Ïtaca sempre ha estat per a mi un `poema molt entenedor sobre la vida.
Penso que el viatge cap a Ítaca és el camí que fem per la vida amb la fita d’arribar – hi i que quan ho fem , ens trobem amb Ítaca, la mort, perquè ja hi hem arribat i em complert les nostres metes.
Les meves creences passen per pensar que habitem en aquests moments en un pla o dimensió i que a la nostra mort anirem cap un altre. Això em dona a entendre que el nostre naixement és l’origen de la nostra vida terrenal i la mort el pas cap a una altra dimensió, entenc, doncs que la vida és un viatge amb una finalitat: La mort.
El poema està inspirat en l’Odissea d’Homer, on Odisseu, rei de Ítaca, a l’acabar la guerra de Troia, inicia un llarg viatge fins a retornar a la seva pàtria.
Durant el seu viatge passa moltes aventures i desventures per anar adquirint saviesa i per despullar-se de tots aquells defectes que no li permeten avançar i tornar a Ítaca. Aquest camí, no és un solament un retorn físic a la llar, sinó que per a mi és un viatge cap a si mateix, cap a la seva llar interior, per això va adquirint capacitat per resoldre totes les peripècies que li passen, i això és el que ens demana el poeta.
Kavafis ens diu que a més d’enriquir-nos en saviesa, , hem de perseguir la nostra meta però fruint del camí i que els únics perills o monstres que trobarem són els que portem dins nostre. Per això cal el nostre treball interior.
Em sembla que el poema Ítaca es ambivalent, ja que és un camí per la vida per arribar a la mort. Així , considero que Ítaca representa les dues coses: la vida, perquè sense tenir la meta d’arribar-hi, no viuríem tantes experiències ni aprendríem tantes coses i al mateix temps la mort perquè d’alguna manera retornem al nostre origen qui sap si per seguir nous camins…

Montserrat Sales

KONSTANDINOS KAVAFIS

(1863- 1933)

Un dels majors exponents del renaixement de la llengua grega moderna

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca
Has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,
I aïrat Posidó, no te n’esfereeixes:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.

LLegiu-ne més »

JOANA RASPALL

(1913 – 2013)
Creu Sant Jordi
Medalla d’or de la Ciutat de Sant Feliu de Llobregat

PODRIES

Si haguessis nascut

en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…

Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.

T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega… LLegiu-ne més »

JOANA RASPALL

(1913 – 2013)

Creu Sant Jordi
Medalla d’or de la Ciutat de Sant Feliu de Llobregat

ENDAVANT!

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

Ahir vaig anar a la Plaça Sant Jaume a veure el pessebre de la Paula Bosch. Segons diu un dels cartells: “..i vaig obrir l’armari de les golfes i d`allà en van sortir un munt de caixes amb objectes oblidats i llavors vaig adonar-me que eren els meus records adormits de Nadal. L’olor de canelons, les figuretes embolicades, les garlandes, els retrobaments…I vaig saber que tu també tenies a casa teva, a la teva ciutat, els teus propis objectes oblidats”.

M’ha semblat genial com ha sabut representar els seus records i emocions , amb objectes i més objectes. Mentre ho observava repetidament m’he adonat que per a mi allò no és un pessebre. És una representació personal de records nadalencs, però no és un pessebre, a no ser que distorsionem aquest nom, i crec que l’hi escauria més el títol de Records dels meus nadals que no pas Pessebre. Des de el meu punt de vista quan l’ajuntament organitza un pessebre és per la ciutat, dedicat a tota la població i l’han d’entendre tant els adults com els infants, perquè a part del consumisme, que caldria parlar-ne algun dia, són unes festes molt encarades als nens i així com un pessebre tradicional qualsevol nen l’interpreta, aquí els calen moltes explicacions i tot i així l’infant que tenia al costat davant de les explicacions del pare deia: sí, però on és el pessebre ?

Està molt be exposar els propis sentiments o records, però quan t’encarreguen una obra per la ciutat considero que s’ha de pensar una mica més a qui va dirigida, que sigui entenedora per tothom i partint d’un clàssic pessebre si poden anar afegint tants trets de diferents cultures com es vulgui i modernitzar-lo però sent sempre entenedor per la gent que l’observa , sobretot la quitxalla.

L’he seguit mirant una bona estona i llavors de cop m’he sentit molt feliç. LLegiu-ne més »