oct 09

El preu de la cobdicia

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 

images arbol muertoEstava cansat, però tenia  clar que no es podia entretenir  més. No li agradava gens conduir de nit. La tarda ja començava a declinar i volia arribar a l’hotel  abans no es fonguessin els ultims vestigis de claror. És per això que, al pas d’un encreuament de camins, va seguir les indicacions que assenyalaven una oportuna drecera.  L’endemà assistiria a  una important reunió on, amb grans paraules i foscos subterfugis, confiava aconseguir la firma d’un contracte que aportaria més diners a la seva creixent fortuna.

Passat un temps es va adonar que cap altre cotxe s’havia creuat amb ell i això el va intranquil·litzar. Avançava amb precaució, els ulls atents als revolts de la carretera i al profund abisme que s’obria pel costat dret. Certament la verdor i frondosidat del paisatge l’havien captivat en un començament, però ara la seva valoració davant la nova realitat que contemplava era una altra. La zona que travessava era gairebé desèrtica, només creixien matolls resecs i tota mena de plantes punxadisses. De tant en tant algun arbre solitari, més mort que viu, allargava les seves escanyolides branques al buit, tot buscant remei a l´agonia que el corsecava. En les altures, un parell d’aus carronyaires volaven en cercle a la recerca d’alguna menja putrefacta per als polls del seu niu. En l’horitzó grans i fosques nuvolades començaven a enterbolir el cel.

Tot just es trobava dalt el port de Mal Averany quan, sorprès per l’esclafit d’un tro poderós, en Marcel va estar a punt de sortir de la carretera. Segons després la  fogonada  d’un llamp va encegar-li els ulls un instant, el suficient per no adonar-se del senyal que recomanava conduir amb precaució pel perill de despreniments. Preocupat per  la  magnitut de la tempesta que el perseguia, en Marcel va prémer una mica més el pedal de l’accelerador i es va aferrar amb força al volant. Una paret de pedres esquarterades li feia costat en el moment que, al seu pas, una roca de considerable mida es desprenia de la seva mil·lenaria posició, precipitant-se  avall i enduent-se pel davant tot allò que entorpia el seu camí.

Tot va ocórrer en questió de segons. L’estrèpit del terrabastall va alertar  en Marcel que instintivament va frenar just a temps. El pedregot, que va passar com una exhalació pel seu davant, va aturar la seva carrera al bell mig de la carretera i ara jeia envoltat d’una gran polseguera i acompanyat d’un munt de terra, pedres i troncs escapçats. Es pot ben dir que en Marcel es va salvar de prendre mal gràcies als seus bons reflexos.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 23

 

dracLa mare entra a l’habitació on dormien els seus fills i tot obrint els finestrals exclama:

–Amunt nois que avui és Sant Jordi! És festa grossa i hem de sortir a celebrar-la. A més per esmorzar  menjarem xocolata desfeta amb melindros, què us sembla?

–Mare, que bé!  -cridaren la Raquel i el Biel  tot llevant-se corrents del llit.

En  arribar al menjador, trobaren el seu pare llegint  el diari.

–Bon dia nois, els digué. vaig a preparar-vos  la xocolata perquè la mare també pugui llegir el diari. Em sortirà bé?

–Segur que sí, pare, segur que estarà molt bona. I després ens explicareu la història  de Sant Jordi? -va exclamar  la Raquel.

–Altra vegada? – digué en Biel-  En primer lloc no és història, es una llegenda que ja està molt passada de moda. No cal insistir-hi tant.

–T’equivoques fill, -digué la mare- les llegendes sempre neixen basades  en algun fet real, però a més aquesta està molt vigent.

–Alça, mare! No siguis exagerada, ara no hi ha dracs ni princeses per rescatar ni cavallers com Sant Jordi. Tot  això són històries medievals i res més.

–Com t’he  dit, Biel, les llegendes i mites moltes vegades estan basades en fets reals de les que nosaltres en fem metàfores.

–A més, qui t’ha dit que és una història del passat?

..Què vols dir, mare? Demana la Raquel, on veus avui un drac?

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 22

Un altre Sant Jordi

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció 1 Comentari »

sant jordi i la rosa_Paula Pons Bolibar,Hi havia una vegada…

Aquest cop li donarem una volta a la història com quan donem la volta a un mitjó i la mirarem amb un altre prisma.

Al regne de Capadòcia hi havia un drac que tenia atemorida a tota la població. Per satisfer la seva fam, els camperols li donaven cada dia dos xais, per tal de que deixes d’atacar les ciutats i les vil·les del regne. Però quan els animals van començar a disminuir, van decidir enviar cada dia una persona -escollida per sorteig- i un xai. La família que patia la pèrdua d’un membre, devorada per el drac, rebia  per compensar,  un munt de monedes.

Però un dia el poble es va cansar de que sempre eren els camperols els que tenien que patir la pèrdua d’un membre de les seves famílies i en canvi no s’enviava mai a algun membre de la família del rei, per calmar la fam del drac. A partir d’aquell dia la família del rei també va entrar a formar part del sorteig.

Al cap del temps en el sorteig li va tocar a la filla del rei anar a la cova del drac amb un xai per tal de tenir a la bestia ben tipa i tranquil·la . En arribar al cau del drac, la princesa es va trobar amb un cavaller anomenat George, que es va oferir a lluitar per salvar-la d’aquella mort tan horripilant.

Malauradament el cavaller no se’n va sortir i el drac se’l va cruspir tot sencer, sense deixar ni una engruna de la seva armadura- Això va provocar que tingues un tall de digestió i en poques hores la va petar.

El rei i els camperols agraïts al sacrifici que havia realitzat el cavaller van organitzar un concurs de roses i un aplec de trobadors per cantar i lloar la seva gesta. Vet aquí l’origen de la diada del cavaller George.

 

Rosa C.L.

 

 

Etiquetes:
abr 21

Temps de dracs

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 1 Comentari »

 

índice drac 1Va haver-hi un temps que, en arribar la primavera, es podien veure molts dracs sobrevolant el nostre país. Provenien de terres llunyanes i cada any es des-plaçaven al llarg de molts quilòmetres tot buscant un lloc més atemperat.

És per això que travesaven pobles i muntanyes emmig d’una gran cridòria i també d’algunes baralles, per mirar d’aconseguir els millors llocs on poder covar els  ous que no trigarien a posar les femelles.

Els espais que oferien les coves eren sens dubte els més apreciats, però era molt clar que no n´hi havia prou per a tots, així que la gran majoria es van espavilar  a ocupar els cims més atapeïts i els barrancs més costeruts i profunds que van trobar.

Però… sempre hi ha un però. Resulta que, entre tots els dracs nouvinguts n´hi havia un, el més jove de tots, que va arribar l’últim a les nostres terres i en va tenir prou amb un cop d’ull per adonar-se que els llocs més convenients ja eren ocupats.

Aquest drac es resistia a haver de buscar un lloc lluny d’on eren els seus companys, volia poder volar amb ells i compartir jocs i menjar, com sempre havien fet. Així és que, després de recórrer el terreny diverses vegades, va decidir que dalt la torrassa del castell  hi havia suficient lloc per a ell.

No s’ho va pensar més. Estava ben decidit i, amb aquesta convicció, va començar a portar grans feixos d’herba cap a la torre per fer-se un bon coixí on poder descansar. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 16

Jo l’he vist

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 6 Comentaris »

 Mis imagenesEl relat que seguidament us donarè a conèixer és del tot cert. Ja sé que el que explico us pot semblar irreal. Potser direu que sóc massa imaginativa i que tota aquesta història es pura fantasia, però m’heu de creure. Jo he vist una ciutat que és invisible.

Us puc assegurar que es tracta de la més bonica ciutat que mai hàgiu vist. Ara bé, aquesta ciutat no és gens fàcil de descobrir. Està situada damunt del punt més alt d’un dels cims de la nostra terra. Aquesta ciutat resta immòbil surant totalment protegida per l’abraçada d’espesses boires perpètues.

Perquè us feu una idea aproximada de quines són les característiques d’aquesta singular ciutat anomenada Boirina intentaré descriure-vos-la de la millor manera que sé, perquè vull compartir amb vosaltres l’emoció i el goig que sento d’haver-la trobat.

Els habitants de Boirina tenen la pell del color del coure. Duen llargs cabells negres curosament trenats i rinxolats. Els seus ulls ametllats són d’un intens color verd maragda i la seva mirada és plàcida i serena. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 23

 Dragon EsmeraldaEn un país molt llunyà, al mig d’un frondós bosc, hi havia una cova o hi vivia tranquil·lament un gegantesc drac. El seu aspecte era magnífic: Tenia una alçada de tres pisos i la seva pell era verdosa amb diferents tonalitats, la seva enorme boca ensenyava una esgarrifosa filera de dents molt punxegudes que per mantenir-les en bon estat, el feia rossegar troncs tot el dia. Es dedicava a conrear les verdures d’un petit hortet i cuidava d’unes poques gallines que li proporcionaven ous, única proteïna de la que s’alimentava.

A dalt d’un turó, per sobre d’un poblet, hi havia un palau habitat pel rei i la seva filla Emersenda.

El rei com que no teia mai res a fer perquè vivia a costa del treball i dels impostos que pagaven els vilatans , coneixent l’existència del drac, com que li agradava molt anar de cacera, va decidir convocar a tots els homes fornits del poble per anar a caçar-lo. Com excusa va dir als vilatans que el drac es volia cruspir a la princesa Emersenda.

La princesa era una noia molt com cal: llesta, feminista i sempre avorrida perquè el seu pare mai li deixava fer res interessant i així que va escoltar la notícia, va decidir que havia de desfer tota aquella ximpleria. Intentà convèncer al seu pare, però aquest, estava massa avorrit per cancel·lar la cacera, així que l’Emersenda va decidir aturar-ho ella mateixa. Va anar cap el bosc per parlar amb el drac i se’l va trobar collint patates. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mar 28

Una molt bona proposta

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

images5Hi havia una vegada un home anomenat Rubén que era molt i mol patidor. Qualsevol  entrebanc que li sorgia a la feina, per petit que fos, ell el vivia com un gran problema personal i li donava voltes i més voltes, pel dret i per l’inrevés, fins que es descontrolava del tot i acabava abroncant amb desmesura a qualsevol company que li sortís al pas. Emmig d’aquests episodis, cada cop més sovintejats i estressants, acabaven per saltar imperioses totes les alarmes del seu cos; la sang li bullia al seu pas pel cervell i els batecs del cor es disparaven descontrolats, talment com un cavall desbocat.

Amb el pas del temps, el  grau d’angoixa  d’en Rubén s’anava enfilant i enquistant cada cop més i, naturalment, el seu cor va començar a mostrar signes de cansament. Aquest preocupant contratemps va afegir més llenya a la foguera de patiments d’en Rubén que, conscient del que això li podia comportar, va decidir sortir a buscar el que ell creia que el salvaria de la possible crema.

Sabia perfectament que els dijous hi havia mercat al poble i que, juntament amb els firaires habituals, acudia tot un ventall de gent remeiera que oferia un munt de productes inversemblants.  Sense dubtar-ho gens va dirigir les seves passes cap a la taula on una dona, vestida de manera molt extravagant, exhibia un cartell molt acolorit que mostrava una filera de cors més o menys semblants. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress