La proposta que es va fer per treballar durant els mesos d’estiu era jugar al fet i amagat, per mitjà de l’escriptura. A continuació veureu les propostes que es van realitzar.

1) Redacta un microrelat que inclogui la paraula “amagatall”

2) Escriu una narració on aparegui un amagatall molt peculiar que et puguis inventar.

3) Fes una narració d’un objecte que porta molt de temps amagat fent un monòleg interior.

4) Escriu un conte on el teu protagonista ha d’amagar els seus pensaments.

5) Desenvolupa una història en la qual aparegui el joc de Fet i Amagar però amb les regles del joc canviades.

6) Imagina que el teu personatge principal, aconsegueix accedir al seu subconscient. Què és allò que es trobarà amagat? De quina manera es representen els pensaments i les emocions?

7) Crea una narració que tingui lloc en un país que no apareix en els mapes.

Donem com a punt de partida una frase i la resta tens que afagir-la tú.

“Que hi ha dins de la caixa?

- Què hi ha a la caixa? Es demanava tothom que passava davant aquella taula tan ben decorada que tenia al bell mig una caixa de grans dimensions, embolicada amb paper de plata groc i amb una gran llaçada vermella al mig.

En veure la gran curiositat de la gent, i segut a una cadira d’una de les puntes de la taula, la que donava a la porta per on entrava tothom, escoltava els comentaris que feien.

- Mira mare, digué la nena. Una capsa plena de globus de color, jo els ompliria d’aigua i els llençaria a la gent. Que bé que m’ho passaria.

El seu germà respongué:

-No, està plena de bales de colors. Si l’obris podria jugar per terra amb els meus amics i fer punteria …
– Aquests nois… respongué la mare. Jo dic que a dins hi ha un gran pollastre a l’ast. Seria meravellós arribar a casa i trobar-me el dinar fet perquè aquest dropo de marit no m’ajuda a res.

Darrere seu entrà una parelleta, adolescents encara. Ella ràpidament digué:

- Que bonica. Sort que està ben tapada perquè si no s’escaparien les desenes de papallones de colors que hi ha a dins.
– I si hi hagués una play per veure infinitat de partits? Que magnífic seria, digué el noi. LLegiu-ne més »

La caja llego a su despacho sin ninguna etiqueta que mostrara la identidad del remitente. La dirección era correcta y en letras grandes se podía leer: “A la atención de la Srta. Teresa Sandoval Bellpuig”.

La caja, iba muy bien embalada, como si la persona que la enviaba quisiera asegurarse de que lo que había en su interior, llegaba en buen estado. Una cinta amplia adhesiva, cerraba herméticamente el paso, a cualquier intento externo, de abrir una esquina para atisbar en su interior. Para mayor seguridad un cordel de pita, rodeaba las seis esquinas de la caja, terminando en su parte superior con un trenzado en forma de asa, para facilitar su sujeción durante el traslado. Se habían tomado muchas molestias –pensó la abogada.

Corto el cordel con el abrecartas y con el mismo instrumento rajo la cinta adhesiva. Lentamente empezó a levantar una de las tapas. Con cuidado inclinó la cabeza para mirar en su interior.

No era la primera vez que recibía algún “obsequio” desagradable, como aquella vez en que llego un paquete envuelto en papel de regalo y con un gran lazo, pero expedía un olor nauseabundo. En su interior encontraron un gato en un estado de descomposición muy avanzado. Por suerte, aquel “regalo” iba dirigido a su socio, aunque el aroma del cadáver quedo prendido de las paredes durante varios días. LLegiu-ne més »

Velers a la mar

El vent empeny endavant

Creixen les onades

Hi ha algú que no tingui mig amagada entre les velles fotografies familiars, la típica foto d’un diumenge a la plaça Catalunya, donant de menjar beses als coloms? Crec que no.

Jo avui he trobat la meva. La miro i no m’ho puc creure. Puc recordar el color del vestit que porto. Era de color blau cel i portava un cinturo de vellut de color blau marí que acabava en una llarga llaçada. De guarniment una punta blanca en la part superior del vestit d’on sortien dos tirants. En els peus llueixo unes precioses sandàlies blanques.

Tinc les dues manetes tancades en un puny, plenes de beses, que van lliscant entremig dels meus dits petits. Això provoca que a poc a poc, els coloms es vagin apropant mentre van picotejant el terra. No tinc por estic ben tranqui-la, mirant al pare amb un petit somriure. Espero ansiosa que acabi de fer la fotografia, perquè tinc ganes d’obrir els palmells. És el moment que més m’agrada. Quan tots els coloms que tinc al meu voltant alcen el vol, per deixar-se caure atropelladament sobre les meves petites mans i picar les beses que tan calmosament guardava per aquell moment. LLegiu-ne més »

Aquesta es l’última tirada d’aquest any. Cadascuna de nosaltres ha escollit una carta. D’entre totes, aquesta carta és la que ens ha influenciat més, per la imatge i per totes aquelles històries que ens suggeria.