De nit la lluna

De dia claror del sol

Ocàs als vespres

Pilar  Zabala

De nou les cartes han parlat. S’ha realitzat una nova tirada. Individualment, hem escollit una carta amb la qual ens hem sentit més identificades, però hi ha una carta que treballarem en comú cadascuna de nosaltres. És potser la més fosca, la més recaragolada, la més inquietant…

– Sr Clos, tenía Vd razón. Su mujer se ve con un hombre todos los viernes por la tarde. Se ven en un dúplex de la avenida Pearson, número 34, piso 3º.

 Alberto Clos dio un puñetazo en la mesa con rabia y cara roja a punto de estallar.

 — ¡Lo sabía! ¿Ha hecho fotos? ¡Se va a enterar! –dijo más para si mismo que para el detective que le había confirmado lo que ya sospechaba.

– Por supuesto Sr Clos. Aquí las tiene –dijo el detective extendiendo decenas de fotos furtivas que había tomado durante los días de seguimiento.

– Pero … ¡Si es mi hermano! ¡desgraciado! ¡Mi hermano y mi mujer!

– Señor, yo sólo sé que coinciden, no puedo saber más.

– ¡Ya te lo digo yo! ¡Me engañan!

 Alberto se dejó caer en el sillón pesadamente y pasó el resto del día rumiando su venganza y sumido en sus cábalas.

Cuando llegó su esposa, tenía ya claro cómo abordar la situación. LLegiu-ne més »

No patiu germanes, els desaprensius destructors del nostre reducte marítim no se’n sortiran tan feliços i contents com altres vegades. Aquest cop he pogut apropiar-me del ganivet d’un d’ells nuant-lo diverses vegades a les meves tiges més fortes, de manera que ja no l’ha pogut recuperar.

El millor de tot és que davant del seu neguit per tornar a agafar la seva arma letal he aconseguit fer un bon tall a la mà d’aquest usurpador d’algues, un tall que sense ser greu, trigarà uns quants dies a curar abans no es pugui tornar a capbussar dins del mar. Això donarà temps als nostres brots més tendres, els més cobejats especialment per les farmacèutiques, a créixer i escapar de morir trinxats dins un miserable robot per extreure’ls fins a l’última gota de suc.

Ja sé que la meva intervenció és ben insignificant i no va més enllà d’un fet puntual, però penseu un moment el que podríem aconseguir si estiguéssim d’acord en unir les nostres forces. Ens podríem convertir en un moviment mundial capaç de fer reflexionar tots aquells que creuen que emprant cremes amb els nostres components esborraran les arrugues de la seva pell. És inútil obviar que el pas del temps deixa petjada per molt que es capfiquin en voler-ho evitar. LLegiu-ne més »

Des de feia molts anys, anava cavalcant sobre un cavall esquàlid i famolenc darrere d’una quimera que donés sentit a la seva existència. Els seus vestits, amb el temps, s’havien convertit amb un conjunt de parracs i quan es creuava amb la gent dels pobles, aquests s’amagaven perquè semblava més un espectre que una persona. Ell no parava de cavalcar. Era dur buscar una quimera sense saber el que s’estava buscant. Però el cavaller sabia que quan la trobés la seva vida es completaria i podria trobar la felicitat.

Arribà a un blau riu que amb els reflexos del sol semblava fet d’oscil.lants ones blavenques i d’altres daurades. Baixà del cavall i pogué apagar la gran set que sentia, però l’aigua no era la quimera que buscava. Amb les poques forces que li quedaven, seguí el seu camí. Tampoc va trobar el que buscava al mirar amb desig de caminar-hi, aquell gran desert, de fina sorra rogenca. No sentia que omplís el seu interior, així que continuà caminant, mentre anava descobrint llocs meravellosos, però que tampoc corresponien a la quimera que ell portava en el seu interior.

El paisatge anà canviant. Ara començava a trobar herbes, arbres, boniques flors de tots colors, però cap d’aquests elements era la continuïtat d’ell mateix que anava buscant. De sobte veié a la llunyania una paret verda, semblava plena de plantes i si va acostar. Era un tancat en forma de rectangle i tenia tots els costats coberts d’unes espesses plantes enfiladisses. El cor li va començar a bategar ràpidament. Sabia que havia arribat a la fi del seu viatge. Estava segur que la seva quimera, la que havia estat buscant tants anys, la que era la continuació de la seva vida, el seu destí, estava allà dintre, dins d’aquell enorme rectangle. LLegiu-ne més »

Degotims d’aigua

Pluja que no sap caure

Núvols que fugen