abr 23

 

dracLa mare entra a l’habitació on dormien els seus fills i tot obrint els finestrals exclama:

–Amunt nois que avui és Sant Jordi! És festa grossa i hem de sortir a celebrar-la. A més per esmorzar  menjarem xocolata desfeta amb melindros, què us sembla?

–Mare, que bé!  -cridaren la Raquel i el Biel  tot llevant-se corrents del llit.

En  arribar al menjador, trobaren el seu pare llegint  el diari.

–Bon dia nois, els digué. vaig a preparar-vos  la xocolata perquè la mare també pugui llegir el diari. Em sortirà bé?

–Segur que sí, pare, segur que estarà molt bona. I després ens explicareu la història  de Sant Jordi? -va exclamar  la Raquel.

–Altra vegada? – digué en Biel-  En primer lloc no és història, es una llegenda que ja està molt passada de moda. No cal insistir-hi tant.

–T’equivoques fill, -digué la mare- les llegendes sempre neixen basades  en algun fet real, però a més aquesta està molt vigent.

–Alça, mare! No siguis exagerada, ara no hi ha dracs ni princeses per rescatar ni cavallers com Sant Jordi. Tot  això són històries medievals i res més.

–Com t’he  dit, Biel, les llegendes i mites moltes vegades estan basades en fets reals de les que nosaltres en fem metàfores.

–A més, qui t’ha dit que és una història del passat?

..Què vols dir, mare? Demana la Raquel, on veus avui un drac?

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 22

Un altre Sant Jordi

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció 1 Comentari »

sant jordi i la rosa_Paula Pons Bolibar,Hi havia una vegada…

Aquest cop li donarem una volta a la història com quan donem la volta a un mitjó i la mirarem amb un altre prisma.

Al regne de Capadòcia hi havia un drac que tenia atemorida a tota la població. Per satisfer la seva fam, els camperols li donaven cada dia dos xais, per tal de que deixes d’atacar les ciutats i les vil·les del regne. Però quan els animals van començar a disminuir, van decidir enviar cada dia una persona -escollida per sorteig- i un xai. La família que patia la pèrdua d’un membre, devorada per el drac, rebia  per compensar,  un munt de monedes.

Però un dia el poble es va cansar de que sempre eren els camperols els que tenien que patir la pèrdua d’un membre de les seves famílies i en canvi no s’enviava mai a algun membre de la família del rei, per calmar la fam del drac. A partir d’aquell dia la família del rei també va entrar a formar part del sorteig.

Al cap del temps en el sorteig li va tocar a la filla del rei anar a la cova del drac amb un xai per tal de tenir a la bestia ben tipa i tranquil·la . En arribar al cau del drac, la princesa es va trobar amb un cavaller anomenat George, que es va oferir a lluitar per salvar-la d’aquella mort tan horripilant.

Malauradament el cavaller no se’n va sortir i el drac se’l va cruspir tot sencer, sense deixar ni una engruna de la seva armadura- Això va provocar que tingues un tall de digestió i en poques hores la va petar.

El rei i els camperols agraïts al sacrifici que havia realitzat el cavaller van organitzar un concurs de roses i un aplec de trobadors per cantar i lloar la seva gesta. Vet aquí l’origen de la diada del cavaller George.

 

Rosa C.L.

 

 

Etiquetes:
abr 21

Temps de dracs

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 1 Comentari »

 

índice drac 1Va haver-hi un temps que, en arribar la primavera, es podien veure molts dracs sobrevolant el nostre país. Provenien de terres llunyanes i cada any es des-plaçaven al llarg de molts quilòmetres tot buscant un lloc més atemperat.

És per això que travesaven pobles i muntanyes emmig d’una gran cridòria i també d’algunes baralles, per mirar d’aconseguir els millors llocs on poder covar els  ous que no trigarien a posar les femelles.

Els espais que oferien les coves eren sens dubte els més apreciats, però era molt clar que no n´hi havia prou per a tots, així que la gran majoria es van espavilar  a ocupar els cims més atapeïts i els barrancs més costeruts i profunds que van trobar.

Però… sempre hi ha un però. Resulta que, entre tots els dracs nouvinguts n´hi havia un, el més jove de tots, que va arribar l’últim a les nostres terres i en va tenir prou amb un cop d’ull per adonar-se que els llocs més convenients ja eren ocupats.

Aquest drac es resistia a haver de buscar un lloc lluny d’on eren els seus companys, volia poder volar amb ells i compartir jocs i menjar, com sempre havien fet. Així és que, després de recórrer el terreny diverses vegades, va decidir que dalt la torrassa del castell  hi havia suficient lloc per a ell.

No s’ho va pensar més. Estava ben decidit i, amb aquesta convicció, va començar a portar grans feixos d’herba cap a la torre per fer-se un bon coixí on poder descansar. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 28

suspenseEncetem a continuació una tanda de narracions d’intriga, misteri i suspens. Esperem que os agradin.

Etiquetes:
feb 28

Gloria Luque, inspectora de policía se lavo la cara después de haber vaciado previamente el contenido de su estomago en el cuarto de baño de la habitación 5007 del recién estrenado hotel Arts de Barcelona, uno de los más lujosos de la ciudad. No era su primer cadáver, pero nunca hasta entonces había contemplado tanta saña en un cuerpo humano.

En la cama yacía una mujer joveNovela negren y hermosa. Quien cometió aquel crimen, tenia un cierto grado de afectividad con la víctima, ya que había respetado su rostro. Su melena ondulada de color castaño  claro enmarcaba  una boca de labios finos que esbozaban una mueca grotesca. Sus ojos almendrados de color ámbar miraban sin ver.

En la habitación continua su ayudante junto con dos policías custodiaba a una mujer de nacionalidad norteamérica de unos 50 años,  y en sus brazos sostenía el cadáver de un pequeño yorkshire. Su nombre Arabell Mulls, su ropa impregnada de sangre no dejaba lugar a dudas sobre lo que había acontecido en aquella habitación. El caso no seria difícil de resolver para la inspectora Luque.

Atravesaron las calles de la ciudad, desde el puerto deportivo olímpico recién construido hasta la comisaría de policía de Via Layetana. La ciudad se hallaba sumergida en una vorágine de obras que debían finalizar en el plazo breve de un mes para la inauguración de los Juegos Olímpicos. Justo una semana antes una lluvia torrencial cayó sobre la ciudad, dejando al descubierto los fallos de unas obras hechas en un plazo tan corto de tiempo.

Y ya en la comisaria Arabell Mulls, hizo la declaración de los hechos acontecidos en la habitación 5007 del Hotel Arts.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 26

Veritat o faula?

Escrit per Fernando Guardiola Arxivat a: Colaborador@s, Literatura i Ficció Cap comentari »

murcielagoPoriganyes, poble enclavat terra endins del nostre país, poble misteriós, d’un temps ençà, rondava un personatge vestit de fosc amb barret negre, capcot i rondinaire, que encara feia més misteriós el poble. La gent del poble el coneixia pel nom de «Nofumis», ja que sempre portava en els llavis una burilla de cigarreta apagada, ningú sabia el seu nom, ni res d’ell. Sempre hi era al carrer, caminava amunt i avall sense rumb fix, altres vegades passava hores i més hores aturat amb la mirada fixa a ponent mirant al no res.

La quitxalla el mirava amb por, la gent gran amb por amagada. Els més atrevits eren els joves, més ben dit adolescents, sense perjudicis, s’hi apropaven a ell a preguntar-li quelcom cosa, ell refusava establir conversa.

Un capvespre va ressonar per tot el poble un xiscle molt fort com el d’una bèstia ferida que va esgarrifar a tot el veïnat, sense que ningú sabés perquè, les campanes de l’església repicaven i el campanar era envoltat per un núvol pestilent, els més porucs van córrer cap a casa i tancaren portes i finestres, altres ho feien a l’església, alguns homes armats amb pals, forques i escopetes es van reunir a la plaça, decidits a defensar el poble de possibles atacs d’algun animalot o monstre.

La colla de joves que vagaven pels vols, van córrer a cercar el lloc d’on havia sortit aquell crit infernal, tan sols van veure a «Nofumis» a l’era que és al darrere de l’església, estava tot sol dret immòbil com un estaquirot, cara mirant a ponent, s’hi van apropar amb una mica de recel, un d’ells li va preguntar si era ell el que havia fet aquell crit, no van rebre cap resposta.

Aquest crit infernal es va anar repetint de tant en tant, i el campanar cobrint-se del núvol pestilent, sempre en la primera foscor del dia.

El batlle amb voluntaris del poble armats amb escopetes, va organitzar batudes per tot el terme en cerca de la temuda bèstia que llençava aquests crits, alhora que les campanes repicaven com embogides envoltades del núvol. Sempre trobaven «Nofumis» a l’era mirant cap a ponent.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 19

El injerto

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

Maniquies-Realistas-clasico-Grupo-EnvyUn buen dia, su calva dejo de emitir aquel brillo tan deslumbrante. Una fina capa de rizos castaños ocupo su lugar. Lo primero que hizo después de salir de la clínica de trasplantes capilares,  fue ir a comprar todo un arsenal de productos y accesorios que hasta la fecha no habia tenido ocasión de utilizar: peines, cepillos, fijador, espuma, champú, acondicionador, crema suavizante… Todo aquello le venía un poco grande. La dependienta que estaba muy versada en el tema  no tuvo ningún inconveniente en perder casi una hora de reloj con aquel nuevo cliente. Aquel mes se llevaría una buena comisión.

Solo había transcurrido una semana cuando empezó a notar aquellas pequeñas molestias. Siempre era por la noche. Supuso que el calor de la cama le producía aquellos picores- A quella desazón fue en aumento. Ya no podía conciliar el sueño. Se lavaba la cabeza a medianoche con agua fría a fin de apagar los ardores. En la clínica le dijeron que eran normales aquellas pequeñas molestias. Las raíces de los implantes necesitaban un tiempo de adaptación y su cuerpo estaba experimentando una lucha por aceptar un elemento que no le era propio.

Y un buen día sucedió algo insolito. Los rizos empezaron a desprenderse de su cabeza y a flotar por la habitación. Traspasaron paredes y ventanas y siguieron calle abajo, cruzando la Gran Via flotando siempre en el aire hasta llegar al centro de la ciudad. Los grandes almacenes que presidian la plaza habían cambiado la decoración de los escaparates adaptándolos a la época invernal que se acercaba. Los maniquís vestidos con las últimas novedades, tenían  el semblante triste y apático. No ayudaba mucho la palidez de los rostros y la uniformidad de expresion que todos mostraban en sus semblantes.

Los rizos morenos llegaron hasta el gran escaparate, traspasaron las enormes lunas y se fueron colocando en las cabezas mondas y lirondas de los maniquís. Allí empezaron a crecer, a tomar diferentes tonalidades, texturas y formas : unos eran rizados morenos o rubios, otros eran melenas cortas morenas o rubias, otras eran melenas largas morenas o rubias y hasta alguna pelijorra se atrevió a cubrir alguna calva lampiña. Y los maniquís cambiaron su semblante triste y apático por una sonrisa.

 

Rosa C. L.

Juliol 2017

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress