Ja ha arribat. El tenim aquí i com cada any quan s’acosten aquest dies, retornen amb força aquelles imatges que durant molts mesos s’havien quedat arraconades.

Els records de com preparàvem a casa el pessebre. El cel es feia amb aquell paper blau fort que fèiem servir per resguardar el llibres- cosa que ens obligaven a l’escola- ara era el tros que tapava la paret del menjador de casa. D’entre els estels tots grocs,  n´havia un amb cua que cridava l’atenció. Després venien les muntanyes que eren trossos d’escorça d’arbres que posats de manera coherent feien tanmateix la sensació del que volien semblar. No podia faltar un pont que passava pel damunt d’aquell paper “de plata” que volia semblar un riu. Moltes figuretes escampades per aquella improvisada estampa bucòlica. Pastorets amb xais camí de la cova, d’altres menjant sota un arbre, on un àngel anunciava la bona nova del naixement. Cases de suro simulant un petit poble, i finalment el pessebre, on destacaven els principals protagonistes del moment que es representava. No hi mancava ningú, una mula i un bou volien donar escalfor al acabat de nàixer i els posàvem tapant una mica l’entrada volent  frenar el vent,  i un àngel posat miraculosament, gracies a les agulles llargues clavades a la cova, el fèiem semblar que es mantingués surant al espai.

LLegiu-ne més »

S’acosta el mes de desembre i ja començo a sentir un neguit dintre meu. Cada any passa el mateix. Mentre passen els mesos, la feina i les obligacions, que a vegades són feixugues,  però que no et deixen molt espai a pensar, tot i que el nostre entorn està ple de notícies de tota mena, moltes de elles molt emprenyadores, altres també neguitejants com les relacionades amb la violència a les dones, llavors penso que caldria que d’un cop per sempre, tots els homes se n’adonessin que home i dona són iguals. Per això m’empipa que el més de desembre comenci amb la festa de l ’Immaculada Concepció.

No es tracta de ser creient o no. Es tracta d’adonar-se que a la pobre Maria, mare de Jesús, li han negat el dret a sentir plaer durant la concepció del seu fill. I no solament passa això en la nostra cultura marcada pel sentiment de culpa que des de el meu punt de vista, posa de manifest el sentiment d’inseguretat vers la dona, la manca de coneixença que l’home té de l’altre sexe, sinó que aquest fet es dona en totes les cultures, només cal veure les que mutilen el sexe de les dones perquè no puguin sentir plaer.

Només li veig una solució. Caldria igualar els drets d’homes i dones i sobretot fer que en totes les religions els sacerdots o els equivalents a aquests, no fossin solament homes, sinó que cada un d’ells estes obligat a conviure i a prendre decisions en parella. I si un home o dona vol ser cèlibe, evidentment ha de tenir el dret a ser-ho, però llavors no hauria d’intervenir en la creació de lleis, normes, etc. LLegiu-ne més »

Feia temps que no anàvem al cinema, potser més de dos anys. Un familiar es va oferir a quedar-se amb la mare una tarda perquè poguéssim sortir una estona. Ens feia il·lusió tornar al cinema. Gaudir de la màgia del cinema. La pel·lícula ens era igual, dins d’un ordre.

Vam arribar amb el temps just, però amb les llums encara enceses, varem veure que la sala era pràcticament buida. Tan sols un altre parella ocupava els seients de darrere nostra. Aquesta no va ser l’única sorpresa. L’altre detall que ens va sorprendre va ser la olor que emanava de la vella moqueta i dels seients entapissats. Olor a humit, olor a ranci, olor a vell.

Per un moment em vaig transportar de nou al vell cinema de barri, on entraves a les fosques trepitjant les clofolles del terra mentre aclucaves els ulls enlluernats del exterior, buscant a cegues un seient  buit, si es que l’acomodador estava guiant en aquell precís moment, a altres persones que havien entrat davant teu.

D’això ja fa molts anys. Els vells cinemes del barri, van anar desapareixent paulatinament: el Meridiana, el Martinense, el Ducal, l’Emporium…  per deixar pas a las multi sales de cinema, molt mes petites, però amb uns equips de projecció súper moderns, amb pantalles més petites, però amb uns grans equips de so anomenat sensorround, que feia tremolar la sala i els seients.

LLegiu-ne més »

“La Grieta”, una d’aquestes activitats, es desenvolupa en el barri del Clot, on els veïns del barri del Clot fabriquen mel artificial al llarg de diverses sessions de treball conduïdes per Alfonso Borragán, pare i creador de la idea, en què la comunitat, com si fos un rusc humà, connecta amb la història del barri, que pren el seu nom del Clot de la Mel, un topònim medieval. Part d’aquesta “mel” vessa periòdicament per l’escletxa d’un mur del barri (carrer del Concili de Trento,5), tot rememorant una llegenda de Cantàbria, d’on és originari Borragán. En el projecte hi han col·laborat el Taller Història del Clot-Camp de l’Arpa i l’Espai Antoni Miró Peris de La Farinera del Clot.

En aquest sentit, el diumenge 13 de maig, coincidint en el cap de setmana en què se celebra Sant Ponç, patró dels herbolaris i els apicultors, l’activitat de la Grieta s’ha desenvolupat a la plaça del Mercat del Clot, on la fabricació de mel (que es distribueix a la pastisseria La Palma del carrer del Clot, 72-74) ha anat acompanyada de la interpretació, a càrrec d’Aina Vallès, Josh Climent, Èlia Ribas i Adrián Bernal, del Madrigal de les abelles, la partitura del qual va ser inclosa en l’edició de 1623 del llibre La monarquía femenina, de Charles Butler (1571 – 29 de març de 1647), escriptor, filòleg i sacerdot britànic, un dels pares de l’apicultura moderna i un dels descobridors que els ruscs d’abelles estaven controlats per una abella reina i no un mascle. A continuació s’ha presentat l’auca La balada del Clot de la Mel, creada per l’escriptor Oriol Canosa (Llibreria Pebre Negre) i l’il·lustrador Jordi Sunyer; una mostra de refranys sobre les abelles i la mel, seleccionada pel paremiòleg Víctor Pàmies.

La darrera col·laboració al projecte és la publicació “Quan el Clot rajava mel”, d’Enric H. March, un relat protagonitzat per la Remei, una remeiera que, entre la llegenda i la crònica, ens porta per deu segles de vida clotenca i barcelonina al voltant de la mel i les herbes remeieres, des del barri d’Horta fins a Ciutat Vella passant especialment pel barri del Clot i recuperant, entre molts altres fets, les històries inèdites del Clot de la Mel, el Clotum Melis medieval que dóna nom al barri, i del Jardí Botànic de la Florida, situat prop dels límits entre Barcelona i Sant Martí de Provençals, a la vora del Rec Comtal, entre abelles i sangoneres.

Per saber més clica aquí

Demà dissabte 19 de maig, les abelles del Clot ballaran davant l’escletxa.

T ‘ esperem! a les 12.00 a Concili de Trento / Monturiol

Mañana Sábado 19 de Mayo, las abejas del Clot bailarán a la Grieta.

Acompañarnos! 12.00 en Concili de Trento/Monturiol

El seguent  escrit correspond al article que la terapeuta Audrey Gauduchon va publicar en la revista “Plantas & Bienestar”.

 El petit Lliri de maig o “muguet”,  creix en el sotabosc segons avança la primavera. Es diu que a Grècia, en el mont Parnàs, Apol.lo va teixí amb ell una suau estora per els peus de les seves nou muses. I en l´antiga Roma es feien garlandes de Lliris de maig en honor a Flora, la ninfa de la floració.

Els celtes, per la seva part, celebraven dins el primer dia de maig la gran festivitat de la primavera i, per a ells, aquest  lliri era sobretot un arma contra els esperits malignes i també  l’anunci del retorn de la abundància. Per aquest motiu, el posaven tant en els coneguts “arbres de maig” com en les portes de les cases.

Segons els cristians, el Lliri de maig va néixer al peu de la creu per les llàgrimes vesades per la Verge. Sembla ser també que aquesta planta tintineja a les portes del Paradís a l’entrada dels homes justos.

La popularitat d’aquesta planta ja ve del temps del Renaixement, quan es va convertir de nou, un primer de maig, en un veritable amulet de la sort en la cort del rei gal Carles IX. Aquest rei, encantat amb el regal que va rebre d’un cavaller, va demanar que a l’any següent totes les dames de la seva cort rebessin un ram d’aquelles flors. Així va ser com la tradició ha arribat fins els nostres dies.

LLegiu-ne més »

Grandes palabras como Dios, verdad, mundo, realidad, no son más que pensamientos y esos son los Hilos, exteriorizados como Poemas-Husos, que forman parte de un estado de ánimo, son un haz de fibras y cada una de ellas es un hilo mental. En Hilos, hay un personaje que tropieza con los conceptos, los cuestiona, pero cada vez que lo hace se paraliza y termina siendo el personaje “Cual” (Entrevista el País)

Reflexión personal:

Los versos de Chantal estan formados por palabras en las que parece querer profundizar en un intento recuperar su sentido original, como cuando las pronunció por primera vez el ser humano, repitiendolas despacio, tratando de entender su alcance. Las exprime hasta reducirlas a la idea abstracta, las desmenuza, busca todos los significados y encuentra otros nuevos, invitando a la reflexión filosofica, a com-padecer-la, expresión que repito mentalmente al final de la lectura de cada uno de sus poemas-huso, interpretandola como “padecer con ella”

Porque en sus poemas no hay palabras que consuelen, ni que liberen de la angustia. Son cicatrices abiertas, son vértigo, inquietud, angustia, miedo, sentimientos que nacen del sufrimiento que siente ante el suicidio de su hijo. Sus versos son gritos de aflicción por una perdida irreparable, también por su enfermedad, por eso el huso principal es el dolor… probablemente sin la escritura no hubiera podido sobrevivir a tanta perdida.

Análisis y resumen:

El poemario se divide en dos partes: Hilos y Cual. Hilos a su vez se subdivide en varias partes. La primera se titula Poemas-Husos está constituida por 24 poemas, que se mueven sobre un único huso, como una metáfora sobre el estado de animo. Le siguen otras siete secciones: Calma, Irse, De pie, Irse, El cuarto, Visitas o sueños; La luz, el aire, el pájaro. LLegiu-ne més »