Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.
Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.
Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.
Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual.
Per aquells dies jo ja tenia un fill, i n’esperava un altre, que a la fi va resultar ser una nena amb unes característiques molt semblants a les que he descrit abans. En arribar a aquest punt vaig deixar la feina per poder dedicar més temps als meus fills.
Amb el pas dels anys, els rossos cabells de la meva filla han anat derivant fins a tenir el color de les avellanes, però els seus ulls segueixen sent avui tan blaus com el dia que va néixer.
El fet és que, tenint ella 12 ó 13 anys es disposava a marxar uns dies de “colònies d’estiu” organitzades per l’escola, (on jo mateixa feia anys que hi treballava), i la vaig acompanyar al lloc de sortida. Amb l’arribada de l’autocar, tots ens afanyávem a donar un munt de recomanacions als fills, abans no marxessin, i va ser emmig d’aquell enrenou de pares, criatures, monitors, bosses i motxilles que vaig poguer distingir a la Alícia al costat d’una noieta que jo havia vist sovint parlant amb la meva filla.
Feia anys que havia perdut la pista a la Dolça i a la Alícia, i aquest nou reencontre va supossar una gran alegria i molta emoció. També el descobrir que la seva neboda, (la encantadora criatura d’aquella famosa fotografia), i la meva filla feia temps que eren amigues, igual com abans ho havíem estat nosaltres, va ser una sorpresa molt agradable.
El temps va seguir passant i, a tocar de l’edifici on jo vivia es va obrir un nou establiment dedicat a la venda de productes naturals. Un dels dies, mentre jo hi era comprant, va sortir de la rebotiga una jove dependenta que a mi, la seva fesomia, em va semblar familiar. No em vaig equivocar, tornava a ser aquella amiga de la meva filla, convertida ara en una bonica i agradable joveneta i el millor del cas és que, la seva mare, la propietària d’aquella botiga, era la germana gran de la Alícia i la Dolça.
D’un fets semblats hi ha qui diu que és cosa de l’atzar, i d’altres que es tracta de la força del destí. Me n’adono que tot plegat ès força sorprenent, però tot i així jo no sé què pensar.
Pilar Zabala
És molt agradable retrobar gent del passat amb qui has compartit part de la teva joventut.
Si Montse, és normal que els camins es creuin entre ells però, quan desprès d’anys passa el mateix amb persones que hem apreciat, a més de sorprenent és agradable i motiu d’e gran alegria
Una abraçada