Era un hivern molt dur. Feia tant de fred que els vidres es glaçaven i els metges no donaven l’abast amb tants refredats. El vent era fi, tallant , gelava els nassos i els arbres plens de neu i de glaçada no permetien collir castanyes per torrar-les al foc i escalfar-se una mica.
La Roser estava a la finestra i tot mirant el cel es demanava si els habitants d’altres planetes també patien tant fred, encara que raonava que podien tenir cossos molt diferents i llavors les seves necessitats també podien ser unes altres. Des de la finestra veia l’ombra de les muntanyes que tenia davant i malgrat estar cobertes de neu, tenien un perfil blanquinós molt bonic en contrast amb el cel , molt fosc i net on hi lluïen i parpellejaven molts estels, grans i petits.
De sobte, li va semblar que una brillant estrella es movia i s’anava desplaçant pel cel en direcció a on es trobava ella i va córrer a buscar el seu telescopi. Un cop instal·lat s’adonà que aquell brillant estel, anava baixant en la seva direcció i s’anava expandint de manera que a l’arribar al seu costat ho va fer com una pluja de petits estels. Es quedà sorpresa i meravellada quan s’adonà que a l’arribar a terra aquells petits estels s’anaven convertint en petits essers de llum. Els demanà qui eren i un d’ells se li acostà molt fins fer entrar a la Roser en el seu cercle lluminós. Llavors ella notà que li explicaven que venien d’un gran estel, un planeta diferent on els habitants s’havien convertit en sers lluminosos, energètics que tenien com objectiu vigilar els planetes on hi havia conflictes i ajudar-los a resoldre’ls. LLegiu-ne més »