Dies abans de Nadal l’àvia i la mare buidaven l’armari del menjador on hi havia guardada la vaixella i les copes de cava per netejar i deixar-ho tot ben net i lluent pel gran dia. Jo tenia prohibit acostar-me a la taula del menjador on lluïen les peces que ja havien passat per l’aigüera, el fregall i la terra d’escudella, no fos cas que fes alguna trencadissa. Després tot tornava a l’armari esperant el dia assenyalat.

Coincidia aquests dies d’enrenou amb el muntatge del pessebre, tasca de la qual se’m deixava participa més activament. Al rebedor, el pare muntava sobre uns cavallets de fusta el tauló, que servia per tapar el safareig de la cuina. Amb una cortina envoltava tot el perímetre per tapar els cavallets i damunt de la taula, estenia un mantell de molsa fresca i aromàtica. A la paret col·locava un paper de color blau cel i un gran estel en un extrem. Després arriba el torn del suro que recolzat a la paret, era la viva representació de les muntanyes d’aquell imaginari poblet de Betlem i finalment la cova col·locada on la paret formava un angle i on era més visible des de qualsevol punt del rebedor. Per acabar de donar més realisme, agafava un grapat de farina que anava espolsant damunt del suro, les casetes i la molsa, deixant tot un paisatge nevat.

I finalment era el moment en què se m’atorgava tot el protagonisme, ja que era responsabilitat meva la col·locació de les figures, les casetes de suro, els petits animalons escampats per tot arreu: galls, gallines i pollets, porquets, ànecs, bens i xais…, el pou, el riu i el pont. Primer les casetes damunt del suro, després el riu i el pont que el creua. Damunt el pont un capella de sotana negra i una ombrel·la vermella. A la vora del riu, el pescador i la bugadera i una mica més avall els aneguets seguint a la mare. A la cova les figueres ja tenen el seu lloc establert: el bou i la mula prop del bressol amb el nadó per escalfar-l’hi amb el seu alè, la mare a un costat i el pare a l’altra banda, damunt de la cova un angelet rialler i darrere el caganer fent les seves necessitats per adobar la terra.

A l’altra punta col·locava tres pastors al voltant d’una foguera i amb un remat de xais pasturant, mentre cuinen en una olleta. Un altre grup de pastors s’encaminen cap a la cova seguits molt de prop de tres macs d’Orient muntats en els seus camells i acompanyat cadascú del seu patge. Aquestes figures són les que cada dos o tres dies, han d’anar movent-se una mica per apropar-se cada cop més a la cova, però fins al dia sis de gener no es podran col·locar davant mateix, per representar que ja han arribat al final del camí. També hi havia una castanyera, un infant portant un ase carregada amb un faig de llenya i una noia carregada amb un cistell al cap ple de pans.

La mare em despertava perquè l’acompanyes al mercat a comprar el menjar per l’àpat de Nadal. Era de nit quan sortíem de casa, però a mi m’agradava sortir aquelles hores on encara els carrers dormien.

El primer lloc que visitàvem era la polleria on comprava un pollastre sencer, una carcassa, un quart de gallina i menuts de pollastre per fer el caldo. A la carnisseria comprava carn picada per fer la pilota, un coll de be, un os del genoll i un altre amb una mica més de molla i sobretot amb tendrum, un tros de pit i un tros de costella de vedella.

Després comprava a la pagesa de fora del mercat, una escarola, raves, àpid i pastanagues. Olives a la bacallaneria, i cigrons remullats a la parada dels llegums i només faltaven les neules i els torrons, això no obstant,  ho comprava a la tendeta de sota casa.

I arribava el dia en què la mare i l’àvia es llevaven ben d’hora per començar a coure el caldo de Nadal. Els vidres de l’eixida quedaven entelats del bau que fumejava de les olles, que no paraven de bullir. Mentre l’àvia anava afegint els diferents ingredients al caldo, la mare buidava el pollastre i el farcia amb carn picada, panses i pinyons. Després el ficava dins una cassola i l’anava rostint amb molta paciència. I per acabar la sopa de galets, ben grossos, que gairebé no hi cabien a la cullera.

La taula parada amb les estovalles que la mare guardava noves per aquesta festivitat, lluïa amb els plats, els coberts i les copes. L’àpat es feia amb molta cerimònia. Primer la sopa amb els galets, sense pressa. Aquell dia ningú havia de sortir a treballar o a l’escola. En el mateix plat se servia la pilota, les patates i els cigrons i algun tros de carn o de menuts del pollastre. Es retiraven els plats fondos i apareixien els plats plans per menjar el pollastre farcit, un plat que només acostumàvem a menjar en aquesta dada tan assenyalada.

I finalment les neules i els torrons apareixien damunt una preciosa safata de pedra de l’àvia. Però abans de començar em feien pujar damunt de la cadira i recitar el poema de Nadal, que a l’escola ens havien estat ensenyant. En acabar em donaven els avis unes pecetes per la guardiola. Aquell dia tan especial, l’avi em posava dos dits de cava al meu got i com un joc me’l prenia xuclant amb una neula, com si fos una palleta. No us podeu imaginar la borratxera que agafava aquelles tardes de Nadal.

Martina del Clot

Desembre 2021