Ara que s’acosten aquets dies, em venen a la memòria escenes viscudes anys enrere, y totes deixen un regust molt especial.

Podria començar amb aquella caminada pel carrer Pelai de Barcelona, agafada de la ma de la mare, on anàvem a comprar les sabates, per estrenar-les el dia de Nadal, ja que la mare sempre deia que “per Nadal res no estrena res no val” I com tocava comprar calçat, vet aquí que mentre sentíem la cançoneta monòtona i avorrida de la retransmissió de la Loteria Nacional amb aquell final de PEE SEE TAAS!!  Tot allò formava part d’aquells anys tan llunyans, que no tenien gaire cosa, però on no mancava ni la il·lusió, ni aquella fe que ens  havien inculcat, sobre tot a l’escola.

Allí també teníem un pessebre, que normalment el feien les alumnes del últims cursos. El de casa era més senzill, però no hi faltava res. El “paper de plata” servia per simular el riu, y la gran estrella amb cua. En aquells dies tots el pessebres s’assemblaven molt. Un pont, unes oques damunt el riu, casetes de suro, i per descomptat el Reis Mags, que fèiem avançar encara que no hagués nascut, però no teníem paciència per esperar al dia 25.

Les reunions familiars, tenien un caire especial.

Després de dinar anàvem tota la família a casa d’una tieta- la mes gran de les germanes de la mare- i allí menjàvem, torrons, els grans algun licor, i els petits, com a cosa especial, gasosa amb una mica de vi, just per tenyir de color la transparència del líquid escumós.

LLegiu-ne més »

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa n,hi darem un tall. Quins temps aquells quan comprar un pollastre sencer era un luxe extraordinari reservat només per a les grans ocasions.

Molt ha plogut, tot i els episodis de sequera, des  d’aquells dies de postguerra plens de privacions. Ara la majoria de famílies poden menjar tant de pollastre com els vingui de gust. Surt a bon preu, fa de bon cuinar en mil maneres diferents i és un bon aliat per no sortir del presupost.

També el gall d’indi ha cedit el pas aquest dia a  altres tipus de carns, com els peixos, el marisc o a d’altres productes variats i més sofisticats perquè, sembla ser que en la celebració del Nadal fa de bon veure servir a taula una sèrie de plats cada cop més originals i ben guarnits. Em pregunto on ha quedat la típica escudella catalana i  l’apreciada carn d’olla?, aquella que el meu avi Manel cuinava més bé que ningú?

Reconec que no sóc jo la més adient per respondre aquesta pregunta perquè ja fa quaranta anys que formo part del corrent que està a favor de no empassar-se res que tingui ulls. De tota manera és ben cert que, de fa poc més de tres anys, em salto el reglament un dia a la setmana per menjar una mica de peix petit. LLegiu-ne més »

Ahir vaig anar a la Plaça Sant Jaume a veure el pessebre de la Paula Bosch. Segons diu un dels cartells: “..i vaig obrir l’armari de les golfes i d`allà en van sortir un munt de caixes amb objectes oblidats i llavors vaig adonar-me que eren els meus records adormits de Nadal. L’olor de canelons, les figuretes embolicades, les garlandes, els retrobaments…I vaig saber que tu també tenies a casa teva, a la teva ciutat, els teus propis objectes oblidats”.

M’ha semblat genial com ha sabut representar els seus records i emocions , amb objectes i més objectes. Mentre ho observava repetidament m’he adonat que per a mi allò no és un pessebre. És una representació personal de records nadalencs, però no és un pessebre, a no ser que distorsionem aquest nom, i crec que l’hi escauria més el títol de Records dels meus nadals que no pas Pessebre. Des de el meu punt de vista quan l’ajuntament organitza un pessebre és per la ciutat, dedicat a tota la població i l’han d’entendre tant els adults com els infants, perquè a part del consumisme, que caldria parlar-ne algun dia, són unes festes molt encarades als nens i així com un pessebre tradicional qualsevol nen l’interpreta, aquí els calen moltes explicacions i tot i així l’infant que tenia al costat davant de les explicacions del pare deia: sí, però on és el pessebre ?

Està molt be exposar els propis sentiments o records, però quan t’encarreguen una obra per la ciutat considero que s’ha de pensar una mica més a qui va dirigida, que sigui entenedora per tothom i partint d’un clàssic pessebre si poden anar afegint tants trets de diferents cultures com es vulgui i modernitzar-lo però sent sempre entenedor per la gent que l’observa , sobretot la quitxalla.

L’he seguit mirant una bona estona i llavors de cop m’he sentit molt feliç. LLegiu-ne més »

Programa de Festa Major

Em preocupa l’afany, al meu entendre desmesurat, que ha sorgit per part d’algunes escoles, de demonitzar i ocultar als ulls de la canalla molts dels contes, llegendes i llibres infantils que fins ara formaven part del seu món, igual que abans ho havien estat de nosaltres i també dels nostres pares i avis.

De debò cal emprendre una tasca tan exhaustiva, buidant prestatgeries i armaris i llençar a les flames de l’oblit una llarga llista de títols, perquè ara ens hem adonat que són  masclistes com “La llegenda de Sant Jordi” o massa ensucrades, com “La Ventafocs”? O fins i tot les que a més de ser sexistes poden arribar a fer por com “La Blancaneus” ?, per citar  només algunes.

Em pregunto quina serà la següent acció que amagarem als ulls dels nens. Potser pel·lícules  com “Mickey Mouse”,  “La dama y el vagabundo”, “La bella i la bèstia” , “El llibre de la Selva”?   Realment la feina pot ser llarga i esgotadora.

Estic plenament  d’acord  amb la coeducació i amb tot allò que doni impuls a  un treball igualitari, jo mateixa he escrit algun relat on intercanvio  personatges que sempre havien estat mascles per femelles heroïnes. Per a mi es tracta de fer un clic, o sigui, transformar (sense caure en un parany ultra feminista) en lloc d’amagar. LLegiu-ne més »

Las Fallas de Valencia 2019 hace tiempo que han terminado pero yo tengo un ritmo para escribir bastante anárquico, no sé bien el motivo, pero he aprendido, porque me equivoco en muchas ocasiones, a dejar que llegue ese momento en que, relajada, vaya saliendo lo que mi corazón me dicte. Sin embargo he de aclarar que con los miembros de la falla y el calor todavía vivo de mis emociones, me comprometí a enviarles el texto lo antes posible y así lo hice,  pero, ya de nuevo en Barcelona, donde resido, a la hora de pasarlo al blog, sentí que debía expresarlo  con más calma.

 Hace años yo hubiese interpretado mi encuentro con los miembros de la Comisión de Arrancapins, de una agradable casualidad pero todo cambió. Al instante descubrí la afinidad que experimenté al conocerlos, gracias a  que, meses atrás unos amigos me hablaron de la FEDERACIÓN PENSIONISTAS CCOO.PV, y de todas las actividades culturales que se hacían y con ellos, que tan bien me acogieron, asistí a las dos visitas, programadas para el 7 y 16/3/2019. En la primera para ver el trabajo que se hacia entre todos los falleros/as y colaboradores y en la segunda disfrutar de la falla terminada y plantada y del recital de música de un Trío de cuerda femenino, en plena calle, donde interpretaron composiciones preciosas de las que L’Estaca,  me situó en un momento social-político de mi juventud.

Mi reacción ante el sugestivo título que representaría a la falla “DESAPAREGUDES, IGNORADES, INVISIBLES” me impactó tanto que sin dudarlo un segundo pedí permiso a la persona que aquel 7/3/2019, Pep Romero, nos recibía y explicaba el funcionamiento de la Comisión y el tema de la falla, para trasladar por escrito esta vivencia a blogueresdesantmarti.net, donde en ocasiones colaboro.

Hoy día sé que no es casualidad, que todo lo que he sentido es el resultado consciente de abrir mi mente, mi corazón y todo mi ser a lo que la VIDA, en el sentido más pleno de unidad con ella, me ha regalado. LLegiu-ne més »