Samuel Langhorne Clemens, més conegu tamb el seudónim de Mark Twain, va ser un periodista, escriptor, aventurer, orador i humorista que va nèixer a Florida, Missouri, el 30 de noviembre de 1835 i va morir a Connecticut el 21 d’abril de 1910.

Considerat el pare de la literatura americana, Twain va escriure més de 500 obres, algunes d’elles tan exitoses, com “Las aventuras de Tom Sawyer” o les de “Huckleberry Finni”.

Fins a la fi de la seva mort, Twain va seguir escribint amb la mateixa força i entusiasme que va imprimir en els seus primers llibres. Prova d’això ho trobem en les pàgines  de “El diari d’Adam i Eva”, del 1906.

S’equivoquen els que esperen trobar en aquest relat la història idíl·lica,o potser la avorrida vida dels nostres primers pares. Així mateix també cal oblidar qualsevol prejudici que es tingui de l’anomenat Paradís Terrenal.

“El diari d’Adam i Eva” és una divertida història,explicada per ells mateixos, i recollida en una sèrie de textos que Mark Twain va escriure en diferents anys de la seva vida. La idea era mostrar com de complexes podien haver estat les experiències i els sentiments d’aquesta primera parella, sola a l’univers, i que va haver d’aprendre a força d’equivocacions, malentesos i sospites ,a trobar el seu lloc en la Creació. Tot un repte que de cap manera va espantar a aquest ingeniós escriptor norteamericà, en un tema tan sensible i delicat com aquest.

Pel lector no deixa de ser un contrast l’evident ignorància d’Adam davant el coneixement que tenim nosaltres de les coses que ell veu i descobreix. Ens adonem que  continuament treu conclusions equivocades i fins i tot absurdes, però també comprenem que, en el seu lloc, qualsevol altre reaccionaria d´igual manera. També amb l’Eva, protagonista dels dos relats següents, ens podema donar que succeeix gairebéel mateix.

Tant el “Diari de Eva”, com la “Autobiografia de Eva” són els dos textos que Mark Twain va escriure aproximadament deu anys després del d’Adam. En aquests dos ultims relats la protagonista és l’Eva i, motivat pel pensament de com deuria ser la ment de d’aquella primera dona sobre la terra, Twain l’acabadefinint com més madura que el seu company.

Adam resulta ser una persona molt ingènua en contrast amb l’Eva. Ella és més pràctica i   ferma en les decisions que calen prendre per adaptar-se al món que els envolta. Aquesta diferent manera d’afrontar la vida és el possible intent que fa l’escriptor per explicar les diferències que es donen entre homes i dones. Sigui com sigui, el cas és que tot plegat acaba provocant una sèrie de situacions molt divertides.

La primera pregunta que es fa l’Adam és;–quí és aquesta criatura de cabell llarg que em segueix a tot arreu i que continuament diu “nosaltres” ? –Aquest joc amb el llenguatge i la manera de resoldre l’enigma del món a través de les paraules és constant en aquesta obra.

Consideració a part mereix el judici que l’escriptor fa quan davant de la parella apareix el concepte “mort” o l’expressió “el bé i el mal”.  Com podien comprendre els nostres primers pares unes idees que difícilment podien ser explicades pels sentits?  En la sev aconfusió, que al començament resulta divertida per les eixelebrades explicacions que  tot just es fa la parella, es va  filtrant una amarga reflexió sobre els misteriosos designis que Déu imposa a les seves criatures.

Dins l’absurd de la història, que provocarà riures i somriures, també hi ha una sensibilitat inesperada, un sentiment de tendresa molt d’acord amb la dona que enten el món des de l’amor, l’estimació i l’atenció a tot allò que l’envolta. Prova d’això es pot trobar en l’episodi on l’Eva porta dies sencers perseguint a un ser, que sap de la seva espècie, per fer-li entendre que vol ser la seva companya. Aquesta escena és d’una bellesa impressionant. És una breu i sensible història d’amor explicada amb una senzillesa deliciosa i immillorable.

Al meu entendre és d’admirar que en tan sols unes poques pàgines Mark Twain exposés, amb la seva incisiva inteligència, el mite del paradís o jardí de l’Edén utilitzant l’humor, la ironia i uns subtils tocs de patetisme, per mostrar-nos les ancestrals debilitats i maneres de ser de la naturalesa humana a través de l’existència.

Acabo dient que la seva lectura és totalment recomanable a tots aquells que encara no ho han fet. Riure o somriure es molt bó, i més ara en aquests dies de mal son que tant ens amoïna i ens fa patir.

 Pilar Zabala

 Octubre de 2020