De nou l’atzar ha jugat les seves cartes i a cadascuna de Les Blogueres, ens ha sorpres amb un nou repte individual.

Cada cop més dificil de superar i cada cop ens superem en cada repte.

T’animes?

El Miquel observava com el foc consumia un munt de papers que la seva mare havia posat dintre d’una paperera metàl·lica. Les flames vermelloses, grogoses i inclús blavoses, el tenien bocabadat, llavors tombant-se cap a la mare, li pregunta: mare, on va el foc quan s’apaga?

La mare tot somrient li respon: Depèn, hi ha moltes classes de foc. El que com aquest crema diferents documents que pensem que han de desaparèixer, es dilueix en un mar de cendres i segueix a l’aguait per si ha de tornar a fer flames per cremar més papers.

Tenim el foc purificador que crema males energies, angoixes i disgustos i que un cop feta la seva feina, s’eleva cap al cel tot diluint-se en l’univers. Hi ha el foc de les festes, que en forma de focs artificials, ens produeix una gran alegria i que un cop apagat volta sobre els nostres caps tot esperant que aquelles boniques sensacions ens durin molt de temps.

També tenim el foc que senten els enamorats al seu cor, i que quan s’acaba es torna invisible sobre els seus sentiments, esperant poder dipositar-se en un altre amor. LLegiu-ne més »

Amb el nostre afany per arribar a algun lloc que generalment no tenim gens clar, ens passem la vida intentant pujar escales amunt.

A vegades ens veiem com a personatges fantàstics posats en el món de fantasia dels contes i no ens importa construir escales inconsistents. Podem fer-les apilant, de forma insegura, un llibre sobre un altre, sabem de bon començament que aquella pila caurà i el nostre món de fantasia només ens portarà a rebre una bona patacada, però potser necessitem estar estabornits una estona per situar-nos a la realitat i veure quin camí o escala hem de seguir, si una que puja o una que baixa, ja que no tenim clar on ens portarà cadascuna i no ens adonem, que si pugem molt o baixem molt, sortint dels límits de la terra, ens trobarem al mateix lloc: al mig de l’univers.

També ens podem empolainar molt i posar-nos un barret de copa per passar per la porta que veiem a dalt de tot de l’escala. On portarà? Què hi trobarem a l’altre costat? Potser una altra escala que seguirà pujant o baixant…Ens agrada aquesta porta perquè sembla que s’ obri per trobar noves aventures, però cal preguntar-se: per què buscar una aventura nova? Realment ja hem paït i superat la que vivim ara? O potser la nostra incapacitat per superar el present, ens porta a abandonar-lo i anar a buscar noves quimeres? LLegiu-ne més »

 relat va començar quasi com una juguesca. És molt divertit tirar daus que tenen dibuixos i amb ells construí un relat. En aquest cas vaig tirar 9 daus i em van sortir els següents dibuixos: Una poma, una lupa, una piràmide, una vareta màgica voltada d’estels, un peix, una ovella, un senyal en forma de fletxa, una bombeta, una cara preocupada amb por. Un cop vaig decidir que era cada imatge les vaig lligar en una petita història:

Fa molts, molts, milers d’anys hi havia grans boscos al continent africà. El Txut vivia a prop d’un gran riu i cuidava les seves ovelles pel bosc, mentre menjava tranquil·lament una poma collida de l’arbre més proper. Mentre les ovelles pastaven, s’entretenia a mirar amb una lupa, els petits i colorits cucs que deambulaven entre les herbes o en pescar en el proper riu, un peix per coure’l a l’hora de dinar.

De sobte, es posà a ploure, així que buscà un lloc per aixoplugar-se. A prop d’allà, veié una piràmide i va portar cap allà les seves ovelles tot pensant si hi hauria una porta per poder-hi entrar. Quan estava a prop veié a terra un senyal en forma de fletxa que es dirigia a la cara est de la construcció i en seguir-la arribà a la porta de la piràmide. Estava molt fosc i les ovelles no volien entrar-hi. Llavors amb cara de preocupació i por s’atreví a passar el dentell. LLegiu-ne més »

Utilitza una escena romàntica d’una pel·lícula que sigui força reconeguda i dona un gir inesperat, per tal de canviar totalment aquesta història.

Per tots aquells que no heu vist aquesta pel·lícula, us recomano que ho feu, sobretot als que us agradi patir una mica. I als que sí que l’heu vist, abans de llegir el meu relat, voldria que recordéssiu la mítica seqüència de la banyera, quan un boig i sibil·lí Norman, vestit com la seva mare morta i amb un gros ganivet a la mà, aparta la cortina de la banyera on es troba Marion, tota nua banyant-se.

En mig d’una música rítmica, molt forta i inquietant, s’aparta la cortina i apareix una esperpèntica figura femenina duent un gros i afilat ganivet a la mà. L’aixeca sobre el cap de la Marion, amb la intenció de clavar-li. Ella xiscla tot el que pot, tot el que li permet la seva pròpia por. De sobte l’esperpèntica figura s’atura, tot observant el cos nu i mullat de la noia. La mira als ulls i veu que els té plens d’una por infinita.

La música terrorífica que sonava dona pas a un suau i bonic vals. Lentament,  l’agressora va traient-se tots els parracs que porta, tots els seus vestits femenins i llavors la Marion reconeix al Norman. Aquest continua desvestint-se fins a quedar nu amb el gros ganivet a la mà. LLegiu-ne més »