Escondite, una palabra que arrastramos toda nuestra vida, en la infancia, en la juventud y … en la vejez ¿porque no?

De niños la palabra escondite era un juego, nos divertíamos y en el que podían acceder todas las edades, buscábamos los lugares más recónditos para no ser encontrados fácilmente.

En la juventud no escondemos nuestro cuerpo para que nos busquen y al final ser encontrados, escondemos nuestros deseos, pensamientos, proyectos, fracasos… en esta fase quizá en algún momento salgan de nuestro escondite por querer librarnos de ellos.

I.. en la vejez, ¿no podemos tener nuestro propio escondite? ¿Qué podemos esconder? ¿Qué cometimos un asesinato?  ¿Qué fuimos infieles? ¿Qué nos equivocamos en nuestra elección de vivir la vida?  En esta etapa lo que guardemos en nuestro propio escondite jamás será liberado, está tan unido a nuestro cuerpo que donde vaya el, el irá con él.

Clara B.B.

Agost 2023

Són dos quarts de vuit i com cada matí surto al balcó per veure quin temps fa. És curiós, però aquest any no estic passant gens ni mica de calor. Aquella calor humida i enganxosa típicament barcelonina. Un vent suau i fresc remena el voraviu de la meva camisola de dormir. Recolzada sobre la barana, miro carrer amunt i carrer avall.

Una senyora passeja amb el seu gos, que delicadament diposita una petita bola d’excrement d’amunt la vorera. Ella la recull –quin fàstic- i d’una petita ampolla que porta a la ma llença un xorro d’aigua on abans hi havia el cagarro fastigós. Sort, que aquesta és de les “civilitzades” i no deixa la mostra de la merda del seu gos damunt la vorera, perquè tothom que passi la pugui contemplar o millor encara, trepitjar i endur-se un bon record enganxat a la sola de la sabata fins a casa seva.

Sento veus, però els arbres no em deixen veure a les persones que les emeten. Al cap d’una estona distingeixo unes cames dins d’uns camals de pantaló verd fluorescent. Són l’equip de neteja de l’Ajuntament. Van fent la seva feina amb calma, tranquil·lament, com si estiguessin passejant mentre amb l’escombra van recollint les fulles dels plataners. Sento cada cop més a prop les veus. Primer arriba un home espitjant un carretó, amb un cabàs i una escombra i darrere venen dues dones amb escombra, però sense cabàs. LLegiu-ne més »

¿Por qué según qué pieza de música nos emociona y nos hace saltar las lagrimas?  No lloras de tristeza. Lloras porque te sientes plena, reconfortada, algo ha tocado tu alma. Incluso canciones de las cuales no conoces el idioma o una pieza instrumental, pueden llegar a emocionarte. Sin saber que es aquello que están expresando en el lenguaje verbal, existe otro lenguaje que no necesita traductor. Me ocurre con Imagine de Jonh Lennon o me ocurre escuchando a Sarah Brightman y Andrea Bocelli, interpretando Time to say goodbya. Cuando escuche por primera vez  a Susan Boyle cantar Dreamed a Dream (Soñe un sueño) de Los Miserables, llore a lagrima viva sin poder parar.

Para mí la música es como un libro, que según mi estado de ánimo preciso de uno o de otro. LLegiu-ne més »

En mi pueblo, como en otros muchos pueblos de nuestra geografía, es muy común, designar a cada familia del lugar por un mote o apodo, que acostumbra a estar asociado a alguna característica personal o hecho acontecido dentro de la familia. En mi familia se nos conoce como Los Pernales. Al parecer un tatarabuelo o bisabuelo era muy alto, tenía unas piernas muy largas y de ahí el mote.

Luego están los del Trueno, porque parece ser que desde muy antiguo eran los encargados de comprar la pólvora y confeccionar los cohetes que se lanzaban cuando eran las fiestas del pueblo. El Cachirulo al parecer era un pastor de ovejas, que llevaba siempre encima una pequeña porra para atizar a las ovejas si se desmadraban o también cuando las iba a sacrificar. Decía que dejándolas atontadas con el golpe, sufrían menos cuando las tenía que degollar para vender su carne. LLegiu-ne més »

Ïtaca sempre ha estat per a mi un `poema molt entenedor sobre la vida.
Penso que el viatge cap a Ítaca és el camí que fem per la vida amb la fita d’arribar – hi i que quan ho fem , ens trobem amb Ítaca, la mort, perquè ja hi hem arribat i em complert les nostres metes.
Les meves creences passen per pensar que habitem en aquests moments en un pla o dimensió i que a la nostra mort anirem cap un altre. Això em dona a entendre que el nostre naixement és l’origen de la nostra vida terrenal i la mort el pas cap a una altra dimensió, entenc, doncs que la vida és un viatge amb una finalitat: La mort.
El poema està inspirat en l’Odissea d’Homer, on Odisseu, rei de Ítaca, a l’acabar la guerra de Troia, inicia un llarg viatge fins a retornar a la seva pàtria.
Durant el seu viatge passa moltes aventures i desventures per anar adquirint saviesa i per despullar-se de tots aquells defectes que no li permeten avançar i tornar a Ítaca. Aquest camí, no és un solament un retorn físic a la llar, sinó que per a mi és un viatge cap a si mateix, cap a la seva llar interior, per això va adquirint capacitat per resoldre totes les peripècies que li passen, i això és el que ens demana el poeta.
Kavafis ens diu que a més d’enriquir-nos en saviesa, , hem de perseguir la nostra meta però fruint del camí i que els únics perills o monstres que trobarem són els que portem dins nostre. Per això cal el nostre treball interior.
Em sembla que el poema Ítaca es ambivalent, ja que és un camí per la vida per arribar a la mort. Així , considero que Ítaca representa les dues coses: la vida, perquè sense tenir la meta d’arribar-hi, no viuríem tantes experiències ni aprendríem tantes coses i al mateix temps la mort perquè d’alguna manera retornem al nostre origen qui sap si per seguir nous camins…

Montserrat Sales