jun 16

AlbadaAvui m’he desvetllat un xic exaltat, encara és fosc, la nit se m’ha fet pesada, doncs uns somnis no gaire agradables m’han pertorbat el so, així que el millor és desempallegar-me d’aquesta boira que m’envolta. Em calço sabatilles esportives, xandall lleuger i apa, poso rumb cap al Camí de Ronda, fa fresca, així que alleugero el pas.

La brisa del mar impregnada de salnitre em desemboira el cap, em sento allò de el més bé, el mar és tranquil diria jo que encara no s’ha despertat, l’aigua al frisar la sorra don la sensació que el mar ronca. Estic aturat mirant cap l’horitzó, uns llums parpellegen en la llunyania, imagino són les barques dels pescadors que estan en plena feina, en el meu intern els hi desitjo sort. Un tremolor per tot el cos em diu que haig d’accelerar el pas, així o faig.

Caminar, córrer o bé passejar per aquest camí és una gojada, sempre descobreixes cosses noves, les roques canvien de forma segons la posició del sol, passen d’una brillantor enlluernador, a un gris esmorteït, les ombres juguen a fet amagar i pots imaginar-te mil formes, sempre acompanyat de la melodia sonora de l’aigua llepant-les, o bé empenyin-les amb força, ara amb la foscor, les formes son fantasmagòriques i plenes de misteri.

Encara no hi ha senyals de llum diürna, no sé quina hora és, doncs no porto rellotge, tampoc tinc pressa. La humitat del mar cala els ossos, bellugo braços i cames, faig flexions amunt i avall, una petita corredissa i ja estic a to, torno al ritme de caminar.

Se’m fa estrany la solitud a l’entorn, perquè és un lloc molt popular i transitat a qualsevol hora i més encara en aquesta època de l’any. M’ha semblat veure en el revolt del camí que tinc davant unes ombres que es belluguen, moments després els lladrucs d’un gos trenquen la quietud regnant, no trigà gaire en fer acte de presencia un animalot que mes que un gos, els meus ulls, veuen un ase que lladra, una esgarrifança em corre per tot el meu cos i sento que els pèls del clatell s’estarrufen, una veuassa com un tro sona, no sabria definir si és renec, un xiscle o bé un esternut, l’efecte és fulminant, l’animalot deixa de lladrar i gira cua, segons després apareix un homenàs i una donassa, tots dos en calces curtes samarreta de tirants i tovallola al coll, i l’animalot lligat, se m’apropen i senyalant el gos es posen a parlar, – no entenc ni “fu” del que em diuen – dedueixo que em volen tranquil·litzar, els ulls em van del gos als dos personatges, i viceversa, me n’adono que l’animalot és un Gran Danès. Igual que han aparegut misteriosament desapareixen en direcció contraria a la meva.

Em surt un sospir del més fons de la meva ànima, llenço a l’aire un bufec i reprenc l’excursió nocturna sense més daltabaixos, tan sols un altre noctàmbul em passa corrent i solta un bon dia, li contesto amb un altre bon dia. Ja fa estona que camino i la meta és ben a prop, tan es així que passant aquests dos revols que tinc davant meu, seuré a la sorra d’aquesta cala tan bonica de la Costa Brava que se’n diu – SA CONCA -

Hi sóc ben bé al mig de la cala, em descalço, hi faig estiraments per desensopir-me, a l’horitzó apareixen uns nuvolets per sobre foscos i per sota lleugerament rosat, sec a la sorra disposat a gaudir de la sortida de l’Astre. Descriure una sortida de sol se’n fa costós, aquesta que estic contemplant es una de tantes, cel rogent, núvols baixos, transparents, intercalats que prenen diverses formes i tonalitats des del gris rosat fins taronja encès.

Emergent per l’horitzó Reflecteix amb gosadia
roent encès com un tió sobre les aigües de l’oceà
com de l’avern sortint guspires com sortides
imposes poder infinit de la farga d’en Vulcà.

Hi sóc bocabadat contemplant els petits núvols com van canviant de color, així mateix el seu volum, es trenquen i es tornen a reagrupar, ara prenen formes diabòliques, ara formes voluptuoses de belles nimfes. L’espectacle no té descripció El frisar de peus sobre la sorra em torna a la realitat, dos adults, home i dona i dues criatures passen per rere meu direcció d’unes roques properes emergents de la sorra, es desempalleguen de la poca roba que porten i en un dos res completament nus es capbussen a l’aigua. En fan enveja. Em conformo mullant-me els peus. L’aigua és fresca. El sol s’enfila de pressa, ja es nota la seva tebiesa. Amb el calçat a les mans enfilo el camí de retorn, ja fora de la sorra, m’espolso els peus, em calço les sabatilles, i apa, sense pressa però sense pausa i reconfortat, reprenc el camí. Ja penso en l’esmorzar que m’espera a l’arribada

F. Guardiola.
.

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

5 Comentaris a “Albada”

  1. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    Seguir los caminos de ronda en la Costa Brava es todo un lujo y contemplar la salida de Sol, la mejor oración. Una invitación a dar gracias al “ser supremo” por permitirnos gozar de ese milagro diario y de la sensibilidad que muestras describiéndolo con la habilidad que te caracteriza. Gracias Ferran, una vez más.

  2. Ferran Guardiola escrigué:

    Gracias a vosotros por acogerme y publicar mis temas.
    A ti Mª Jesús, gracias por ser tan amable en seguir comentando mis temas. Bien es verdad que el que no ha paseado por dicho camino no sabe lo que se ha perdido. El relato inicia su recorrido en S’Agaó, playa de San Pol
    Un abrazo muy fuerte Ferran

  3. Ferran Guardiola escrigué:

    Quisiera llamar la atención sobre una pequeña anomalía en la publicación.
    En el original hay un pequeño verso que no se ha transcrito bien y no tiene concordancia tal como esta.

    Original

    Emergent per l’horitzó Reflecteix amb gosadia
    roent encès com un tió sobre les aigües d’oceà
    com de l’avern sortint guspires com sortides
    imposes poder infinit de la farga d’en Vulcà

  4. Ferran Guardiola escrigué:

    Anulo el comentario 3 – No se transcribe como yo deseo.

    Emergent per l’horitzó
    roent encès com un tió
    com de l’avern sortint
    imposes poder infinit

    Reflecteix amb gosadia
    sobre les aigües de l’oceà
    guspires com sortides
    de la farga d’en Vulcà

  5. Montserrat Sales escrigué:

    M’encanta la teva descripció, perque l’he sentit tan real, que em pensava que jo també caminava per aquell meravellós indret.
    Gràcies Ferran

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress