feb 07

soñar¿Qué concepto tienes de mi? sabiendo que soy amigo de…

Yo no te dejé terminar la frase poniendo en mis labios un dedo indicándote silencio. Nuestras miradas se cruzaron como ha ocurrido habitualmente cuando hablamos, y que te agradezco inmensamente, porque no se ni hablar ni escuchar si no existe esta conexión con mi interlocutor. Me siento totalmente perdida.

Baja el tono de voz que a nadie le interesa lo que hablamos, te dije, y brevemente y con menos palabras de las que ahora utilizo, intenté transmitirte que lo que hayas sido hasta el día que la vida nos ha llevado al mismo camino, es cosa del pasado y lo que cuenta hoy, es tu respeto para conmigo, la puntualidad cuando te comprometes, tu sensibilidad y tu interés en solucionar todo aquello que a mí me desborda. Inmediatamente y sin más palabras seguiste con tu tarea. Yo te hubiese dicho muchas más pero desconectaste y fue perfecto. Lo sé ahora, porque suelo quedarme sin respuestas adecuadas, si antes no he tenido el tiempo necesario para desbrozar mis sensaciones. Mi cerebro capta imágenes, emociones, sentimientos… captó tu pregunta. No reacciono, soy lenta; o me equivoco si soy rápida, que también me ocurre. Solo cuando en silencio me elevo de mi entorno, descubro “eso” que en milésimas de segundo ha hecho vibrar mi corazón y entonces a través de la escritura me permito rebobinar, subir, bajar, planear a mi ritmo y ¿por qué no? tener poderes. Escribir me facilita interiorizar y además sabiendo que para ti mi respuesta fue suficiente y no vas a leerlo, evitaré la duda y la consiguiente desazón de si tanta explicación a ti te bloquea.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 05

Com un estel volador

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

índice COMETAPobre de mi, és molt clar que ahir a la nit em vaig confondre en marcar l’hora del rellotge. Volia que em despertés a les sis del matí  però resulta que ho ha fet a les set. Ara em tocarà córrer de valent si vull arribar a temps.

Abans que tot una dutxa ràpida. Ara…, baja, perquè no vaig deixar preparada la roba que m’haig de posar? No tinc solució, sempre ho deixo tot pel darrer moment i, si resulta que després em distrec perquè tinc masses coses al cap o vaig massa cansada, com em va passar ahir, el resultat final és aquest gol que ara em toca encaixar.

Sigui com sigui el cas és que no estaria gens malament que em comprés una bona lupa d’augment, per allò de veure bé els números i poder encertar millor la posició de les agulles del despertador, entre altres coses.

Sort que se´m va ocorrer de comprar anticipadament el billet  perquè si m’hagués d’afegir a la filera de gent que espera torn davant la finestreta, és ben segur que no hi seria a temps d’agafar ni l’últim vagó. El cert és que si perdés aquest tren també perdria l’oportunitat de fer realitat el meu somni:  Anar a un heliport, pujar a una avioneta i llençar-me al buit per descobrir noves sensacions. És un desig que ja de petita em duia a fer volar estels i ara que  sóc juvilada el vull satisfer.

Allà vaig, aaaaaiiiiiiiiiiii mareeeeeta meeeeeva. Huala!, quina panorámica més extraordinaria es veu des d´aquí dalt. Oooh! quina sensació de llibertat més reconfortant. .. soc un ocell baixant en vertical a gran velocitat i la meva boca és plena d’aire com un globus. Ara només cal estirar el cordonet i confiar que es desplegui el paracaigudes.

Pilar Zabala

 

Etiquetes:
gen 29

Paisatges

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 4 Comentaris »

images bvcEls seus ulls, que el pas del temps havien empetitit, adquirien de sobte una gran vivesa i una més gran lluïssor quan em contava bocins de la seva vida. També  tota ella adquiria un gest més viu i el to gairebé apagat de la seva veu creixia per fer-se més entenedor. La palidesa esgrogueïda de la seva cara deixava pas a una tonalitat lleugerament rosada i el seu cos,  abatut sota el pes dels seus molts anys, es dreçava sobremanera. També les mans abandonaven  el seu habitual repòs damunt la falda i començaven a dibuixar tot d’emocions a l’aire, mentre un  evocador somriure il·luminava el seu rostre llaurat d’arrugues.

La majoria de les vivències ja me les havia explicat en altres ocasions, però era tan minuciós el detall i el sentiment que hi posava, que, sense alterar els fets viscuts, els seus relats  prenien cada vegada un color i un matís totalment diferent. Era ben bé per això que, estant al seu costat escoltant-la, el temps em passava tan de pressa que gairebé no me n’adonava.

Es deia Maria i va néixer en un poble de  l’alt Pirineu.  Va viure part de la seva joventut prop d’un riu envoltat de verdes pastures i grans muntanyes. Aquest era el seu paisatge estimat i deia que mai no el canviaria per cap d’altre, però a la fi el va canviar.

Tenia 19 anys quan va conèixer  un noi molt ben plantat que havia deixat, durant uns pocs dies, la barca i les xarxes de pescar vora la mar per tal de participar en un concurs de piragües. Aquesta era una de  les activitats que cada any apropava més gent cap a aquell indret del Pirineu, coincidint sempre amb el cap de setmana de la seva festa major. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 22

El conte

Escrit per Joana Nevado Arxivat a: Colaborador@s, Literatura i Ficció 2 Comentaris »

Lonely man walking on a beachEl mar fa olor de sal, de iodo, de peix , de joventut, de força, d’il·lusió, de família, d’ àvia i de tieta soltera sempre al meu costat. Fa olor d’esperança… de tota una vida per davant. Respiro profund deixant que els records arrelin per dins, que el temps no m’els prengui, que el temps no els dissolgui.

Miro l’horitzó, el sol s’amaga, la mar es relaxa, el silenci pren força i m’embolqueja, sento un calfred, el cos  em demana seguir la ruta apresa, el desig m’atura, la realitat em fa moure. Agafo la tovallola i la bossa, vaig cap a casa, ningú m’espera, ningú m’abraça, fa temps que he perdut l’escalfor dolça de l’amor.

La casa està quieta, serena, apagada, tot en un ordre immaculat. Deixo la bossa en el penjador, vaig cap a l’habitació on trobo l’Esperanza, l’àngel que la protegeix quan jo no estic. Ajaguda en el llit està el meu amor, desvalguda, desposseïda de tot el que va ser, fa temps que ha marxar la vida i la consciencia  de la seva ment, la malaltia me la pres, ha retornat a la innocència d’una nena. De cop els seus ulls es fixen en mí i em parla: hola pare que bé que hagis vingut!!

El cor se’m fa petit, l’amor que vam tenir mai més tornarà.

Joana Nevado

 

Etiquetes:
nov 06

alergias-alimentarias1Maribel, emigrante andaluza, llego a Barcelona con nueve años de la mano de sus padres y hermanos. Corría el año 1953.  Se instalaron en el Guinardo, un barrio de autoconstrucción que acogía a todas aquellas familias que llegaban en busca de una vida mejor para sus hijos que la que habían tenido ellos, trabajando para el cacique del pueblo. Maribel estudia magisterio en la Autonoma de Bellaterra

Julián es estudiante de derecho en la UAB, tiene veinte años y es hijo de un diputado de Alianza Popular, que se pasa la mitad del año viviendo con su querida en Madrid por cuestiones de trabajo. Su madre una señora de la burguesía catalana acude a misa diaria y después se reúne con sus amigas en el Club de Golf de la Diagonal, para jugar unas partidas de canasta  mientras se toma media docena de gin tonics.

 Cada mañana suben al mismo vagón de los Ferrocarriles Catalanes que los lleva a Bellaterra, pero al llegar al final del recorrido sus caminos se bifurcan. Ella estudia magisterio en la facultad de Ciencias de la Educación y él estudia en la facultad de Derecho. A pesar de tenerlo todo en contra se liaron. Los amigos no se explicaban cómo era posible aquella relación. Lo que ellos no sabían era que a pesar de los pesares Maribel y Julián se habían enamorado. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 09

El preu de la cobdicia

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 4 Comentaris »

 

images arbol muertoEstava cansat, però tenia  clar que no es podia entretenir  més. No li agradava gens conduir de nit. La tarda ja començava a declinar i volia arribar a l’hotel  abans no es fonguessin els ultims vestigis de claror. És per això que, al pas d’un encreuament de camins, va seguir les indicacions que assenyalaven una oportuna drecera.  L’endemà assistiria a  una important reunió on, amb grans paraules i foscos subterfugis, confiava aconseguir la firma d’un contracte que aportaria més diners a la seva creixent fortuna.

Passat un temps es va adonar que cap altre cotxe s’havia creuat amb ell i això el va intranquil·litzar. Avançava amb precaució, els ulls atents als revolts de la carretera i al profund abisme que s’obria pel costat dret. Certament la verdor i frondosidat del paisatge l’havien captivat en un començament, però ara la seva valoració davant la nova realitat que contemplava era una altra. La zona que travessava era gairebé desèrtica, només creixien matolls resecs i tota mena de plantes punxadisses. De tant en tant algun arbre solitari, més mort que viu, allargava les seves escanyolides branques al buit, tot buscant remei a l´agonia que el corsecava. En les altures, un parell d’aus carronyaires volaven en cercle a la recerca d’alguna menja putrefacta per als polls del seu niu. En l’horitzó grans i fosques nuvolades començaven a enterbolir el cel.

Tot just es trobava dalt el port de Mal Averany quan, sorprès per l’esclafit d’un tro poderós, en Marcel va estar a punt de sortir de la carretera. Segons després la  fogonada  d’un llamp va encegar-li els ulls un instant, el suficient per no adonar-se del senyal que recomanava conduir amb precaució pel perill de despreniments. Preocupat per  la  magnitut de la tempesta que el perseguia, en Marcel va prémer una mica més el pedal de l’accelerador i es va aferrar amb força al volant. Una paret de pedres esquarterades li feia costat en el moment que, al seu pas, una roca de considerable mida es desprenia de la seva mil·lenaria posició, precipitant-se  avall i enduent-se pel davant tot allò que entorpia el seu camí.

Tot va ocórrer en questió de segons. L’estrèpit del terrabastall va alertar  en Marcel que instintivament va frenar just a temps. El pedregot, que va passar com una exhalació pel seu davant, va aturar la seva carrera al bell mig de la carretera i ara jeia envoltat d’una gran polseguera i acompanyat d’un munt de terra, pedres i troncs escapçats. Es pot ben dir que en Marcel es va salvar de prendre mal gràcies als seus bons reflexos.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 05

Qui ets tu?

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 imagesLa teva figura magestàtica em va cridar força l’atenció  dies enrera quan  visitava una sala on era exposat el teu retrat. Una obra de la extraordinaria pintora Lita Cabellut.

Em vaig proposar retenir-te i a la fi vaig poder aconseguir un petit póster de la teva imatge. És per això que ara ets emmig  d’altres de ben diferents, en una de les parets del meu petit estudi.

Avui, tot buscant una mica d’inspiració per a la  nova narració que vull escriure, he fugit del confús garbuix d’idees que em venien a la ment fixant els ulls fora de la pantalla de l’ordinador. En un primer moment els meus pensaments han vagarejat distrets entre els  diversos objectes que reposen damunt de la taula. Després en aixecar la  vista, he ensopegat sobtadament amb el teu rostre.

Alguna cosa hi ha en aquest retrat teu que no sé definir de manera clara, però el  cas és que cada cop que et miro experimento un munt de sentiments del tot contradictoris. Jo diria que una part de tu m’agrada i m’asserena i per altra banda  m’inquieta i em trasbalsa. De debò que moltes vegades he tingut la temptació de treure’t del meu davant i ficar-te en un calaix. No m’he decidit encara a donar aquest pas però sé que no trigaré a fer-ho.

Llueixes un front més aviat ample i els cabells amagats dins una ben disposada còfia blanca, un fet que contribueix a donar realç i bellesa al teu rostre ovalat; unes celles fines i lleugerament alçades i un nas força harmoniós.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress