Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.
Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.
Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.
Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual. LLegiu-ne més »
En el manifest d’enguany diem que “el temps s’ha esgotat per als agressors masclistes” i que “el rebuig social contra les violències masclistes és cada cop més fort”. Es reconeix que “mai abans hi havia hagut una implicació tan extensa i conscient respecte les violències masclistes. I és que, els darrers mesos han estat absolutament durs per a les dones i criatures que viuen en situacions de violència com, segurament, ho seran els mesos que vindran, mentre duri la pandèmia”. I ens dirigim als homes “que esteu en contra d’aquestes violències i sabeu que un dels vostres amics, familiars, coneguts les exerceixen: és hora que us en feu responsables i hi intervingueu”. El document acaba adreçant-se als agressors, “als agressors, un recordatori: no hi haurà espai per a la impunitat”.Us demanem que llegiu el Manifest i en feu la difusió que considereu.
El mateix dia 25 de novembre convoquem a tota la ciutadania a fer a les 12.00 h del migdia un minut de silenci en els espais que la situació de pandèmia permeti. Esperem que la ciutadania, els serveis i empreses del vostre municipi s’hi sumin.
En uns moments tant difícils com els que estem vivint, tots sortim als balcons a aplaudir la tasca que porten a terme els sanitaris. Gràcies a la seva constància, en aquesta època, la dona poc a poc també s’ha introduït al món de la medicina i avui en dia, podem parlar de metges i metgesses, de infermers i de infermeres. No cal que us digui que existeixen moltes més dones infermeres que homes, així que avui us voldria parlar d’elles, sobre tot d’una considerada mare de la infermeria moderna. Fou infermera, estadista, escriptora, política i professora
Es deia Florence Nightingale i va néixer el 12 de maig de 1820 a Anglaterra. Filla d’una família d’alta posició social, tingué una bona educació, ja que els seu pare era progressista i creia en l’educació de les dones, en una època en que sobretot la missió de les dones de les classes benestants era fer un bon casament i tenir fills. LLegiu-ne més »
Superlola es un cuento coeducativo protagonizado por una niña valiente que quiere ser superheroína. Ella sueña con un mundo mejor en el que todas las niñas y niños sean libres para ser lo que quieran…
Associació Candela. Aquesta associació disposa a la seva pàgina web de vídeos, curts i pel·lícules classificades per temàtiques, sobre estereotips de gènere a la infantesa, models de feminitat i masculinitat, sobre coeducació, corresponsabilitat i tasques de cura, sexisme als mitjans de comunicació d’interès per a tota la comunitat educativa.
La perspectiva de gènere s’incorpora a les polítiques per fer front al sensellarisme amb una nova mesura de govern que aprofundeix en les condicions específiques de les dones sense llar. El document recull una vintena de propostes que inclouen l’adequació dels equipaments i l’ampliació de les places d’acollida per a dones.
En el darrer informe de persones sense llar a Barcelona, corresponent a l’any 2018, es van comptabilitzar 329 dones que dormien al carrer, un 13% del total. Tot i que el percentatge de sensellarisme femení és sensiblement inferior al masculí, les dades d’atenció dels serveis municipals mostren que les dones pateixen més situacions d’infrahabitatge, abús i violència abans de quedar-se sense llar, fet que comporta que les seves condicions físiques i emocionals són més greus que les que presenten els homes. Aquesta situació de desigualtat coincideix amb la que es mostra als estudis sobre sensellarisme femení que s’han fet arreu del món, en què també s’observa el problema específic de les dones que viuen al carrer i que, per motius estadístics, queda invisibilitzat.
Hasta 2016, Katherine Johnson era una de esas heroínas invisibles de la historia, y sin embargo, fue la matemática de la NASA que fue clave para la llegada del hombre a la Luna. Ha muerto a la edad de 101 años.
Gracias a los cálculos de esta matemática, un estadounidense pudo darle por primera vez la vuelta a la Tierra desde el espacio y el hombre pudo llegar a la Luna. Pero sobre todo, ella fue una de las primeras mujeres afroestadounidenses en trabajar como ingeniera en la Agencia Espacial de Estados Unidos (NASA).
Johnson fue condecorada por el presidente de EE.UU. Barack Obama con la medalla presidencial de la libertad, la máxima condecoración civil de ese país.
También recibió una conmovedora ovación a sus 98 años cuando salió al escenario de los premios Oscar de 2017, el año en que “Hidden Figures” fue nominada a mejor película. Es a partir de esta pelicula, que se conoció la verdadera dimensión del aporte de Johnson a la gesta espacial estadounidense. Por eso su muerte, ocurrida este lunes a los 101 años, no ha pasado desapercibida.
Fa pocs dies, es van celebrar els Premis Goya. Al començament per la coneguda catifa vermella van desfilar diferents personatges lluint vestits de dissenyadors de prestigi. Hi havia una gran quantitat de dones i era interessant recordar el perquè hi desfilaven. Unes anaven d’acompanyants de les seves parelles, altres eren actrius que tenien nominacions o no i unes poques, més desconegudes i vestides amb més normalitat, eren dones que havien participat d’una manera o una altra en la creació d’una pel•lícula.
Em vaig sentir molt bé quan van donar el premi de Millor Muntador per Dolor y Gloria a Teresa Font i el del Millor Curt de Ficció per Suc de Síndria a la seva directora Irene Moray, que ja havia guanyat altres premis i que va fer un gran discurs parlant dels drets de les dones abusades.
Em preguntava perquè a part de les actrius, hi havia tantes poques dones al món del cinema. La resposta em va venir ràpid. L’industria del cinema està en mans d’homes. Homes directors, homes productors, homes guionistes, etc. La segona pregunta que em vaig fer és si en el transcurs de la història del cinema hi ha hagut alguna dona destacada més enllà de les actrius, i sí, n`hi ha unes quantes. LLegiu-ne més »
La major part de les imatges utilitzades en aquest blog són agafades d’internet. Pertanyen, doncs, als seus respectius propietaris. Si algú se sent perjudicat/da, li agrairem que ens ho faci saber per retirar-les de forma immediata.
Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.
![[Valid RSS]](http://www.blogueresdesantmarti.net/blg/wp-content/uploads/valid-rss-rogers.png "Valida el RSS")