Com cada any i coincidint la data del Dia de la Dona amb l’aniversari de la formació del grup de dones Blogueres de Sant Martí, organitzem una petita exposició amb la finalitat és mostrar com al llarg de la història la dona s’ha vist relegada a ocupar uns espais merament secundaris en les arts, la política, la història, la religió… Aquest any volíem mostrar a 10 dones que van ser pioneres en el món del cinema i que no se’ls va fer mai justícia, reconeixent els seus mèrits i la seva aportació en un camp com el cinema.

Malauradament un cop vam acabar de tenir muntada l’exposició, l’Espai Antoni Miro Peris, on realitzem les nostres activitats, va haver de tancar les portes seguint les mesures adoptades per l’Ajuntament de Barcelona, i que estan adreçades a contenir l’expansió del coronavirus.

Un altre cop és 23 d’abril, aquest any el celebrem molt diferent perquè no podem donar voltes pels carrers tot consumint llibres que a vegades ni ens interessen, només estan de moda, comprant roses, moltes d’elles mes o menys pansides, però ho fem perquè toca, comprem i comprem i seguim pensant que hi ha una princesa a qui salvar perquè un drac dolent se la vol menjar.

De bon matí ja he rebut forces wapps, parlant de com crear roses de paper, o d’altres materials, equiparant el drac amb els virus que ens fa estar confinats a casa i veien la manera de reproduir aquesta festa en una altra data.

Sempre m’he qüestionat el paper que han jugat, al llarg dels anys, tots els personatges d’aquesta història , el significat d’un poble que necessita matar el drac per salvar la vida d’una princesa però que en cap moment ens parla de l’hambruna dels seus habitants quan les collites són dolentes, de l’acceptació de sers que poden ser molt diferents, per no pensar com ells o bé per tenir unes prioritats diferents en quan a valors, per intentar incloure la tolerància, el pensament diferent etc.

Certament podem equipara el drac que tot s’ho vol menjar amb el coronavirus que ja ha propiciat molts morts, masses però que té un component positiu que hauríem d’aprofitar tots.

LLegiu-ne més »

Una bèstia ferotge ens ataca des de fa molt de temps. Ningú sap com lluitar i acabar amb ella. La gent s’ha tancat a casa amb pany i clau. No deixen sortir a les criatures a l’escola ni a jugar als carrers i els avis resen a un deu oblidat. Sant Jordi, la Princesa i el Dragui Dragonet s’han unit per combatre-la junts, però necessiten que la gent els faci costat. I rumiant, rumiant han ideat un pla.

Primer de tot, caldrà mantenir els ànims ben amunt, que ningú afluixi la seva força. Com ho faran perquè sàpiguen que no estan sols, que tots naveguen en el mateix vaixell? Quina arma poden utilitzar? LA MÚSICA.

I omplen les xarxes amb wuasaps, comparteixen la notícia en el facebook amb tots els seus amics, coneguts i familiars; animant a tothom a sortir cada dia a la mateixa hora als balcons, finestres, terrasses, eixides o patis a picar de mans al so d’una animada melodia que tots a la vegada hauran de connectar amb els seus mòbils. I així ho fan. Primer són uns pocs, després són uns quants i de mica en mica, cada cop són més.

LLegiu-ne més »

Hasta 2016, Katherine Johnson era una de esas heroínas invisibles de la historia, y sin embargo, fue  la matemática de la NASA que fue clave para la llegada del hombre a la Luna. Ha muerto a la edad de 101 años.

Gracias a los cálculos de esta matemática, un estadounidense pudo darle por primera vez la vuelta a la Tierra desde el espacio y el hombre pudo llegar a la Luna. Pero sobre todo, ella fue una de las primeras mujeres afroestadounidenses en trabajar como ingeniera en la Agencia Espacial de Estados Unidos (NASA).

Johnson fue condecorada por el presidente de EE.UU. Barack Obama con la medalla presidencial de la libertad, la máxima condecoración civil de ese país.

También recibió una conmovedora ovación a sus 98 años cuando salió al escenario de los premios Oscar de 2017, el año en que “Hidden Figures”  fue nominada a mejor película. Es a partir de esta pelicula, que se conoció la verdadera dimensión del aporte de Johnson a la gesta espacial estadounidense. Por eso su muerte, ocurrida este lunes a los 101 años, no ha pasado desapercibida.

Fuente: La increíble historia de las ingenieras negras que fueron clave para que la NASA pudiera mandar al hombre a la Luna

Durant aquest mes de febrer Les Blogueres, hem treballat la relació entre literatura i cinema. La literatura ha inspirat tot un ventall de pel·lícules, moltes d’elles, guanyadores de diversos premis Oscar, i el cinema ha servit perquè moltes persones s’apropin al llibre per saber una mica més i es quedin enganxats. No entrarem en el debat de si un llibre és millor que la pel·lícula o al contrari. Són dos arts i són dos llenguatges diferents que es complementen. Creiem que les pel·lícules s’han de valorar entre pel·lícules i els llibres entre llibres. Les Blogueres hem finalitzat el treball,  amb l’entrega dels nostres premis Oscar particulars:

* Millor actriu: Meryl Streep

* Millor actor: Paul Newman

* Película en color: Avatar

* Película en blanc i negre: Rebeca

* Músical: Cantando bajo la lluvia / West Side Story

* Efectes especials: Avatar

* Millor director: Steven Spielberg

* Banda Sonora: Memorias de Africa.

Fa pocs dies,  es van celebrar els Premis Goya. Al començament per la coneguda catifa vermella van desfilar diferents personatges lluint vestits de dissenyadors de prestigi. Hi havia una gran quantitat de dones i era interessant recordar el perquè hi desfilaven. Unes anaven d’acompanyants de les seves parelles, altres eren actrius que tenien nominacions o no i unes poques, més desconegudes i vestides amb més normalitat, eren dones que havien participat d’una manera o una altra en la creació d’una pel•lícula.

Em vaig sentir molt bé quan van donar el premi de Millor Muntador per Dolor y Gloria a Teresa Font i el del Millor Curt de Ficció per Suc de Síndria a la seva directora Irene Moray, que ja havia guanyat altres premis i que va fer un gran discurs parlant dels drets de les dones abusades.

Em preguntava perquè a part de les actrius, hi havia tantes poques dones al món del cinema. La resposta em va venir ràpid. L’industria del cinema està en mans d’homes. Homes directors, homes productors, homes guionistes, etc. La segona pregunta que em vaig fer és si en el transcurs de la història del cinema hi ha hagut alguna dona destacada més enllà de les actrius, i sí, n`hi ha unes quantes. LLegiu-ne més »

Ahir vaig anar a la Plaça Sant Jaume a veure el pessebre de la Paula Bosch. Segons diu un dels cartells: “..i vaig obrir l’armari de les golfes i d`allà en van sortir un munt de caixes amb objectes oblidats i llavors vaig adonar-me que eren els meus records adormits de Nadal. L’olor de canelons, les figuretes embolicades, les garlandes, els retrobaments…I vaig saber que tu també tenies a casa teva, a la teva ciutat, els teus propis objectes oblidats”.

M’ha semblat genial com ha sabut representar els seus records i emocions , amb objectes i més objectes. Mentre ho observava repetidament m’he adonat que per a mi allò no és un pessebre. És una representació personal de records nadalencs, però no és un pessebre, a no ser que distorsionem aquest nom, i crec que l’hi escauria més el títol de Records dels meus nadals que no pas Pessebre. Des de el meu punt de vista quan l’ajuntament organitza un pessebre és per la ciutat, dedicat a tota la població i l’han d’entendre tant els adults com els infants, perquè a part del consumisme, que caldria parlar-ne algun dia, són unes festes molt encarades als nens i així com un pessebre tradicional qualsevol nen l’interpreta, aquí els calen moltes explicacions i tot i així l’infant que tenia al costat davant de les explicacions del pare deia: sí, però on és el pessebre ?

Està molt be exposar els propis sentiments o records, però quan t’encarreguen una obra per la ciutat considero que s’ha de pensar una mica més a qui va dirigida, que sigui entenedora per tothom i partint d’un clàssic pessebre si poden anar afegint tants trets de diferents cultures com es vulgui i modernitzar-lo però sent sempre entenedor per la gent que l’observa , sobretot la quitxalla.

L’he seguit mirant una bona estona i llavors de cop m’he sentit molt feliç. LLegiu-ne més »