Avui se celebra el cinquè aniversari de l’assassinat encara no aclarit de la periodista russa Anna  Politkòvskaya i arreu del món s’aprofitarà per a retre-li homenatge i defensar la llibertat d’expressió i de premsa que simbolitza la seva forma d’exercir la professió. A casa nostra el Grup Barnils ha promogut l’etiqueta #AnnaPolitovskaya per a fer-ne un recordatori al Twitter.

Més informació

N’estic farta d’aquesta cançoneta.  No teníem prou amb el senyor Anglada,  (veure vídeo) que ara ens te que venir el senyor Duran i Lleida a prevenir-nos de que la immigració és un problema.  N’estic farta que quant les coses van maldades, sempre cal buscar un buc  expiatori a qui donar les culpes dels mals que ens envolten (els nazis ho van fer amb els jueus, els comunistes, els homosexuals i amb els gitanos). N’estic farta que davant la proximitat d’unes eleccions alguns membres de la classe política intenten guanyar vots criminalitzant als immigrants. N’estic farta del veí que comença la conversa amb un “jo no soc racista, però…”,  o d’aquell altre que et diu “tu no vius en aquests barris”, comentaris que sovint provenen de gent treballadora, que pateix a diari els mateixos problemes de fons que els immigrants. I és en aquest punt quant la ciutadania acaba assumint aquest discurs segregador i es llavors que l’argument habitual contra la immigració sense papers, o la que delinqueix, o la que no s’adapta, o simplement la que és pobre, acaba assolint una dimensió de falsa realitat.

Rosa C.L.

Patir les conseqüències de la crisi no és cap novetat per les dones.  Fa molts i molts anys que la senten sobre la seva pell. Han tingut temps per adonar-se que el seu contacte és aspre i força rugós, provoca cicatrius que son difícils de guarir perquè sovint s’encrosten i fan mal, i a més pica molt. L’únic que ha canviat per a elles  és el color de  l’embolcall amb que, tard o d´hora, torna a aparèixer.  El meu parer és que n’han suportat de tots els colors, des del gris més anodí fins el  “marró”  que ara els ha tocat a la rifeta.

Evidentment son moltes les dones que han tastat, amb més o menys intensitat, algun tipus de crisi al llarg de la seva vida, ja sigui existencial, de soledat, de fe, menopàusica o de parella, però ara no és pas d’aquestes crisi de la que vull parlar.

Del que sí vull parlar és d’aquesta maleïda crisi econòmica que està atenallant a tanta gent al nostre país degut a les desastroses gestions dutes a terme durant anys per part dels mal anomenats “grans estaments” i que ara està suposant per a moltes famílies l’haver de viure situacions tan greus que sovint arriben a ser dramàtiques. LLegiu-ne més »

Deu Euros és el títol que el periodista Bru Rovira va escollir per comentar al diari “Ara” un fet ocorregut ara fa uns quants dies.

L’article fa referència a l’aparició a la Rambla del Raval  d’una furgoneta verda i d’uns  cartells que amb el lema: “Quina ciutat recuperarà més envasos en 10 dies?” convidaven els vianants a dipositar “en una màquina una mica més gran que una cafetera d’oficina, els envasos de plàstic i les llaunes capaços de ser engolits per un forat de la mida d’un cul d’ampolla”. Cinc cèntims per envàs era el preu que cobrarien les persones que s’avinguessin a participar en aquesta iniciativa.

L’anunci va tenir un gran ressò perquè poc estona després catalans, equatorians, marroquins, paquistanesos i molta altra gent es van dedicar a recórrer frenèticament els carrers del Raval, i també d’altres de més enllà, per anar a la cacera d’aquest valuós material i poder rebre a canvi  uns quants calerons.

Sembla ser que els problemes causats per la gran sobreproducció no van trigar a aparèixer. La màquina només podia empassar els envasos d’un en un i els voluntaris i les bosses es van acumular a gran velocitat enmig del passeig i, per posar solució a aquest inesperat allau, van limitar a dos-cents el màxim d’envasos per persona, el que significava un total de 10 Euros per a cadascun. “A qui se li acut venir només amb una furgoneta al Raval amb la gana que hi ha?, que portin més camions ”,  aquest va ser un dels molts comentaris que es van poder sentir. LLegiu-ne més »

El moviment veïnal i la societat en general, defensem la legitimitat de les urnes, però no per això compartim els criteris del Sr Mas.

Aquests criteris suposen entendre que la legitimitat de les urnes constitueix un xec en blanc per eliminar de cop els drets i prestacions socials que tant ens han costat aconseguir.

La ciutadania no som responsables d’aquesta crisi, com tampoc estem disposats a pagar-la, sobretot quan aquesta ha estat provocada oels mateixos que es volen beneficiar ara. És per això que manifestem  la nostra indignació i rebuig, als actes antisocials de l’actual govern de la Generalitat que pretén desmantellar gran part de l’actual model català de benestar.

El veïnat no pot mantenir-se impassible davant de l’ofensiva actual, encara que legal, oberta per l’aprovació de la llei de pressupostos, la Llei Òmnibus així com el projecte de llei de mesures fiscals i financeres. Un paquet de reformes legals que constitueixen un atac frontal de l’actual model de benestar construït durant els últims 30 anys. LLegiu-ne més a la Pizarra de Raimunda