abr 07

tortuga

JOCS DE DAUS

Apa som-hi, avui estic disposat de fer una caminada per l’entorn de casa, no em vull allunar gaire perquè ja és una mica tard i abans que sigui massa fosc vull ser a casa, per si de cas agafaré la llanterna, doncs l’entorn està poc enllumenat, ben calçat el rellotge al canell la jupa ficada, travesso la mica de jardí, hi som, caminar s’ha dit, fa una mica de fresca, surto, poso el cadenat a la porta de la cerca i el tanco.

El sol ja llepa al turo buscant refugi, faig camí cap al rierol que passa per sota d’un pontet, m’hi aturo a sobre i contemplo el rema’ns d’aigua que corre per sota mansa i on si reflecteix els arbres de la llera, és com un mirall que té vida, hi ha uns esgraons que baixo i en porten a la llera del rierol on discorre un camí, és un plaer caminar per aquest camí tan a prop de l’aigua.

Ja fosqueja, així és que caminaré una mica més fins on hi ha unes escales, poc més enllà vesc una cosa que es belluga, m’ajupo i oh!, sorpresa és una tortuga, l’agafo i la miro extasiat, que maca!, no para de bellugar les potes, crec que protesta, entenc que vol que la deixi a terra, amb cura la deixo a terra i li dic adéu amb les dues mans. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 06

 

regaloLa Sorpresa

Pensamos que le daríamos una alegría a la abuela cuando le  regalamos el móvil. Le explicamos cómo funcionaba y le quisimos vender la moto, de que, con aquel aparato podríamos hablar con nosotros cuando quisiera y no esperar a que llegara el sábado para que fuéramos a visitarla a la vieja casa familiar, tal como habían hecho nuestros padres durante años mientras éramos pequeños. Según ellos debíamos conservar las viejas costumbres de respeto hacia nuestros mayores.  Pero tanto mi hermana como yo no opinábamos lo mismo, aunque ir cada sábado a casa de la abuela había sido toda una experiencia para nosotros. Ahora teníamos otras prioridades.

El tío Miguel, la tía María y mi primo Sebastian, vivían en casa de la abuela, desde que se habían arruinado y tuvieron que salir de Francia a toda prisa. Mi abuelo hacía muchos años, había cruzado los Pirineos con mi tío cuando era un crio de nueve años  y la abuela se había quedado en Barcelona con mi madre, que solo tenía cuatro  años. Creían que así habría más posibilidades de que una parte de la familia sobreviviera a la dictadura. Se dedicaban al teatro. Mi tío escribía las obras que luego mi tía María interpretaba como primera actriz. Tuvieron mucho éxito y fama. Vivian en un piso enorme en Paris y tenían un apartamento en la costa, en la ciudad de Niza. Pero los años pasan factura y resultaba difícil que una obra,  donde la protagonista es una jovencita de 20 años, lo interprete una mujer que le dobla la edad a la protagonista. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 05

mascarasFelicitat, Tristesa, Interrogant, Tortuga, Rellotge, Candau,  Móbil, Pont, Piràmide, Llanterna

De sobte em vaig adonar que l’expressió habitual d’aquell rostre amic, no era exactament com fins llavors l’havia vist. Potser aquell dia la meva atenció va ser més profunda i inquisitiva, però, el cas era que per primer cop em vaig adonar que presentava una dualitat força desconcertant. Era la viva imatge de la alegria i la felicitat i alhora també la d’una gran tristesa. Com era possible això?

En aquell moment la meva confusió va ser tan gran que no vaig poder reaccionar a preguntar-li res,però em vaig dir si no seria que feia com la tortuga, que tanca elsulls i amaga el cap sota la dura closca quan olora que els nuvols porten aigua i no es vol mullar.

Les agulles del rellotge havien passat ja vuit vegades per damunt de tots els seus números quan, a la fi,vaig decidir afrontar el repte de trobar la clau d’aquell candau, un candau que mantenia amagades les preocupacions i sentiments del meu amic.

Ens coneixíem des que erem infants i li tenia un gran afecte, així és que vaig agafar el mòbil i el vaig trucar. Vàrem quedar aquell mateix dia al vespre en una cafeteria que ja coneixíem d’altres vegades.

Vaig aconseguir que creues el pont de la confiança i em fes partícep dels temors i angoixes que, com una gran piràmide, s’havien anat acumulant al seu interior a través dels anys.

Va ser una catarsi d’emocions. Va ser com obrir el llum d’una llanterna i enfocar poc a poc tots aquells racons que havien estat amagats sota una gran ombra, per empenyer-los a sortir a l’esclat de la claror.

La decisió ha estat bona i ha donat els seus fruits perquè des d’aquell dia la nostra amistat ha crescut en acceptació i  confiança i es veu doblement reforçada.

 

Pilar Zabala

Març 2020

Etiquetes:
abr 04

somiantSOMIANT

Estava al llit,  ben adormit quan em despertà una llum molt forta i fantasmagòrica.

La vaig mirar fixament. La llum envoltava dues caretes, una alegre i una altra trista. L’alegre va dir:

-Fa molta estona que et truco amb el mòbil i no  contestes

- Estava molt adormit,  Què voleu?

La careta trista li va demanar

- Has d’ajudar-nos, som nans i ens han fet un encanteri.

-Que puc fer?

- Abans de que en el rellotge sonin les 12 h, ens has de portar una tortuga d’or que està tancada dintre de la piràmide de Zuau LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 03

somiarSomiar

…de sobte em vaig trobar closa dins d’una piràmide i amb un candau posat a una petita porta. Com he pogut arribar fins aquí? Em poso les mans a la cara i noto que tenia una mascara posada. Espantada les meves mans buscaven alguna cosa material que em fes veure que no era un somni, de sobte topo amb un objecte gran, semblava que es movia, espantada, m’arrenco la mascara i amb trobo amb una tortuga enorme, m’espanto però a la vegada no li demostro el meu esglai,  (es possible que ella et pugui ajudar) es absurd!!! Però, entre nosaltres va entrar una espècie de connexió  telepàtica, em parlava, no t’espantis et diré quatre objectes i te’ls aconseguiré per orde de preferència. Em semblava absurd, però no tenia res a perdre. Va començar dient tria: un lot, un mòbil, un despertador i un pont. En primer lloc vaig dir un lot, la foscor m’espanta, en segon lloc un pont màgic que em tregui d’aquest estat, i el mòbil per connectar amb els meus essers estimats. Al veure que   no seguia la tortuga em diu: i el despertador, no els vols? Per que, li dic, no vull despertar fins que aquest mon arribi a ser un mon de pau, si es que un dia arriba.

Clara Bruguera.

Etiquetes:
abr 02

amigasUna amiga, és una amiga

M’he despertat angoixada, tenia la ma damunt  del rellotge perque deixes de sonar la alarma, notava que el meu cos responia amb lentitud, tanmateix com una tortuga i el meu cervell s’havia quedat sense poder coordinar, com si l’haguessin tancat amb un candau.

Tot per un malson que encara recordava com si el tornes a viure, jo estava en una excavació  Egipte i entrava dins d’una  piràmide esperant descobrir algunacosa important i fer-me famosa; tot era molt fosc i jo tan bleda,  no tenia cap llanterna , de sobte  vaig sentir por, volia fugir i anant a quatre grapes vaig trobar una sortida, que anava a parar a un riu que passava per baix de un pont. Encara em bategava el cor per la por passada,

Verdaderament havia estat un malson.

Em vaig tranquil·litzar, sort que tenia  a l’abast el meu telèfon mòbil. Necessitava explicar-ho a algú, però aquí trucaria era tot un interrogant. La meva amiga m’escoltaria, podria esplaiar-me sens embuts amb ella, no riuria de mi, sinó ho havia fet quan li vaig dir que tenia ganes de ser actriu, i que m’agradaria utilitzar  aquelles caretes que es feien servir antigament en els teatres grecs i romans, mostrant tristesa i alegria, segons convingues.

Ja ho havia decidit, parlar amb la amiga segur que em retornava la calma.

Teresa Vidal

Març 2020.

 

Etiquetes:
mar 30

Nuestro mundo

Escrit per Teresa Vidal Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

tierraSe hallaban reunidos en aquel lugar inmenso e infinito todos aquellos que de alguna manera se habían sentido ultrajados, desdeñados y por supuesto heridos de muerte.

Ahora en aquella congregación se iba a tratar de sanar lo que en muchos años se había ido deteriorando.

Surgieron muchas voces que pedían justicia, eran unas voces que apenas se escuchaban, pero que al estar todas de acuerdo estaban provistas de mucha fuerza. Tenían que atacar a todos los que de alguna manera les había infringido el daño.

La respuesta fue unánime. Atacarían a la humanidad. Lo harían de una manera salvaje. No tendrían piedad.

Alguien allí presente se atrevió a decir “¿Tanto daño queremos hacer?”

Y un pesado silencio los envolvió. Pero en el aire flotaba “Todo el mal que la humanidad nos ha hecho a nosotros”

Y decidieron atacar.

No tuvieron compasión, golpearon a todo el Planeta. Era una represalia en toda regla.

Sin palabras entre ellos, tal como se habían reunido, se fue diluyendo la congregación. Los mares, los océanos, los ríos, los bosques, los prados, las llanuras, las majestuosas rocas y las piedras más insignificantes se unieron, para dar un escarmiento a la humanidad.

Estaban seguros que, tras su paso por la Tierra, la actuación de los seres humanos sería distinta. Habían tenido tiemplo para reflexionar, para concienciarse de todo el daño que durante décadas habían hecho. Ahora tenían mucho tiempo para reflexionar.

Es una fantasía hecha realidad.

 

Teresa Vidal.

Marzo 2020.

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress