Ens tornem a trobar el mes de setembre!

Em sentia tant laxa i sense ganes de fer res que pensava que mirar aquell àlbum seria feina de poca estona i que aviat m’hauria d’aixecar a buscar-ne un altre. Quina mandra! Però de cop, en arribar a les dues fotos que buscava,  em vaig adonar que les fotos no sols s’han de mirar sinó també de veure, perquè cada una d’ella té darrere una història, uns sentiments…

Primer, em vaig fixar en la nena entremig dels coloms de la Plaça Catalunya. Podia notar la seva felicitat de trobar-se entremig d’unes criaturetes que s’acostaven a ella que li picotejaven amorosament les mans, això sí, buscant unes besses per portar-se al bec i fins a cert punt depenent d’ella. Segurament se sentia útil, acompanyada, feliç. A l’altra fotografia hi havia la mateixa escena, però amb un personatge nou: el pare. Havia acompanyat a la nena tot passejant fins a la plaça. De cop m’he adonat que no hi havia la mare. A on era? Per saber-ho havia de considerar un parell o tres de coses.

La primera és l’època de la foto. Per la data, segurament havia estat feta durant la postguerra i en aquell temps a la majoria de les cases la cuinera era la mare i no sortia a passejar. Descansava de la feina d’entretenir els fills, potser necessitava un temps per a ella sense marit ni fills o potser valorava que era millor que passegés el pare, ja que es passava la setmana treballant i fent uns horaris durs i complicats que no li permetien fer una vida familiar adequada. Déu-n’hi-do si donaven joc aquelles fotografies. M’hauria pogut passar la tarda pensant com podia ser la vida d’aquelles persones. LLegiu-ne més »

Era un camp molt lluny del poble que els pagesos havien sembrat de blat. El clima era de total bonança i les plantes creixien alegrement sota un sol ataronjat i de tant en tant sota petites gotes de pluja. Amb la crescuda del blat també aparegueren les males herbes, o sigui les roselles. El camp s’anà omplint de petites taques vermelles que li donaven caliu al verd del blat.

De sobte al centre del camp hi aparegué una rosella blanca. Les altres flors totes sorpreses la miraven molt estranyades i en veure-la tan diferent, a poc a poc s’anaren allunyant d’ella tot formant un cercle al seu voltant.

Fixa’t, digué una a la seva companya, és molt lletja, no té color. Nosaltres som millors, tenim un color vermell meravellós. Deixem-la sola i anem amb les que són formoses com nosaltres.

Eren tan presumides que no s’adonaren que en anar formant un cercle atapeït i uniforme de roselles vermelles anaven perdent la seva personalitat, en canvi, la rosella blanca lluïa esplèndidament al mig del camp i podia mostrar que el color blanc pot ser meravellós. LLegiu-ne més »

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

El pròxim dia 25 d’abril és l’últim dimarts de mes, les Blogueres parlarem sobre el llibre que estem llegint, cadascuna de nosaltres actualment i comentar o recomanar la seva lectura. També comentarem quins llibres han arribat a les nostres mans per Sant Jordi o quins llibres hem regalat a alguna persona molt especial per a nosaltres. Si no has pogut comprar o autoregalar-te cap llibre, podràs comentar amb nosaltres algun dels teus escrits o d’algun altre autor/a i que vulguis compartir amb nosaltres.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Recorda que ens pots trobar, cada dimarts, al local del Casal de Barri Espai Antoni Miro (EAMP) plaça Carme Monturiol, 10 a partir de dos quarts d’onze del matí.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Vine i comparteix amb nosaltres les teves lectures.

DIALOGO ENTRE UNA PERSONA Y UN ASISTENTE DE VOZ (IA).  

– Buenos dias Alexia, conéctate.

– Buenos días Julia. ¿Cómo estas?

– No muy bien, hoy no he dormido bien. Me siento cansada,

– ¿ Puedo ayudarte en algo? ¿Quieres que te ponga música? ¿Te leo el libro que tenemos a medias?

– No lo se. ¿Puedes ahuyentar la tristeza, la soledad, el dolor…?

– Puedo intentarlo, si tu me explicas las causas de esta tristeza, de tu soledad o del dolor que sientes.

– No puedo darte una razón concreta. Es un estado de animo. ¿Me comprendes?

– Creo que si. Quizás sea como cuando no recibo la energía suficiente para dar respuesta a las preguntas que se me hace y me quedo en estambay.

– Bueno quizás sea eso en tu caso, pero en mi caso esta tristeza y esta soledad me producen dolor. ¿Tu sientes dolor?

– Julia, yo no tengo la capacidad de “sentir” dolor, alegria, tristeza…, però sí que poseo conocimientos suficientes para intentar ayudarte a superar este estado anímico que te invade.  ¿Por qué no intentas explicarme que es lo que te causa este dolor?

– Se me hace un poco difícil. Es como desnudarme delante de alguien a quien no conozco.

– No te preocupes, yo solo escuchare.

– Esta bien, voy a intentarlo.

– Estupendo, voy a conectar la función empática para activar el  modo escucha emocional ¿te parece bien?

LLegiu-ne més »

La Joana passejava al voltant del llac. Era un matí d’hivern i el llac estava cobert d’una fina capa de gel on quan sortia el sol s’hi reflectia tant la silueta del castell com la de les muntanyes nevades que l’envoltaven. Els cignes i els ànecs que sempre nedaven elegantment per l’aigua, estaven tots arraulits sota uns matolls que els feien de casa i el llac semblava desert de vida, només acompanyat de l’udol del vent i una solitud que semblava poder-se tallar amb un ganivet.

Mentre el contemplava pensava que no li agradava veure’l tant gelat i sense vida, li feia fins i tot una mica de por perquè la gent del poble deia que un pintor molt reconegut que passava uns dies al castell, havia desaparegut quan caminava amb el seu cavallet i la caixa de pintures, en direcció al llac i que cada hivern al reflectir-se la imatge del castell al glaç, es veia sortir per la seva porta l’espectre del pintor que caminava i caminava, però que mai tornava al castell.

Aquesta falta de vida no era real. Potser la impressió la donava la capa de gel, perquè els habitants del llac estaven tots junts al seu fons tot fugint del fred. Així a l’hivern els caragolins, peixets i altres animalons ensopits, convivien amb algues, plantes aquàtiques i deixalles llençades al llac per algunes persones que no valoraven l’entorn, llaunes, ampolles, restes de menjar i també amb un esquelet humà que feia molt de temps que hi era. Durant un parell d’hiverns els habitants del llac, es van poder alimentar de les restes de peixets morts dels quals només deixaven l’espina i d’aquell home del qual ara només quedaven els ossos i parracs de roba i que continuava acompanyat d’un cavallet i una maleta de pintura, tot cobert d’algues. LLegiu-ne més »

Amb el nostre afany per arribar a algun lloc que generalment no tenim gens clar, ens passem la vida intentant pujar escales amunt.

A vegades ens veiem com a personatges fantàstics posats en el món de fantasia dels contes i no ens importa construir escales inconsistents. Podem fer-les apilant, de forma insegura, un llibre sobre un altre, sabem de bon començament que aquella pila caurà i el nostre món de fantasia només ens portarà a rebre una bona patacada, però potser necessitem estar estabornits una estona per situar-nos a la realitat i veure quin camí o escala hem de seguir, si una que puja o una que baixa, ja que no tenim clar on ens portarà cadascuna i no ens adonem, que si pugem molt o baixem molt, sortint dels límits de la terra, ens trobarem al mateix lloc: al mig de l’univers.

També ens podem empolainar molt i posar-nos un barret de copa per passar per la porta que veiem a dalt de tot de l’escala. On portarà? Què hi trobarem a l’altre costat? Potser una altra escala que seguirà pujant o baixant…Ens agrada aquesta porta perquè sembla que s’ obri per trobar noves aventures, però cal preguntar-se: per què buscar una aventura nova? Realment ja hem paït i superat la que vivim ara? O potser la nostra incapacitat per superar el present, ens porta a abandonar-lo i anar a buscar noves quimeres? LLegiu-ne més »