oct 27

nostalgiaUn bon dia em vaig imaginar fent un vol pel poble on vaig néixer, veure com era i imaginar que estic caminant pels seus carrers, acompanyat del colorit ocàs, que potser és l’únic amic que em queda.

Tot està igual com abans, la tardor difusa per la boirina. Però el temps no passa en va, ho ha cobert tot de tristesa. No puc imaginar creure el que estic veient en aquesta estimada terra.

Res ha canviat, les seves cases blanques, amb les velles portes de fusta envernissades, tot és en el seu lloc, els nius de les orenetes en el campanar de l’església, els caragols campant pel jardí i la molsa en les humides pedres.

No hi ha lloc per al dubte, aquest és el paradís del cel blau i les fulles seques on tot i cada cosa té la seva pròpia llegenda. Fins i tot en la meva ombra veig la mirada de la meva àvia.

Aquestes són coses que recordo de la meva tardana infantesa, dues farmàcies, una en cada cantonada de la plaça, la façana de l’església amb dues columnes de pedra descantellada per tot arreu.

No puc precisar fets ni llocs amb la imaginació tan llunyana, quan justament és més a prop. Quelcom cosa em diu que la vida és una quimera, una il·lusió, un somni sense fronteres, un petit núvol que passa lleuger.

Vejam, crec que m’estic submergint dintre d’un núvol, l’emoció m’afecta. Millor serà continuar imaginant.

M’estic imaginant un gran silenci d’una brisa muda quan el sol va perdent força i pel carrer de rere meu un ramat d’ovelles fa camí cap al seu estable, les saludo a totes elles. Faig camí, sense rumb fix com qui res espera de la vida, passo per davant de la casa del molí, m’aturo i fico el nas per la finestra i allí està la roda de pedra sense vida, més endavant el flaire de cafè, sempre la mateixa olor, em senyala la porta del bar on tantes vegades entrava el meu avi.

M’imagino el riu, el riu de les diablures, no hi trobo cap diferència d’aquell riu amb el riu d’ara, el conec ben bé, aigües manses d’un blau transparent del toll on ens banyàvem. L’ombra de l’arbreda en què després del bany i les mil diablures tots plegats quedàvem mig adormits fins que els lladrucs d’un gos ens espavilava.

Sota l’angle recte de la lluna, hi ha un halo que m’envolta d’una olor penetrant, és la carn d’olla que la meva mare preparava. Quant de temps ha passat des de llavors, no podria dir amb certesa si tot segueix igual, és possible que encara la gàbia amb la cadernera estigui penjada a la finestra i la taula parada amb tots els estris esperant als comensals.

Tan sols que el temps ho ha esborrat tot, com una tempesta blanca de neu on tot queda submergit dintre d’una espessa boirina.

 

F. Guardiola 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

3 Comentaris a “Fent vola la imaginació”

  1. Rosa C.L. escrigué:

    Precios cant d’enyorança a un temps passat de la infantesa. El temps no esborra els records, tan sols els fa més vius i tendres.

  2. Pilar Zabala escrigué:

    Ferran m’agrada molt aquesta narració en la que dibuixes els contorns d’un temps del teu passat. Ho fas amb anyorança, però també amb molt d’amor. Els records formen part del present de cadascú i ès positiu si es destrien de la manera tan delicada com ho fas tu

    Una abraçada

  3. Fernando Guardiola Sanchis escrigué:

    Gracies Rosa. Gracies Pilar per les vostres paraules de lloança, segur que seran una empenta per continuar escrivint. Gracies, gracies
    Ferran

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress