Lliri de maig o “muguet”,  creix en el sotabosc segons avança la primavera. Es diu que a Grècia, en el mont Parnàs, Apol.lo va teixí amb ell una suau estora per els peus de les seves nou muses. I en l´antiga Roma es feien garlandes de Lliris de maig en honor a Flora, la ninfa de la floració.

Els celtes, per la seva part, celebraven dins el primer dia de maig la gran festivitat de la primavera i, per a ells, aquest  lliri era sobretot un arma contra els esperits malignes i també  l’anunci del retorn de la abundància. Per aquest motiu, el posaven tant en els coneguts “arbres de maig” com en les portes de les cases.

Segons els cristians, el Lliri de maig va néixer al peu de la creu per les llàgrimes vesades per la Verge. Sembla ser també que aquesta planta tintineja a les portes del Paradís a l’entrada dels homes justos.

La popularitat d’aquesta planta ja ve del temps del Renaixement, quan es va convertir de nou, un primer de maig, en un veritable amulet de la sort en la cort del rei gal Carles IX. Aquest rei, encantat amb el regal que va rebre d’un cavaller, va demanar que a l’any següent totes les dames de la seva cort rebessin un ram d’aquelles flors. Així va ser com la tradició ha arribat fins els nostres dies.

LLegiu-ne més »