Els inicis del culte a Catalunya comencen quan l’abat Oliva va consagrar l’any 1032 un altar en honor al Sant al monestir de Ripoll. D’entre les primeres capelles documentades històricament que es van alçar hi ha la de Sant Jordi de Lloberes, a la comarca del Bages, el 1053. No cal oblidar la capella de la Generalitat de Catalunya que data de meitat del segle XV, per la seva impotancia social.

En un principi, pel segle XIII, la devoció a Sant Jordi la tenien principalment els cavallers. Per aquest motiu, van néixer diferents ordes cavalleresques de Sant Jordi, com la de Sant Jordi d’Alfama, fundada el 1201 per Pere II de Catalunya i Aragó.

La Generalitat de Catalunya en el seu dietari del 17 d’abril de 1456, va declarar el 23 d’abril públicament com a dia de festa i dos segles més tard, el 1667, el Papa Climent IX aprovà oficialment que el 23 d’abril fos dia festiu a casa nostra, tot I que avui en dia sigui feiner. Fa temps, era costum que es representessin obres teatrals sobre la vida del sant, balls i processons. Fins i tot, i d’entre les moltes curiositats que hi ha, es diu que fa molts segles era tradició a l’Empordà, que els nois que ja estaven a l’edat de casar-se tenien el dret d’aixecar-se de bon matí i entrar a les cases de les noies. Si aquestes encara estaven dormint al llit, eren convidades a la força a ballar a fora el carrer (encara que anessin amb camisa). Com ets pots imaginar, les noies, aquest dia, s’aixecaven ben aviat per tal de no ser sorpreses. Per què no tornem a instaurar-ho? LLegiu-ne més »

Berthe Morisot va néixer a Bourges, un municipi francès, el 14 de gener de 1841 en el sí d’una família pertanyent a l’alta burgesia. El 1852 es van traslladar a París i allí ella i les seves germanes Ivette i Edma van ser educades en el gust per la concepció de les arts i la música i més tard van prendre classes de dibuix. El seu besavi fou Jean-Honorè Fragonard, pintor d’estil rococó.

Berthe i la seva germana Edma van començar a practicar copiant les pintures dels grans mestres al museu del Louvre. L’interès per la pintura i els dons per dur-la a terme aviat es van manifestar de manera especial en Berthe i va ser en aquest museu on va conèixer el seu primer mestre important, Henri Fantin-Latour, que li va presentar a Edouard Manet. Bertha es va convertir en amiga i “musa” de Manet, ocasionalment va fer de model per alguns  dels seus quadres i entre ells és famós el que porta per títol “El Balcó” .

Amb gran coratge i profunda convicció, Berthe va decidir seguir la seva vocació artística, no de manera aficionada, com era costum entre les dones que gaudien d’un  cert nivel econòmic,  sinó igual que qualsevol  home i ho va fer amb una postura  plenament radical.  S’ha de tenir en compte que en aquella època l´Acadèmia de les Arts no era accesible per a les dones i aquest impediment propiciava que el talent femení es quedés  tancat i barrat a casa. LLegiu-ne més »

Per motius purament economisistes, ens hem vist obligades a canviar el  dia que ens trobem Les Blogueres de Sant Marti a l’EAMP (Espai Antoni Miro Peris). Ara aquest espai pasa a ser un “Casal de Barri”, ho que ha comportat que el pressupost assignat s’ha vist reduit a la meitat, obligant a tenir que prescindir de personal i per tan a reduir l’horari d’apertura d’aquest espai cultural, que “oficialment” nomes obrira per les tardes. I com a favor molt gran que s’ens ha otorgat, Les Blogueres de Sant Martí podrem continuar fent les nostres trobades els dimarts de 10:30 a 12:30h.

Aquí ens trobareu!

El passat dia 1 de desembre del 2012 va tenir lloc la inauguració de la Biblioteca Caterina Albert, un equipament reivindicat durant molts anys per l’Associació de Veïns del Clot-Camp de l’Arpa. Per aquest motiu el dia de la inauguració l’Associació de Veïns i la Federació d’Entitats del Clot-Camp de l’Arpa van organitzar  una cercavila.la que des de la plaça del Mercat aniria pujant per el carrer Rogent fins arribar a la Biblioteca. La sorpresa per a molts i moltes dels veïns concentrats va estar l’arribada dels Tabalers i als gegants del Clot (La Melis, el Clot i el Tolc) amb l’ull esquerre tapat amb un pegat, amb solidaritat amb l’Ester Quintana, la veïna del barri veí de Sant Martí de Provençals, que el passat dia 14 durant la vaga general, va rebre un tret de bala de goma que li va lesionar el globus ocular.La iniciativa va estar rebuda amb un fort aplaudiment per els veïns i veïnes que en aquell moment ocupaven la plaça.

La cercavil.la es va iniciar amb una pancarta a la capçalera, amb el lema:  “Anem a estrenar Alchemika: la nostra primera Biblioteca”. La comitiva a enfilar per el carrer Sequia Condal i per Rogent fins arribar al capdamunt de Fresser i van seguir per el Passeig Maragall fins al carrer Indústria davant de l’antiga fàbrica d’Alchemika, avui feliçment transformada en Biblioteca. Un equipament llargament reivindicat per tot el barri durant molts anys i que avui finalment han pogut gaudir i prendre possessió.

VIDEO. Biblioteca Caterina Albert

La viuda: Su rostro refleja la tragedia de una mujer atrapada por el dolor, la boca se contrae en un rictus de amargura, los ojos sin poder soportar la visión de la terrible realidad permanecen cerrados, hundidos, casi ocultos por la penumbra. La cabeza apoyada sobre el hombro acentúa la sensación de desamparo, dejando al descubierto un perfil cuyos ángulos resaltados en negro reflejan la huella de la angustia. Difuminada entre las sombras parece estar a punto de desvanecerse en un prolongado y callado lamento por la muerte de su pareja. Las manos grandes, minuciosamente dibujadas, destacan sobre la silueta indefinida enmarcadas en la negrura del duelo, parecen querer proteger o abrazar el vientre abombado bajo el cual quiza late una vida nueva.

Fui pintora y escultora con una trayectoria artística cercana al movimiento expresionista aleman, los pinceles fueron las armas que usé para luchar contra el Nazismo y todos los regímenes dictatoriales. Mi obra pretende remover las conciencias realizando una profunda crítica social. A través de mis trabajos quiero enseñar al mundo los rostros de la tragedia y horror vividos por las madres y esposas que perdieron a los suyos en las guerras provocadas por unos diligentes megalómanos. En mis dibujos, pinturas y esculturas, la muerte, el nacimiento y la maternidad se alian para dejar al descubierto el sufrimiento de la población femenina durante las contiendas mundiales. Si Goya viviera seriamos complices, el me mostraria sus delirios reflejados en “Los Caprichos” y yo la realidad de la época más violenta de la historia plasmada en mis grabados. LLegiu-ne més »

Joven de verde : Serena, dulce, seductora, provocadora, reflejo de sí misma como si se mirara en un espejo. Promiscua, en cuyo rostro no cabe la inocencia a pesar de intentar hacerle un guiño a través de su mirada, protegida por el ala de su elegante pamela blanca cómplice de sus intenciones.

Insinuante pero con un cierto halo de tristeza. Algo ensombrecida por las diferencias sociales, reclamando los derechos de mujer, de rostro liberal y algo libertino, voluptuosos labios incitadores, provocadores de lujuria y desenfreno, derrochando erotismo y sensualidad, de escarlata pasión para dejar el sello de su conquista en la piel del otro, entre la noche y el día.

Elegancia en líneas reflejada en sus dedos de pianista, su atuendo provocativo, tentador, y sugerente insinúa acentuadamente el centro de la vida y las demás formas del cuerpo, envuelto en suave satén verde emisor de luces trocando el fondo a sombras. LLegiu-ne més »

Un lunes del mes de febrero, inicio junto a mi marido, mi hermano Jaime, y Luisa su mujer,  unas breves vacaciones. Un autocar nos espera a la salida del aeropuerto de Sevilla para conducirnos hasta un hotel situado en Matalascañas, una urbanización costera  perteneciente a Almonte,  provincia de Huelva.

Son las seis de la tarde cuando decidimos recorrer a pie un  tramo del paseo de seis quilómetros que transcurre a lo largo de la playa. Un viento desapacible y frio me obliga a subir al máximo la cremallera del anorak y a introducir las manos en los bolsillos a la vez que  un nutrido grupo de golondrinas, ajenas al estado del tiempo, revolotean  gritonas y amenazantes a nuestro alrededor para que abandonemos su territorio.  Durante el camino de regreso al hotel el sol se tiñe de un rojo intenso antes de desaparecer bajo las plateadas aguas que bordean el horizonte.

Compruebo que los amaneceres son más perezosos aquí. La oscura sombra  de la noche  sigue reinando impasible a la misma hora que en Barcelona empieza a asomar el día. LLegiu-ne més »