Visc al centre de la ciutat. Un dia en una sortida que vaig fer amb la família vaig descobrir un petit bosc que es trobava a pocs kilòmetres d’on vivíem i em va fascinar. D’entrada no tenia res d’especial, però em vaig sentir atreta per ell.

Anaven passant els dies i sentia la necessitat de tornar-hi. Somiava cada nit en ell, no me’l treia del cap i vaig prendre una decisió. Una tarda, ja entrada la nit, agafo el cotxe i en arribar em va agafar un calfred, una mena d’angoixa, el bosc havia canviat no era com jo el recordava i que tenia a la ment i que em feia perdre la son.

No vaig deixar que la por s’apoderés de mi i vaig reaccionar dient-m’hi a mi mateixa que quan el vaig descobrir era en ple dia, i ara ja és de nit, tot es veu diferent, no és com en ple dia que tot te una gamma de colors diferents, els verds dels arbres, les flors silvestres, a la nit tot té un mateix to de color, només es diferencien per la claror de la lluna… i vaig tornar cap a casa. LLegiu-ne més »

En un indret molt llunyà, hi havia una vall amb un bonic i petit poblet travessat per un rierol i vorejat per un bosc que s’anava enfilant cap el cim d’una alta muntanya, tot resseguint una cascada d’aigües clares i cristal·lines que anaven a formar part del riu. Era un indret meravellós, solejat i on no hi faltava l’aigua, així que tant als camps sembrats dels camperols com al bosc la vegetació creixia ràpida i harmoniosament.

Però amb el pas dels anys, els vilatans s’adonaren que així com el que plantaven a la vall, creixia cada dia una mica, la vegetació del bosc només ho feia quan hi havia lluna plena, fins i tot quan arribava la tardor, les fulles dels arbres només queien o canviaven de color les nits que lluïa aquesta lluna al cel.

Un parell de vailets del poble, en Dídac i l’Enric, van decidir anar a acampar al bosc uns quants dies tot esperant descobrir que hi passava,  perquè feia poc que la lluna plena, havia omplert de claror el cel il·luminant tot l’indret. Quan es feu de nit, un cop ben arraulits dins els seus sacs, es posaren a menjar un dels entrepans que havien portat. No era prudent fer foc al bosc, mentre ho feien, en el silenci i solitud que els envoltava, van sentir uns petits gemecs. LLegiu-ne més »

Cuidem la terra

Boscos i rius pateixen

Fang a les lleres

Pilar Zabala

a

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA 

Des del teu balcó o terrassa, mirant per la finestra o dalt del terrat, però sempre mirant cap a l’albada. Descriu la paleta de colors que es despleguen davant els teus ulls. Explica les emocions i sensacions que et produeix aquest moment.

Amaneceres alegres, nublados, tristes, lluviosos,

¿Que nos importa? Lo importante es estar vivos

y llevarle la contraria si no gusta lo que vemos.

Si el amanecer es triste, hagamos que sonría,

y si amanece alegre le haremos compañía.

Que sean nuestros ojos lo que queramos que sea.

Clara B.R.

Abril 2.023

Es noche cerrada. Lentamente se diluyen las sombras vagas que nos rodean.

Miramos al horizonte y una tenue línea roja divide el mundo por la mitad. En la parte superior el cielo, en la parte inferior el mar o la tierra.

Parece que le cuesta levantar el vuelo.  El Sol, que durante toda la noche ha permanecido oculto, hace acto de presencia. Tímidamente, aparece un arco de color naranja.

El astro Sol aparece, disipando sombras y brumas. Lentamente asciende de las profundidades. Su luz es cegadora. Asciende rápidamente, como si tuviera prisa. Cada vez se hace más grande, más intenso.

El arco se torna cada vez más rojizo. El Sol aparece en su totalidad. El contraste del rojo encendido y el rosado pastel, ahuyenta las últimas sombras.

De repente su luz es de un blanco cegador. La ciudad se despierta.

Rosa C.L.

Abril 2023

Aquest matí, quan he sortit de casa, he notat per primer cop, que el cel comença a clarejar. Es trenca la foscor i puc distingir el perfil de les cases i dels arbres retallats en un fons gris blavós.

Decideixo fer una fotografia. Cada tres dies realitzo la mateixa fotografia amb el mateix escenari on l’únic que canvia és la tonalitat del cel.

Ara les tonalitats són morades i rosades. Puc distingir les branques despullades dels arbres a contrallum, després d’un hivern llarg i fosc.

Avui un raig del sol il·lumina amb una línia fina, la façana de l’edifici que tinc davant. Puc distingir les fulles resseques que encara es resisteixen a caure al carrer.

Ha plogut aquesta matinada i ara el cel es tenyeix d’un vermell amb tonalitats taronges. Algun núvol despistat, taca aquest fons meravellós. Els basals que han quedat escampats per la ciutat, fan d’espills on el cel s’emmiralla.

La fotografia d’avui reflecteix un cel blau sense cap taca. El sol comença a escalfar els troncs que estiren les seves branques com si el volguessin abraçar, plenes amb els primers brots de o que serà una nova canòpia vegetal.

Martina del Clot

Abril 2021