set 30

L'escriptora gironin1892

Els meus ulls es varen obrir  a la tardor del 1892, un mes d’octubre gris i ventós. Als vuit anys decideixo anar a veure el mar, a peu i sense dir-ho a ningú. El problema es que el mar estava a quaranta quilometres de casa i no vaig pogué arribar a la platja. De tornada, ja de nit, els pares em van castigar sense sopar i enviant-me al llit. Però això no em va desanimar ni va disminuir el meu afany de viure aventures i conèixer llocs nous i anar a la meva. Quant vaig acabar l’escola volia ser escriptora, però el pare que sabia molt be el que era escriure i ballar-la magra, va dir que no volia que le seva “sargantaneta” es dediques a aquest ofici i vaig encaminar les meves passes cap a la música.

1923

Estudio a Barcelona fins a convertir-me en una bona violoncel·lista. El meu primer sou el guanyo tocant en un cafè de la Rambla. Vaig començar a guanyar-me la vida tocant de matinada en un tercet de senyoretes als locals nocturns barcelonins. El 1923 vaig anar a estudiar a Ginebra on vaig crear la primera jazz band formada íntegrament per dones i actuàvem en hotels dels Alps.

1925

En una actuació per la radio conec a Denis Choffat, un enginyer suís. Sempre m’he considerat una dona forta e independent, però en els anys vint no era fàcil ser una dona sola. Tenia els trenta-tres anys quant el 30 de maig de 1925 ens varem casar.

1926

Després d’haver llegit “Le Mariage de Loti” de Pierre Loti, decideixo que teníem que instal·lar-nos a la colònia francesa de Tahití, on varem viure durant tres anys. Per fi vaig pogué conèixer nous mons i cultures exòtiques de primera mà. De fet vaig veure com es complia no un, sinó dos somnis: viatjar i conèixer nous mons i convertir-me en escriptora.

1930

Publico  el meu primer llibre: “Paraisos oceanicos”. Va causar una forta impressió que per primera vegada, una dona escrigui sobre països exòtics i donant a conèixer la mítica vida de la dona polinèsia. Amb aquest llibre es va inaugurar el gènere de llibres de viatges en català. Ens varem instal·lar a Catalunya i continuo escrivint novel·les (“Peikea, princesa caníbal i altres contes oceanics” 1934 i “L’illa perduda”, 1935) fent conferencies i col·laborant en publicacions de l’època.

Lyceum Club 21931

Vaig assolir al igual que moltes altres companyes de generació literària, diverses iniciatives específicament femenines. Varem crear i compartir espais d’acció sociocultural pensats per a les dones amb altres creadores i intel·lectuals. El mes de juliol de 1931 es va inaugurar en un pis de la Via Laietana de Barcelona, el Lyceum Club, on vam publicar en diferents mitjans el “Manifest a les dones”, com a text fundacional d’aquesta entitat. La creació del Lyceum Club responia a la necessitat de moltes dones intel·lectuals, escriptores i artistes, de construir espais culturals, educatius i polítics on compartir, visibilitzar i discutir inquietuds i experiències especifiques. Varem programar cicles de conferencies sobre educació, feminisme i vot femení, salut, legislació, etc i cursos de literatura, gramàtica catalana, divulgació musical i decoració, entre d’altres.

1933

Em vaig presentar com a candidata d’ERC a les eleccions del Congrés de la República, però no vaig sortir escollida .

1935

Viatjo al Marroc com a reportera de La Publicitat. Aquest cop viatjo sola. Vull estudiar l’anima de la dona musulmana i descobrir el concepte que en té l’home musulmà. Vaig visitar harems, bordells i presons.

1936

Fruit d’aquest viatge publico: “El Marroc sensual i fanàtic”, una nova entrega de reportatges. No va canviar la meva línia, l’únic que havia canviat era un espai exòtic per un altre, però ara estava fent un treball per encàrrec d’un diari. S’havia complert un altre dels meus somnis: ser escriptora. Esclata la guerra i torno a Barcelona on seré redactora en cap de “Companya” una revista femenina del PSUC. Es l’any que em separo del meu marit, “Monsieur Choffar” que s’ha passat al bandó franquista. Mentre jo lluito per la Republicà, fent de casa meva un refugi de perseguits, ell s’ha declarat el meu enemic polític, enllaç de franquistes i defensor dels conservadors.

1937

Publico “Edelweiss”

1938

Tinc que exiliar-me. Marxo a Suïssa on col·laboro en diferents publicacions de Ginebra i Lausana. Faig traduccions. No tinc casa ni diners i visc de la caritat dels meus amics exiliats com jo, però em santó molt avergonyida i prefereixo la soletat de la meva petita habitació. No tinc gaires recursos i em veig amb la necessitat de cantar en una orquestra de tangos i boleros per poder menjar. Durant un temps vaig estar a Prada per pogué visitar a la mare que viu a Andorra. Aquí he mantingut contacte amb Pau Casals i Pompeu Fabrà

1949

He tornat a Catalunya. M’han donat permís per tornar a casa. Però ja no la reconec. La Catalunya dels nostres temps és morta: les muntanyes, la mar les planes i les valls són les mateixes, però els homes són diferents, tan diferents que no els coneixo. L’experiència de La II Guerra Mundial la deixò reflectida en els llibres: “Camins de somni. 1955”, “Tres presoners, 1957” i “Entre dos silencis, 1958”.

1960

La nimfa d’argila”

1965

Ovidi i sis narracions més”

1967

Vent de grop”

1970

Es porta al cinema la meva novel·la “Vent de grop” amb el títol “La larga agonia de los peces fuera del agua”, interpretada per Joan Manel Serrat i Emma Cohen.

1973

M’he decidit a escriure les meves memòries. En aquest primer volum: Memories fins al 1935 ,evoco la meva infantesa a Girona, la meva adolescència a Barcelona i la primera joventut a Ginebra on vaig conèixer a Monsieur Choffat. També ha fet un recull dels meus viatges a la Polinèsia i al Marroc.

1975

Es publica el segon volum: “Memories del 1935 fins el retorn a Catalunya”però jo ja no estic en aquest mon per gaudir-ho. En aquest volum explico la meva vida des de que torno del meu viatge al Marroc, l’experiència de la Guerra Civil i l’exili a França i a Suïssa, fins que puc tornar a Catalunya a l’any 1942. Els últims anys he viscut reclosa en l’escriptura i recolzada per els meus amics, sobretot, el Ventura Gassol, que sempre ha estat al meu costat.

Rosa Carrillo

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

6 Comentaris a “Diari personal d’Aurora Bertrana”

  1. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    Rosa, al terminar de leer tu trabajo sobre Aurora, no he podido dejar de pesar la suerte que tuvo esa mujer. Aparentemente hizo en su vida todo lo que le dio la gana. Con una formación exquisita, viajo, intentó triunfar en política y sobre todo se pudo dedicar a escribir y logró publicar ¡Que lujo! Me encanta la fotografía, esa mirada tan viva delata la pasión con la que vivió.

  2. Rosa escrigué:

    Es cierto que Aurora Bertrana rompio muchos cliches en su epoca, però tambien es cierto que no tuvo una vida facil ni regalada, ya que durante su exilio en Francia y Suiza, tuvo que contar con la ayuda de sus amistades para poder comer y sobrevivir. Este trabajo me ha hecho conocer mucho mas la personalidad de esta mujer, pero tambien el trabajo expuesto anteriormente del resto de Blogueras es muy enriquecedor para conocer de una forma mas profunda a estas mujeres que fueron ariendo puertas para las que llegamos mas tarde.
    Gracias por tu comentario. Por aquello de las estadisticas.

  3. Magui escrigué:

    Me imagino cuantos momentos de soledad y angustia tuvieron que pasar esta y tantas otras mujeres luchadoras y valientes que nos han ido abriendo paso, el mejor homenaje que les podemos hacer es conocer y publicar su historia y logros.
    Gracias Rosa por tu trabajo y buen hacer

    • Rosa escrigué:

      Gracias a tí Maguí. Estoy deseando leer tu aportación a este trabajo sobre la M. Merce Marçal, otro de los grandes descubrimientos en este trabajo.

  4. Àngels escrigué:

    Rosa !qué capacidad tan enorme tienes! Te admiro.

  5. pilar Zabala escrigué:

    Valentia, decisió, convenciment i perseverancia, son les cualitats que endevino en Aurora Bertrana a través de la trajectoria dels seus nomès 50 anys de vida i que tú, Rosa, ens has donat a conèixer d’una manera tan clara i original. Moltes gràcies per la bona feina que has fet.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress