Ahir vaig anar a la Plaça Sant Jaume a veure el pessebre de la Paula Bosch. Segons diu un dels cartells: “..i vaig obrir l’armari de les golfes i d`allà en van sortir un munt de caixes amb objectes oblidats i llavors vaig adonar-me que eren els meus records adormits de Nadal. L’olor de canelons, les figuretes embolicades, les garlandes, els retrobaments…I vaig saber que tu també tenies a casa teva, a la teva ciutat, els teus propis objectes oblidats”.

M’ha semblat genial com ha sabut representar els seus records i emocions , amb objectes i més objectes. Mentre ho observava repetidament m’he adonat que per a mi allò no és un pessebre. És una representació personal de records nadalencs, però no és un pessebre, a no ser que distorsionem aquest nom, i crec que l’hi escauria més el títol de Records dels meus nadals que no pas Pessebre. Des de el meu punt de vista quan l’ajuntament organitza un pessebre és per la ciutat, dedicat a tota la població i l’han d’entendre tant els adults com els infants, perquè a part del consumisme, que caldria parlar-ne algun dia, són unes festes molt encarades als nens i així com un pessebre tradicional qualsevol nen l’interpreta, aquí els calen moltes explicacions i tot i així l’infant que tenia al costat davant de les explicacions del pare deia: sí, però on és el pessebre ?

Està molt be exposar els propis sentiments o records, però quan t’encarreguen una obra per la ciutat considero que s’ha de pensar una mica més a qui va dirigida, que sigui entenedora per tothom i partint d’un clàssic pessebre si poden anar afegint tants trets de diferents cultures com es vulgui i modernitzar-lo però sent sempre entenedor per la gent que l’observa , sobretot la quitxalla.

L’he seguit mirant una bona estona i llavors de cop m’he sentit molt feliç. LLegiu-ne més »