Poriganyes, poble enclavat terra endins del nostre país, poble misteriós, d’un temps ençà, rondava un personatge vestit de fosc amb barret negre, capcot i rondinaire, que encara feia més misteriós el poble. La gent del poble el coneixia pel nom de «Nofumis», ja que sempre portava en els llavis una burilla de cigarreta apagada, ningú sabia el seu nom, ni res d’ell. Sempre hi era al carrer, caminava amunt i avall sense rumb fix, altres vegades passava hores i més hores aturat amb la mirada fixa a ponent mirant al no res.

La quitxalla el mirava amb por, la gent gran amb por amagada. Els més atrevits eren els joves, més ben dit adolescents, sense perjudicis, s’hi apropaven a ell a preguntar-li quelcom cosa, ell refusava establir conversa.

Un capvespre va ressonar per tot el poble un xiscle molt fort com el d’una bèstia ferida que va esgarrifar a tot el veïnat, sense que ningú sabés perquè, les campanes de l’església repicaven i el campanar era envoltat per un núvol pestilent, els més porucs van córrer cap a casa i tancaren portes i finestres, altres ho feien a l’església, alguns homes armats amb pals, forques i escopetes es van reunir a la plaça, decidits a defensar el poble de possibles atacs d’algun animalot o monstre.

La colla de joves que vagaven pels vols, van córrer a cercar el lloc d’on havia sortit aquell crit infernal, tan sols van veure a «Nofumis» a l’era que és al darrere de l’església, estava tot sol dret immòbil com un estaquirot, cara mirant a ponent, s’hi van apropar amb una mica de recel, un d’ells li va preguntar si era ell el que havia fet aquell crit, no van rebre cap resposta.

Aquest crit infernal es va anar repetint de tant en tant, i el campanar cobrint-se del núvol pestilent, sempre en la primera foscor del dia.

El batlle amb voluntaris del poble armats amb escopetes, va organitzar batudes per tot el terme en cerca de la temuda bèstia que llençava aquests crits, alhora que les campanes repicaven com embogides envoltades del núvol. Sempre trobaven «Nofumis» a l’era mirant cap a ponent.

LLegiu-ne més »

Un buen dia, su calva dejo de emitir aquel brillo tan deslumbrante. Una fina capa de rizos castaños ocupo su lugar. Lo primero que hizo después de salir de la clínica de trasplantes capilares,  fue ir a comprar todo un arsenal de productos y accesorios que hasta la fecha no habia tenido ocasión de utilizar: peines, cepillos, fijador, espuma, champú, acondicionador, crema suavizante… Todo aquello le venía un poco grande. La dependienta que estaba muy versada en el tema  no tuvo ningún inconveniente en perder casi una hora de reloj con aquel nuevo cliente. Aquel mes se llevaría una buena comisión.

Solo había transcurrido una semana cuando empezó a notar aquellas pequeñas molestias. Siempre era por la noche. Supuso que el calor de la cama le producía aquellos picores- A quella desazón fue en aumento. Ya no podía conciliar el sueño. Se lavaba la cabeza a medianoche con agua fría a fin de apagar los ardores. En la clínica le dijeron que eran normales aquellas pequeñas molestias. Las raíces de los implantes necesitaban un tiempo de adaptación y su cuerpo estaba experimentando una lucha por aceptar un elemento que no le era propio.

Y un buen día sucedió algo insolito. Los rizos empezaron a desprenderse de su cabeza y a flotar por la habitación. Traspasaron paredes y ventanas y siguieron calle abajo, cruzando la Gran Via flotando siempre en el aire hasta llegar al centro de la ciudad. Los grandes almacenes que presidian la plaza habían cambiado la decoración de los escaparates adaptándolos a la época invernal que se acercaba. Los maniquís vestidos con las últimas novedades, tenían  el semblante triste y apático. No ayudaba mucho la palidez de los rostros y la uniformidad de expresion que todos mostraban en sus semblantes.

Los rizos morenos llegaron hasta el gran escaparate, traspasaron las enormes lunas y se fueron colocando en las cabezas mondas y lirondas de los maniquís. Allí empezaron a crecer, a tomar diferentes tonalidades, texturas y formas : unos eran rizados morenos o rubios, otros eran melenas cortas morenas o rubias, otras eran melenas largas morenas o rubias y hasta alguna pelijorra se atrevió a cubrir alguna calva lampiña. Y los maniquís cambiaron su semblante triste y apático por una sonrisa.

Rosa C. L.

Juliol 2017

Solo pensaba en las vacaciones. Cuando llegaba agosto escapar de la vorágine de la ciudad era mi única preocupación. Poseído por el espíritu de funcionario de medio pelo, me daban igual los expedientes sin tramitar acumulados en mi despacho. A las dos de la tarde cerré la ventanilla y marché directamente a la estación de cercanías de Alexanderplaz, donde me esperaban Astrid y Katia con las maletas preparadas.

Durante el trayecto apenas me detuve a leer los titulares de la prensa. El Bild, alertando una vez más sobre la grave crisis política que amenazaba de nuevo a Alemania, parecía dispuesto a amargarnos las vacaciones. Cerré el diario exasperado. Después de pasar el año ahorrando para alquilar un dacha a orillas del lago Templiny, no íbamos a dejar que “una serpiente de verano” nos amargara.

• ¿Qué sucede Bertold?

• Nada Katia, este maldito tabloide se ha convertido en una novela de terror.

• Papá, en la Universidad dicen lo mismo, Rusia quiere frenar como sea la fuga de ciudadanos. Hermann y su familia se fueron hace un mes.

• ¡Callate ya Astrid! No ves que estas asustando a tu madre.

Una hora después llegamos a Potsdam, el ajetreo de las maletas y la organización de la cabaña pareció diluir la preocupación. Por fin instalados, dejamos que los días transcurrieran tranquilos.

Me sentía feliz retratándolas mientras compartían confidencias sentadas al borde del embarcadero, o saludándolas desde la barca, donde pasaba las horas intentando pescar, mientras ellas riendo me gritaban: LLegiu-ne més »

En Marcel conduïa per una estreta carretera que s’enfilava sinuosament muntanya amunt. La ruta era llarga. Feia dues hores que havia aturat el cotxe per descansar uns moments, omplir el dipòsit de combustible i prendre un merescut cafè a l’àrea que hi havia  al costat de la benzinera.

Estava cansat, però tenia  clar que no es podia entretenir  més. No li agradava gens conduir de nit. La tarda ja començava a declinar i volia arribar a l’hotel  abans no es fonguessin els ultims vestigis de claror. És per això que, al pas d’un encreuament de camins, va seguir les indicacions que assenyalaven una oportuna drecera.  L’endemà assistiria a  una important reunió on, amb grans paraules i foscos subterfugis, confiava aconseguir la firma d’un contracte que aportaria més diners a la seva creixent fortuna.

Passat un temps es va adonar que cap altre cotxe s’havia creuat amb ell i això el va intranquil·litzar. Avançava amb precaució, els ulls atents als revolts de la carretera i al profund abisme que s’obria pel costat dret. Certament la verdor i frondosidat del paisatge l’havien captivat en un començament, però ara la seva valoració davant la nova realitat que contemplava era una altra. La zona que travessava era gairebé desèrtica, només creixien matolls resecs i tota mena de plantes punxadisses. De tant en tant algun arbre solitari, més mort que viu, allargava les seves escanyolides branques al buit, tot buscant remei a l´agonia que el corsecava. En les altures, un parell d’aus carronyaires volaven en cercle a la recerca d’alguna menja putrefacta per als polls del seu niu. En l’horitzó grans i fosques nuvolades començaven a enterbolir el cel.

LLegiu-ne més »

El nostre primer taller de “Literatura en veu alta”, del recent estrenat 2018, es desenvolupa en “petit comitè” i amb moltes ganes de parlar sobre l’elecció de les nostres respectives lectures, que aquesta vegada corren paral·leles a la realitat que ens envolta i que és impossible ignorar.

Magui trenca el gel llegint un article de l’Editorial de la Vanguardia titulat “El problema de les pensions”, amb el qual aconsegueix alterar els ànims de totes les assistents, excitades per la sospita que la Banca vol apropiar-se d’aquest deliciós “mos” que el govern li posa en safata.

Dominada per la seva inspiració poètica canvia de terç per donar-nos a conèixer una altra vessant artística de la polifacètica Frida Kahlo llegint-los un dels seus magnífics poemes. Pilar seguint a Magui ens mostra la faceta literària del pintor Paul Gauguin, amb un sorprenent fragment dels seus “Escrits d’un salvatge”, on es descobreix immediatament que darrera de la seva llegenda d’aventurer temerari i valent, s’amaga un inadaptat que fugia de qualsevol responsabilitat, incloent la família.

LLegiu-ne més »

Navidad preñada de nostalgias,

bajo un disfraz de alegría,

balsamo de  pesares antigüos.

a

Navidad de sillas vacías,

de recuerdos tristes

y ausencias definitivas.

a

Navidad de escaparates

vendiendo a plazos

sucedáneos de felicidad.

a

Navidad de luces palpitantes,

advirtiendo que otro año termina,

y nuestro tiempo inicia la cuenta atrás.

                                                                                            Mª Jesús Mandianes

Navidad dulce Navidad

amarga Navidad, amarga

navidad de lujo

navidad de harapos 

de opulencia Navidad

navidad de mendigos

de mesas llenas

de calles vacías

de portales de cartón

de sábanas finas 

música de villancicos

música de rugir de tripas 

de luces de neón

de bombilla ciega  LLegiu-ne més »