L’arenós camí, serpentejava per damunt de la sorra rogenca. Entre nosaltres i l’horitzó una gran planúria, al fons unes muntanyes per on el sol cada dia ens deia adéu. Davant nostre veiem una gran extensió dels cargolins de sorra vermella que s’aixequen amb el suau oratge del vent.

Quin espai més magnífic. Tot era bellesa i pau. T’agafaven ganes de banyar-te en aquelles petites onades de sorra, però no ho férem, valorant, potser massa, l’exquisit silenci; per molt que escoltessis no senties res, potser una mica la remor del vent tot aixecant la sorra. No et senties sol perquè estaves immers en la immensitat del paisatge . El sol poc a poc, endormiscava els sentits, els ulls se t’aclucaven iu et deixaves portar per aquella natura espaterrant. Llavors, a quasi tocar l’horitzó, van aparèixer una rècua de camells , molt carregats, que dibuixaren un petit caminat que al poc temps tornava a quedar engolit per les dunes. . Els dirigia un beduí i la seva família, dona, fills, avis…Ens preguntarem cap a on anaven, però potser no anaven enlloc, solament canviaven la posició del seu campament, perquè estaven tan immersos en la natura que no tenien noció de desplaçament.

Vaig tornar a aquesta meravellosa natura al cap d’uns anys. La rogenca planúria estava plena d’amples i asfaltats camins per on corrien sorolloses vehicles: furgonetes i jeeps,motos, que tot plens de turistes, feien rugir els seus motors i clàxons. Dels beduïns, ni rastre. Suposo que avui en dia també es deuen desplaçar de forma motoritzada. Ningú passava, com abans, de puntetes per aquella natura, per no destrossar-la i ser part d’ella. Encara queden dunes de rogenca sorra i muntanyes a l’horitzó, però ara a les seves ombres s afegeixen les dels globus que també passegen turistes. El primer cop d’ anar-hi, vaig plorar per l’emoció que em va produir la pau i la vida d’aquell indret, l’última el meu plor va ser de pena i impotència.

Montse Sales