L’arenós camí, serpentejava per damunt de la sorra rogenca. Entre nosaltres i l’horitzó una gran planúria, al fons unes muntanyes per on el sol cada dia ens deia adéu. Davant nostre veiem una gran extensió dels cargolins de sorra vermella que s’aixequen amb el suau oratge del vent.

Quin espai més magnífic. Tot era bellesa i pau. T’agafaven ganes de banyar-te en aquelles petites onades de sorra, però no ho férem, valorant, potser massa, l’exquisit silenci; per molt que escoltessis no senties res, potser una mica la remor del vent tot aixecant la sorra. No et senties sol perquè estaves immers en la immensitat del paisatge . El sol poc a poc, endormiscava els sentits, els ulls se t’aclucaven iu et deixaves portar per aquella natura espaterrant. Llavors, a quasi tocar l’horitzó, van aparèixer una rècua de camells , molt carregats, que dibuixaren un petit caminat que al poc temps tornava a quedar engolit per les dunes. . Els dirigia un beduí i la seva família, dona, fills, avis…Ens preguntarem cap a on anaven, però potser no anaven enlloc, solament canviaven la posició del seu campament, perquè estaven tan immersos en la natura que no tenien noció de desplaçament. LLegiu-ne més »

Fa temps vàrem encetar un apartat dedicat a espais natural que han desaparegut o l’han malmès. El tema va sorgir a partir d’una conversa per aquestes dates, on tothom comença a llepar-se els dits pensant en les vacances d’estiu. A partir d’un tema tan intranscendent, vàrem acabar parlant d’espais i llocs que havíem conegut en el transcurs de la nostra vida i vàrem acabar fent un resum d’aquests espais dels quals, actualment ja no podem gaudir de la seva bellesa.

Aquesta és la nostra petita contribució, perquè perdurin en el temps, encara que tan sols sigui en el nostre record.

Últim dimarts de maig per un “Club de Literatura en Veu Alta” on les integrants no poden ignorar els últims casos de dones assassinades per les seves parelles, reflectint un clar repunt de la violència de gènere. Un fragment del llibre “Solas” de Carmen Alborch, publicat el 1999, posa en evidència la similitud de casos i circumstàncies tot i el temps transcorregut. Conduint-nos a totes a la mateixa reflexió: l’única manera d’erradicar la violència contra les dones és la prevenció des de l’àmbit educatiu, eliminant les conductes sexistes, les actituds discriminatòries, ensenyant a resoldre les situacions conflictives a través de l’aprenentatge emocional, acceptant frustracions i desenganys com a part de la nostra experiència vital.

La lectura d’unes frases de l’assaig “Dones a la frontera: Tradició i identitat musulmanes a Ceuta” d’Eva Evers, professora d’antropologia social, ens mostra els costums i ritus acceptats per les dones musulmanes, que viuen entre Espanya i el Marroc, com l’única manera d’aconseguir el respecte en una societat que camina lentament cap a la modernitat.

Canviem de registre escoltant les aventures del “Cavaller de l’armadura rovellada” de Robert Fisher, on el protagonista, enlluernat per la brillantor de la seva armadura no valora tot el que té al seu voltant. Presoner de si mateix només al final del seu camí aconsegueix treure l’armadura deslliurant-se de totes les barreres que li impedien reconèixer-se. LLegiu-ne més »

Autor: Platón

Lugar: Atenas

Tiempo: 400 (A.C.)

Situación: Juicio Socrates

Solo dos frases escuchadas de improviso, hacen que decida leer “La Defensa de Socrates”, sorprendida en cada párrafo por la actualidad de un mensaje, que se puede aplicar en toda su extensión a las circunstancias presentes en nuestra sociedad. Destacando por un lado la profunda crítica que realiza sobre el materialismo de una época donde los hombres solo pensaban en acumular riqueza y cultivar la belleza del cuerpo (470-399 A.C.). Por el otro su valentia, a pesar de las circunstancias, no tiene inconveniente en censurar la demagogia de los políticos y a la corrupción del sistema en Atenas: “No, el juez no es juez para convertir la justicia en favor, sino para decidir sobre lo justo o lo injusto. No para favorecer a tal o cual, sino para juzgar con arreglo a la ley”.

Es Platón quien rescata del olvido la obra de Socrates a través de “La apología”, donde el filosofo acusado de impiedad y de corromper a los jóvenes se presenta ante el tribunal con la intención de responder a todas las acusaciones que se han vertido contra él, para ello utiliza “el método” que había creado. Desplegando en su defensa todos los postulados filosóficos que difundió entre quienes libremente lo querían escuchar. LLegiu-ne més »

 El que segueix a continuació són alguns dels paràgrafs que he extret d’un text més extens, escrit per l’autora Claire Bonet i publicat a la revista “Plantas i Bienestar”

 El vesc és una planta molt peculiar perquè no creix a la terra sinó que envolta les branques més altes dels  arbres. Una altra de les seves característiques es que, tot i que acostuma a créixer al mes de febrer, no dóna fruits fins que arriba l’estació freda i, a més, es manté explèndidament verda, sense marcir-se ni engroguir-se mai, ignorant la gravetat i les lleis de la física.

Hi ha qui creu erròneament que el vesc és una planta paràsita, però si s’observa amb atenció es pot veure que és totalment verda i que per tant realitza perfectament la seva fotosíntesi, a diferència de les veritables plantes parasitàries. Una vella dita camperola no  sols nega que el vesc sigui dolent per a l ´arbre, sinó que assegura que el salva. “Qui talla el vesc mata l’arbre.

LLegiu-ne més »

El passat dimarts 27 de setembre Blogueres de Sant Martí, després de les vacances d ‘estiu, hem reprès el taller de “Literatura en veu alta” acompanyades per dues bones amigues, que van voler compartir amb nosaltres uns fragments de les seves lectures favorites. Rosa va participar amb un article d’Eduard Punset amb un títol tan suggerent com “L’amor ens fa intel·ligents”, que va originar un intens debat sobre la necessitat que tenen els éssers humans de sentir-se estimats per ser emocionalment sans. La Pepi ens va recordar el valor de l’amistat llegint uns paràgrafs de l’obra “El Profeta” de l’escriptor i poeta libanès Gibran Kahlil Gibran: “Els amics existeixen per satisfer la nostra necessitat, no el nostre buit …”.

La nostra companya Pilar ens va fer reflexionar sobre la fragilitat de la vida humana

LLegiu-ne més »

La lectura de este libro me ha impactado desde el primer momento. Describe el mundo del adulto con agilidad haciendo fácil la lectura de situaciones complicadas y transmite magníficamente sentimientos y experiencias como la tristeza, el dolor, la soledad, la añoranza de un niño silencioso y observador que lo arrancan de su mundo feliz para trasplantarlo a una tierra prometida  donde hay, dicen los mayores, de todo, pero no tiene playa, ni mar, ni calor… Quedé prendada de una historia triste; lo entendí y me emocioné en varias ocasiones hasta el punto de saltarme las lágrimas.

Cuando a mí me arrancaron de mi querido Villar tenía ocho años. Los mayores decían que íbamos a vivir en una finca, yo no sabía lo que era una finca, con un patio muy grande. Y yo, también muy silenciosa en aquella etapa de mi vida me ilusioné y soñé con un patio grande y con árboles como el patio de la escuela de mi pueblo al que fui durante algún tiempo.Al poco de vivir allí descubrí que desde la terraza y entre las pocas fincas altas que había en la zona en aquella época se veía el mar y lo amé como nunca lo hubiese imaginado. Sin compartir con nadie aquella emoción salía a la terraza de la finca y feliz, miraba el mar durante unos minutos, pero crecí sin olvidar la enorme decepción que viví el primer día de llegar a Valencia; un 14 de septiembre de 1958al abrir la puerta del patio, de hierro y cristal, descubrí que no habían árboles, ni tierra, ni nada.  Aquello no podía ser un patio. Y tampoco dije nada. Hasta hoy. LLegiu-ne més »