L’arenós camí, serpentejava per damunt de la sorra rogenca. Entre nosaltres i l’horitzó una gran planúria, al fons unes muntanyes per on el sol cada dia ens deia adéu. Davant nostre veiem una gran extensió dels cargolins de sorra vermella que s’aixequen amb el suau oratge del vent.

Quin espai més magnífic. Tot era bellesa i pau. T’agafaven ganes de banyar-te en aquelles petites onades de sorra, però no ho férem, valorant, potser massa, l’exquisit silenci; per molt que escoltessis no senties res, potser una mica la remor del vent tot aixecant la sorra. No et senties sol perquè estaves immers en la immensitat del paisatge . El sol poc a poc, endormiscava els sentits, els ulls se t’aclucaven iu et deixaves portar per aquella natura espaterrant. Llavors, a quasi tocar l’horitzó, van aparèixer una rècua de camells , molt carregats, que dibuixaren un petit caminat que al poc temps tornava a quedar engolit per les dunes. . Els dirigia un beduí i la seva família, dona, fills, avis…Ens preguntarem cap a on anaven, però potser no anaven enlloc, solament canviaven la posició del seu campament, perquè estaven tan immersos en la natura que no tenien noció de desplaçament. LLegiu-ne més »

Corrían los años ochenta, tiempos difíciles para muchos pero felices y lucrativos para otros. Colgados de unas simples cuerdas y abordando con sus pequeños botes de goma las costas de Gata, unos pocos humanos intentan defender mi integridad.

Llegaron los poderosos con sus intereses e imposiciones y con nocturnidad y alevosía, sin piedad, comenzaron a desmembrar mi bonito perfil. Destriparon mi cuerpo y colocaron en su lugar un monstruoso edificio, feo, frío y gigantesco. Allí se podría jugar, beber y probablemente después de alguna borrachera se produciría la violación más salvaje a la naturaleza, llegaría la suciedad y la degradación del medio ambiente, asfixiándome.

La lucha de unos pocos pudo parar la aberración urbanística de otros y durante años ahí me tienen mutilada, enferma, con un tumor que nadie es capaz de extirpar. No crece pero nadie se decide a sacarlo y yo no lo puedo entender, porque hay motivos  suficientes para hacerlo. LLegiu-ne més »

Avui he llegit un article que en Quim Monzó va publicar el passat mes d’agost fent referència a un fet que de bon   començament m’ha semblat força curiós, però  ha estat en arribar a la fi de la pàgina que he entés la seriosa intenció de l´autor.

Curiós, perquè no fa pas gaire que cadascuna de nosaltres, les Blogueres de Sant Martí, varem acordar d´escriure un relat  viscut sobre aquest preuat bé que és el water. Un tema que,  tot i el seu vertent escatològic, crec que el vàrem saber resoldre amb força cura i pulcritud.

El cas és que ara m’ha cridat  força l’atenció assabentar-me de que el 2001 es va fundar l´“Organització Mundial del Water”  i  sembla ser que ara l’ONU ha tingut a bé instaurar oficialment el “Dia mundial del Water”.

Llegit així, sens més, aquest fet pot arribar a semblar desconcertant,  extravagant  i de mal gust i, en el millor dels casos,  pot provocar més d’un somriure condescendet, però el cas és que amb aquesta decisió es vol remarcar una realitat molt preocupant.  Estic d’acord amb en Quim Monzó quan diu; “si hi ha un dia dels Drets Humans, un dia mundial de la Poesia, un dia Internacional per la Erradicació de la Pobresa, un dia Internacional de la Democràcia i uns altres dies de…, perquè no hauria d’haver un dia mundial del water”? LLegiu-ne més »

Punt d’inici: Jardinets de Gràcia (Metro Diagonal (L3, L5); FGC Provença)

Ruta guiada amb explicacions, per tal que no s’oblidi la brutalitat del feixisme, ni la història de la lluita antifeixista.

Durant la ruta, quan no hi hagi parlaments, hi haurà batucada.

Recorregut:

• Jardinets de Gràcia: Pel tancament de la llibreria nazi “Europa” i en record a l’Anna Frank
• Cinc d’Oros, Diagonal: recordem la lluita antifranquista
• Rosselló i Bailén: els bombardejos durant la guerra civil
• Rosselló i Independència: Pel tancament del centre nazi Tramuntana i per rebutjar el neofeixisme!
• Rogent i Mallorca: resistència civil contra el feixisme durant la guerra
• Final de la ruta i invitació a baixar fins a les barraques de la Festa Major del Clot (Parc del Clot)

Organitzen:
Unitat contra el feixisme i el racisme
Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya
SOS Racisme

El pasado 13 de Octubre la iglesia católica llevó a término la beatificación de 522 personas en Tarragona, después de varias semanas previas haciendo publicidad en todos los medios de comunicación.

De entrada nada que decir, cada uno tendría que ser libre para celebrar aquello que crea conveniente, pero siempre que no perjudique a terceros. Pero, la historia, nos ha demostrado que la iglesia no ha tenido ni tiene este criterio. Y este es otro ejemplo, las beatificaciones las hemos pagado entre todos, con el dinero de nuestros impuestos, seamos o no católicos, estemos o no de acuerdo con esta celebración.

Cuando las personas “de la calle” celebramos un evento, sea del tipo que sea, lo pagamos siempre de nuestro bolsillo.

Por otro lado, como ciudadanos no tenemos la información ni los medios para saber qué cantidad de dinero público se ha destinado a este evento, esta celebración, o como le quieran llamar, es igual. Es evidente que nuestros representantes políticos, de todas las ideologías, que gestionan nuestro dinero, si que tienen estos datos. Por transparencia y por calidad democrática, todas las personas los tendríamos que conocer, para saber las prioridades que tienen nuestros representantes de las partidas pagadas con dinero público. En este sentido, no creo que nos aporten esta información… sería una agradable sorpresa.

Para acabar, remarcar como la iglesia, los políticos y organizadores de este evento, en el momento que estamos padeciendo recortes en la educación, la sanidad, los servicios sociales etc., son capaces de hacer un gasto, de la magnitud que sea, con el dinero de todos, cuando debería de ser totalmente subvencionado por los colectivos interesados.

Magui Turnes

Estupor e indignación es lo que me ha  causado leer esta noticia en la prensa, aunque esta prensa sea “gratuita” y lo que ello conlleva, pues en muchas ocasiones “dudo” de que alguna de las noticias con la que nos da los buenos dias mientras nos desplazamos a nuestro lugar de trabajo  o mientras nos tomamos un cafe con leche rapidamente antes de empezar la jornada,  sean realmente fidedignas.

Le rebajan la pena por pegar a su mujer. La Audiencia Provincial de Girona ha rebajado la pena de seis meses de cárcel por violencia de género impuesta a un hombre al entender que pegó a su mujer por “motivos laborales”. Eran socios en la empresa y ella contrató a una trabajadora sin su consentimiento. El agresor solo tendrá que pagar una multa.

De seis meses de cárcel a pagar una multa. Y  yo me pregunto, ¿qué clase de juez tiene que ser para dictar esta rebaja de la sentencia?.  No se si es más criticable el hecho condenatorio o la resolución del juez. En primer lugar analizamos los hechos que ocasionaron la condena: pega a su mujer porque está ha decidido libremente y sin su consentimiento, contratar a una persona para el negocio que comparten como socios. LLegiu-ne més »

No és cap novetat dir que aquesta maleïda crisi ens està colpejant fort.   L’atur no deixa de créixer i cada dia que passa son més le families que en pateixen les greus consequències.

Els sous van cada cop més a la baixa,  i amb aquestes rebaixes les dones són les més perjudicades perquè cobren menys diners que els homes, encara que tinguin una major formació i ocupin un lloc de responsabilitat igual o superior al d’ells. Això tampoc és cap novetat perquè el problema ja ve de lluny, ja abans de la maleïda crisi, les dones no es trobaven en el millor dels mons, però en aquests moments la situació que els toca de viure és doblement preocupant.

A la dona que busca feina se la discrimina per raó del seu sexe. Si és jove se la intimida amb tantes exigències, ja en la primera entrevista, que sovint es veu forçada a posposar indefinidament la seva possible maternitat a canvi d’aconseguir un lloc de treball.  Si és casada i té fills en edat escolar dificilment en trobarà de feina, perquè es dona per entès que serà ella la que faltarà a la feina quan un fill es posi malalt. LLegiu-ne més »