Escriu una narració, on un personatge intenta comunicar-se amb un ésser d’un altre planeta.

La difusa claror que s’escolava per la finestreta em va despertar. En el meu afany de tornar a atrapar la son em vaig girar cap a l’altre costat i em vaig submergir encara més dins del llit però no ho vaig aconseguir, seguia estant desperta i atenta al rumoreig de les fulles que arrossegava el vent. A la fi vaig decidir sortir del llit i, caminant de puntetes per no despertar els meus pares, vaig obrir amb molt de compte la porta sortint de la caravana. Llavors jo tenia vuit anys.

Em vaig apropar a la vora del llac on en aquella ocasió estàvem passant les vacances tot observant-lo amb atenció. L’aigua es removia en agitades onades al voltant d’un gran i aplanat objecte que resplendia amb uns llums parpadejants.

De sobte em vaig girar espantada en sentir uns sons estranys al meu darrera. Uns éssers sorprenents semblaven jugar a fet i amagar. Tenien la meva alçada, el cap pelat i en forma de bombeta, un ull al migdel front, el cos prim i la pell de color taronja; els braços, les cames i els peus no es diferenciaven de la resta de la gent d’aquí. LLegiu-ne més »

gent presumeix de tenir molts amics, aquests posen al mateix sac amics i coneguts,  per a ells tots són amics. Altres més selectius tenen els que es poden comptar amb els dits de la mà. Tenen pocs, però ben escollits. I després hi ha els que, senzillament no en tenen, són rebecs a connectar i posar confiança amb gent que no sigui del seu àmbit familiar.

Bé doncs jo sóc de les que en tenen pocs, bé poques, ja que són dones. Referent a homes són coneguts no amics. Aquesta situació, no sé per quina raó, em feia sentir incòmoda, tenia la necessitat de connectar amb algú més, algú diferent per integrar al meu petit grup d’amigues. Passaven els dies i les ganes seguien. Era absurd, ho sé, però tenia el pressentiment que algun dia passaria.

I va arribar, va començar en un somni. Era un ésser alt, home, dona?, no ho podria definir. Una nit i un altre, ens comunicàvem telepàticament, però al despertar no recordava les converses, això m’inquietava, fins a tal punt que vaig decidir no anar a dormir aquella nit… i un’ altre. No era normal aquesta actitud, ho havia d’oblidar, m’havia de treure aquestes cabòries del cap. I així ho vaig fer. Ja no hi volia pensar més, i vaig aconseguir-ho durant un temps. LLegiu-ne més »

Era un hivern molt dur. Feia tant de fred que els vidres es glaçaven i els metges no donaven l’abast amb tants refredats. El vent era fi, tallant , gelava els nassos i els arbres plens de neu i de glaçada no permetien collir castanyes per torrar-les al foc i escalfar-se una mica.

La Roser estava a la finestra i tot mirant el cel es demanava si els habitants d’altres planetes també patien tant fred, encara que raonava que podien tenir cossos molt diferents i llavors les seves necessitats també podien ser unes altres. Des de la finestra veia l’ombra de les muntanyes que tenia davant i malgrat estar cobertes de neu, tenien un perfil blanquinós molt bonic en contrast amb el cel , molt fosc i net on hi lluïen i parpellejaven molts estels, grans i petits.

De sobte, li va semblar que una brillant estrella es movia i s’anava desplaçant pel cel en direcció a on es trobava ella i va córrer a buscar el seu telescopi. Un cop instal·lat s’adonà que aquell brillant estel, anava baixant en la seva direcció i s’anava expandint de manera que a l’arribar al seu costat ho va fer com una pluja de petits estels. Es quedà sorpresa i meravellada quan s’adonà que a l’arribar a terra aquells petits estels s’anaven convertint en petits essers de llum. Els demanà qui eren i un d’ells se li acostà molt fins fer entrar a la Roser en el seu cercle lluminós. Llavors ella notà que li explicaven que venien d’un gran estel, un planeta diferent on els habitants s’havien convertit en sers lluminosos, energètics que tenien com objectiu vigilar els planetes on hi havia conflictes i ajudar-los a resoldre’ls. LLegiu-ne més »

Aquella pel·lícula em va impressionar tant, que vaig sortir del cinema convençuda que allò que se suposava que era ciència-ficció, tenia una part molt important i real en la seva història de ciència. No era possible, que éssers d’una altra galàxia, ens visitessin sense que nosaltres tinguéssim coneixement d’aquest fet? O sí teníem coneixement, per què les “autoritats competents” gastaven tans diners públics per fer quedar en ridícul a les persones que deien que havien tingut una trobada o havien estat abduïdes i retornades al cap d’un temps?

Des d’aquell dia em vaig obsessionar per llegir llibres especialitzats que parlessin sobre fenòmens amb OVNIS. Seguia un programa de TV que feia el professor Giménez del Oso i un altre per la ràdio que donaven els dissabtes a la nit, quasi de matinada. Creia que no hi hauria gaire gent que seguis aquell programa, però m’equivocava. Molta gent trucava per explicar el seu cas.

Finalment, vaig decidir apuntar-me a una associació on un grup d’experts en l’observació d’ovnis i fenòmens paranormals, organitzaven excursions nocturnes a diferents llocs de la nostra comunitat com Montserrat o el Montseny, però també a les illes on es deia que s’havien fet molts avistaments. Fins que un dia, el meu somni de poder contactar, es va realitzar. Vaig tenir una trobada en la tercera fase, és a dir, un contacte directe amb un ésser d’un altre galàxia. LLegiu-ne més »

Escriu explicant una història que t’hauria pogut passar, però que en el seu lloc vas escollir un altre camí.

Pobre Fi¡ Els impostos, els deutes, la misèria per poder viure; la treien de polleguera, la feien veure les estrelles i gairebé tots els planetes de l’Univers. La vida anava passant sense adonar-se i la portava cada top més i més amunt, cap aquest cel promès que marca el fi de la nostra vida. Però no… !

Un dia va tallar en sec tots aquests lligams que l’angoixaven tan i va marxar de casa i d’aquesta ciutat on ella creia que podia ser feliç. Un cop abandonat tot, es va instal·lar a una masia dalt de la muntanya. No cregueu que va tirar la tovallola.

Allà tranqui-la, sense deutes ni angoixes, va fer una gran rialla que encara porta a la cara i acompanyada d’en Bob el gran danès i del Raspall el gat més feréstec del món, va posar-se a crear aquests comptes tan bonics, que van junts amb unes titelles  d’allò més divertides, i que fan les delícies de tantes i tantes criatures. LLegiu-ne més »