El món encara era jove quan vaig néixer. Jo era una illa verda, poseïdora d’un clima atemperat y humit que afavoria el meu creixement i  la força dels vents em proporcionaven  pluges abundants. A l’hivern  les meves muntanyes i el prats alpins es cobrien de neu i, amb l’arribada de la primavera, s’omplien de flors.  En la meva costa oest, el bosc  humit era tan espès que els humans no gosaven a endinsar-se massa i els arbres es convertien en gegants de braços poderosos.

Els tasmans, humans que vivien de la cacera i la recolecció, eran pocs, i jo els donava tot el que necessitaven. En las terres altes del centre hi havia centenars de llacs. Milers de cangurs, i altres espècies de marsupials recorrien les  meves prades d’acàcies i eucaliptus. Jo era acollidora de moltes espècies d’animals  únics en el món, animals que prosperaven tranquils en la meva costa.

El primers humans foranis que vaig veure eren diferents, tenien la pell pàl.lida i no s’hi van estar gaire. Anys després, un altre grup va vorejar la meva costa però també van acabar marxant.  El 1802 van venir uns altres visitants, aquest cop per quedar-se i van dir que jo era seva i aquí van començar les meves desgràcies. Es van entussudir a alimentar-se amb els animals i les plantes que duien i que van trigar a aclimatar-se. Llavors, sense que jo els fes cap mal, van començar a atacar-me.

Un parell d’anys després, 300 dels meus tasmans, homes, dones i nens anaven perseguint uns cangurs per alimentar-se. No duien llances, solsament maces, però un grup de soldats els va descobrir i els van matar a tots. Les escaramusses sovintejaven per part dels soldats fins que les van acabar convertint en una guerra d’extermini.

L’avaricia dels humans pàl.lids no tenia aturador. Van començar a cremar els meus boscos per deixar créixer només l’herba i els van omplir d’ovelles, marginant d’aquesta manera als animals que aquí vivien des de mil.lenis. Van destruir la base d’alimentació dels tasmans i  aquests, per sobreviure, es van veure en la necessitat de començar a matar ovelles. Ells només volien la seva part, el just per viure, però els colons ho volien tot i més.

Quan l’últim autèntic  tasman  va morir vaig entendre que l’humà pàl.lid lluitava contra mi i tot el meu. Per exemple les balenes, no vaig tenir temps d´acomiadar-me d’elles. També van masacrar foques i lleons marins.

El 1881 van trobar or en la vall del riu King. Van foradar les meves entranyes  removent tones de terra. Després també es van posar a buscar coure, plom i zenc, i van aixecar una ciutat en la vall del riu Queen que van anomenar Queenstow.

Els llenyataires em van tallar milions d’arbres per alimentar els forns metalúrgics i llavors els fums sulfurosos i el sofre es van estendre per tota la regió matant la vegetació dels turons i contaminant el terra, i a la fi, la meva pell va morir. Va arribar una primavera en que res va brotar. Va ser el 1900, en un temps de tan sols vint anys.

Entre les muntanyes, jo tenia un llac alpí preciós, amb boniques platges de sorra, però el 1955 les excavadores van començar a remoure la terra propera i a traçar camins. Es va construir una pressa artificial i, després de 50 milions d’anys d’evolució, el meu llac va desaparèixer per convertir-se en un pantà, i aixì és com es van extinguir 17 espècies úniques de vida aquática.

La primera gran amenaça ha estat provocada per la rapacitat de les companyies de la fusta i del paper, que han causat la pèrdua d’una sisena part dels meus boscos. L’altre gran amenaça és el foc . El traçat de carreteres que duen fins els meus racons més profunds faciliten que arribi el foc al bosc i, quan un bosc humit es crema, els eucaliptus acaben envain el terreny.

Els membres d’un actiu moviment ecologista que havia dirigit la batalla en contra de les preses, es van convertir en els guardians dels meus boscos. Gràcies a ells es va mobilitzar l’opinió pública australiana i es va aconseguir una moratòria en la destrucció de noves zones dels meus boscos verges però, en mols altres racons de la meva pell, la destrucció encara segueix.

No pretenc que res canvii. L’evolució és necessària, però s’ha de donar temps perquè les transformacions s’adaptin i deixar que els cicles naturals segueixin el seu curs.

Pilar Zabala

 Aquest text és un extracte inspirat en el magnífic relat que fa anys va fer en Jaume Bartroli, per la revistra Integral.