En Miquel i la Raquel junt amb els seus dos fills adolescents venien de la gran ciutat per instal·lar-se al poble on van arribar després d’un llarg trajecte. El motiu era que volien fer un canvi en les seves vides, viure d’una manera més saludable i poder estar més a prop de la natura.

A l’arribar s’adonaren que el cel els avisava de la tempesta que s’apropava i buscaren a la desesperada un lloc per protegir-se de la pluja. Per sort van anar a parar a una casa mig abandonada a on van passar la nit amb la idea que al despertar i amb calma anirien a la recerca del pis que els hi havia proporcionat un amic de la infantesa i que casualment, aquest amic havia passat la primera etapa de la seva vida, ja que pertanyia als avis paterns.

El dia es va llevar amb un sol esplèndid. Amb la incertesa del que trobarien, van enfilar el camí cap a l’adreça que els hi havia donat el seu amic. Després de donar un munt de voltes pel poble, s’adonen que es troben justament a l’adreça indicada pel seu amic que, per cert, no era un pis sinó una casa més aviat petita, abandonada envoltada d’un tros de terra,… oh!, i justament, era la casa on havien passat la nit de la tempesta. LLegiu-ne més »

QUERIDO HIJO

Vuelve a casa.

Ven y deja las armas.

Sólo la paz labra el camino.

Yo tedi el alma y la vida.

No la pierdas por nada.

A

Ninguna guerra,

ninguna causa,

ningún político acomodado

y con buenas palabras.

Ninguna religión mal

entendida

¿nada! vale una vida.

A

Vuelve hijo mío,

vuelve a casa sin armas.

ANGELA

Ella mai va admetre que era bruixa. Sovint m’explicava històries que havien passat en la seva infantesa i joventut en el poble de l’Eliana de Valencià.

Sempre parlava que algú li havia contat, que tal dia la filla de la Vicenteta s’havia despertat al mig del camp de blat del seu pare, sense saber com havia arribat fins allà, però que a partir d’aquell dia el pare va tenir unes collites magnífiques. I era perquè la filla de la Vicenteta era bruixa i feia conjurs les nits de lluna plena amb un grapat de noies joves com ella i sempre acompanyades de la vella tia Josepa, que era la bruixa més vella del poble. Però ella sempre deia  que no era pas una bruixa.

També em va dir que, una nit en Joan de Can Pocasolta va veure volar per sobre del seu ramat de xais una bruixa damunt de la seva escombra, segons afirmava l’home a tothom que el volia escoltar. Deia que va veure com la bruixa deixava caure un polsim blanc, per sobre del seu bestiar, entre rialles, crits i sortilegis que escopia per la seva desdentada boca. L’endemà, es va trobar amb la meitat dels xais morts amb la gola destrossada. Tothom va dir que havia estat un gos rabiós, però en Joan de Can Pocasolta a partir d’aquell dia, quan es creuava amb la meva àvia pels carrers del poble, canviava de direcció per no haver de saludar-la. Però ella sempre deia, que no erapas una  bruixa. LLegiu-ne més »

Quan va néixer la Roser,  va sorprendre a tothom. No va plorar. El metge li va donar dues bones galtades al cul, però la Roser quan notava el cop, somreia i del seu petit culet sortia una petita i bonica floreta que queia a terra. Metge i infermeres estaven admirats i quedaren sorpresos quan la mare els va demanar que no ho expliquessin a ningú, que era una característica amb què naixien totes les dones de la seva família i que no tenia gens d’importància.

Aquell mateix dia caigué una forta nevada i van tallar la carretera del poble, no s’hi podia passar, però malgrat tot a la tarda aparegué una tieta que volia conèixer la criatura.
El metge molt sorprès, li demanà com havia pogut arribar si la carretera era tallada i encara es sorprengué més quan la resposta va ser que havia trobat una carretera aèria per on si circulava molt bé, a part que a aquella hora hi corrien molt poques escombres.

L’endemà donaren l’alta a la mare i acompanyada de la seva criatura i del pare, tornaren cap a casa seva. Pujaren al seu cotxe i al començar a circular, per allà on passaven, la neu s’anava fonent mentre al costat del cotxe hi aparegué un estol d’ocells de bonics colors que anaven piulant tot dient: bnvinguda, benvinguda… Per fi arribaren a casa seva . LLegiu-ne més »

 ―Bon dia, Josep, es nota que venen festes perquè els preus s’han disparat i amb això no vull dir que vosaltres els venedors en tingueu la culpa, però és ben clar que algú de més amunt hi ha de posar remei perquè amb aquest ritme no sé pas on anirem a parar.

―Ja té raó senyora Pilar, i tingui en compte que també nosaltres en sortim perjudicats perquè ens adonem que antics clients d’aquells de tota vida, ara compren a les grans superfícies perquè els surt millor de preu. Sàpiga que si aquesta escalada de preus no s’atura els petits comerços ens veurem obligats a abaixar la persiana.

―Vostès perdonin… Sento destorbar la seva interessant conversa, però és que tinc molta pressa jo, avui ve el meu fill a dinar i no em queda gaire temps per fer bullir l’olla. No és que pretengui passar davant de ningú, però agrairia que em despatxessin aviat. Jo només vull una bossa de taronges i mitja dotzena d’ous.

―Oh, i tant que sí, disculpi’m. De vegades embolico la troca sense adonar-me’n. Josep despatxa aquesta senyora que jo ja m’espero.

―Doncs ja està. Ara que ella ha estat servida ja em pots cobrar les albergínies, els pebrots i els tomàquets. Amb tot això penso fer una bona escalivada. Ah!, espera Josep que també agafaré una bossa de patates i unes quantes carxofes. LLegiu-ne més »

DIALOGO ENTRE UNA PERSONA Y UN ASISTENTE DE VOZ (IA).  

– Buenos dias Alexia, conéctate.

– Buenos días Julia. ¿Cómo estas?

– No muy bien, hoy no he dormido bien. Me siento cansada,

– ¿ Puedo ayudarte en algo? ¿Quieres que te ponga música? ¿Te leo el libro que tenemos a medias?

– No lo se. ¿Puedes ahuyentar la tristeza, la soledad, el dolor…?

– Puedo intentarlo, si tu me explicas las causas de esta tristeza, de tu soledad o del dolor que sientes.

– No puedo darte una razón concreta. Es un estado de animo. ¿Me comprendes?

– Creo que si. Quizás sea como cuando no recibo la energía suficiente para dar respuesta a las preguntas que se me hace y me quedo en estambay.

– Bueno quizás sea eso en tu caso, pero en mi caso esta tristeza y esta soledad me producen dolor. ¿Tu sientes dolor?

– Julia, yo no tengo la capacidad de “sentir” dolor, alegria, tristeza…, però sí que poseo conocimientos suficientes para intentar ayudarte a superar este estado anímico que te invade.  ¿Por qué no intentas explicarme que es lo que te causa este dolor?

– Se me hace un poco difícil. Es como desnudarme delante de alguien a quien no conozco.

– No te preocupes, yo solo escuchare.

– Esta bien, voy a intentarlo.

– Estupendo, voy a conectar la función empática para activar el  modo escucha emocional ¿te parece bien?

LLegiu-ne més »

Tema comú del mes de Febrer: Escriure alló que passa al fons del llac