Programa de Festa Major

Em preocupa l’afany, al meu entendre desmesurat, que ha sorgit per part d’algunes escoles, de demonitzar i ocultar als ulls de la canalla molts dels contes, llegendes i llibres infantils que fins ara formaven part del seu món, igual que abans ho havien estat de nosaltres i també dels nostres pares i avis.

De debò cal emprendre una tasca tan exhaustiva, buidant prestatgeries i armaris i llençar a les flames de l’oblit una llarga llista de títols, perquè ara ens hem adonat que són  masclistes com “La llegenda de Sant Jordi” o massa ensucrades, com “La Ventafocs”? O fins i tot les que a més de ser sexistes poden arribar a fer por com “La Blancaneus” ?, per citar  només algunes.

Em pregunto quina serà la següent acció que amagarem als ulls dels nens. Potser pel·lícules  com “Mickey Mouse”,  “La dama y el vagabundo”, “La bella i la bèstia” , “El llibre de la Selva”?   Realment la feina pot ser llarga i esgotadora.

Estic plenament  d’acord  amb la coeducació i amb tot allò que doni impuls a  un treball igualitari, jo mateixa he escrit algun relat on intercanvio  personatges que sempre havien estat mascles per femelles heroïnes. Per a mi es tracta de fer un clic, o sigui, transformar (sense caure en un parany ultra feminista) en lloc d’amagar. LLegiu-ne més »

Las Fallas de Valencia 2019 hace tiempo que han terminado pero yo tengo un ritmo para escribir bastante anárquico, no sé bien el motivo, pero he aprendido, porque me equivoco en muchas ocasiones, a dejar que llegue ese momento en que, relajada, vaya saliendo lo que mi corazón me dicte. Sin embargo he de aclarar que con los miembros de la falla y el calor todavía vivo de mis emociones, me comprometí a enviarles el texto lo antes posible y así lo hice,  pero, ya de nuevo en Barcelona, donde resido, a la hora de pasarlo al blog, sentí que debía expresarlo  con más calma.

 Hace años yo hubiese interpretado mi encuentro con los miembros de la Comisión de Arrancapins, de una agradable casualidad pero todo cambió. Al instante descubrí la afinidad que experimenté al conocerlos, gracias a  que, meses atrás unos amigos me hablaron de la FEDERACIÓN PENSIONISTAS CCOO.PV, y de todas las actividades culturales que se hacían y con ellos, que tan bien me acogieron, asistí a las dos visitas, programadas para el 7 y 16/3/2019. En la primera para ver el trabajo que se hacia entre todos los falleros/as y colaboradores y en la segunda disfrutar de la falla terminada y plantada y del recital de música de un Trío de cuerda femenino, en plena calle, donde interpretaron composiciones preciosas de las que L’Estaca,  me situó en un momento social-político de mi juventud.

Mi reacción ante el sugestivo título que representaría a la falla “DESAPAREGUDES, IGNORADES, INVISIBLES” me impactó tanto que sin dudarlo un segundo pedí permiso a la persona que aquel 7/3/2019, Pep Romero, nos recibía y explicaba el funcionamiento de la Comisión y el tema de la falla, para trasladar por escrito esta vivencia a blogueresdesantmarti.net, donde en ocasiones colaboro.

Hoy día sé que no es casualidad, que todo lo que he sentido es el resultado consciente de abrir mi mente, mi corazón y todo mi ser a lo que la VIDA, en el sentido más pleno de unidad con ella, me ha regalado. LLegiu-ne més »

Ja ha arribat. El tenim aquí i com cada any quan s’acosten aquest dies, retornen amb força aquelles imatges que durant molts mesos s’havien quedat arraconades.

Els records de com preparàvem a casa el pessebre. El cel es feia amb aquell paper blau fort que fèiem servir per resguardar el llibres- cosa que ens obligaven a l’escola- ara era el tros que tapava la paret del menjador de casa. D’entre els estels tots grocs,  n´havia un amb cua que cridava l’atenció. Després venien les muntanyes que eren trossos d’escorça d’arbres que posats de manera coherent feien tanmateix la sensació del que volien semblar. No podia faltar un pont que passava pel damunt d’aquell paper “de plata” que volia semblar un riu. Moltes figuretes escampades per aquella improvisada estampa bucòlica. Pastorets amb xais camí de la cova, d’altres menjant sota un arbre, on un àngel anunciava la bona nova del naixement. Cases de suro simulant un petit poble, i finalment el pessebre, on destacaven els principals protagonistes del moment que es representava. No hi mancava ningú, una mula i un bou volien donar escalfor al acabat de nàixer i els posàvem tapant una mica l’entrada volent  frenar el vent,  i un àngel posat miraculosament, gracies a les agulles llargues clavades a la cova, el fèiem semblar que es mantingués surant al espai.

LLegiu-ne més »

S’acosta el mes de desembre i ja començo a sentir un neguit dintre meu. Cada any passa el mateix. Mentre passen els mesos, la feina i les obligacions, que a vegades són feixugues,  però que no et deixen molt espai a pensar, tot i que el nostre entorn està ple de notícies de tota mena, moltes de elles molt emprenyadores, altres també neguitejants com les relacionades amb la violència a les dones, llavors penso que caldria que d’un cop per sempre, tots els homes se n’adonessin que home i dona són iguals. Per això m’empipa que el més de desembre comenci amb la festa de l ’Immaculada Concepció.

No es tracta de ser creient o no. Es tracta d’adonar-se que a la pobre Maria, mare de Jesús, li han negat el dret a sentir plaer durant la concepció del seu fill. I no solament passa això en la nostra cultura marcada pel sentiment de culpa que des de el meu punt de vista, posa de manifest el sentiment d’inseguretat vers la dona, la manca de coneixença que l’home té de l’altre sexe, sinó que aquest fet es dona en totes les cultures, només cal veure les que mutilen el sexe de les dones perquè no puguin sentir plaer.

Només li veig una solució. Caldria igualar els drets d’homes i dones i sobretot fer que en totes les religions els sacerdots o els equivalents a aquests, no fossin solament homes, sinó que cada un d’ells estes obligat a conviure i a prendre decisions en parella. I si un home o dona vol ser cèlibe, evidentment ha de tenir el dret a ser-ho, però llavors no hauria d’intervenir en la creació de lleis, normes, etc. LLegiu-ne més »

Feia temps que no anàvem al cinema, potser més de dos anys. Un familiar es va oferir a quedar-se amb la mare una tarda perquè poguéssim sortir una estona. Ens feia il·lusió tornar al cinema. Gaudir de la màgia del cinema. La pel·lícula ens era igual, dins d’un ordre.

Vam arribar amb el temps just, però amb les llums encara enceses, varem veure que la sala era pràcticament buida. Tan sols un altre parella ocupava els seients de darrere nostra. Aquesta no va ser l’única sorpresa. L’altre detall que ens va sorprendre va ser la olor que emanava de la vella moqueta i dels seients entapissats. Olor a humit, olor a ranci, olor a vell.

Per un moment em vaig transportar de nou al vell cinema de barri, on entraves a les fosques trepitjant les clofolles del terra mentre aclucaves els ulls enlluernats del exterior, buscant a cegues un seient  buit, si es que l’acomodador estava guiant en aquell precís moment, a altres persones que havien entrat davant teu.

D’això ja fa molts anys. Els vells cinemes del barri, van anar desapareixent paulatinament: el Meridiana, el Martinense, el Ducal, l’Emporium…  per deixar pas a las multi sales de cinema, molt mes petites, però amb uns equips de projecció súper moderns, amb pantalles més petites, però amb uns grans equips de so anomenat sensorround, que feia tremolar la sala i els seients.

LLegiu-ne més »

“La Grieta”, una d’aquestes activitats, es desenvolupa en el barri del Clot, on els veïns del barri del Clot fabriquen mel artificial al llarg de diverses sessions de treball conduïdes per Alfonso Borragán, pare i creador de la idea, en què la comunitat, com si fos un rusc humà, connecta amb la història del barri, que pren el seu nom del Clot de la Mel, un topònim medieval. Part d’aquesta “mel” vessa periòdicament per l’escletxa d’un mur del barri (carrer del Concili de Trento,5), tot rememorant una llegenda de Cantàbria, d’on és originari Borragán. En el projecte hi han col·laborat el Taller Història del Clot-Camp de l’Arpa i l’Espai Antoni Miró Peris de La Farinera del Clot.

En aquest sentit, el diumenge 13 de maig, coincidint en el cap de setmana en què se celebra Sant Ponç, patró dels herbolaris i els apicultors, l’activitat de la Grieta s’ha desenvolupat a la plaça del Mercat del Clot, on la fabricació de mel (que es distribueix a la pastisseria La Palma del carrer del Clot, 72-74) ha anat acompanyada de la interpretació, a càrrec d’Aina Vallès, Josh Climent, Èlia Ribas i Adrián Bernal, del Madrigal de les abelles, la partitura del qual va ser inclosa en l’edició de 1623 del llibre La monarquía femenina, de Charles Butler (1571 – 29 de març de 1647), escriptor, filòleg i sacerdot britànic, un dels pares de l’apicultura moderna i un dels descobridors que els ruscs d’abelles estaven controlats per una abella reina i no un mascle. A continuació s’ha presentat l’auca La balada del Clot de la Mel, creada per l’escriptor Oriol Canosa (Llibreria Pebre Negre) i l’il·lustrador Jordi Sunyer; una mostra de refranys sobre les abelles i la mel, seleccionada pel paremiòleg Víctor Pàmies.

La darrera col·laboració al projecte és la publicació “Quan el Clot rajava mel”, d’Enric H. March, un relat protagonitzat per la Remei, una remeiera que, entre la llegenda i la crònica, ens porta per deu segles de vida clotenca i barcelonina al voltant de la mel i les herbes remeieres, des del barri d’Horta fins a Ciutat Vella passant especialment pel barri del Clot i recuperant, entre molts altres fets, les històries inèdites del Clot de la Mel, el Clotum Melis medieval que dóna nom al barri, i del Jardí Botànic de la Florida, situat prop dels límits entre Barcelona i Sant Martí de Provençals, a la vora del Rec Comtal, entre abelles i sangoneres.

Per saber més clica aquí