jun 19

images hierba de san juanAquests són alguns dels paràgrafs que la seva autora Cristina Chapela ha publicat en la revista “Plantas y bienestar” amb el títol “Ritual mágico a base de plantas para la noche de San Juan” i que jo em permeto exposar a continuació.

“En el seu origen la nit del 23 de Juny era una festivitat pagana que celebrava el solstici d’estiu, encara que en realitat aquest es produeix un parell de dies abans.

Molts són els llocs que, en aquesta nit màgica, donen cabuda a la celebració d’unes tradicions ancestrals que han sobreviscut al pas dels temps i que es basen en infinitat de creences referents a la nit, la bruixeria i la salut del cos i de l’ànima. La fantasia i la realitat es donen la mà i es fonen en el foc de les fogueres per espantar bruixes, follets, mals d’ull i qualsevol mal auguri.

Són nombroses les tradicions que es basen en el poder curatiu de les plantes medicinals, i és que les seves propietats terapèutiques i netejadores les converteixen en una de les eines bàsiques  per els “ritus” que en aquesta nit es celebren a tot el llarg i ample del territori.

El costum més famós i que es repeteix en varis països europeus, especialmente en la vertent atlàntica, és el de preparar un gibrell  amb les nomenades “herbes de sant Joan”. Segons la tradició han de ser les dones les que recullin les herbes i les posin en remull dins l’aigua que hagin dut de set fonts. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mai 20

La_Grieta_El_Clot-678x455“La Grieta”, una d’aquestes activitats, es desenvolupa en el barri del Clot, on els veïns del barri del Clot fabriquen mel artificial al llarg de diverses sessions de treball conduïdes per Alfonso Borragán, pare i creador de la idea, en què la comunitat, com si fos un rusc humà, connecta amb la història del barri, que pren el seu nom del Clot de la Mel, un topònim medieval. Part d’aquesta “mel” vessa periòdicament per l’escletxa d’un mur del barri (carrer del Concili de Trento,5), tot rememorant una llegenda de Cantàbria, d’on és originari Borragán. En el projecte hi han col·laborat el Taller Història del Clot-Camp de l’Arpa i l’Espai Antoni Miró Peris de La Farinera del Clot.

En aquest sentit, el diumenge 13 de maig, coincidint en el cap de setmana en què se celebra Sant Ponç, patró dels herbolaris i els apicultors, l’activitat de la Grieta s’ha desenvolupat a la plaça del Mercat del Clot, on la fabricació de mel (que es distribueix a la pastisseria La Palma del carrer del Clot, 72-74) ha anat acompanyada de la interpretació, a càrrec d’Aina Vallès, Josh Climent, Èlia Ribas i Adrián Bernal, del Madrigal de les abelles, la partitura del qual va ser inclosa en l’edició de 1623 del llibre La monarquía femenina, de Charles Butler (1571 – 29 de març de 1647), escriptor, filòleg i sacerdot britànic, un dels pares de l’apicultura moderna i un dels descobridors que els ruscs d’abelles estaven controlats per una abella reina i no un mascle. A continuació s’ha presentat l’auca La balada del Clot de la Mel, creada per l’escriptor Oriol Canosa (Llibreria Pebre Negre) i l’il·lustrador Jordi Sunyer; una mostra de refranys sobre les abelles i la mel, seleccionada pel paremiòleg Víctor Pàmies.

La darrera col·laboració al projecte és la publicació “Quan el Clot rajava mel”, d’Enric H. March, un relat protagonitzat per la Remei, una remeiera que, entre la llegenda i la crònica, ens porta per deu segles de vida clotenca i barcelonina al voltant de la mel i les herbes remeieres, des del barri d’Horta fins a Ciutat Vella passant especialment pel barri del Clot i recuperant, entre molts altres fets, les històries inèdites del Clot de la Mel, el Clotum Melis medieval que dóna nom al barri, i del Jardí Botànic de la Florida, situat prop dels límits entre Barcelona i Sant Martí de Provençals, a la vora del Rec Comtal, entre abelles i sangoneres.

Per saber més clica aquí

 

Etiquetes:
abr 30

Plantes de la bona sort

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Croniques Culturals Cap comentari »

images lirio 2El seguent  escrit correspond al article que la terapeuta Audrey Gauduchon va publicar en la revista “Plantas & Bienestar”.

 El petit Lliri de maig o “muguet”,  creix en el sotabosc segons avança la primavera. Es diu que a Grècia, en el mont Parnàs, Apol.lo va teixí amb ell una suau estora per els peus de les seves nou muses. I en l´antiga Roma es feien garlandes de Lliris de maig en honor a Flora, la ninfa de la floració.

Els celtes, per la seva part, celebraven dins el primer dia de maig la gran festivitat de la primavera i, per a ells, aquest  lliri era sobretot un arma contra els esperits malignes i també  l’anunci del retorn de la abundància. Per aquest motiu, el posaven tant en els coneguts “arbres de maig” com en les portes de les cases.

Segons els cristians, el Lliri de maig va néixer al peu de la creu per les llàgrimes vesades per la Verge. Sembla ser també que aquesta planta tintineja a les portes del Paradís a l’entrada dels homes justos.

La popularitat d’aquesta planta ja ve del temps del Renaixement, quan es va convertir de nou, un primer de maig, en un veritable amulet de la sort en la cort del rei gal Carles IX. Aquest rei, encantat amb el regal que va rebre d’un cavaller, va demanar que a l’any següent totes les dames de la seva cort rebessin un ram d’aquelles flors. Així va ser com la tradició ha arribat fins els nostres dies.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 10

Hilos

Escrit per Mª Jesús Mandianes Arxivat a: Croniques Culturals Cap comentari »

hilos1Grandes palabras como Dios, verdad, mundo, realidad, no son más que pensamientos y esos son los Hilos, exteriorizados como Poemas-Husos, que forman parte de un estado de ánimo, son un haz de fibras y cada una de ellas es un hilo mental. En Hilos, hay un personaje que tropieza con los conceptos, los cuestiona, pero cada vez que lo hace se paraliza y termina siendo el personaje “Cual” (Entrevista el País)

Reflexión personal:

Los versos de Chantal estan formados por palabras en las que parece querer profundizar en un intento recuperar su sentido original, como cuando las pronunció por primera vez el ser humano, repitiendolas despacio, tratando de entender su alcance. Las exprime hasta reducirlas a la idea abstracta, las desmenuza, busca todos los significados y encuentra otros nuevos, invitando a la reflexión filosofica, a com-padecer-la, expresión que repito mentalmente al final de la lectura de cada uno de sus poemas-huso, interpretandola como “padecer con ella”

Porque en sus poemas no hay palabras que consuelen, ni que liberen de la angustia. Son cicatrices abiertas, son vértigo, inquietud, angustia, miedo, sentimientos que nacen del sufrimiento que siente ante el suicidio de su hijo. Sus versos son gritos de aflicción por una perdida irreparable, también por su enfermedad, por eso el huso principal es el dolor… probablemente sin la escritura no hubiera podido sobrevivir a tanta perdida.

Análisis y resumen:

El poemario se divide en dos partes: Hilos y Cual. Hilos a su vez se subdivide en varias partes. La primera se titula Poemas-Husos está constituida por 24 poemas, que se mueven sobre un único huso, como una metáfora sobre el estado de animo. Le siguen otras siete secciones: Calma, Irse, De pie, Irse, El cuarto, Visitas o sueños; La luz, el aire, el pájaro. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 14

La Magnitud de la Tragèdia

Escrit per Mª Jesús Mandianes Arxivat a: Croniques Culturals Cap comentari »

tragedia Autor: Quim Monzó
 Estilo: Novela
 Idioma: Catalán
 Editorial: Quaderns Crema

 

  Mirados de cerca los ojos de Mª Eugenia eran un mar de luces, un océano de noche, un naufragio, con barcas llenas de gente con salvavidas color calabaza, y todo lleno de venas rojas a punto de estallar.
Análisis:                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     Una novela donde el escritor, observador crítico de la conducta humana, parece aplicar una lente de aumento a cada episodio de la vida de personas corrientes, para desarrollarla a cámara lenta, transformándolas en “personajes singulares”. Consigue así una reproducción casi fotográfica de la realidad, deformada por su estilo sarcástico y una sobredosis de ironía, con la que pretende dejar en evidencia la trivialidad de las relaciones entre adultos y la inconsistencia de las pasiones adolescentes. Aunque la maestría descriptiva del autor se impone claramente a ese  argumento que parece invitar a los lectores a profundizar en todas las tragedias solo insinuadas. En los abandonos, soledades y silencios, que acaban convirtiendo a los protagonistas en autistas emocionales.

Sorprenden los rimbombantes nombres compuestos, recurso humorístico al estilo de los culebrones sudamericanos, para etiquetar a unos seres vacíos, cuyo mundo se derrumba dominados por el odio irreflexivo (Ana Francesca) o por la imposibilidad de enfrentarse a la muerte (Ramón María). Los dos viviendo bajo el mismo techo, alimentando una aversión mutua. Conjurando el miedo y la soledad en compañía de amantes, que como ellos son víctimas de la incomunicación y el aislamiento que domina la sociedad urbana. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 24

Charneca en Flor (Florbela Espanca)

Escrit per Mª Jesús Mandianes Arxivat a: Croniques Culturals Cap comentari »

antologiaflorTurista incorregible, callejeo por las tortuosas ruas de Lisboa a pleno Sol, intentando localizar “a librería Bertrand”. Por fin doblando la esquina de la rua Garret, una fachada de azulejos azules y blancos anuncia “A livraria máis antigua do mundo”.  Accedo aspirando el olor a madera antigüa, historias de conspiradores, revolucionarios y tertulias de intelectuales.

Rebusco entre las estanterías un libro sin definir… últimamente al entrar en una librería espero que los libros me encuentren a mí, suele suceder que efectivamente me encuentran. En esta ocasión la fotografía de una mujer joven, sofisticada, de mirada atormentada, llama mi atención desde un expositor, es Florbela, una desconocida que me invita a leer sus poemas. Se presenta con una dedicatoria de Fernando Pessoa: Alma innovadora. Irmá gémea da minha.

El poemario en portugués bajo el ti­tulo Sonetos” me condujo a su antología esencial “Charneca en Flor” traducida al castellano, ojeándolo al azar leo: Deja que te recite mis versos al oído. Versos de mármol, tallados expresamente para ti.

Colgada de sus versos me perdí por el laberinto del Chiado hasta llegar al intrincado mosaico de callejuelas empinadas que forman el barrio de Alfama. Desde la entrada de un restaurante espectáculo escuché cantar uno de sus poemas transformados en Fado Se tu viesses ver-me. Traspasé la puerta sin pensarlo, rendida a la voz aterciopela, melancólica de la cantante, a su interpretación trágica, acompañada por el llanto de la guitarra portuguesa, sin duda Florbela tenia alma de fadista, a pesar de confesar que no le gustaban los tipismos portugueses ¡Una más de sus contradicciones! LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 17

Sense noticies de Gurb

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Croniques Culturals Cap comentari »

 índice 400L’autor d’aquest llibre és Eduardo Mendoza, nascut a Barcelona l’any 1943. És autor teatral, escriptor, advocat i traductor. Ha rebut diversos premis; l’últim ha estat el Premi Cervantes concedit el 20l6.  Entre els anys  1973 i 1982 visqué a Nova York, on va treballar d’intèrpret a les Naciones Unides.

“Sense notícies de Gurb” es un relat que va veure la llum el 1991. Consta de quinze capítols al llarg de 144 pàgines i  parteix d’una crònica novel·lada de la realitat, tractada amb una gran dosi d’humor satíric i força còmic.

Mendoza aprofita la visió d’un extraterrestre que ha aterrat a Barcelona per criticar tant la ciutat com als seus habitants i les institucions. També posa de relleu altres problemes com la contaminació, els sorolls, el tràfic, les desigualtats econòmiques, la delinquència… però sense deixar de transmetre en tot moment la seva estimació i fascinació per Barcelona.

Gurb no és pas el protagonista, ho és el seu company, el comandant de la nau espacial, que és qui cada dia escriu un diari fent referència al lloc on es troba, el que succeeix i fins i tot el que pensa. Gurb no ha tornat a la nau des de que va adoptar l’apariència de la Marta Sánchez i el comandant veu difícil que pugui retornar a l’espai sense ell.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress