Hi havia una vegada una nena a qui li agradava molt que la seva àvia l’expliques contes que s’inventava mitjança un joc que havien ideat entre les dues. La nena deia quatre paraules i l’àvia havia d’explicar una narració on sortien les quatre paraules, i eren narracions com aquesta:

Hi havia una vegada una tortuga enamorada de la lluna i cada nit pujava del fons del mar i esperava amb ànsia veure-la sortir. I tota la nit, fins a l’albada, es quedava tirant-l’hi floretes i recitant poemes que anava improvisant sobre la marxa.

Com que la nit la passava sense aclucar els ulls, dormia durant el dia. Es tancava en clau dins de la seva closca perquè ningú la molestes. Però tant va mirar a la lluna, que un dia va quedar cega.

El seu amic mussol en veure-la tan trista, va intentar ajudar-la. Buscant pel seu cau ple d’andròmines, va trobar una llanterna. A l’arribar el vespre va anar a buscar-la i enfocant a les parpelles cegues de la tortuga, va encendre-la, dient que eren els raigs de la lluna que venia a escoltar els seus poemes.

Rosa C.L.

 Enmig d’un bell tapís nocturn sobresurt la lluna amb la seva esplendorosa rodonesa. Avui no es mostra blanca, avui és ben diferent, és tota ella enrojolada com una ànima enamorada.

Tinc clar que l’amant de la lluna no pot ser el sol perquè és pur foc ardent que tot ho crema. Em pregunto si no serà algun altre astre, més o menys llunyà, qui l’ull li té posat.  Fins i tot també un bell planeta podria molt ben ser la causa d’aquest enrojolament.

Intentant desvetllar el motiu d,aquest aconteixement, faig girar amb la mà el petit globus terraqui plastificat que és damunt la meva taula, però per més voltes que li dono al mapamundi no aconsegueixo endevinar quin dels nostres extraordinaris Continents li pot tenir el cor robat.

Pilar Zabala

Hi havia una vegada una tortuga i una abella que es van trobar tot caminant pel bosc. La tortuga li va picar l’ullet a l’abella i li va dir:

Abella, abelleta, Ai! Com m’agrades! Vols passejar amb mi?

Mira tortuga, caminaré amb tu si portes una llanterna perquè tinc un ull malalt , no hi veig gaire bé i s’està fent de nit.

Faré el que dius, -digué la tortuga-

I així ben juntetes, continuaren la seva il.luminada caminada tot gaudint d’un capvespre ple de colors encisadors.

Montse Sales

DEJADME YA

Amanece otro día

estoy cansado y sin vida

nadie se da cuenta

sin alma mi cuerpo está

Todo es negra penumbra

la luz mis ojos ya no ciega

todo quedó en la cuneta

aquella noche nefasta

Mi yo, de un hilo cuelga

deshilachado, no aguantara

le queda una sola hebra

¿Para que la desigual lucha?

LLegiu-ne més »

Fa molts anys es va viure una historia molt estranya.  A una ciutat del centre de Catalunya hi havia un drac que tenia atemorits als que vivien allí. Es menjava el bestiar i feia  destrosses per tot arreu. El Rei va trobar una solució: donar-li cada dia una donzella perquè no passes gana, ho faria per sorteig,  però amb tan mala fortuna que la primera  que va ser elegida va ser la seva filla. La historia continua, i un cavaller ple de coratge, la va rescatar. Va matar al drac i de la sang van créixer roses vermelles.

Aquesta es la historia que tots coneixem, però el que no sap ningú, és que el drac en veure-la tan atemorida, tan bonica, i indefensa, es va enamorar d’ella. Ja no treia foc pels queixals, ja no bramava ple de enuig, Des que la princesa va arribar a la seva morada, el drac es passava les hores mirant-la, es delia per aquells ulls, pel caminar suau i tranquil, mentre ell, estava embadalit contemplant-la. Aquell amor el va tornar tendre, incapaç de fer-li mal. Gaudia mirant-la i no volia fer-li mal. La gent del poble va començar a pensar que el drac, estava malalt. I també es va espantar. Volien trobar una solució

I quant va arribar aquell cavaller, amb la cuirassa, i l’escut disposat a barallar-se amb el drac, es va trobar amb un ésser indefens i enamoradís, que havia perdut les ganes de buscar brega com havia fet fins aleshores. Sant Jordi, no el va matar. Es van asseure’s i van parlar assenyats. El drac va reconèixer que havia perdut aquella partida, i li va demanar que no el matés.  Només li demanava que de quan en quant ella l’anes a veure per poder contemplar-la. Només demanava això, i va donar la seva paraula de Drac, que no tornaria a fer més mal a ningú.

LLegiu-ne més »

El que avui escoltareu, ningú més ho sap. Quan era menuda, l’avi Joan acostumava a explicar-me contes que ell mateix s’inventava a mida que els anava  narrant. Però un bon dia asseguts a l’eixida de casa, va començar la narració d’un conte que mai fins ara m’havia explicat; però amb la condició que mai  l’expliques a ningú.  I per primera vegada vaig escoltar la llegenda del drac, la donzella i el rei, però molt diferent de com la coneixem avui en dia.

Hi havia una vegada un llenyataire que vivia en mig del bosc amb la seva dona i la seva filla. La dona va fer un traspàs d’aquest mon a un altre més llunya quan es va posar de part. L’home no sabia que fer amb la criatura que gemegava tot el dia. Va decidir deixar-la al mig del bosc, perquè alguna fera ferotge se la cruspís. Però no va ser la fera ferotge qui la va trobar. El rei d’aquell país, era un gran caçador que acostumava a recórrer el bosc buscant una peça que caçar i a la menuda un bon dia va trobar. No s’ho va pensar gaire i cap el castell que la va portar.

Dues filles tenia el rei, lletges com un pecat. No es d’estranyar, ja que en lloc d’un bon cor, tenien un fetge ennegrit que regalimava fel. I la menuda va créixer turmentada per les princeses i per un rei despòtic. Setze anys ja tenia i moltes ganes de fugir també.

LLegiu-ne més »

El cavaller Horus es passejava plàcidament en barca, pel seu tranquil riu. Estava avorrit i una mica cansat del tòrrid sol que l’envoltava. De sobte va veure arribar un aguilot que li digué: Corre cap el palau del rei que la princesa et necessita. Quan arribà al palau, el feren passar al saló del tron, on l’esperava la princesa. A  l’entrar-hi i al veure la majestuosa sala, esclatà a riure. El tron estava ensorrat perquè el rei era molt grassonet i ja no hi podia seure, però en aquells moments no es trobava a la sala.

– Horus, digué la princesa, no riguis tant i escolta: ha vingut un horripilant drac i s’ha emportat al meu pare. Tinc por que no se’l vulgui menjar.

–Doncs no li aniria malament que algú li donés una queixalada, amb el seu volum, pensà Horus, que mirant a la noia li preguntà: Si trobo i mato al drac, quina recompensa tindré?

–Ah, Horus, seràs afortunat perquè et concediré la meva ma.

–I perquè vull jo la teva ma? No sabria que fer-ne. No li podria pegar una queixalada perquè no m’agrada la carn humana, i si vols dir que em podré casar amb tu, tampoc ho vull, a mi les noies no em fan patxoca, m’agraden més les persones del meu mateix gènere. Però ho faria amb una condició, que l’ aprofitat del teu pare i tu toquéssiu el dos del palau i el cedíssiu a tants treballadors que no tenen ni una petita casa on viure, i també demano que el rei i tu aneu a conrear els camps, veuràs com el teu pare s’aprima i a tu et quedarà una esplèndida figura que et servirà per trobar un pretendent.

LLegiu-ne més »