des 30

La ciencia explica por qué las personas ven la luz al final del túnel  cuando van a morirEl dia 28 de juliol de 2019 vaix patir un accident de cotxe.

Prou, prou, prou.- No em puc moure, és com una llosa que em prem al llit, i sento una mà que m’acaricia el front, i una veu dolça que xiuxiueja – tranquil… tranquil… la llosa perd pes i em sento lliure, obro els ulls i veig, primer borrós i de mica a mica va marxant la boirina, dues cares conegudes m’estan mirant, torno a la realitat, i m’adono que hi sóc a l’hospital.

Aquest somni o deliri, és el que ara el recordo com el que més en va calar amb escenes difícil de plasmar. Miraré de fer-ho el millor que pugui.

Tot és fosc, molt fosc, com sempre envoltat d’un silenci angoixant. Al lluny, com si fos dintre d’un tub llarg que es va estrenyent fins a convertir-se en un punt petitó lluminós. Per dintre d’aquest tub i pes sobre meu, volen unes figures que no puc definir si són aus o persones. El punt lluminós em té com hipnotitzat el miro fixament amb por de parpellejar, aquest punt comença a bellugar-se, molt a poc a poc ve cap a mi, a mesura que s’apropa es va engrandint, no m’enlluerna, és una llum blanca i neta, les figures que volaven han desaparegut, tinc por, molta por, la llum es fa molt gran i està a punt de xocar amb mi i engolir-me, no sé si xocarà amb mi, crec que no perquè crido esfereït. -Prou, prou, ara no, ara no.-

Aquesta visió o deliri, es va repetint diverses vegades, sempre amb el mateix final, no sé el temps que va passar entre visió i visió.

Sento que m’estan acariciant el braç, obro els ulls, veig una figura diluïda en boira, una veu que diu. Pare sóc aquí, que saps qui sóc? Conec aquesta veu, parpellejo una, dues, tres… vegades, em costa parlar, faig un esforç i en un fil de veu contesto. Ets Núria la meva filla.-

No recordo res més, ni el temps que va passar

Amb converses posteriors amb les meves filles, aquestes paraules meves va ser el fi d’un estat en coma que va durar tres dies. Va ser una injecció d’esperança, van córrer en cera de les infermeres i el doctor per fer-los saber que m’havia despertat i havia parlat, em van fer una inspecció general i el resultat va ser, està bé, ara dorm, toca esperar.

No sé quant de temps ha passat, veig que hi ha molta gent parlant dintre d’un núvol, s’apropa una persona i em pregunta si sé qui és ell, tot seguit em diu que és el doctor, torna a preguntar si sé on estic, trigo una estona… en l’hospital de la Verge del Pilar, ell em diu que és la Clínica del Remei, jo en reafirmo que és la Verge del Pilar, bellugant el cap gira cua i desapareix.

Potser és l’endemà que el doctor em torna a preguntar si sé qui és ell, si… recordo que és el doctor. A partir d’aquí s’estableix un diàleg de preguntes i respostes. Si contesto, és el doctor. Molt bé, tu com et dius?- Amb dificultat dic, Ferran Guardiola. I com es diu el teu pare i la teva mare?- Ferran i Antònia. Estàs casat, amb qui?- Amb Montserrat. Tens fills?- Si, Pilar i Núria.

Ben segur que em va preguntar moltes més coses, però el que recordo amb nitidesa són aquestes que plasmo tot seguit.

Saps Ferran? T’has lliurat per un pèl, sí sí, per un pèl.-

F. Guardiola.

Abril de 2022

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress