Elisabeth Jane Cochran, coneguda per Nellie Bly, va ser una gran i interessant escriptora en temes periodístics.

Va ser precursora del periodisme d’investigació i pionera del periodisme clandestí.

Nascuda al 1864 a Pennsilvània, Estats Units, va lluitar sempre pels drets de les dones. Era escriptora, periodista, novel.lista i sufragista.En una ocasió va llegir un article en una columna sexista del diari local Pittsburghm Dispatch que menyspreava que les dones treballessin fora de casa i la seva indignació la porta a escriure una carta al director. Aquest, davant l’estil de la seva carta de protesta li oferí treballar al seu diari a Nova York com a reportera. Acceptà i es va dedicar al periodisme d’investigació.

Al cap d’un temps d’escriure aquest tipus d’articles, la van relegar a les pàgines femenines per això va canviar de diari, anant a treballar al New York World de Joseph Pullitzer. Allà va començar per investigar els maltractaments que suposava que es donaven als interns de les institucions per malalts mentals, va voler escriure un article i buscant que fos real, fingí tenir una malaltia mental perquè l’internessin en una d’aquestes institucions, aconseguint realitzar un gran treball. LLegiu-ne més »

Lise Meitner va nèixer a Viena l’any 1878. El dia concret és una mica confús però dins la comunitat jueva consta que va ser el 7 de Novembre.

Els seus pares, d’origen jueu, van ser Hedwig Skovran i Philipp Meitner. El pare, abogat de professió, tenia el seu despaig dins de casa i això va propiciar que tant Lise com els seus germans visquessin dins un ambient plenament intel.lectual.

Va decidir de cursar estudis de ciències i lletres. En acabar, només quatre dones van aprovar el Matura, l’examen de l’època, entre elles Lise.

El 1901 va cursar estudis universitaris i va assistir a les classes del físic Ludwig Boltzmann. La passió que aquest mestre posava a l’hora d’interpretar i predir els fenomens naturals que els sentits no detectaven, va fascinar tan a Lise que va decidir unir-se a la comunitat científica que Boltzmann va establir.

El 1905, en les seves pràctiques de la universitat va explicar, entre d’altres fenomens, un experiment que el britànic Lord Rayleig no acabava d´entendre. Gràcies a aquest minuciós treball Lise va aconseguir el 1906 el grau de Doctora.

En aquells dies una científica no tenia gaire futur a Viena, per molt èxit que haguès obtingut, això la va empènyer a anar a Berlin i seguir estudis sobre la radioactivitat.

Un cop a Berlin va demanar a Max Planck d’assistir a les seves classes. Aquest era del parer que les dones no havien d’anar a la universitat, a no ser que tinguessin un talent extraordinari però Lise ven aviat li ho va demostrar. Tot i així com que el laboratori del seu col.laborador Otto Hahn, al que es va unir, no aceptava més dones es va veure obligada a treballar en el soterrani i fins i tot li era prohibit de pujar al laboratori de Otto, que era al primer pis. LLegiu-ne més »

Isadora Duncan (1877- 1927), bailarina y coreógrafa estadounidense, considerada por muchos como la creadora de la danza moderna. Su innovadora técnica en la ejecución se caracterizó por movimientos libres, fluidos y cargados de pasión, dando fin a la rigidez del ballet clásico.

Isadora Duncan, desarrolló una inclinación temprana hacia el baile. En su autobiografía, titulada Mi vida, escribió: «Nací a la orilla del mar. Mi primera idea del movimiento y de la danza me ha venido seguramente del ritmo de las olas…». A los once años abandonó la escuela para dedicarse a su pasión y a los diecisiete se dirigió a Nueva York. Supo explotar la capacidad de las nuevas tecnologías, al bailar en una nube de seda iluminada por los nuevos sistemas eléctricos de la iluminación teatral. Utilizó los ideales del antiguo arte griego para inspirar formas más naturales de danza, utilizando el cuerpo humano como un instrumento de expresión emocional. Su vida y su muerte hicieron de Isadora una figura mística de la danza.

Fue una mujer inspiradora que reinventó la danza clásica, una mujer libre, transgresora y que transmitía con el movimiento,  pasión y belleza, pero también seguridad, fuerza, energía y cambio. Fue una mujer inquieta, curiosa, observadora, inteligente. Pasó su infancia junto al mar y el movimiento de las olas fue impregnando su alma. A veces suave, a veces violento, pero siempre rítmico. Más adelante, se dedico a pasear durante horas  por el British Museum, recogiendo la esencia de la cultura clásica. Juntando las olas del mar, con la antigua Grecia y con sus conocimientos de ballet clásico, Isadora decidió dar una nueva expresión a la danza, convirtiéndose en un icono. Con un estilo libre de artificios, más natural, más salvaje, más expresivo, però que no logro complacer a todos por igual, ya que tambien tuvo a sus detractores.

El mito se fue forjando a lo largo de toda una vida rompiendo las reglas, no solo en su profesión, sino también en su vida privada. Su carácter libre no se amoldaba a las convenciones sociales y decidió que se merecía vivir como ella quisiera. Amantes de ambos sexos, relaciones tormentosas y maternidad en solitario eran verdaderos escándalos para aquella época, pero que contribuyeron a dibujar el mito de Isadora Duncan. LLegiu-ne més »

 EXPOSICIÓ

Data: del 9 de març al 30 d’abril

Lloc: Casal de Barri EAMP (Plaça de Carme Montoriol, 10)

HORARI D’ATENCIÓ AL PÚBLIC
De dilluns a divendres de 16.30 a 20.30 h

Dimecres de 10.30 a 13.30 h.

Telèfon: 934 50 70 13

LLegiu-ne més »

Dins de l’apartat “Biografies”, hem volgut obrir un espai per publicar les trajectories vitals,  de personatges que ens han marcat d’una manera positiva, o han despertat el nostre interes per la seva trajectoria a nivell personal, artistic o cultural. Com podreu observar, predominen els personatges de dones, però són dones que han trencat -cadascuna dins de l’epoca que’ls ha tocast viure- amb els esquemes i els motlles on se les ha volgut encerronar.

Fa molts anys que parlem del maltractament a la dona. Si demanem en què consisteix, la majoria de la població, davant les notícies dels mitjans de comunicació, ens respondrà que és el maltracta físic que l’home infligeix a la dona arribant a matar-la (aquí ens descuidem de considerar que a part de les parelles heterosexuals hi ha les homosexuals i també les transgènere).

Quan demanem que afinin una mica més el concepte de maltractament, molts responen que també hi ha el maltractament psicològic que imparteix generalment l’home i que aconsegueix desvaloritzar a la dona fins que és converteix en el reflex del que la seva parella li dicta, tota convençuda de que la parella té raó i que ella no val, com dirien els castellans, ni un “pimiento”.

Tornem a equivocar-nos al descuidar altres tipus de relacions i potser ens hauríem de qüestionar més,  quan d’una parella homosexual diem, aquest fa d’home i aquest de dona. Això també passa amb les lesbianes, moltes vegades diem aquesta és la dominant, es una “marimacho”. En el fons estem intentant explicar que en les parelles, tinguin l’orientació que tinguin, sempre n’hi ha un dels components que domina l’altre, o dit en altres paraules, sempre s’intenta posar els rols heteros a parelles que no ho són. No ens preguntem que passa amb el creixement personal de l’ésser humà i no pensem que quan hi ha un dels dos components de la parella que mima o decideix per l’altre, el que fa, és imposar-se i no permetre que el company/ a , creixi com a persona. Sembla molt bonic però és una forma de dominació. LLegiu-ne més »

Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.

Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.

Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar  juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.

Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual. LLegiu-ne més »