Nadal
Ja ha arribat. El tenim aquí i com cada any quan s’acosten aquest dies, retornen amb força aquelles imatges que durant molts mesos s’havien quedat arraconades.
Els records de com preparàvem a casa el pessebre. El cel es feia amb aquell paper blau fort que fèiem servir per resguardar el llibres- cosa que ens obligaven a l’escola- ara era el tros que tapava la paret del menjador de casa. D’entre els estels tots grocs, n´havia un amb cua que cridava l’atenció. Després venien les muntanyes que eren trossos d’escorça d’arbres que posats de manera coherent feien tanmateix la sensació del que volien semblar. No podia faltar un pont que passava pel damunt d’aquell paper “de plata” que volia semblar un riu. Moltes figuretes escampades per aquella improvisada estampa bucòlica. Pastorets amb xais camí de la cova, d’altres menjant sota un arbre, on un àngel anunciava la bona nova del naixement. Cases de suro simulant un petit poble, i finalment el pessebre, on destacaven els principals protagonistes del moment que es representava. No hi mancava ningú, una mula i un bou volien donar escalfor al acabat de nàixer i els posàvem tapant una mica l’entrada volent frenar el vent, i un àngel posat miraculosament, gracies a les agulles llargues clavades a la cova, el fèiem semblar que es mantingués surant al espai.