Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.

Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.

Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar  juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.

Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual.

Per aquells dies jo ja tenia un fill, i n’esperava un altre, que a la fi va resultar ser una nena amb unes característiques molt semblants a les que he descrit abans. En arribar a aquest punt vaig deixar la feina per poder dedicar més temps als meus fills.

Amb el pas dels anys, els rossos cabells de la meva filla han anat derivant fins a tenir el color de les avellanes, però els  seus ulls segueixen sent  avui tan blaus com el dia que va néixer.

El fet és que, tenint ella 12 ó 13 anys es disposava a marxar uns dies de “colònies d’estiu” organitzades per l’escola, (on jo mateixa feia anys que hi treballava), i la vaig acompanyar al lloc de sortida.  Amb l’arribada de l’autocar, tots ens afanyávem a donar un munt de recomanacions als fills, abans no marxessin, i va ser emmig d’aquell enrenou de pares, criatures, monitors, bosses i motxilles que vaig poguer distingir a la Alícia al costat d’una noieta que jo  havia vist sovint parlant amb la meva filla.

Feia anys que havia perdut la pista a la Dolça i a la Alícia, i aquest nou reencontre va supossar una gran alegria i molta emoció. També el descobrir  que la seva neboda, (la encantadora criatura d’aquella famosa fotografia), i la meva filla feia temps que eren amigues, igual com abans ho havíem estat nosaltres, va ser una sorpresa molt agradable.

El temps va seguir passant i, a tocar de l’edifici on jo vivia es va obrir un nou establiment dedicat a la venda de productes naturals. Un dels dies, mentre jo hi era comprant, va sortir de la rebotiga una jove dependenta que a mi, la seva fesomia, em va semblar familiar. No em vaig equivocar, tornava a ser aquella amiga de la meva filla, convertida ara en una bonica i agradable joveneta i el millor del cas és que, la seva mare, la propietària d’aquella botiga, era la germana gran de la Alícia i la Dolça.

D’un fets semblats hi ha qui diu que és cosa de l’atzar, i d’altres que es  tracta de la força del destí. Me n’adono que tot plegat ès força sorprenent, però tot i així  jo no sé què pensar.

Pilar Zabala