Surto al pati a recollir la roba però, oh sorpresa, encara no és prou aixuta. És massa humida tenint en compte que l’he estès a primera hora del matí i la tarda és ara prou avançada.

Un cop més el terral del pati mostra els senyals d’un degoteig provinent d’un dels pisos superiors.  Aquest és el regal que, un dia sí i un altre també, m’ofereix una desconsiderada veïna. La veritat és que estic molt emprenyada, la meva paciència té un límit i avui ha arribat a la “cota” més alta. Sense pensar-m´ho més em trec el davantal d’una revolada, agafo l’ascensor i pujo dos pisos més amunt.

- Bon dia tingui senyora Carmeta, encara que a mi no m’hagi estat igual de bo.

 – I doncs senyora Lola quin problema té? Però… passi, passi, vingui a seure a la saleta i em diu en quina cosa la puc ajudar.-

 – No cal que es molesti a fer-me passar. El que li haig de dir no requereix grans cerimònies i si de debò em vol ajudar li demano que no segueixi estenent la roba xorrejant. No és la primera vegada que li he dit el mateix però, pel que es veu, això a vostè li és indiferent.

LLegiu-ne més »

El pròxim 25 de febrer ens tornem a reunir a les 10:30h  al Casal de Barri Espai Antoni Miro Peris (Pl. Carme Monturiol, 10) com cada últim dimarts de mes. Parlarem, llegirem i comentarem cadascuna de les participants sobre un llibre o text literari que ens hagi agradat i volguem compartir, també pots portar un escrit propi o un article d’opinió.

Literatura En Veu Alta és una activitat oberta i gratuita. on tú tambè pots participar.

Recorda: dia 25 a les 10:30 h.

Durant aquest mes de febrer Les Blogueres, hem treballat la relació entre literatura i cinema. La literatura ha inspirat tot un ventall de pel·lícules, moltes d’elles, guanyadores de diversos premis Oscar, i el cinema ha servit perquè moltes persones s’apropin al llibre per saber una mica més i es quedin enganxats. No entrarem en el debat de si un llibre és millor que la pel·lícula o al contrari. Són dos arts i són dos llenguatges diferents que es complementen. Creiem que les pel·lícules s’han de valorar entre pel·lícules i els llibres entre llibres. Les Blogueres hem finalitzat el treball,  amb l’entrega dels nostres premis Oscar particulars:

* Millor actriu: Meryl Streep

* Millor actor: Paul Newman

* Película en color: Avatar

* Película en blanc i negre: Rebeca

* Músical: Cantando bajo la lluvia / West Side Story

* Efectes especials: Avatar

* Millor director: Steven Spielberg

* Banda Sonora: Memorias de Africa.

No vaig trigar a comprovar que aquelles butaques de fusta eren força incòmodes i, a més, crui-xien desagradablement amb el més petit moviment. El meu pensament va ser canviar de lloc, però aviat ho vaig deixar córrer en adonar-me que el problema seguia estant en la majoria de seients.

Per a la meva mala sort, el soroll i la gatzara van anar pujant de to a mesura que s’omplia la sala. Era la primera vegada que jo anava a aquell cine  i desconeixia que la major part del seu públic habitual era mitjanament jove. No hi havia dubte que acudien motivats per les pel·lícules d’acció i aventures que allí acostumaven a projectar.  La que ara presentaven  havia estat mítica en el seu temps i  jo volia tenir el goig de tornar-la  a veure.

LLegiu-ne més »

Al caer la noche

Percibí gran sopor

Quede dormido

Morfeo me acuno

Al amanecer desperté

El alba me sorprendió

De la placidez del sueño

Al desasosiego pase

F. Guardiola -

La discusión había sido monumental. En realidad, nunca antes de ahora les había sucedido nada parecido, las palabras hirientes cargadas de enojos múltiples salieron de sus bocas. Y ella tomó la decisión que jamás antes la había puesto en marcha, aunque la hubiera pensado alguna vez.

Irse bien lejos.

Salió de casa dando un portazo que retumbó más en sus oídos que en el edificio. Por fin se alejó del lugar, con paso decidido como si huyera de algo, se alejó de su casa. Circulaba por una callejuela estrecha, con edificios no demasiado altos. Quería irse a un lugar remoto, perder de vista todo aquello que durante un tiempo la había lastimado. Llevaba entre sus brazos una estatua que siempre le había dado confianza en sí misma, para ella era como un amuleto,  la tenía fuertemente abrazada, como si temiera perderla.

Al final de la calle, se veían unas luces parpadeantes, de brillantes colores que salían de un aparato metálico, difundiendo a intervalos el variado colorido, desde el amarillo más puro, al blanco cegador, pasando por azules y violetas. Se sintió atraída por la novedad de todo aquello. Pensó que tenía ante sí, un OVNI, algo realmente inusual. Por unos momentos se quedó perpleja sin saber qué hacer, pero siguió andando como si fuera atraída incluso contra su voluntad, hasta aquel aparato luminoso. Vio cómo se abría una puerta y por una escalerilla descendía un ente, que no sabía cómo calificar, era medio humano medio robot, lo que, si pudo notar, que, sin necesidad de palabras, se entendían telepáticamente, aquel ser le infundía seguridad, hizo ademán para que fuera valiente y subiera por la escalerilla. Cuando lo hizo, comprobó que estaba en una sala, no demasiado grande, con multitud de monitores, que parpadeaban sin cesar, emitiendo sonidos extraños. LLegiu-ne més »

Jo dormia plàcidament quan de sobte, a les vuit del matí d’un diumenge, i amb el rellotge despertador entaforat dins d’un calaix, una insistent trucada de telèfon em va dur a la  realitat.  Era l’Anna, i em va dir  que una persona s’havia desdit a darrera hora de participar en una ruta que incluia visitar les piràmides d’Egipte i que em podía oferir  aquesta plaça a menys de la meitat de preu.  El problema era que l’avió sortia al cap de tres hores.

Aquestes paraules màgiques en van  treure de cop la mandra de darrera les orelles i vint minuts després, maleta en mà, sortia disparada com una fletxa cap a l’aeroport

Vaig tenir molta sort, cinc minuts després d’arribar a la zona d’embarcament van engegar els motors i seguidament ens enlairavem amb destí cap a un dels llocs que sempre  havia desitjat visitar.  Per fi s’acomplia el meu somni.

Pilar Zabala